Fitxa de la 3ª Etapa: Vimbodí – Montblanc – Prades

Uns 40 Km. Itinerari que pertany al GR – 171.

La primera part fins a Montblanc és molt plàcida (uns 15 Km. en un dia es fan fàcilment) però la segona part fins a Prades (uns 24 Km.) és força dura, sobretot la pujada fins a Rojals (uns 600 m. de desnivell). La travessa per les muntanyes de Prades, després d’aquesta pujada inicial, es fa llarga. Per fer aquesta etapa sense acabar baldat, cal estar una mica entrenat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171” editat per la FEEC.

3ª  ETAPA :  Vimbodí – l´Espluga de Francolí – Montblanc – Prades

Primavera 2007, dies 2 i 3 de juny

      Al final de la segona etapa, quan vàrem veure els impressionants contraforts prepirinencs a sobre de Solsona, ja vàrem pensar que potser caldria fer un canvi d’orientació en la nostra ruta. Efectivament, a partir d’aquí, el GR-7 planteja unes etapes eminentment muntanyenques i potser caldrà dormir en refugis o en tenda. Això voldrà dir portar molt més pes a la motxilla. Els germans doncs, decidim fer un gir radical i reempendre el GR – 171 prop d’on havíem començat, aquesta vegada encarats en direcció SW.

   La primera part d’aquesta etapa tindrà la Conca de Barberà com a protagonista. Estem encara en terres de la Depressió Central, als seus límits amb el Sistema Mediterrani. La Conca és una gran clotada de forma oval, molt ben delimitada i configurada. Val la pena situar-se en un lloc elevat per poder veure bé els seus límits: a ponent la Serra de Prades, a migdia la Serra de Miramar i Prenafeta i al Nord els repeus aturonats de la Segarra i l´Urgell. Aquesta Conca s’ha produït per l’excavació d’un petit riu mediterrani: el Francolí i el seu principal afluent l´Anguera. Aquests dos rius haurien format la Conca estricta que és força més petita que els límits oficials de la comarca administrativa.

   Reemprenem la marxa a Vimbodí, un matí radiant de primavera quan el sol, alt i poderós, dóna aquella llum tan neta i especial, que sembla convidar-te a caminar, a descobrir el món. Aquesta etapa discorre, com hem dit, pels dominis de la Conca de Barberà estricta i és força tranquil·la amb pendents suaus i panoràmiques relaxades. Els quatre germans aprofitem aquestes circumstàncies per a fer una caminada reposada, sense presses, mentre la conversa distesa es va alternant amb la contemplació del paisatge que ens envolta.

   Només sortir de Vimbodí trobem l’ermita de la Mare de Deu dels Torrents situada en un paratge tranquil. L’ermita està rodejada d’una zona d’esbarjo amb bancs, taules i graelles per a fer carn a la brasa i calçotades.

   Més endavant arribem al Castell de Milmanda situat en un enclau privilegiat per a contemplar la Conca ben bé des d´una posició central. Als peus del Castell, els Plans de Milmanda estan cultivats amb una moderna explotació de vinya, propietat d’una gran empresa vitivinícola. En els darrers temps aquestes grans firmes han anat adquirint les finques dels petits propietaris, de manera que s’ha produït un fenomen de concentració de la propietat en unes poques mans. Aquestes vinyes ara tenen superfícies importants i poden explotar-se amb una tecnologia més moderna. Aquest fenomen ha afectat força el cooperativisme vitivinícola de la comarca, un dels capdavanters del país des del segle XIX .

  A la balconada que dóna sobre els Plans de Milmanda descobrim una mena d’exposició a l’aire lliure, molt didàctica, on es fa un petit repàs de tot el que fa referència al món de la vinya i el vi de la Conca (varietats de raïm, tipus de terres, plagues, tècniques de cultiu, etc...) Sens dubte una iniciativa encomiable.

