Fitxa de la 11ª Etapa : Lluçà – Sagàs

Uns 18 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa una mica llarga (per nosaltres va ser més cansada perquè els camins estaven molt enfangats) però sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 11 :  Lluçà – Sagàs

Tardor de 2014, dia 5 d’octubre

    Avui el matí és directament tempestuós. Plou i llampega. A les set del matí el primer que penses és en tornar al llit. Però això els Germans no ho fem mai, sempre sortim. Sabem que algun dia haurem de fer-nos enrere però aquest dia encara no ha arribat. Quan entrem a la depressió del Bages ja intuïm que el dia aguantarà. I arribats a Lluçà, el sol ja vol treure el cap per damunt dels núvols. Però avui els camins estaran molt enfangats perquè aquests dies ha plogut molt. En aquest sentit, aquestes no són les millors condicions per a caminar. Segurament ens cansarem més.

    Aviat apareixen en el nostre camí les primeres cases pairals, les magnífiques cases pairals del Lluçanès. El Vilaró, majestuós damunt nostre, sense restaurar encara però sencer i fort com en els seus dies d’esplendor. Intentem imaginar com deu ser la casa per dins, amb les seves estances, les sales, els passadissos, la cuina, la llar, ... inevitablement la imaginació vola. Més endavant la casa del Coll de la Plana ja està restaurada, oferint un aspecte més pulcre, massa endreçat i tot. I més endavant encara passarem al costat de Can Manyaques i del Molí de Vilalta. La masia, com a element bàsic que ha estructurat el territori i l’economia rural del país. Avui ja no és ben bé així, però no deixa d’impressionar veure-ho.

    Des d’aquí estant, des del Coll de la Plana, el nostre camí esdevé carener i cal reconèixer que la vista és magnífica. S’ha aixecat el dia, el sol llueix amb força i la panoràmica sobre el Lluçanès és espectacular. Des d’aquesta carena tornem a tenir grans vistes sobre el país. A vegades els Germans tenim la sensació que, etapa rere etapa, anem donant voltes sobre el mateix paisatge. Sempre veiem el mateix : les muntanyes i aquestes extenses planures però tot vist des d’angles, des de punts de vista diferents. Tot és conegut i nou a la vegada.

    Les sortides que fem els Germans es podrien basar en tres puntals fonamentals :

-         El territori que recorrem

-         El dia, el moment concret en que fem la caminada

-         La pròpia caminada

Així, d’una manera o d’una altra, singularitzem l’acte de caminar aquí i avui. Li donem una transcendència gairebé poètica, com si es tractés d’una pràctica estètica.

    Després de tant voltar per aquests mons, ja coneixem força bé el nostre país : la Depressió Central, amb les grans extensions d’altiplans, les superfícies estructurals, perfils monòtons que s’allarguen fins l’horitzó calitjós, fins les muntanyes que, invariablement, els envolten. Si, tot és conegut però quan, de cop, el camí ens regala amb una àmplia i inesperada panoràmica, els Germans tornem a aturar-nos i a contemplar amb devoció. Perquè per nosaltres caminar no és només un viatge a través del territori, caminar pot ser, per damunt de tot, una emoció.

    En qualsevol etapa ens agrada recordar les parades que fem durant el nostre recorregut. L’Hostal de Sant Cristòfol, a mig camí, és el lloc ideal per parar a fer un beure, conversar una mica i recuperar les forces. Una petita delícia al mig del camí. O haver de creuar a gual una riera d’aigua gelada i després deixar assecar els peus frescos damunt l’herba. Gaudim d’aquests petits moments perquè, com avui, ja no tornarem a viure’ls.

    Les impressions del dia sempre són diferents, canviants. Avui sens dubte, el protagonisme absolut el té l’aigua. La seva remor, la seva presència ens envolta en tot moment. Rieres, rierols, tàlvegs i torrents baixen amb una quantitat d’aigua inusual. Les pluges dels darrers dies s’han notat i força. I tots aquests paratges que travessem s’omplen amb la música que fa l’aigua en baixar per tot arreu. Per un moments, sembla que estiguem al Pirineu !

