INTRODUCCIÓ

   El GR-7 recorre l’est i el sud-est de la Península Ibèrica des d’Andorra fins a l’estret de Gibraltar passant per Catalunya, el País Valencià, Múrcia i Andalusia. És el primer sender que es va senyalitzar a l’Estat Espanyol i el seu recorregut va paral·lel a la costa però per l’interior, allunyat del mar. Forma part del sender europeu E-4 que va des de Tarifa fins a Esparta.

    A Catalunya el GR-7, per la seva situació geogràfica, ha esdevingut la columna vertebral de la Xarxa Catalana de Senders de llarg recorregut. Va ser el primer sender que es va senyalitzar al país i el 1975 va començar el marcatge del primer tram, de Tivissa a Benifallet. Començar per les comarques de Tarragona tenia un sentit perquè en aquestes terres sempre hi ha hagut una tradició molt arrelada en el marcatge de camins per part dels clubs excursionistes. Finalment el 1977 es va acabar de senyalitzar tot el tram català del sender, de Fredes a la Seu d’Urgell i també se’n va editar una topoguía.

    Més endavant es senyalitzarien el GR-4, el GR-2, el GR-6, el GR-11 i una mica més tard el GR-5, el GR-1 i el GR-92. Avui la Xarxa de Senders de llarg recorregut s’ha ampliat molt amb la proliferació de senders de tipus temàtic.

    De tots aquests senders els Germans n’hem fet uns quants però ara ens fa il·lusió començar el GR-7, el més antic de tots els senders de Catalunya. A la nostra manera farem un petit homenatge a aquells pioners que, el 2 de març de 1975 a l’Ermita de Sant Blai de Benifallet, varen començar a senyalitzar el primer GR de país. Un dia o un altre, més aviat o més tard, els Germans acabarem passant per l’Ermita de Sant Blai, amagada dins els contraforts de la Serra de Tivissa.

   Comença un nou GR, comença una nova experiència, endavant les atxes!

Fitxa de la 10ª Etapa : Seva – Aiguafreda

Uns 15 Km.  Etapa que pertany al GR- 2

Etapa mitjana. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil de la etapa 10ª

Etapa 10 : Seva – Aiguafreda

Tardor de 2018, dia 21 d’octubre

   Quan varem començar el GR- 2 no sabíem si l’acabaríem a Aiguafreda (que es on acabava el GR- 2 antic) o si arribaríem fins al mar, a la desembocadura del riu Besòs. Després d’anar-ne parlant durant les diferents etapes hem decidit acabar a Aiguafreda. Sense desmerèixer l’ampliació del recorregut, preferim conservar a la retina els paisatges verds i feréstecs de Collsacabra, Guilleries i Montseny.

   Sortim de Seva i tornem a travessar una barriada benestant plena de cases luxoses. Veiem les instal·lacions del que sembla que serà una gran cursa de muntanya: els inflables de la meta, tendes d’avituallament, cartells dels patrocinadors pertot ... Nosaltres preferim anar a la muntanya d’una manera més humil, sense fer soroll, de manera que l’únic rastre que deixem siguin les nostres petjades que el vent esborrarà ben aviat.

   De seguida trobem senyalitzat l’antic camí del Brull. Avui fa molt bon sol però venim d’uns dies plujosos i humits. Tot és ben xop i l’estany que ens trobem ben a la vora del camí, vessa aigua per les vores. Els joncs, drets i ufanosos, es balancegen moguts per una brisa suau. El camí mena de dret cap al Brull. L’església, magnífica, de pedra roja presideix l’entorn i al Brull sempre hi ha gent: cotxes, motos, bicicletes, caminants ... realment és un indret entranyable.

   Sortint del Brull ens cal fer un tram de carretera prou llarg. A partir d’aquí comencem a resseguir la carena de la Serra de l’Arca. De fet, més que una carena, és una mena d’altiplà allargassat que cau, amb pendents prou pronunciades, cap a la Vall del Congost ( Aiguafreda, Centelles, Els Hostalets de Balenyà) per una vessant i cap a una valleta secundària que el separa del Pla de la Calma i el Montseny per l’altra. La vista, evidentment, seria magnífica però avui no tenim sort, hi ha molta calitja i l’atmosfera sembla emboirada. No és un bon dia per a les fotografies. La vegetació és típicament mediterrània amb pinassa i en algun punt més elevat hi ha pi roig, brucs, ginebrons, llentiscle, garric i les sempre presents plantes aromàtiques entapissant el terra i deixant en l’aire sentors fortes i agradables.

