Fitxa de la 21ª Etapa : Benavent – Hostal Roig

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana, sense cap dificultat especial. La senyalització és prou correcta. Cal tenir un mínim entrenament de fons

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 21 : Benavent – Hostal Roig

Primavera de 2016, dia 17 d’abril de 2016

   Abans de començar, els Germans ens mirem amb deteniment l’etapa d’avui : què tenim al davant? Quina llargada té? Quin desnivell presenta? Quan de temps tenim per fer-la? Amb aquestes preguntes tan simples ja ens podem fer una composició de lloc de com anirà la jornada. El que no podem saber de cap manera és allò que ens espera. I aquest és precisament l’al·licient de sortir a caminar. No venim aquí només a fer esport, a fer una activitat física. Tenim  quatre, cinc o sis hores per davant i anirem al nostre aire: si ens ve de gust parar, pararem a mirar això o allò, a contemplar un paisatge. Si tenim ganes de reposar una estona ho farem en un lloc agradable. Caminarem força, però ho farem al nostre ritme.

   Benavent és un poblet molt ben situat, enlairat i de cara a la Conca de Tremp. Abans de començar a caminar, ens parem un instant a contemplar l’espectacle. La simfonia del cel, alt i majestuós amb núvols de tota mena i boires baixes arrapades a les muntanyes. Amb la infinita successió de relleus que s’intueixen fins a l’horitzó. Amb la primavera pintada amb tots els verds possibles. Una vista així carrega les piles abans d’emprendre la marxa.

   Pugem en lenta progressió per l’Obaga de Benavent. El dia és variable amb ullades de sol i sobtats ennuvolaments. Estem molt alts i els boscos que emmarquen la nostra ascensió estan formats bàsicament per pi rojalet, roure i sotabosc de boix.

   El nostre GR voreja pels límits la Conca de Tremp, situada a l’Oest de Catalunya, entre el Pirineu que és el món del granit, dels llacs, de les pastures d’estiu i dels grans boscos i  les terrasses dessecades i de clima extrem de la Depressió Central Catalana. Entre aquests dos mons s’interposa la franja del Prepirineu ( a la qual pertany la Conca de Tremp) que és força ampla a l’Oest (uns 60 Km.) però que a mesura que ens desplacem cap a l’Est es va estrenyent fins a desaparèixer. Aquest és un món d’altiplans calcaris, cingleres, serres i conques interiors. Un camp de fractures que ha facilitat la instal·lació de valls i petites conques separades per congosts difícils.

   Arribem a Comiols i la primera sensació que tenim és de desolació. Intuïm que aquest ha estat un punt important en les comunicacions comarcals però avui, en aquest matí fred de diumenge, no es veu ni una ànima. Un restaurant tancat i barrat i una benzinera abandonada són la prova de que en aquest racó de món els bons temps han quedat enrere. Només un altre mirador, magnífic, ens permet tornar a donar una ullada a la conca.

   La Conca de Tremp és força àmplia ( uns 20 per 25 Km) i està envoltada de barreres muntanyoses. És una conca abrigada i ben dissenyada. Les seves margues tendres i fèrtils i el seu clima suau permeten la implantació de cultius mediterranis ( fruiters, olivera, vinya, blat, ordi, ...) Com la Cerdanya en temps difícils ha estat un món tancat amb capacitat per autoabastir-se i en canvi en temps de pau la conca té molt contacte i comunicació amb l’exterior.

Rodegem un enorme repetidor de comunicacions i carenegem per la Serra de Comiols que separa les comarques de la Noguera i del Pallars Jussà. Ens dirigim paral·lelament cap a la línia que traça l’impressionant Montsec de Rúbies, l’immens Montsec que és alhora desert i muralla. Els camins que trepitgem són enfangats per les darreres pluges i al terra comença l’esclat de les flors de primavera: narcisos, lliris, violetes, orquídies. Trenquem per una pista que baixa fort enmig d’un atapeït bosc de pins fins la carretera L-911. En les sortides que fem els Germans no acostumem a trobar-nos gairebé mai, amb gent que també camini. Acostumen a ser sortides molt solitàries. Però avui, en arribar a la carretera trobem un home assegut al costat d’una autocaravana i parlant pel mòbil. En passar pel seu costat el saludem però el cert és que no ens fa ni cas, engrescat com està en la seva conversa. Una imatge força insòlita enmig d’aquests paratges tan feréstecs.

   Aviat arribem al Santuari del Bon Repòs que data del 1205 i que era un priorat de Bellpuig de les Avellanes. Aquest antic priorat es convertí en una gran masia agrícola que encara conserva avui part del seu esplendor. Passem pel costat de l’església de Santa Maria del Bon Repòs que es va construir sobre l’antiga església i d’una sola nau i d’absis semi-circular.

 Continuem endavant. Caminem per llocs enlairats, sense perdre alçada. Aquesta etapa d’avui té pocs desnivells significatius i això ens permet gaudir de la caminada. Moltes vegades caminem per recuperar l’alè, per recuperar forces i tornar a la nostra vida diària, a la nostra feina, al nostre compromís amb més empenta. Però caminar no és només fugir, esbravar-se. Caminant vivim una sèrie de valors alternatius que avui dia no estan massa presents a la nostra societat : la lentitud, la solidaritat, l’amistat, la cortesia, la gratuïtat ( Le Breton reflexiona força sobre aquests temes en els seus escrits)

   La Serra del Cucut és el punt més elevat de l’etapa i des del cim podem contemplar una vista molt àmplia en totes direccions: el que ja hem fet i des d’on venim i el que ens falta encara per fer. Uns metres més endavant fem un agradable dinar al sol, aprofitant una bona  temperatura. A partir d’aquest punt els camins que segueix el GR davallen fort travessant l’Obaga de l’Hostal Roig fins al fons de la vall. Girem bruscament a l’esquerra i un camí planer ens portarà fins la carretera L-913 que mena a l’hostal. Els darrers metres de l’etapa els hem de fer per carretera i es fan una mica pesats.

    

L’Hostal Roig deu el seu nom a la terra rogenca que envolta la casa. Va ser un antic hostal important i era el punt central d’aquesta part de la comarca que temps enrere tenia una certa població. Avui només queden les restes de totes aquelles cases i el propi hostal fou abandonat a finals del segle XX i va quedar convertit en el que és avui: una cleda per a les ovelles. En el passat en aquest indret s’hi havia celebrat una important fira de bestiar.

    Avui la soledat que envolta l’Hostal Roig és absoluta i només se sent el vent que bufa amb força entre les parets abandonades i fa vinclar les espigues verdes dels camps. S’acaba l’etapa i s’acaba, un cop més, una altra magnífica jornada senderista.