Fitxa de la 4ª Etapa : Besalú – Santa Pau

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-2
Etapa amb dues parts ben diferenciades: la primera part, de Besalú fins la plana del Torn, és molt muntanyenca, amb força desnivells. A partir de El Torn però és força planera fins a Santa Pau. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. No és recomanable fer-la a finals de primavera-estiu.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil GR-2 Etapa 4 

Etapa 4 : Besalú – Santa Pau

Primavera de 2017, dia 11 de juny

    Avui sortirem a caminar i ja hem entrat al mes de juny. El mes de juny al nostre país seria una mica el límit raonable per a fer les caminades. Més enllà del juny, si exceptuem l’alta muntanya, no és massa recomanable sortir a caminar. Fa massa calor i el sol està molt alt. Si decidim sortir però, hem d’estar preparats físicament i, el que és més important, conèixer els propis límits. Perquè en etapes llargues com la d’avui, inevitablement haurem de caminar durant el dia, durant les hores en que el sol crema. Per tant avui en alguns moments patirem però segurament l’esforç valdrà la pena. Caminant podrem pensar i preguntar-nos sobre les coses i sobre el món. Perquè caminar, ho hem après durant tots aquests anys, és també una forma de coneixença.

    Sortim de Besalú i durant una breu estona encara es desplega davant nostre el panorama de les muntanyes de l’Alta Garrotxa. Ens resistim a perdre-les de vista. Continuen estant aquí, al lloc de sempre, esperant que, un dia o un altre, hi tornem. Però el nostre camí entra de seguida dins el bosc i desapareixen les vistes. El corriol serpenteja ombrívol muntanya amunt. Tot és bosc. Bosc mediterrani, bosc de secà, de sentors fortes i càlides. Les alzines baixes i robustes estan acompanyades per un sotabosc de marfulls, galzerans, algun boix grèvol i pertot arreu pengen lianes d’arítjol i vidalba. L’heura parasita els darrers pins que queden en aquesta vessant.

 Fa calor. Creuem una carretera i després d’uns metres de pista arribem a l’ermita de Sant Fruitós a Ossinyà. Al costat de l’edifici, un lilà enorme està cobert per un núvol immens de papallones. L’espectacle, ple de vida, impressiona.

    
    Després de Sant Fruitós tornem a baixar fort per un corriol verd i tupit. Arribem al fons del barranc, ara sec però que conserva encara falgueres i molsa verda arrapada als troncs i a les pedres. Situats ben bé al llit del torrent, notem un airet prim, fresc, com si baixés encara un fil llunyà del fred de la neu de les muntanyes.

  Comença ara un llarg flanqueig pel vessant sud de la Serra del Torn. Durant quilòmetres i quilòmetres només veiem bosc i més bosc, res més. El paisatge és monòton, indiferenciat, però a la vegada bell i atractiu. Si no fos per la calor creixent, aquest camí seria una delícia. Després del Coll de Salom el corriol baixa en picat cap a la plana, cap a la vall. Allà al fons veiem, minúscules, les figures dels companys que se’ns han avançat caminant per la pista. El sol bat els camps de blat amb força. Sort que, una mica més endavant, veiem unes arbredes importants. Això voldrà dir ombra i aigua. Efectivament al cap d’uns pocs centenars de metres ens refugiem sota l’ombra d’una plataneda monumental. Als nostres peus el riu Ser refresca l’aire reescalfat pel sol. Una mica més endavant arribem al poble de El Torn i aquí podrem dinar.

   Els Germans sempre hem comentat que, moltes vegades, a les etapes que fem, no veiem ningú, no ens creuem amb ningú. Avui és diferent. Aquesta vall està molt humanitzada i al poble de El Torn podem xerrar amb algun veí. Com que no hi ha cap plaça pública on poder dinar a l’ombra, un senyor molt amable ens ofereix la terrassa de casa seva que dóna al riu. Un detall esplèndid que agraïm amb sinceritat. I així, sense haver-ho previst, passem una estona molt agradable.

   Perquè avui és un d’aquells migdies en que ens costarà arrencar. Allà fora ( a “l’espai exterior” diem en broma) fa una calor i un sol que estavella les pedres. Unes pedres volcàniques que comencem a trobar en profusió. Efectivament, el tram que passa per la Torroella, el Sallent i Can Batlle es fa especialment dur i posa a prova la nostra força de voluntat. Barret, crema solar i aigua, molta aigua. I un caminar tranquil, sostingut. Sort que a prop de Can Batlle tenim una sorpresa en forma de bany improvisat: la Riera de Sant Martí es precipita per un petit salt d’aigua que crea un gorg apte per al bany. Això ens retorna a la vida: probablement mai un bany haurà estat més gratificant!

   Ara ve el tram final de l’etapa. Un tram que no tindria cap dificultat especial si no fos per aquesta calor excessiva de la tarda. Efectivament, el sol pica de valent i a camp obert com estem ara, no hi ha ni una sola ombra que ens protegeixi. Al nord les muntanyes de Sant Julià del Mont emmarquen la calorosa travessia.