    La darrera part de l’etapa d’avui transcorre per llocs coneguts per nosaltres. Són camins ramaders que travessen  ja terres del Berguedà (el Pla de la Creu, el Pla del Pujol) Acostant-nos a Sagàs tenim aquella satisfacció íntima que dóna passar per llocs familiars i reconèixer-los (el GR- 1 i el GR- 4 coincideixen durant un bon tros) Tots els llocs en que hem passat porten associats els nostres records. I aquestes imatges gravades dins el nostre cap retornen. Un altre dia, una altra hora, el mateix indret. He tornat.

    La promoció turística d’aquestes comarques ens pot donar de tant en tant agradables sorpreses. La rehabilitació d’una minúscula fonda a Lluçà en podria ser una. Quin lloc més deliciós per deixar-s’hi perdre uns dies! Sense cap objectiu. Potser només ser-hi.

   Avui però, els Germans només hi dinarem i en acabar contemplarem aquest cel que s’ha tornat a tapar. No trigarà a ploure.

Fitxa de la 10ª Etapa : Alpens – Lluçà

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa mitjana, sense cap dificultat especial. La senyalització és correcta.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 10 : Alpens – Lluçà

Primavera del 2014,  dia 15 de juny

    Després d’un bon esmorzar al Casino d’Alpens els Germans ens disposem a començar l’etapa d’avui. El dia és radiant i després de les pluges se senten les olors i les fragàncies de la terra humida, de les herbes aromàtiques, dels pins. Una manera ben estimulant de començar el dia i eixamplar els pulmons. Abans de sortir del poble anem a visitar l’escola per veure la tanca que varen fer els forjadors de la XII Trobada de Forjadors de Catalunya de fa un mes. I el cert és que quedem gratament sorpresos.

    Sortir dels pobles sempre és difícil i cal estar atent per no equivocar-se només començar. I avui no n’és un excepció. Però aviat trobem el corriol correcte i ens enfilem fort, seguim un parell de pistes i arribem fins al Graell, conjunt d’edificis enormes situats en un enclavament privilegiat. Ens quedem una bona estona bocabadats contemplant l’enorme graner. Però el que és realment espectacular d’aquest indret és la vista cap al nord, cap a les muntanyes del Berguedà. Distingim, emocionats, la blanca ermita de la Mare de Deu de la Quar i recordem aquell lluminós i fred 29 de gener de 2012 quan recorríem el GR-4.

    Els Germans tornem a trepitjar el Lluçanès, aquests comarca natural de transició entre la Plana de Vic i el Berguedà, en contacte ja amb el Prepirineu. Administrativament és una subcomarca, el territori de la qual pertany majoritàriament a Osona però que també té una part de terres al Bages i al Berguedà. Els habitant del Lluçanès sempre han reivindicat que es converteixi en comarca oficial i des del 2011 hi ha engegada una campanya reivindicativa amb el lema: “El Lluçanès és comarca”

    El GR continua endavant per una àmplia pista que davalla suaument. Passem pel costat de l’Ermita de Sant Cristòfol de Borrassers, una petita joia del romànic del Lluçanès. A l’ombra dels xiprers i els lledoners del minúscul cementiri (només hi ha una tomba comuna pels homes i una per a les dones) els ocells piulen agradablement i passa un airet suau. I aquí el temps s’atura per uns moments.

  Més endavant el panorama torna a obrir-se i podem veure, de lluny, el Pedraforca, el Cadí i moltes més muntanyes. Avui la llista és força llarga.

    La impressió general que tenim quan contemplem el paisatge del Lluçanès és que és un territori humanitzat, amb àmplies zones de cultiu de cereals, farratges i prats de pastura entremig dels boscos. Les masies que han promogut la humanització d’aquesta comarca puntegen el territori i te les vas trobant regularment al llarg del camí. Els boscos naturals del Lluçanès serien els alzinars i les rouredes però l’actuació de l’home ha contribuït a la formació de boscos mixtes de roure amb pi roig i alzina amb pi blanc. Així doncs, a grans trets, els paisatge vegetal del Lluçanès és diferent al sector nord, més fred i humit, on hi trobem formacions de roure martinenc amb boix, que al sector sud, més sec, on predominen els alzinars de carrasca, les garrigues i els boscos de pi blanc.

    Arribem al poble de Santa Eulàlia de Puig-Oriol i la calorada del migdia ens predisposa a fer un beure reparador. Cal aprofitar les ocasions que  es presenten en el camí.

