Fitxa de la 4ª Etapa : Besalú – Santa Pau

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-2
Etapa amb dues parts ben diferenciades: la primera part, de Besalú fins la plana del Torn, és molt muntanyenca, amb força desnivells. A partir de El Torn però és força planera fins a Santa Pau. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. No és recomanable fer-la a finals de primavera-estiu.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil GR-2 Etapa 4 

Etapa 4 : Besalú – Santa Pau

Primavera de 2017, dia 11 de juny

    Avui sortirem a caminar i ja hem entrat al mes de juny. El mes de juny al nostre país seria una mica el límit raonable per a fer les caminades. Més enllà del juny, si exceptuem l’alta muntanya, no és massa recomanable sortir a caminar. Fa massa calor i el sol està molt alt. Si decidim sortir però, hem d’estar preparats físicament i, el que és més important, conèixer els propis límits. Perquè en etapes llargues com la d’avui, inevitablement haurem de caminar durant el dia, durant les hores en que el sol crema. Per tant avui en alguns moments patirem però segurament l’esforç valdrà la pena. Caminant podrem pensar i preguntar-nos sobre les coses i sobre el món. Perquè caminar, ho hem après durant tots aquests anys, és també una forma de coneixença.

    Sortim de Besalú i durant una breu estona encara es desplega davant nostre el panorama de les muntanyes de l’Alta Garrotxa. Ens resistim a perdre-les de vista. Continuen estant aquí, al lloc de sempre, esperant que, un dia o un altre, hi tornem. Però el nostre camí entra de seguida dins el bosc i desapareixen les vistes. El corriol serpenteja ombrívol muntanya amunt. Tot és bosc. Bosc mediterrani, bosc de secà, de sentors fortes i càlides. Les alzines baixes i robustes estan acompanyades per un sotabosc de marfulls, galzerans, algun boix grèvol i pertot arreu pengen lianes d’arítjol i vidalba. L’heura parasita els darrers pins que queden en aquesta vessant.

 Fa calor. Creuem una carretera i després d’uns metres de pista arribem a l’ermita de Sant Fruitós a Ossinyà. Al costat de l’edifici, un lilà enorme està cobert per un núvol immens de papallones. L’espectacle, ple de vida, impressiona.

    
    Després de Sant Fruitós tornem a baixar fort per un corriol verd i tupit. Arribem al fons del barranc, ara sec però que conserva encara falgueres i molsa verda arrapada als troncs i a les pedres. Situats ben bé al llit del torrent, notem un airet prim, fresc, com si baixés encara un fil llunyà del fred de la neu de les muntanyes.

  Comença ara un llarg flanqueig pel vessant sud de la Serra del Torn. Durant quilòmetres i quilòmetres només veiem bosc i més bosc, res més. El paisatge és monòton, indiferenciat, però a la vegada bell i atractiu. Si no fos per la calor creixent, aquest camí seria una delícia. Després del Coll de Salom el corriol baixa en picat cap a la plana, cap a la vall. Allà al fons veiem, minúscules, les figures dels companys que se’ns han avançat caminant per la pista. El sol bat els camps de blat amb força. Sort que, una mica més endavant, veiem unes arbredes importants. Això voldrà dir ombra i aigua. Efectivament al cap d’uns pocs centenars de metres ens refugiem sota l’ombra d’una plataneda monumental. Als nostres peus el riu Ser refresca l’aire reescalfat pel sol. Una mica més endavant arribem al poble de El Torn i aquí podrem dinar.

   Els Germans sempre hem comentat que, moltes vegades, a les etapes que fem, no veiem ningú, no ens creuem amb ningú. Avui és diferent. Aquesta vall està molt humanitzada i al poble de El Torn podem xerrar amb algun veí. Com que no hi ha cap plaça pública on poder dinar a l’ombra, un senyor molt amable ens ofereix la terrassa de casa seva que dóna al riu. Un detall esplèndid que agraïm amb sinceritat. I així, sense haver-ho previst, passem una estona molt agradable.

   Perquè avui és un d’aquells migdies en que ens costarà arrencar. Allà fora ( a “l’espai exterior” diem en broma) fa una calor i un sol que estavella les pedres. Unes pedres volcàniques que comencem a trobar en profusió. Efectivament, el tram que passa per la Torroella, el Sallent i Can Batlle es fa especialment dur i posa a prova la nostra força de voluntat. Barret, crema solar i aigua, molta aigua. I un caminar tranquil, sostingut. Sort que a prop de Can Batlle tenim una sorpresa en forma de bany improvisat: la Riera de Sant Martí es precipita per un petit salt d’aigua que crea un gorg apte per al bany. Això ens retorna a la vida: probablement mai un bany haurà estat més gratificant!