   Fa força estona que hem deixat l’asfalt i caminem per pistes enfangades. Ens trobem molts cotxes aparcats pels vorals de gent que busca bolets però si ens basem en la buidor dels cistells, arribem a la conclusió de que encara és massa d’hora per trobar-ne. De tant en tant, el bosc s’obre i ens apareix una panoràmica de la Plana de Vic amb Tona al fons. Aquest GR- 2, hem de reconèixer-ho, ha estat ben generós amb les panoràmiques!

   Sobtadament, abandonem la pista i comencem a baixar per corriols amb força pendent. Enfront tenim ara Centelles. Els gresos vermells tenyeixen el paisatge i el pendent com més va més pronunciat es torna, alternant les pistes amb els corriols. 

A mesura que anem perdent alçada la vegetació esdevé més humida, més frescal i aviat sentim la remor agradable de l’aigua de la Riera d’Avencó. A poc a poc, comencem a aparèixer les primeres cases del poble, cases que semblen d’estiueig. Entrem per un barri de cases humils, a tocar de la riera i tranquil·lament ens encaminem cap al centre de la vila. Arribem fins al monument que hi ha al punt on el GR- 2 es creua amb el GR- 5 i inevitablement recordem aquell dia en que creuàvem per aquí per anar cap al Montseny. Ara ja fa molts anys que els Germans fem senderisme i, a poc a poc, hem anat teixint una xarxa de camins damunt el territori que ens ha permès conèixer racons molt interessants i atractius del nostre país. Cada vegada que acabem un GR ja en tenim un altre en projecte per seguir caminant. Avui hem acabat el GR- 2 però aviat en començarem un altre. Continuem.

LA TEMPESTA

    Després dels primers pendents pronunciats, el caminet entra en un bosquet de roures. No sentim cap remor, cap piuladissa d’ocells, només el soroll de les passes damunt les fulles seques. De cop i volta, sense cap avís previ, esclata una tempesta amb uns trons terribles que sembla que vulguin esquerdar el cel. La llum freda dels llamps es filtra a través del fullam amb intermitència irregular. Tot plegat impressiona força i ens fa apressar el pas cap avall, fugint de la tempesta i d’aquella llum fantasmagòrica. Una mica més endavant el bosc s’aclareix i entrem en una zona de matollar esclarissat. Aleshores tots, instintivament, ens girem enrere i contemplen el cim. L’espectacle és impressionant: una terrible tempesta elèctrica, amb uns colors que no havíem vist mai, cobreix el Puig de la Força i s’estén molt més enllà. Els trons ressonen eixordadors i els llamps parteixen el cel en totes direccions. Aquesta visió ens deixa atemorits, sense paraules. Una vegada més constatem que l’aire és dens, pesant i la llum al nostre voltant continua sent estranya, diferent.

-       Avall que fa baixada nois! Allunyem-nos d’aquesta tempesta que segur que no ens portarà res de bo! – exclama l’Ester

-       Tens raó, toquem el dos i ràpid! – respon en Pol

    I sense mirar enrere seguim baixant per uns pendissos que, a poc a poc, es van suavitzant. Aviat arribem a una plana plena de pollancres, freixes i acàcies: els camps de conreu no trigaran a aparèixer. Efectivament el camí esdevé més ample i al cap d’uns quants revolts va a parar a una àmplia esplanada cultivada amb cereals. El so de la tempesta ha quedat enrere i els trons ressonen esmorteïts. Però girant la vista encara podem veure, damunt la muntanya, el resplendor d’aquells colors estranys.

    Després de caminar uns quilòmetres pel camí que travessa els camps, ens troben de cara un pagès muntat damunt el seu carro. En veure’ns s’atura i se’ns queda mirant encuriosit. Ens estem uns quants segons sense dir res fins que finalment el pagès se’ns adreça assenyalant-nos amb el dit:

-       Però d’on heu tret aquesta roba? Perquè aneu vestits així? – ens diu tot assenyalant la nostra indumentària. Això ens descol·loca perquè la veritat és que en la última cosa en que pensàvem ara era en la nostra roba!  El pagès continua mirant-nos fixament. Va vestit amb una camisa ampla i llardosa, els pantalons tenen un color indefinit i brut i per cinturó porta una ampla faixa negra. Calça unes espardenyes plenes de fang i al cap hi du una boina plana. El seu rostre és dur, colrat pel sol i amb una barba de dies. Entre les dents hi porta un brot de romaní. L’home no té un aspecte massa amigable.