    Ja fa estona que hem entrat al Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa i, encara que avui no ens ho sembli, estem a la subcomarca de la Plana d’Olot o comarca d’Olot. Aquesta regió té la màxima pluviositat i humitat atmosfèrica de Catalunya. És un paisatge suau, amable amb boscos abundants i una catifa contínua de vegetació. En alguns punts aquests boscos semblen atlàntics. A diferència de l’Alta Garrotxa gairebé no hi ha roques calcàries si no més aviat gresos, margues i els materials volcànics de la zona del Parc Natural. Tots aquests materials més tendres i poc afectats pels plegaments estan dividits per una sèrie de falles que permeten l’aparició d’unes planes prou àmplies per als conreus. En aquesta regió els materials volcànics fertilitzen la terra i l’agricultura hi és força pròspera a diferència de l’aspror de les terres de l’Alta Garrotxa.

   Però avui, repeteixo, aquesta suposada frescor no la veiem per enlloc i arribar a Santa Pau ens costa Deu i ajuda. Per sort però, som gent experimentada i el mecanisme del “pilot automàtic” i reduir al màxim totes les divagacions mentals sobre la situació ens permet arribar sans i estalvis a les primeres cases del poble. Només tenim set i ganes d’estar a l’ombra i per tant la visita avui la farem visual còmodament asseguts en una terrassa d’una Plaça del carrer Major. Tòniques i cerveses apaivaguen aquesta set que s’ha anat acumulant durant tot el dia. Hem acabat l’etapa.

Fitxa de la 3ª Etapa : Lledó – Besalú

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-2
Etapa encara força planera, sense cap dificultat especial tret de la seva llargada. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil GR2 Etapa 3

Etapa 3 : Lledó – Besalú

Primavera de 2017, dia 7 de maig

   “Aquest camí, de vegades era de sorra, altres vegades era rocallós, de fang o pedres. O encoixinat, amb capes i més capes de pinassa. Podia ser negre, marró, gris o groguenc com la mantega, però sempre era el mateix sender. La meva llar”

   Aquest és un fragment de “Salvatge” llibre escrit per Cheryl Strayed que l’any 1995 va començar a caminar pel Sender de la Cresta del Pacífic fugint d’una situació personal complexa. Dotze anys després Cheryl va publicar “Salvatge. Un viatge de retrobament pel Sender de la Cresta del Pacífic” I d’aquest llibre se’n va fer una pel·lícula. Avui Cheryl Srayed és una dona d’èxit, en part gràcies a una cosa tan simple com és caminar.

   El nostre camí potser no és tan èpic però és el nostre, el que hem triat i el que ens agrada recórrer.

  

  Sortim de Lledó amb un dia esplèndid. Al nord es despleguen les muntanyes que tan coneixem: el Bassegoda, el Mont, la Serra de Salines i el Canigó nevat. Joan Maragall té un poema molt simple però que expressa amb quatre paraules aquest sentiment d’admiració per la muntanya:

Jo no sé què teniu

que us estimo tant

muntanyes.

  Al mirador de l’Ermita dels apòstols girem la vista aquesta vegada cap a l’Empordà: la Badia de Roses, el Montgrí, les muntanyes de Sant Pere de Rodes i l’extensa plana empordanesa. Després el sender s’endinsa per un bosc de pinassa. Fa calor avui però sota l’ombra d’aquests pins s’hi respira bé. El clima de l’Empordà és un clima mediterrani modificat per la Tramuntana: temperatures elevades, hiverns agradables i una important afectació pel vent del nord ( la Tramuntana) sovint violent. Ara però, repeteixo, la travessa d’aquest bosc és agradable. Tenim la sensació d’estar caminant pel fons d’una vall perquè el terra és ple de còdols.

   

 A mesura que avancem la vegetació es fa més frondosa i, a poc a poc, van apareixent els arbres caducifolis. I per fi comencem a caminar per corriols entapissats per flors de tota mena ( margaridoies, corniols, linums, ...) Es nota que estem entrant a la Garrotxa.

   A poc a poc, el dia es va tapant. El nostre camí sempre puja i, quan girem el cap enrere, continuem veient la plana de l’Empordà i el mar al fons. Més endavant segur que l’enyorarem! Avui estem satisfets perquè el GR fa molts pocs trams de carretera a diferència de les dues etapes anteriors. Quan per fi canviem de vessant, apareix davant nostre l’ampla Vall del Fluvià.

   Quan camines el teu esperit sempre divaga i ens agrada mirar el món que ens envolta tot esperant que la nostra mirada pugui anar una mica més enllà. El caminant sempre s’acaba fent les mateixes preguntes ( que són també les grans preguntes filosòfiques): Qui soc? Cap a on vaig? Què en puc esperar d’aquest camí? Preguntes i més preguntes que no sempre tindran una resposta clara.