   El camí serpenteja ara en direcció a Poblet pujant i baixant per una successió inacabable de vinyes verdes . Després d’una suau pujada i d´un revolt apareix el monestir davant dels nostres ulls. Aquesta és, sens dubte, una de les imatges que simbolitzen el país a nivell turístic (com ho poden ser també una panoràmica de la Serra del Cadí des de la Cerdanya o una imatge de Cadaqués des del mar).

  

     En aquests indrets tant simbòlics tots acabem tenint unes percepcions i unes emocions molt personals, sovint difícils de descriure. Una cosa ens és comú a gairebé tots però: a Poblet ens hi trobem bé, ens agrada anar-hi de tant en tant i deixar perdre els nostres passos pels carrers i places empedrats o per la silenciosa nau de l’església. El monestir de Poblet és un dels tres vèrtexs de la ruta del Císter amb Vallbona de les Monges i Santes Creus i és un dels recintes on hi ha enterrats els reis de Catalunya i Aragó. Paga la pena doncs, fer-hi una visita encara que sigui breu, com la nostra.

  

   L’Espluga de Francolí és la segona població en importància de la comarca, una mena de segona capital en rivalitat permanent amb Montblanc, la capital. Els quatre germans anem a dinar a un cèntric restaurant de la vila. Aquesta vegada la caminada no ha estat pas ni llarga ni dura, però un bon dinar amb una generosa sobretaula sempre reconforta i predisposa a veure la vida des d’una perspectiva més amable i positiva.

    La pujada cap a Sant Miquel és una mica costeruda però realment té premi perquè la panoràmica sobre la comarca és excepcional. Ens asseiem tranquil·lament al pedrís al costat de la capelleta, donant l’esquena als primers contraforts de les muntanyes de Prades i del bosc de Poblet. Ens estem una llarga estona contemplant el paisatge, cada ú absort en els seus pensaments.

   Diuen els llibres de geografia que la Conca és una comarca de transició de les terres de la Depressió Central cap al Sistema Mediterrani i del clima mediterrani cap al de la regió més continental. També a la Conca hi ha un parlar de transició entre el català central i el català nord-occidental: el xipella. Durant la travessa del GR  ja hem estat altres vegades en terres anomenades de “transició”. tenim la sensació  que el país és tan variat  i la seva orografia tan complexa, que “sempre” estàs atravessant una zona de transició. Al nostre país costa de trobar grans extensions monòtones, sense canvis significatius. Estem doncs acostumats a les variacions, més o menys graduals, dels nostres paisatges. Des de fa molts anys, la complexitat de l´estructura orogràfica de Catalunya ha suscitat intensos debats entre els geògrafs i entre els historiadors per tal de donar sentit i poder “explicar”, tant des del punt de vista físic com humà, aquesta complexitat estructural .

 Davallem suaument cap a Montblanc, tot atravessant boscos de pi blanc. Aviat veiem les traces d’un incendi força recent, malgrat que el sotabosc ha rebrotat amb força. La influència humana ha desplaçat els boscos autòctons d’alzinars i els ha anat substituint per pinedes. Aquestes comunitats vegetals són altament heliòfiles i els incendis com el que veiem sovintegen.

      El darrer sol de la tarda, daurat i càlid, allargassa les nostres ombres quan entrem a Montblanc. La vesprada és plàcida i matem l’estona passejant pels carrers de la ciutat murallada. A l’església de Sant Miquel tenim l’ocasió de veure una interessant exposició que toca diversos temes (principalment lingüístics) des d’una visió multicultural. L’exposició ens mostra també les transformacions socials que estan vivint aquestes ciutats de l’interior del país.

   L’endemà reemprenem la marxa sortint de Montblanc i dirigint-nos cap a Rojals, un petit nucli de població encinglerat i des d’on comença la travessa de les muntanyes de Prades. El desnivell pronunciat que cal superar (en aquest cas uns 600 m. d´alçada en 9 quilòmetres) ens permet veure, d’una manera progressiva i gradual, els canvis en la vegetació de la muntanya a mesura que anem pujant. Podríem dir que passem d’un alzinar litoral (amb marfull, pi blanc, garrigues i brolles) a un alzinar muntanyenc (amb pi roig, pi blanc, castanyers i brolles d´estepes).