-       Venim d’allà dalt, d’aquella muntanya i ens ha sorprès la tempesta! – li contesta en Pol tot decidit. La resta assentim amb el cap. El pagès ens mira encara més encuriosit que abans i triga uns segons a respondre:

-       D’allà dalt veniu? Poc que si acosta pas ningú allà dalt! Algun que altre hi ha anat i ja no l’hem vist més! – ens diu amb el seu accent peculiar. I encara afegeix – Deveu estar d’allò més espantats nois! – i assenyalant amb el braç cap a un camí de la dreta els diu – Veniu, veniu a casa que farem un mos i us refareu una mica. A fe de Deu, mira que venir d’allà dalt! -  remuga tot movent el cap.

    Aquesta invitació sobtada ens sorprèn. L’home ha tingut en tot moment un aire recelós, distant i ara ens surt amb aquest oferiment! Però la veritat és que tenim ganes de posar-nos a recer. No plou però l’aire és feixuc i el cel té un color de plom. Així que no ens ho pensem dues vegades i accepten la invitació. Seguim aquell home que condueix el seu carro per un camí estret. Al cap de poc arribem a la casa, una masia baixa i força humil però d’aparença sòlida. La dona i dues criatures ens surten a rebre. La mestressa fa una cara una mica espantada tot i que intenta somriure i els nanos obren uns ulls com unes taronges. L’home ens fa passar cap dins la casa, creuem una estança àmplia plena de sacs i eines del camp i anem a parar a una cuina força gran presidida per una bona llar de foc i una taula de fusta amb un parell de bancs. Ens fa seure a la taula mentre la mestressa s’afanya a portar alguna cosa per menjar. Treu un pa fosc, nous, una mica de formatge i un setrill d’oli. En silenci, el pagès va llescant el pa i tallant uns trossos de formatge. Reparteix aquest berenar improvisat i se’ns torna a quedar mirant mentre comencem a menjar. De cop es gira cap a la seva dona que s’ha quedat dreta uns metres més enllà contemplant l’escena:

-       Maria, treu una mica de vi, el claret, que aquesta gent tindran set. Amb les emocions que porten al damunt!

    Tots somriem agraïts però encara no trobem les paraules per començar una conversa. I així torna a ser el pagès que ens pregunta:

-       A veure, i què hi heu vist allà dalt? – i fa un gest ampli amb el braç assenyalant la direcció del Puig de la Força, mentre ens mira amb posat inquisidor.

    En Pere i jo, de cua d’ull, observem com la dona en sentir la pregunta es senya espantada. En Marc comença a parlar però l’actitud de l’home l’inquieta, malgrat l’amable invitació nota un recel estrany que l’obliga a mesurar les paraules:

-       Nosaltres estaven fent una excursió, una caminada, i quan  hem arribat a dalt del cim, hem notat una vibració en l’aire molt estranya. No ho sé, potser faltava poc per a que esclatés la tempesta, vés a saber! Aleshores hem vist la vostra comarca, que no “coneixíem”, i hem decidit tirar cap avall. Al cap de poc, quan érem dins un bosquet de roures han començat els llampecs i els trons, ens hem espantat... – en Marc s’atura  un moment. Tots els altres ens el mirem, ens miren entre nosaltres però ningú no gosa continuar. Aleshores el pagès comença a parlar:

-       Mireu, nosaltres allà dalt no hi anem pas mai perquè, els dies normals, és a dir quan no hi ha tempesta, a partir d’una alçada passa una cosa molt estranya: l’aire comença a vibrar, com si tot tremolés. I n’has de fugir corrents d’allà perquè si no et sembla que el teu cap estigui a punt d’esclatar! Diuen que els que han volgut seguir endavant, tirar més amunt, no han tornat mai o no se n’ha sabut mai més res! Bé ...- fa una pausa llarga mentre acluca una mica els ulls abans de continuar- Diuen que s’han trobat restes de roba, sabates, algun sarró estripat ...si ... -torna a aturar-se pensatiu- Ningú no hi vol anar cap allà dalt! I molt menys quan hi ha aquestes maleïdes tempestes! – el pagès  calla mirant el foc, com si estes rumiant en totes les  coses que acabem de parlar. Aquelles paraules del pagès ens han causat un fort impacte i tots ens regirem inquiets. Què vol dir tot allò? Finalment en Pere intervé i li fa una pregunta:

-       I aquestes tempestes...les teniu molt sovint? Quan duren? Perquè són realment molt fortes, nosaltres ens hem espantat!

-       No, per sort! Més o menys ens cauen al damunt cada tres o quatre anys i de durar, doncs uns quatre dies si fa o no fa. Però poden variar... creieu-me, a ningú li agraden les tempestes!