   Mentre baixem veiem davant nostre un edifici notable, una mena de mas inusualment gran: el Noguer de Segueró. Efectivament es tracta d’una masia enorme del municipi de Beuda ( la Garrotxa) situada al vessant meridional del massís del Mont a prop de l’Ermita de Santa Maria. El Noguer de Segueró ha estat de la família Noguer des de l’any 1203 i durant vint-i-tres generacions aquesta família va anar ampliant el seu patrimoni emparentant els hereus amb riques pubilles de la Garrotxa i de l’Empordà. Així, l’explotació d’aquest patrimoni va convertir els Noguer en una de les famílies més riques del país fins el segle XIX, moment en que la casa passa als Olives de Lledó i als Vayreda d’Olot. Hi ha una coneguda dita popular que ens parla del poder que havien arribat a tenir aquestes grans cases pairals catalanes: “ Si voleu saber qui són els més rics d’aquesta terra: el Noguer de Segueró, el Sobirà de la Santa Creu i l’Espona de Saderra”

   Quan hi arribem ens desviem per un caminet emmarcat per vells xiprers que ens porta a una font, ara seca, però que sens dubte havia estat un lloc agradable per descansar a l’ombra. Un text escrit en unes rajoles de la paret ens recorda que Mossèn Cinto Verdaguer va passar per tots aquests indrets. Recordem que no deixem d’estar als peus de la muntanya de la Mare de Deu del Mont, des d’on Mossèn Cinto va escriure “Canigó”.

   Deixem enrere el Noguer de Segueró i ens anem acostant a una gran tartera de quarsita a cel obert. La visió no és massa agradable certament. Aquestes ferides obertes al paisatge són doloroses i difícils de recuperar. Aquesta en concret, encara està en explotació i deixa tot l’entorn ben empolsinat!

   Després de la tartera el sender travessa una gran plana amb els cereals que comencen a espigar-se. Al nord, ens flanquegen les muntanyes de la Mare de Deu del Mont i damunt nostre, el cel, acaba de cobrir-se amb unes bones nuvolades. Al fons veiem el petit poble de Beuda on dinarem tranquil·lament i on el temps se’ns escolarà sense pressa. Un moment de descans sempre s’agraeix. A prop del poble hi ha l’església de Palera que està rodejada d’una bona extensió de cotxes aparcats, sens dubte senyal inequívoc que hi deu haver un bon restaurant.

   El nostre GR transcorre ara per trams molt agradables: caminets, corriols pel mig del bosc, la llum filtrada a través de l’espessa vegetació, l’olor de terra humida, el cant dels ocells des de la capçada dels arbres...Caminem.

   Aviat sortim a la gran Vall del Fluvià i la vista s’eixampla davant les enormes extensions de camps d’ordi. El Fluvià és un riu del Pirineu Oriental que neix aquí, a la Garrotxa. Recorre la Plana d’en Bas i passa per Olot, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà, Torroella de Fluvià i desemboca al Golf de Roses. És un riu poc aprofitat pel regatge perquè a la capçalera la pluviometria i la evaporació són força favorables però si que s’ha utilitzat la força hidràulica del riu per a les fàbriques de teixits, filats i paper.

  Ens acostem a Besalú i la remor somorta de l’autovia se’ns fa present. Travessem per sota un viaducte enorme (una altra visió desagradable) però per sort aviat arribem a una mena de parc que segueix el curs de la Riera de Capellada. En un tres i no res arribem a les primeres cases del poble. I a Besalú es repeteix l’esquema que ja hem viscut altres vegades: primer passem pels barris on hi viu la gent, després travessem l’artèria principal de la carretera i, finalment, entrem al nucli històric. Aquest conjunt és preciós sense cap mena de dubte però a vegades tens la sensació d’estar en una mena de parc temàtic turístic.

  Travessem, un cop més, el magnífic pont medieval i arribem fins on tenim aparcat el cotxe. Abans de marxar però, farem tranquil·lament un beure que, entre una cosa i l’altra, no hem parat en tot el dia.      

  

Fitxa de la 2ª Etapa : Boadella d’Empordà – Lledó

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-2

Etapa força planera, sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte

No hi ha editada la Guia del sender GR-2. Hi ha un plafó informatiu del recorregut del GR-2 a Boadella d’Empordà i a Lledó

Etapa 2 : Boadella d’Empordà – Lledó

Hivern 2017, dia 19 de març

    Avui és el segon dia que els Germans caminarem per l’Empordà. Ens agrada deambular per aquest paisatge de l’Alt Empordà, en conjunt més monòton, més aspre i menys humanitzat que el del Baix Empordà però sens dubte molt atractiu. Som-hi doncs !