    El Lluçanès forma part de la Depressió Central i totes les roques que formen part d’aquest altiplà són d’origen sedimentari com gresos, argiles, conglomerats. Els geògrafs consideren que un dels anticlinals que separa la Depressió Central del Prepirineu comença precisament aquí, a Santa Eulàlia de Puig-Oriol, a la Costa dels Gats amb el Santuari del Munts al seu punt més elevat. Aquest anticlinal continua cap a l’est en direcció a la Serra de Bellmunt.

    Sortint del poble el GR enfila un corriol planer que voreja el cementiri i algunes cases. Enfront, com si es tractés de veure el destí final de l’etapa d’avui, tenim la silueta del Castell de Lluçà, retallada dalt d’un turó. Després d’una àmplia collada baixem cap a la pista que porta a la casa de colònies de Cortius. Abans però, creuem la Riera del Lluçanès i passem pel costat del Molí. Malauradament l’aigua baixa força tèrbola i dóna tota la impressió que a prop hi deu haver una granja. Després d’embardissar-nos una bona estona arribem per fi a la casa de colònies. Hi ha força cotxes aparcats i de lluny sentim la cridòria inconfusible que fan les colles d’adolescents banyant-se a la piscina.

   

 Aquests són paratges coneguts pels Germans perquè ens hem allotjat a la casa i hem fet excursions fins al Castell i fins al poble de Lluçà. Ja falta ben poc doncs i caminar per llocs coneguts sembla escurçar el final d’aquesta etapa d’avui: la travessa dels prats de pastura, el caminet entre roques enmig del bosc, el Coll Nord del Castell, l’era de pedra enfront del Mas del Castell i la baixada final fins a Lluçà. Com si estigués esperant la nostra arribada el dia s’ennuvola sobtadament i comença a fresquejar. Deixem el monestir a la nostra esquerra i ens dirigim al restaurant per fer un dinar que ens l’hem ben guanyat!

                                                              

Fitxa de la 9ª Etapa : Ripoll – Alpens

Uns 23 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa llarga, amb alguns desnivells però sense cap dificultat especial tret de la llargada. Cal assenyalar però que una bona part del recorregut és fa per pista encimentada. La senyalització és correcta. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 9 : Ripoll – Alpens

Primavera de 2014, dia 17 de maig

    Els Germans comencem l’etapa d’avui a Ripoll. El dia és assolellat i a l’aire net, s’hi respira una agradable sensació de benestar. És diumenge i a aquesta hora del matí la ciutat es va despertant amb parsimònia: comença un nou dia. Com que Ripoll està ben bé encaixada al fons de la vall, només ens cal fer uns pocs metres i ja som fora, enfilant una pista que ens porta, en poca estona, fins a l’Ermita del Remei. A sota l’ermita hi ha una font amb ombra i taules de pedra. Aprofitem doncs per esmorzar a la fresca sota uns pollancres enormes. Poc després arribem fins a un conjunt de cases (El Puig, El Mir) que formen una mena de barriada dispersa de la ciutat, però aquí la tranquil·litat és absoluta: no se sent cap mena de brogit provinent de la vall. Després de creuar la Riera de Vilardell la pista comença una ascensió suau que ens endinsa a l’amplia Vall de les Llosses.

    A l’Oest del Ripollès, en contacte amb el Nord d’Osona (Lluçanès) i amb l’Est del Berguedà hi ha l’extens terme de Les Llosses que avui travessarem. És un terme força accidentat limitat al Nord per les muntanyes pre-pirinenques que segueixen una alineació E-O. Són les serres de Matamala i el Catllar. I pel Sud hi ha la Serra de Sovelles amb les muntanyes de Comià, Puig Cornedor, Santa Margarida de Vinyoles i Masagalls. Tots ells són relleus eocènics suaus coberts principalment per boscos de pi roig i roure martinenc. Es forma així un ampli corredor (la Vall de les Llosses) que té un poblament molt dispers. Els “nuclis” més importants d’aquesta vall serien: Les Llosses, Sovelles, Matamala, Vinyoles de Portabella, Vallespirans i Viladonja.