   Ara ve el tram final de l’etapa. Un tram que no tindria cap dificultat especial si no fos per aquesta calor excessiva de la tarda. Efectivament, el sol pica de valent i a camp obert com estem ara, no hi ha ni una sola ombra que ens protegeixi. Al nord les muntanyes de Sant Julià del Mont emmarquen la calorosa travessia.

    Ja fa estona que hem entrat al Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa i, encara que avui no ens ho sembli, estem a la subcomarca de la Plana d’Olot o comarca d’Olot. Aquesta regió té la màxima pluviositat i humitat atmosfèrica de Catalunya. És un paisatge suau, amable amb boscos abundants i una catifa contínua de vegetació. En alguns punts aquests boscos semblen atlàntics. A diferència de l’Alta Garrotxa gairebé no hi ha roques calcàries si no més aviat gresos, margues i els materials volcànics de la zona del Parc Natural. Tots aquests materials més tendres i poc afectats pels plegaments estan dividits per una sèrie de falles que permeten l’aparició d’unes planes prou àmplies per als conreus. En aquesta regió els materials volcànics fertilitzen la terra i l’agricultura hi és força pròspera a diferència de l’aspror de les terres de l’Alta Garrotxa.

   Però avui, repeteixo, aquesta suposada frescor no la veiem per enlloc i arribar a Santa Pau ens costa Deu i ajuda. Per sort però, som gent experimentada i el mecanisme del “pilot automàtic” i reduir al màxim totes les divagacions mentals sobre la situació ens permet arribar sans i estalvis a les primeres cases del poble. Només tenim set i ganes d’estar a l’ombra i per tant la visita avui la farem visual còmodament asseguts en una terrassa d’una Plaça del carrer Major. Tòniques i cerveses apaivaguen aquesta set que s’ha anat acumulant durant tot el dia. Hem acabat l’etapa.

Fitxa de la 3ª Etapa : Lledó – Besalú

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-2
Etapa encara força planera, sense cap dificultat especial tret de la seva llargada. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil GR2 Etapa 3

Etapa 3 : Lledó – Besalú

Primavera de 2017, dia 7 de maig

   “Aquest camí, de vegades era de sorra, altres vegades era rocallós, de fang o pedres. O encoixinat, amb capes i més capes de pinassa. Podia ser negre, marró, gris o groguenc com la mantega, però sempre era el mateix sender. La meva llar”

   Aquest és un fragment de “Salvatge” llibre escrit per Cheryl Strayed que l’any 1995 va començar a caminar pel Sender de la Cresta del Pacífic fugint d’una situació personal complexa. Dotze anys després Cheryl va publicar “Salvatge. Un viatge de retrobament pel Sender de la Cresta del Pacífic” I d’aquest llibre se’n va fer una pel·lícula. Avui Cheryl Srayed és una dona d’èxit, en part gràcies a una cosa tan simple com és caminar.

   El nostre camí potser no és tan èpic però és el nostre, el que hem triat i el que ens agrada recórrer.

  

  Sortim de Lledó amb un dia esplèndid. Al nord es despleguen les muntanyes que tan coneixem: el Bassegoda, el Mont, la Serra de Salines i el Canigó nevat. Joan Maragall té un poema molt simple però que expressa amb quatre paraules aquest sentiment d’admiració per la muntanya:

Jo no sé què teniu

que us estimo tant

muntanyes.

  Al mirador de l’Ermita dels apòstols girem la vista aquesta vegada cap a l’Empordà: la Badia de Roses, el Montgrí, les muntanyes de Sant Pere de Rodes i l’extensa plana empordanesa. Després el sender s’endinsa per un bosc de pinassa. Fa calor avui però sota l’ombra d’aquests pins s’hi respira bé. El clima de l’Empordà és un clima mediterrani modificat per la Tramuntana: temperatures elevades, hiverns agradables i una important afectació pel vent del nord ( la Tramuntana) sovint violent. Ara però, repeteixo, la travessa d’aquest bosc és agradable. Tenim la sensació d’estar caminant pel fons d’una vall perquè el terra és ple de còdols.

   

 A mesura que avancem la vegetació es fa més frondosa i, a poc a poc, van apareixent els arbres caducifolis. I per fi comencem a caminar per corriols entapissats per flors de tota mena ( margaridoies, corniols, linums, ...) Es nota que estem entrant a la Garrotxa.