    Per Thoreau ( escriptor, filòsof i naturalista americà de principis del segle XX ) el fet de caminar transcendeix el pur acte físic, es converteix en una forma de saviesa, en una aproximació a la natura primigènia, als inicis de la humanitat. Una mena de retorn a l’estat salvatge. Els Germans potser no anem tan lluny però és evident que, per nosaltres, caminar també va més enllà del pur acte físic, sempre hi ha alguna cosa més que fa que ens agradi tant.

    Doncs avui, per començar, això de la plana de l’Empordà queda en entredit perquè hem d’encarar una bona pujada. Els marges de pedra seca queden totalment al descobert perquè aquesta zona ha estat afectada per un incendi recent. El terreny és aspre, sec, totalment calcari. En canviar de vessant apareix un bosc vell de pins, força esclarissat. Això ens permet tenir, un altre cop, vistes sobre el Canigó nevat. Seguim pujant i comencem a trobar-nos una bona colla de caçadors que han organitzat  una batuda del senglar. Sovint aquestes batudes són tot un espectacle : els caçadors porten armilles reflectants de colors llampants, hi ha senyalització per tot arreu, molts cotxes tot terreny i gent comunicant-se per ràdio cada dos per tres. A veure, la veritat és que en aquestes circumstàncies, els senderistes molt tranquils no estem. Tenim ganes de passar de llarg i perdre’ls de vista. Diguem que caçadors i excursionistes ens molestem mútuament.

    Després d’un breu tros de carretera el nostre camí passa per un bosc d’alzines més madur, el terra és molt pedregós com si estéssim tirant avall per una torrentera. Som ja a tocar de Terrades i al costat del sender, en un racó humit i frescal, trobem un pou de glaç força gran.

 Terrades és un poble tranquil, amb cases ben conservades i places ombrívoles. L’aigua de la font és ben fresca i ens permet recuperar forces. Les orenetes en una activitat frenètica fan els nius sota les teulades. La seva xiscladissa ens acompanyarà una bona estona.

    Ara ens toca fer un tros prou llarg de carretera. Això sempre és desagradable encara que el paisatge sigui bonic. En aquest cas però tornem a travessar una regió devastada pel foc i ni una sola ombra ens permet fer més agradable la caminada. Sort que més endavant deixem la carretera i prenem un camí ramader pedregós. El sol avui escalfa de valent i les temperatures són molt altes, de primavera avançada.

    Vilaritg ens acull amb l’ombra fresca que fan els edificis, una placeta i una altra font. Quin poblet més deliciosament tranquil ! Una paradeta per descansar i som-hi altra volta !

    Sortim a caminar pel sol plaer de fer-ho. Tan se val per on caminem. Quan has educat l’esperit, veus atractius i bellesa arreu. Només cal tenir els ulls i els sentits ben oberts. I el temps s’escola, sense pressa, i tombes i gires per senders que duen on tu vols, a la fita que t’has proposat.

    El nostre camí creua molts camps d’oliveres velles, molts camps de cereals i alguns claps de bosc, no gaires. L’Empordà és un país de lleus ondulacions, de 100 a 200 metres d’alçària màxima. D’aquí que les panoràmiques, en un dia com avui de cel net i clar, siguin molt àmplies. Però ens anem acostant, a poc a poc, a la Garrotxa i el relleu s’anirà tornant més accidentat fins al punt que alguns autors parlin de “La Garrotxa d’Empordà”. En aquest tram final de l’etapa el sender passa per caminets més ombrívols que passen per dins el bosc i van travessant rieres. Són espais molt atractius ( avui també les rieres baixen ben plenes ) i frescals, que conviden a aturar-se, a dinar i a passar-hi una bona estona.

    Els caçadors d’una altra batuda del senglar, ens expliquen que davant nostre ha passat un grup de seixanta senderistes ! Un fet força inèdit perquè, com hem comentat en altres ocasions, els Germans acostumem a caminar ben sols.

   Sortint dels boscos el panorama es torna a obrir i veiem el mar i el Montgrí a l’horitzó. Ens acostem ja a Lladó i aleshores veiem els ressagats del gran grup que ens han comentat els caçadors. A la pujada final n’avancem uns quants i, quan entrem a Lladó, ens els trobem a tots escampats per la plaça i els carrers principals. Ens mirem, encuriosits, aquesta altra manera de practicar el senderisme, més multitudinària. Molts de nosaltres ho hem fet així en el passat i el que és cert és que ara ens convenç més aquesta versió del petit grup, més controlable, més assequible.

     Al poble tot és tancat i no es veu ni una ànima però hi ha excursionistes per tot arreu. Una imatge força insòlita per a nosaltres. Deixem Lladó i les converses i les rialles de tota aquesta gentada i marxem cap a Navata a fer un beure que avui ens l’hem tornat a guanyar.

Fitxa de la 1ª Etapa : La Jonquera – Boadella d’Empordà

Uns 16 Km. Etapa que pertany al GR-2.

Etapa força planera, sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2. Hi ha un plafó informatiu del recorregut del GR-2 a Terrades i Boadella d’Empordà.