    Deixem enrere les ruïnes de la casa de Vallespirans i arribem al Coll de Sant Esteve de Vallespirans. Aquest és un punt elevat i una cruïlla de camins amb pals indicadors. El nostre GR tira avall seguint una pista encimentada que va paral·lela a un petit rierol anomenat de la Font del Perer. El paisatge és verd i frondós i els marges del camí, coberts d’herba, estan entapissats amb tota mena d’orquídies silvestres. Caminar per ciment es fa llarg i pesat. Els Germans pensem que, probablement, aquestes pistes que abans devien ser de terra, es van acabar pavimentant perquè resulta més còmode i pràctic per a la gent que viu en aquestes contrades. Respecte a això res a dir, sempre cal donar prioritat a la gent que viu al territori. Ara bé, potser caldria replantejar en aquests casos l’itinerari del GR i fer-lo passar per altres camins o corriols alternatius. Concretament aquesta etapa 9 del GR-1 transcorre en bona part per pistes encimentades i això és una llàstima perquè l’etapa és realment preciosa.

    El GR creua la carretera C-26 a l’alçada de l’Hostal Cremat i els Germans, assedegats, aprofitem per fer un beure i recuperar forces. Sempre s’agraeix un petit recés a l’ombra!

    Quan reprenem la marxa  els núvols han començat a cobrir el cel i l’escalforada disminueix. La pista ara planeja per amplis sectors de la vall. Les panoràmiques es dilaten en grans planes cobertes de conreus de secà: cereals,farratge, blat de moro, patates, ... S’aprofiten els replans i els fons de la vall i la resta està coberta pel bosc. Quan per fi deixem la pista de ciment i prenem un camí de terra ja ens falta ben poc per arribar al petit nucli de Portavella, amb l’església de Sant Martí de Vinyoles. El lloc és enlairat i magnífic i, per primera vegada, podem gaudir d’una bona vista sobre el Lluçanès. Aprofitem per dinar a l’era d’una antiga masia amb una robusta torre al costat que ara fa de casa de colònies. Després de menjar ens permetem de fer una reparadora migdiada.

    A la tarda canvia tot. Deixem de cop les pistes i ens enfilem per un corriol molt aeri que de seguida s’endinsa per boscos ombrívols. A les obagues podem caminar enmig de denses fagedes. Com les trobàvem a faltar! No cal dir que el color també ha canviat totalment. També van aflorant de tant en tant al costat del camí uns magnífics estrats margosos. El corriol s’enfila de valent fins a atènyer la magnífica talaia de Santa Margarida de Vinyoles a 1.205 m. d’alçada. Aquí si que hi ha unes bones vistes sobre el Lluçanès veí. La visibilitat no és molt bona però ens sembla distingir el Santuari dels Munts i enllà, molt més enllà, s’intueix el perfil del Montseny i Montserrat.

    Santa Margarida de Vinyoles ja té molta relació amb el poble d’Alpens al Lluçanès. Se’n tenen notícies des del segle XIII i es creu que hi havia l’antiga capella  del Castell de la Guàrdia de Ripoll. L’edifici actual, del 1854, va ser restaurat gràcies a un vot popular per donar gràcies per salvar la població de la pesta. Efectivament, els Germans llegim amb atenció la inscripció que hi ha damunt la porta de l’església: “ La por de la pesta me ha edificat”.

    A partir d’aquest punt el sender segueix unes pistes i camins més amples que baixen fort (fins a Alpens hi ha uns 400 m. de desnivell) Estem animats i aquests quilòmetres finals no se’ns fan gens pesats i, a la fi, a les envistes d’Alpens, parem a descansar una estona a l’oratori de Sant Antoni. Del poble proper ens arriba una remor, com si hi hagués una gran gentada. Quan entrem al poble veiem que tots els carrers són plens d’una gernació que visita la XII Trobada de Forjadors de Catalunya. Els Germans encuriosits, ens confonem enmig de la gent mentre sentim, de fons, els cops compassats sobre les encluses.

Fitxa de la 8ª Etapa : Sant Joan de les Abadesses – Ripoll

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1.

Etapa mitjana, amb força desnivells però sense cap dificultat especial. La senyalització és correcta. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC. 

Etapa 8 : Sant Joan de les Abadesses – Ripoll

Primavera de 2014, dia 23 de març

    Els Germans comencem l’etapa d’avui amb un matí assolellat i esplèndid. La via verda, que hem de seguir uns metres, és un autèntic passeig ple de gent de tota mena i bicicletes que van amunt i avall. És curiós constatar que aquestes vies verdes tenen molt èxit com a reclam turístic però també com a espai d’oci per a la població local. Realment fa goig de veure. El GR però, es desvia aviat i comença fer una sèrie de dreceres difícils enmig dels camps. La panoràmica sobre la Vall del Ter, des d’aquí estant, és magnífica.