    A les zones més altes de Prades trobarem rouredes seques de roure de fulla petita i pinedes seques de pi roig ( amb pi roig, pinastre, roures, boixedes, joncedes i farratges). A grans trets aquests serien els dominis de vegetació que correspondrien al massís muntanyós de Prades. Aquestes muntanyes havien estat una zona històrica de grans boscos, avui en dia delmats, si exceptuem les 3000 hectàrees del Bosc de Poblet, que estan protegides i són de propietat estatal. Hi ha una variant del GR 171 (el GR 171-4) que atravessa precisament el Paratge Natural d’interès Nacional de la Vall del Monestir de Poblet. Quan fas un itinerari com aquest descobreixes tot un món i vols estirar-ne els fils de la descoberta. Així doncs, la visita als boscos de Poblet ens sembla ara ineludible.

   Rojals és un poble menut, amb pocs habitants que hi resideixin tot l’any, però notablement restaurat per a segones residències. A vegades aquests municipis et produeixen una sensació estranya: són molt bonics, s’han cuidat tots els detalls però tenen quelcom de postís, com si fos un aparador només, un pessebre. Avui hi ha força pobles així i sempre sembla que els falta alguna cosa. Potser el batec imprevisible de la vida.

   Ara ja estem força alts i es nota en la vegetació i en la temperatura. El conjunt orogràfic de Prades forma part de la Serralada Litoral Catalana, té una forma tabular amb grans graderies de cingles i valls entallades. Prades és una illa climàtica: hi fa més fred.

   La travessa pel massís de Prades  és molt agradable i variada: rouredes espesses i ombrívoles, pinedes de pi rojalet amb un sotabosc herbaci, prats de dall, ... I durant tota la caminada tenim una sensació ben manifesta: no hi ha ningú . Tot i veure força senyalització excursionista no ens creuem amb cap persona durant tot el dia. A Prades la solitud és impressionant .

   Al migdia dinem a la Taula dels Quatre Batlles on conflueixen  tres comarques i quatre termes municipals:  Vimbodí i Montblanc (de la Conca de Barberà), Prades (del Baix Camp) i Mont-ral (de l’Alt Camp). Als temps antics en aquesta taula es prenien importants decisions que afectaven aquestes terres. Avui, després de dinar, els quatre germans només xerren tranquil·lament de temes força menys transcendents .

   Una mica més endavant, arribem a la Mola dels Quatre Termes. Sovint a la natura es troben paratges singulars que per la seva extraordinària bellesa o espectacularitat et queden gravats per sempre. Moltes vegades aquestes percepcions són subjectives i depenen del moment, de les circumstàncies, etc, ... Altres vegades però, hi ha una mena de consens generalitzat en dir que un determinat lloc és excepcional. És el cas de la Mola dels Quatre Termes.

   En aquest indret fins i tot hi ha un rètol que, a títol informatiu, t’avisa que estàs a punt d’entrar en un paratge especial. Evidentment hi pots passar però, d’una manera o d’una altra, se’t demana respecte i fins i tot una certa devoció. A la Mola dels Quatre Termes  la vista panoràmica és espectacular i tot l´entorn de roques, prats florits i arbredes és immensament acollidor. Aquí s’hi està molt tranquil i sembla talment que les hores no vulguin fugir. És, sense cap mena de dubte, el punt culminant de la jornada.

   El cansament acumulat es fa sentir en la pujada final al Tossal de la Baltassana. Als nostres peus, amb el sol declinant de la tarda, la plana on s’arredossa la vila de Prades. Al poble ens esperen uns amics i un cop més, la conversa torna a fluir, distesa, al voltant d´una taula i unes cerveses .

   Durant uns dies ens hem apropat a uns llocs i hem conegut unes  realitats força diferents de la nostra, descobrint que la diversitat del nostre món està molt més a la vora del que sovint ens imaginem. El coneixement a través de l’experiència.