Etapa 1 : La Jonquera – Boadella d’Empordà

Hivern de 2017,  dia 19 de febrer

   El dia que comencem el GR-2 és un dia assolellat i clar i per l’època en que estem, fa poc fred. Sempre hem dit que els senders et permeten passar per llocs on difícilment hi passaries i avui en tenim un cas força significatiu: tots coneixem La Jonquera, hi hem passat moltes vegades però ben poca gent ha passejat pel seu casc urbà antic, ha pres una cervesa a la Plaça de l’Ajuntament o ha badat una mica pels seus carrers.

    Per La Jonquera hi passem molt però gairebé mai ens hi aturem. Doncs bé, el GR-2 comença a la Plaça de l’Ajuntament i pels carrerons del nucli antic va seguint el curs del riu Llobregat. Però aquesta agradable passejada pels carrers del poble dura poc. Aviat sortim als espais que tots coneixem de La Jonquera :  autopistes, peatges, duanes, aparcaments de camions, descampats plens de bosses de plàstic enganxades als matolls ... La sensació és brutal : on som ? què és aquest món tan inhòspit, tan sorollós ?

   Aquests espais han estat descrits sovint com a “no llocs”, espais urbans sense cap personalitat pròpia, espais de trànsit, de flux. També espais de consum, de comunicació i de circulació. 

   Travessem doncs aquesta franja periurbana amb una certa pressa per sortir d’aquest món una mica hostil. Aviat però trobem un túnel que travessa per sota la via del tren. En travessar-lo, fosc com una gola de llop, tenim una sensació estranya. Com si estéssim travessant una mena de “portal” que ens hagués de passar d’un món a un altre. I quan sortim a l’altre extrem tot canvia radicalment. La llum és la mateixa però el paisatge s’obre i s’eixamplen les vistes. Ja no queda rastre de les autopistes, dels camions, ...només se sent una remor somorta.

   Per camins de terra prenem la direcció d’Agullana però de seguida ens desviem cap a l’Estrada, un petit nucli de quatre cases. Les àmplies panoràmiques de l’Empordà ens eixamplen la vista i els pulmons i notem una alenada d’aire fresc que ve del Canigó nevat.

    Travessem suredes magnífiques clapejades per enormes blocs granítics arrodonits, clivellats i coberts de líquens. Es nota que la zona ha sofert algun incendi recent però per sort els suros tenen la capacitat de rebrotar i la vegetació es recupera relativament ràpid. El sotabosc però, encara esta format per argelagues, estepes i brucs, les primeres espècies colonitzadores després del foc.

   El GR-2 sembla ben senyalitzat i en general transcorre per pistes de sauló (encara que no ens escapem d’algun tram de carretera!). Comparteix itinerari amb el Camí de Sant Jaume i amb Itinerània. A l’alçada del Mas Collell (un conjunt bonic i harmoniós de cases). Travessem una petita riera i passem pel costat d’un molí enrunat. Les pluges dels darrers dies es fan notar i avui trobem aigua per tot:  rieres, torrents i còrrecs sempre baixen plens.

   Travessem potser, un Empordà menys turístic, més senzill, més assequible. Es veuen moltes plantacions de fruiters florits i d’oliveres. També es veuen moltes extensions de cereals d’hivern. Les panoràmiques són àmplies i el cel, alt i poderós, deixa passar els núvols fugissers.

   Anem fent a bon ritme i malgrat que els Germans avui ens hem d’empassar algun tros de carretera una mica pesat, els camins són agradables i avui concretament, força enfangats. Després d’un collet (en aquest  Empordà tan pla, tots els desnivells són discrets) davallem cap a una vall ample també afectada per un incendi recent. La terra i les roques són roges i els pins, recremats i negres, s’aixequen impotents cap al cel. Malgrat tot és un espai molt atractiu, que respira una gran solitud.

    Les argiles roges s’alternen amb les grises i els gresos i el sotabosc creix amb força apuntant ja la primavera que sembla que aquest any es vulgui avançar: el garric, les estepes, el llentiscle, l’arboç, l’olivereta, les argelagues i els llistons i els fenassos. Els plançons de pi despunten vigorosos i aviat tornaran a colonitzar el terreny. Les ruïnes del Castell de Mont-roig, dalt d’un turó, vigilen el silenci de la vall.

 Tornem a fer carretera, tornem a caminar per camins enfangats fins que, a la vora del Mas Perxers, parem a dinar en una àrea de pic-nic. Un lloc frescal i agradable, a l’ombra d’uns plàtans enormes. De moment les primeres impressions que tenim del GR-2 són bones. Aquestes primeres etapes són força planes però sabem que, més endavant, vindran recorreguts més muntanyencs. Per avui però, ja en tenim prou i fem els darrers metres fins a Boadella on ens prendrem un cafè ben merescut.  