    De fet ara ens trobem a l’anomenat Baix Ripollès, amb cims més modestos i valls més àmplies. Els massissos muntanyencs tenen formes relativament suaus perquè l’empremta glaciar és poc intensa. Aquí el curs del Ter entre Ripoll i Sant Pau de Segúries durant uns quinze quilòmetres, forma una de les poques valls longitudinals que hi ha al Pirineu. Al fons d’aquesta vall s’hi ha instal·lat, al llarg del temps, un rosari de colònies fabrils. Al Ripollès l’activitat industrial sempre ha estat important, des de la famosa farga catalana ja al segle IX fins a indústries més modernes com la tèxtil, la paperera o la química.

    Abans d’enfilar-nos cap als vessants del Solei Avall contemplem un cop més la vall amb aquestes ondulacions suaus i amb totes les masies i caserius que clapegen el paisatge. S’entén que aquest país es consideri més aviat un Subpirineu que no pas un Prepirineu. És amable i acollidor.

    El GR s’allunya de la vall i sembla voler enfilar-se cap a les muntanyes assolellades. Passem per les masies de la Tolosa, Can Sau i, força més amunt, el Cortal. El camí travessa un bosc molt bonic amb tonalitats d’un verd suau, apagat. Aquí la vegetació és molt diferent de la vegetació mediterrània pròpia de l’Alta Garrotxa. Aquí hi ha herba pertot i el bosc dominant és la roureda amb boix i pi roig, vegetació submediterrània més pròpia de climes continentals i freds. Seguim amunt per un senderó que fa ziga zagues enmig del bosc fins arribar a El Cortal. Aquest és sens dubte un emplaçament privilegiat malgrat el seu isolament. L’indret respira una pau i un equilibri difícils d’explicar. Les vistes sobre els boscos de l’entorn i sobre la vall són magnífiques. És un bon lloc per viure-hi, per edificar una casa. El cirerer florit, d’un blanc intens, vetlla el silenci de la casa tancada.

    El sender puja fort ara i ens porta a una pista important que ve de Sant Martí d’Ogassa i més enllà, molt més enllà, de Bruguera a tocar de Ribes de Freser. Aquí ens creuem amb el GR-3 que és un sender una mica misteriós (sempre ens el creuem però no sabem mai d’on ve). Estem al punt més alt de l’etapa d’avui, a uns 950 m. , i tots aquests paratges tan elevats gaudeixen d’àmplies panoràmiques. Fins i tot veiem allà baix, al fons de tot de la vall,  la torre del monestir de Ripoll amb la seva senyera inconfusible. Són paisatges feréstecs, solitaris però que tenen un punt amable, acollidor. A partir d’aquí tirarem cap avall, cap a trobar, una altra vegada, la Vall del Ter que hem deixat al matí.

    El Ripollès ha estat sempre una comarca molt important dins les comunicacions del país. Ha estat un eix de pas obligat entre el litoral, Barcelona i la Catalunya pirinenca del nord-est. Aquí no hi ha massissos amb un relleu abrupte ni passos difícils a les capçaleres dels rius. Així l’eix Freser-Ter-Congost a través de l’ampla Collada de Tosses ha estat el camí natural de pas ( hi circula el ferrocarril transpirinenc) També cal ressaltar la importància d’una altra via de comunicació a través del Coll d’Ares.

    En un temps relativament breu, baixem fins al fons de la vall i el GR es situa paral·lel a la carretera  i al riu. Observem que, a grans trets, el sender segueix el traçat d’un camí ramader.

    Observant la ubicació estratègica d’aquestes valls s’entén que Ripoll, a la confluència dels dos grans eixos Ter-Freser, jugués un paper important durant la Reconquesta, quan la vida al país estava centrada a les altes valls pirinenques. Ripoll, vila monacal, va ser el centre espiritual de la Catalunya medieval. Des d’abans de l’any 1000 el monestir comtal de Ripoll tenia possessions que anaven del Vallespir al Vallès, de l’Urgell a Barcelona, del Conflent a Montserrat, Besalú, Vic i Berga. La vila va esdevenir un símbol de la unitat politico-religiosa del país. I a mitjans del segle XI Ripoll estava en el seu apogeu, amb la seva famosa biblioteca. Personatges de primer ordre del món cristià consagren la importància d’aquests centres pirinencs, protegits per les muntanyes contra les ràtzies però a la vegada en contacte amb la civilització cordovesa.