   A poc a poc, el dia es va tapant. El nostre camí sempre puja i, quan girem el cap enrere, continuem veient la plana de l’Empordà i el mar al fons. Més endavant segur que l’enyorarem! Avui estem satisfets perquè el GR fa molts pocs trams de carretera a diferència de les dues etapes anteriors. Quan per fi canviem de vessant, apareix davant nostre l’ampla Vall del Fluvià.

   Quan camines el teu esperit sempre divaga i ens agrada mirar el món que ens envolta tot esperant que la nostra mirada pugui anar una mica més enllà. El caminant sempre s’acaba fent les mateixes preguntes ( que són també les grans preguntes filosòfiques): Qui soc? Cap a on vaig? Què en puc esperar d’aquest camí? Preguntes i més preguntes que no sempre tindran una resposta clara.

   Mentre baixem veiem davant nostre un edifici notable, una mena de mas inusualment gran: el Noguer de Segueró. Efectivament es tracta d’una masia enorme del municipi de Beuda ( la Garrotxa) situada al vessant meridional del massís del Mont a prop de l’Ermita de Santa Maria. El Noguer de Segueró ha estat de la família Noguer des de l’any 1203 i durant vint-i-tres generacions aquesta família va anar ampliant el seu patrimoni emparentant els hereus amb riques pubilles de la Garrotxa i de l’Empordà. Així, l’explotació d’aquest patrimoni va convertir els Noguer en una de les famílies més riques del país fins el segle XIX, moment en que la casa passa als Olives de Lledó i als Vayreda d’Olot. Hi ha una coneguda dita popular que ens parla del poder que havien arribat a tenir aquestes grans cases pairals catalanes: “ Si voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra: el Noguer de Segueró, el Sobirà de la Santa Creu i l’Espona de Saderra”

   Quan hi arribem ens desviem per un caminet emmarcat per vells xiprers que ens porta a una font, ara seca, però que sens dubte havia estat un lloc agradable per descansar a l’ombra. Un text escrit en unes rajoles de la paret ens recorda que Mossèn Cinto Verdaguer va passar per tots aquests indrets. Recordem que no deixem d’estar als peus de la muntanya de la Mare de Deu del Mont, des d’on Mossèn Cinto va escriure “Canigó”.

   Deixem enrere el Noguer de Segueró i ens anem acostant a una gran tartera de quarsita a cel obert. La visió no és massa agradable certament. Aquestes ferides obertes al paisatge són doloroses i difícils de recuperar. Aquesta en concret, encara està en explotació i deixa tot l’entorn ben empolsinat!

   Després de la tartera el sender travessa una gran plana amb els cereals que comencen a espigar-se. Al nord, ens flanquegen les muntanyes de la Mare de Deu del Mont i damunt nostre, el cel, acaba de cobrir-se amb unes bones nuvolades. Al fons veiem el petit poble de Beuda on dinarem tranquil·lament i on el temps se’ns escolarà sense pressa. Un moment de descans sempre s’agraeix. A prop del poble hi ha l’església de Palera que està rodejada d’una bona extensió de cotxes aparcats, sens dubte senyal inequívoc que hi deu haver un bon restaurant.

   El nostre GR transcorre ara per trams molt agradables: caminets, corriols pel mig del bosc, la llum filtrada a través de l’espessa vegetació, l’olor de terra humida, el cant dels ocells des de la capçada dels arbres...Caminem.

   Aviat sortim a la gran Vall del Fluvià i la vista s’eixampla davant les enormes extensions de camps d’ordi. El Fluvià és un riu del Pirineu Oriental que neix aquí, a la Garrotxa. Recorre la Plana d’en Bas i passa per Olot, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà, Torroella de Fluvià i desemboca al Golf de Roses. És un riu poc aprofitat pel regatge perquè a la capçalera la pluviometria i la evaporació són força favorables però si que s’ha utilitzat la força hidràulica del riu per a les fàbriques de teixits, filats i paper.

  Ens acostem a Besalú i la remor somorta de l’autovia se’ns fa present. Travessem per sota un viaducte enorme (una altra visió desagradable) però per sort aviat arribem a una mena de parc que segueix el curs de la Riera de Capellada. En un tres i no res arribem a les primeres cases del poble. I a Besalú es repeteix l’esquema que ja hem viscut altres vegades: primer passem pels barris on hi viu la gent, després travessem l’artèria principal de la carretera i, finalment, entrem al nucli històric. Aquest conjunt és preciós sense cap mena de dubte però a vegades tens la sensació d’estar en una mena de parc temàtic turístic.

  Travessem, un cop més, el magnífic pont medieval i arribem fins on tenim aparcat el cotxe. Abans de marxar però, farem tranquil·lament un beure que, entre una cosa i l’altra, no hem parat en tot el dia.