INTRODUCCIÓ

   El nou projecte que els Germans tenim entre mans és fer el GR-2, un dels senders històrics i també un dels més antics de Catalunya. Originalment aquest sender anava de La Jonquera fins a Aiguafreda però ara s’ha allargat fins al mar, fins a la desembocadura del riu Besòs, a Sant Adrià de Besòs. Els Germans deixarem per més endavant la decisió de si arribem fins al mar o bé ens quedem a Aiguafreda, fent la versió més clàssica del sender.

   El sender GR-2 també pren una orientació Nord-Sud i travessa les comarques de l’Empordà, la Garrotxa i Osona. El sender recorre doncs racons d’un gran interès paisatgístic: la plana de l’Empordà, la zona volcànica de la Garrotxa, les cingleres de Collsacabra i els boscos de les Guilleries per posar alguns exemples. Si continuéssim fins al mar baixaríem per la conca fluvial del Besòs.

   Una vegada més, aquest dietari de ruta no pretén ser una guia exhaustiva de tot el recorregut si no que vol donar unes pinzellades personals que puguin arribar a ser d’interès per a lectors, senderistes i amants de la muntanya. En definitiva, per a la gent que li agradi caminar i veure món. Per cert, la guia del GR-2 de la FEEC està exhaurida i de moment no l’han tornat a editar. Malgrat tot hi ha prou informació a l’abast i també sobre el terreny que permet seguir el sender amb prou garanties.

   Pels Germans comença una nova experiència, un nou viatge, una nova aventura. El començament dels començaments, sempre una nova il·lusió per a la nostra colla senderista.   

Fitxa de la 25ª etapa : Corçà – Congost de Mont-rebei

Uns 12 Km. (l’etapa 25 de la Guia acaba de fet, a Pont de Montanyana però nosaltres no hem fet els 9 quilòmetres finals de carretera) Etapa que pertany al GR-1.

Etapa mitjana força muntanyenca i amb força desnivells. El pas pel camí de cornisa és delicat i cal parar molta atenció. La senyalització és bona. Cal tenir un mínim entrenament de fons i anar ben calçat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 25 : Corçà – Congost de Mont-rebei

Hivern de 2017,  dia 29 de Gener

   Hem donat a aquesta darrera etapa del nostre viatge un cert to èpic. És per la potència simbòlica que tenen els llocs (Mont-rebei) sobretot si volem anar una mica més enllà dels paradisos turístics que et ven la publicitat. Per circumstàncies diverses la darrera etapa se’ns ha resistit, com si ens haguéssim estat preparant durant molt de temps i el moment final, la conclusió de tot el viatge, no acabés d’arribar mai.

   De fet, tot el recorregut del GR, és una preparació per aquesta etapa final. Totes les etapes, evidentment, tenen sentit per si soles però, d’una manera o una altra, Mont-rebei és la conclusió lògica, el final esperat. Mont-rebei és aquest paisatge meravellós, espectacular però a la vegada és moltes altres coses : És el darrer contrafort pirinenc abans que el riu entri, definitivament, a la terra baixa.

    És l’exemple paradigmàtic del difícil pas de les comunicacions per creuar les muntanyes en el sentit Nord-Sud tot aprofitant les esquerdes obertes pels rius. Mont-rebei és l’únic gran congost que es manté verge, sense que hi passi cap carretera, cap tren ni cap línia elèctrica.

Però Mont-rebei és també el punt a partir del qual i en sentit sud, la frontera entre dos països ( Catalunya i Aragó ) s’eixampla i esdevé una franja immensa. Els pantans de Canelles i Santa Anna han provocat el despoblament d’una extensió enorme de territori. Referint-se a aquesta circumstància, l’historiador Pierre Vilar va elaborar la teoria del desert-frontera : els espais buits, despoblats (deserts) són les veritables fronteres dels països. Si el desert crea la frontera també la frontera crea el desert. Això ha estat així al llarg de la història però en el cas que ens ocupa, i degut a les obres hidroelèctriques, aquesta realitat s’ha aprofundit en els darrers anys. Avui en dia aquest és un dels territoris més despoblats de Catalunya. Segons Joan Tort : “ Només cal recórrer amb una certa tranquil·litat qualsevol de les valls i valletes laterals de la Ribagorçana, entre Pont de Suert i Alfarràs, per adonar-se’n. “

    Avui a Corçà el dia s’ha alçat gris i fred. Un barret de núvols cobreix les muntanyes i un ventet gelat acompanya les primeres passes del dia. La pista enfangada baixa traçant àmplies giragonses fins a les envistes de l’Ermita de la Pertusa. Pertusa o Portusa sembla que vol dir pas estret entre muntanyes. I la definició no pot ser més encertada perquè l’ermita esta situada al cim d’una cresta impressionant. Des d’aquest punt pots veure el Pantà de Canelles a banda i banda i la panoràmica és espectacular, vertiginosa. Aquest lloc té un punt tràgic, aclaparador però a la vegada intensament bell. Un indret definitivament emblemàtic.