    Avui, creuant a peu aquests paisatges, costa fer-se una idea del paper clau que ha tingut aquesta vila en la nostra història però el que si que és cert és que tots tenim, en el nostre imaginari col·lectiu, una idea intuïtiva, gairebé instintiva del que ha representat Ripoll. I ara tornem al món d’avui, més prosaic, més funcional.

     El nostre camí passa pel costat d’un parell de restaurants d’aquests que estan al peu de la carretera i que quan hi passes pel costat fan olor de carn a la brasa. Més endavant apareixen, al fons de la vall, les fàbriques de la zona industrial d’Estamariu. Nosaltres fem el nostre camí a mig aire, pel vessant de la muntanya i, abans d’arribar a la població, creuem un cop més, els nombrosos horts urbans de fora vila.

    Els Germans arribem tard a Ripoll, a l’hora de dinar, els carrers són deserts i l’ambient és una mica somnolent. Cansats de la caminada ens dirigim al restaurant on ens esperen per dinar. Avui ha estat, sens dubte, una bona jornada senderista.  

    

Aquarel·la de Maria Serrahima (2014) El quadre reflecteix molt bé el paisatge de la Vall del Ter, amb les masies edificades als vessants assolellats de la vall

Epíleg  a la 8ª etapa

   Acabada l’etapa d’avui i mentre els Germans conversem tot prenent una cervesa, surt a tomb la novel·la d’en Pep Coll “ Per les valls on es pon el sol”. El protagonista d’aquesta història empren un viatge per les valls pirinenques, una mica com el que estem fent ara nosaltres caminant per aquests verals. El recorregut que ell fa no és ben bé igual que el nostre ( més aviat es correspondria amb el GR-11, el sender transpirinenc) però en aquest tram concret on som ara si que hi ha algunes coincidències : Oix, Sant Pau de Segúries, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll.

  

   El llibre val realment la pena, sobretot per als amants de les bones històries i de la muntanya

   Us oferim a continuació el resum de la contraportada del llibre :

Pep Coll

Obra 

Per les valls on es pon el sol.
Barcelona: Edicions 62, 2002.

Si Richard Wagner no hagués situat el castell-santuari del Graal a les muntanyes dels Pirineus, aquesta història seria impossible d'imaginar. El geni alemany, però, a l'inici de l'òpera Parsifal, va deixar escrit que Montsalvat es troba "a les muntanyes septentrionals d'Espanya", i aquesta localització feia covar il·lusions a bona part dels melòmans barcelonins que a finals del segle XIX idolatraven el músic. En aquest context, l'estudiant Ramon Bofill, obligat pel seu protector, emprèn un viatge per les valls pirinenques a la recerca de la mítica muntanya. Al llarg del trajecte, l'heroi s'haurà d'enfrontar a tota mena de perills, entre els quals no hi falten bandolers emboscats, guerrillers carlins, ni pirineistes sonats. Per les valls os es pon els sol és un recorregut iniciàtic i carregat d'intriga a través dels castells, els santuaris i els monestirs en ruïnes dels Pirineus catalans i aragonesos, en el qual el protagonista compta amb companys de viatge tan excepcionals com els escriptors Verdaguer i Maragall. 

Fitxa de la 7ª Etapa : Sant Pau de Segúries – Sant Joan de les Abadesses

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-1.

Etapa força planera i fàcil. És gairebé una passejada llarga. La senyalització és correcta però atenció no coincideix amb les indicacions de la Guia ( segons el llibre el sender comença seguint la carretera i després per la  riba nord, i les senyals van per la riba sud només sortir de Sant Pau)

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC. (cal tenir en compte aquesta consideració però)

Etapa 7 : Sant Pau de Segúries – Sant Joan de les Abadesses

Primavera de 2014, dia 22 de març

    Per aquest cap de setmana els homes del temps han pronosticat xàfecs dispersos per totes les comarques del nord properes al Pirineu. Una consigna que sempre hem tingut els Germans és que (dintre del sentit comú) un pronòstic meteorològic advers no ens fa anular una sortida projectada. Cal dir que generalment ens ha funcionat força bé i hem pogut fer allò que teníem previst. Si, alguna vegada hem entomat algun xàfec, però res que impedeixi dur a terme la caminada. Cal anar preparat per la pluja, mentalitzat i poca cosa més.