   Després d’una bona estona de contemplació del paisatge tornem al camí que mena a Mont-rebei. És un sender molt ben marcat que va creuant boscos madurs d’alzina, garric, sabina, pinassa, boix i plantes aromàtiques. La roca calcària del país ens permet un continu descobriment de fòssils de tota mena. Aquest és sens dubte un racó ben interessant i digne de visitar. El camí baixa fort cap al Barranc de la Pardina i a la vora del camí ens trobem la casa en ruïnes. Tot el camí és ple de restes de murs de pedra seca esfondrats, senyals inequívocs de la duresa de la vida en aquestes contrades. El corriol ara es fa costerut i puja de valent i, a mesura que anem guanyant alçada, podem gaudir de bons panorames sobre el Pantà de Canelles. El dia, a poc a poc, es va obrint i la llum neta d’hivern ens permet veure, nítidament, les parets verticals que s’acosten. Al final de la pujada, molt amunt, trobem el Mas Carlets un antic refugi, ara reivindicat. L’indret és magnífic amb una alzina enorme, exemplar, al costat de la casa. Sens dubte és un bon lloc per a poder-hi passar la nit els excursionistes de pas. Els Germans ens hi aturem un moment a fer un mos tot gaudint del silenci i d’aquest aire quiet del matí. Llàstima que la font s’hagi perdut !

    A partir d’aquí el camí davalla fort cap al visible i espectacular congost que ja tenim ben bé al davant. A mesura que ens hi acostem comencem a veure gent, a creuar-nos amb excursionistes i gent de tota mena. A baix de tot, tocant al pantà, veiem el pont vermell que creua a la riba aragonesa i, a les parets d’Aragó, veiem també les passarel·les de fusta clavades a la roca que permeten superar el brutal desnivell.

   Mirant cap al congost es fan visibles els dos camins de cornisa excavats a la roca. Als anys vint la Mancomunitat de Catalunya va obrir un camí de bast uns vint metres per sobre el curs del riu. És l’anomenat Camí històric de Mont-rebei. Però amb la construcció del Pantà de Canelles aquest camí va desaparèixer sota les aigües. Aleshores l’empresa hidroelèctrica va fer construir una rèplica de l’antic camí uns metres més amunt. És l’actual camí de Mont-rebei, espectacular i atractiu, entre altres coses perquè es troba força lluny del trànsit rodat.

 Mont-rebei és el Montsec fet congost. No és gens estrany doncs que l’espectacularitat de l’indret produís respecte i temor al llarg de la història. Això explica l’existència d’ermites a l’entrada i a la sortida de l’anomenat també Portell del Montsec. Al sud, la mare de Deu de la Pertusa i al nord, la Mare de Deu del Congost. Hem de pensar que des de la Vall d’Àger o el Barranc de Corçà, els camins que passen per la muntanya per tal d’evitar el congost són força més llargs, costeruts i, en determinades èpoques, de pas difícil.

 La travessa del congost pel camí de cornisa és relativament breu. Això si, els Germans ens trobem molta gent, tant en un sentit com en un altre. Avui Mont-rebei s’ha convertit en un reclam turístic de primer ordre, un “producte” més que en determinades èpoques de l’any arriba a estar fins i tot massificat. Es ven un “paquet” que consta dels vols en parapent, la navegació en caiac pel pantà i la travessa a peu pel propi congost. Res a dir si tot això ajuda a dinamitzar econòmicament aquestes terres però la massificació sempre pot comportar problemes de tot ordre en un espai natural d’alt valor ecològic com pot ser aquest.

   El congost es va obrint i la vall s’eixampla davant nostre. El riu ara va força baix i a l’amplia llera es poden observar magnífiques comunitats d’arbres de ribera amb la seva escorça grisa i blanquinosa. Una bella imatge hivernal.

    Aigües amunt, la Noguera Ribagorçana travessarà una conca anomenada La Terreta i després pel Pas d’Escales superarà les Serres Exteriors del Prepirineu ( Serra de Sant Gervàs) per arribar finalment a les terres araneses on té el seu naixement. En tot aquest recorregut el riu també és frontera però encara és un element fonamental d’interrelació  entre les dues ribes. En canvi, com ja hem comentat, al sud de Mont-rebei i ben bé fins a Alfarràs, el riu és frontera de debò.

   Després de creuar el Barranc de la Maçana pel pont metàl·lic penjat, el camí es bifurca i quan l’embassament no és ple es pot seguir un camí alternatiu que va per dins el pantà. El GR s’enfila per les tarteres fins a una petita collada i després baixa suaument. Ambdós camins es retroben pocs metres abans d’arribar a l’àrea de picnic. Tota aquesta zona està molt ben senyalitzada, plena de cartells i indicacions per fer moltes caminades, sobretot cap a la Vall de Sant Esteve.