  Arribem a Sant Pau a l’hora de dinar i fa sol però venteja i grans nuvolades s’aixequen cap al Pirineu. Havent dinat sortim seguint els senyals del GR que ens porten a la sortida del poble, a creuar la carretera i a enfilar un camí que porta cap a Puigsacreu. És a dir que el sender seguirà la Vall del Ter però pel vessant sud (contràriament al que indica la guia) Tant bon punt hem començat a caminar el cel s’ha tapat i quan ens desviem per tal d’anar paral·lels al riu i a la carretera, des d’un prat que està una mica més avall, una dona ens diu : “ Us muiareu ! “ . “ Potser si o potser no! “ li responem riallers. El camí s’endinsa dins un bosc espès i embardissat de castanyers primer i faigs més endavant. El silenci forestal només el trenca el soroll de les nostres passes i les converses escadusseres. Se sent espetegar un tro i, ara si, comença a ploure.

    Els Germans estem caminant per l’Alta Vall del Ter, a la comarca del Ripollès. A diferència de la Garrotxa veïna, aquí no hi ha ni congostos ni cingles. Els desnivells són notables entre els cims i el fons de les valls però els vessants de les muntanyes són suaus, amables.. El fons d’aquesta vall que seguim és força dilatat, amb nombroses valletes afluents. Aquesta manca de carenes i crestes agudes dóna al conjunt del país un aspecte més acollidor que a la resta del Pirineu. El relleu i també el clima fan d’aquesta vall pirinenca, un món diferent de la Garrotxa i de les valls del Segre i del Llobregat.

    Quan sortim a la carretera plou de valent i ens refugiem uns moments a sota un porxo al Mas Repunxó. Per sort es tracta d’un xàfec de curta durada i el sol de seguida vol tornar a sortir tot fent brillar les gotetes fines de pluja que suren a l’aire. Girem la vista enrere, cap a Sant Pau, i podem contemplar un espectacular Arc de Sant Martí sencer.

    El GR creua la carretera i ens porta cap a l’altra riba del Ter. Travessem el riu pel Pont de Perella construït el segle XX per accedir a unes mines de petroli properes. Seguim però per la pista principal i entrem en una àmplia zona de grans planes agrícoles i de pastura. Ens trobarem primer el Mas El Marquès i, una mica més endavant, el Mas El Grau. Unes cases magnífiques.

    El Ripollès és una comarca que té les característiques típiques de la Catalunya humida. Una vida agrícola centrada al fons de les valls amb cereals, blat de moro, patates, farratges i una ramaderia força important. El clima és continental humit i força fred perquè ja no li arriba la influència marítima. El poblament és dispers repartit per les vessants suaus i les clarianes obertes al bosc. Els nuclis de població importants, en canvi, estan centrats a l’eix de la vall.

    Ha sortit un agradable sol de tarda i la pluja ha deixat aquella sensació tan reconfortant de terra mullada. És un privilegi gaudir d’aquesta vesprada tan magnífica. Davallem cap al Torrent del Coll de Pal i després de creuar-lo passem pel costat d’una central hidroelèctrica amb una arquitectura antiga i entranyable. Tots els elements que formen l’itinerari d’avui : el Pont del Reixac, els Plans de Llastanosa, les runes de Mas Pujol, les baranes de fusta al costat del camí herbat, els arbres de ribera, els prats, les cases, el sol de tarda ... semblen formar part d’un conjunt harmònic, equilibrat. La d’avui és sens dubte una passejada molt recomanable. Una ruta d’alt interès paisatgístic que ressegueix la Vall del Ter des de Sant Pau de Segúries fins a Sant Joan de les Abadesses.

  Després de pondre’s el sol els Germans arribem a l’impressionant salt d’aigua del Molí de Malatosca, un paratge envoltat pel horts i per les primeres cases del poble. Estem arribant a Sant Joan. Sortim a la via verda que comunica Ripoll amb Ogassa i només ens cal seguir-la fins al nostre destí d’avui: l’Alberg de la Ruta del Ferro. Tant bon punt es fa fosc torna a caure un xàfec important, amb llamps i trons, però nosaltres ja estem calentons i aixoplugats. Demà serà un altre dia.