   Arribem a l’àrea de picnic i al pàrquing de la Masieta ens esperen els cotxes. El GR-1 continua encara uns quilòmetres fins al Pont de Montanyana, on acaba el tram català d’aquest sender. Aquests darrers quilòmetres són tots per carretera en un recorregut força indiferenciat i poc atractiu. Fidels a la nostra filosofia d’evitar, en la mesura que sigui possible, els trams de carretera, preferim acabar a la Masieta amb les magnífiques imatges del Congost de Mont-rebei encara fresques i nítides a la nostra memòria.

   Hem acabat el GR-1 i els Germans estem satisfets, molt satisfets. Ha estat una aventura extraordinària i cada un de nosaltres, l’haurà viscut a la seva manera. L’experiència però ha valgut la pena : del mar fins a la ratlla d’Aragó seguint tot el Prepirineu català ! Tot un repte !

   Deixeu-nos acabar amb unes reflexions de Joan Tort que parlen precisament d’això, de l’experiència i del viatge : “ L’experiència és, per definició singular, irrepetible, única. Només a través de l’experiència podem arribar a percebre el viatge com una realització personal. Com alguna cosa amb un principi cert i un final incert. Només a través de l’expressió d’aquesta experiència ( escriptura, fotografia, pel·lícula ) podem fixar-la amb exactitud en l’espai i en el temps. Només així ens convertim en memòria viva, en percepció transmissible.”

Epíleg a la 25ª etapa

   Un llibre que ha estat molt important per al cronista dels Germans és “Viatge a la frontera de Ponent” de Joan Tort. Fonamentalment perquè l’han ajudat molt totes les observacions de caràcter geogràfic que s’hi poden trobar però també per la filosofia amb la que el “viatger” ( el protagonista del llibre) encara el trajecte a peu entre Viella i Lleida. Com es pot veure, aquest recorregut és molt diferent del que hem fet els Germans en el GR-1 ( d’Empúries al Pont de Montanyana) L’únic punt de coincidència dels dos itineraris és precisament el Congost de Mont–rebei. Simbòlicament doncs, els dos trajectes es creuen en angle recte i només comparteixen uns pocs quilòmetres. Però moltes de les reflexions generals que es van desgranant en el llibre de Tort poden ser també vàlides en el nostre viatge que va començar a les platges de l’Empordà i que ha acabat a la frontera amb l’Aragó.

Us oferim a continuació el resum de la contraportada del llibre :

Viatge a la frontera de Ponent: itinerari geogràfic i literari per la Noguera Ribagorçana

Joan Tort i Donada

Pagès Editors, 1 gen. 1998 

Viatge a la frontera de Ponent és la crònica viscuda d'un trajecte a peu entre Vielha i Lleida, a través de les terres que constitueixen el límit entre Catalunya i Aragó i prenent, com a fil conductor, el curs d'un veritable riu "fronterer": la Noguera Ribagorçana. A mig camí entre l'assaig i el llibre de viatges, i amb un recorregut dividit en quatre parts -que es corresponen amb quatre grans tipus de paisatge, i, alhora, amb les quatre estacions d'un any- l'autor ha volgut fixar l'atenció en aquest territori per la seva diversitat d'aspectes d'interès: des dels ambients solitaris i feréstecs de l'alta muntanya fins a la immensitat de la plana, passant per la rica policromia dels dominis prepirinencs. I no es tracta merament d'uns atractius físics: és del punt de vista humà quan totes aquestes terres, marcades pel despoblament i per les obres hidroelèctriques, pel contrast entre secà i regadiu i tot just redescobertes pel turisme, mostren la seva dimensió més real i més autèntica. Mitjançant un recorregut lent i minuciós -que implica sectors de la Vall d'Aran, l'Alta Ribagorça, la Baixa Ribagorça, la Llitera i el Segrià- l'autor proposa al lector la possibilitat de convertir-se en el seu còmplice i de compartir amb ell una manera d'observar i descobrir, de veure i de sentir el territori, més enllà dels tòpics i de les guies turístiques a l'ús.

  

                                                  BIBLIOGRAFIA

Cortès, Manuel . El Montsec la muntanya de Ponent Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1983

www. Ctrencada.net   Ç Trencada – Rutes guiades al Lluçanès

Guia del Sender de Gran Recorregut GR-1 . Empúries – Pont de Montanyana . FEEC – Senders de Catalunya 2007

Gran Enciclopèdia Catalana ( 25 volums) 1988

Le Breton, David. Elogio del caminar  Editorial Siruela, Madrid 2011

Solé i Sabarís ( director) Geografia de Catalunya ( 3 volums ) Aedos, Barcelona  1958-1968

Tort, Joan . Perquè Catalunya és com és ?  Edicions 62, Barcelona 2002

Tort, Joan . Viatge a la frontera de Ponent   Pagès editors, Lleida 1998

Vilar, Pierre .Catalunya dins l’Espanya moderna.(4 volums )  Edicions 62, Barcelona 1964