    La conversa s’allarga encara una mica més però de seguida ens n’adonem que el pagès és home de poques paraules i encara que de ben segur que deu tenir curiositat per saber qui som i d’on venim sembla que en ell predomini una actitud de no voler-se complicar la vida. Es veu clarament que tots aquests temes l’inquieten i no li agrada parlar-ne. Quan ha sabut d’on veníem  i què ens havia passat ha anat adoptant progressivament una actitud més recelosa, com si tingués ganes de treure-se’ns del damunt i acabar amb aquesta història. La seva dona, dreta al seu costat, no ha canviat en tota l’estona l’expressió d’espant del seu rostre. Finalment el pagès ens diu:

-       Aquí nois no us hi podeu quedar aquesta nit, no tenim prou llits i no hi estaríeu bé. Però a prop, a una hora i mitja de camí, hi ha un petit poblet amb un hostal. Allà podreu dormir bé.

-       Moltes gràcies, us estem molt agraïts, sou una família molt acollidora – li dic somrient

    Tota la família ens acompanya fins la porta i el pagès ens dóna indicacions:

-       Seguiu aquest camí per on hem vingut, quan arribeu a la cruïlla, agafeu el camí de l’esquerra i ja no l’heu de deixar. Us portarà fins a Comacric, el poble. Que tingueu sort nois!

    I tota la colla ens acomiadem de la família amb un somriure d’agraïment a la cara.

    Em giro un moment i veig com, al llindar de la porta, la família contempla el nostre petit grup que s’allunya camí enllà fins a perdre’s entre les ombres. És ben fosc però la nit s’il·lumina intermitentment amb la claror pàl·lida de la tempesta llunyana.       

Fitxa de la 9ª Etapa : Sant Julià de Vilatorta - Seva

Uns 15 Km.  Etapa que pertany al GR-2

Etapa mitjana atractiva. Cal anar ben calçat. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil de la etapa 9ª

Etapa 9 : Sant Julià de Vilatorta – Seva

Primavera de 2018, dia 17 de juny

   Enguany la primavera ha esta molt plujosa ( que és tal com haurien de ser les primaveres al nostre país !) i això ha fet que la calor d’estiu s’endarrereixi una mica. Així doncs encara podem fer una darrera sortida abans de l’estiu.

    El GR-2 travessa la part més oriental de la comarca d’Osona. Sota la influència de Vic, les poblacions d’aquesta àrea ( Sant Julià de Vilatorta, Taradell i Seva) són pròsperes i els pobles respiren un cert aire de benestar. Taradell tindria un component més industrial i a Seva i, sobretot, a Sant Julià hi trobem edificis notables i barris residencials importants

   Comencem a caminar amb bon sol però amb una temperatura agradable. Després de travessar el Parc de les Set Fonts i una urbanització amb cases luxoses el GR enfila per un corriol que ens porta de dret al Castell de Bellpuig. De fet del castell només en queda una paret però l’indret és magnífic i té una bona vista, amb Vic al fons.

   Comença ara una travessa per un terreny abrupte, trencat per barrancs i turons però el recorregut és atractiu, sempre amb bones vistes. Hem observat que el GR-2 sempre que pot opta per itineraris molt aeris i això és d’agrair perquè gairebé sempre gaudeixes de bones panoràmiques. Avui a estones caminem per dins el bosc i la sensació de frescor és agradable i altres vegades sortim a terrenys més despullats, amb enormes lloses de gresos batudes pel sol. Passem molt a prop de l’Eix Transversal, la C-25, i la seva remor constant es deixa sentir i molt. Aquest eix viari ha estat molt important per a equilibrar el territori i connectar Girona amb Manresa i Lleida sense haver de passar per Barcelona. Aquesta carretera es va projectar durant la Generalitat Republicana dels anys trenta  però no va ser fins a la Generalitat autonòmica dels anys noranta que es va construir. Evidentment aquesta infraestructura té un impacte ambiental molt important en travessar aquesta zona muntanyosa de Montseny–Guilleries però, en aquests casos, ens movem sempre en el difícil equilibri entre desenvolupament econòmic, equilibri territorial i preservació del medi natural.

    El fet de no disposar d’una Guia de Sender té els seus inconvenients i és que moltes vegades hi ha coses que et passen desapercebudes o, senzillament, no les veus. Així en aquest tram abans d’arribar a Puig l’Agulla hauríem d’haver passat pel costat del Bolet del Gegant i pel Coll de la Costa. Però cap de nosaltres hi ha parat atenció i a vegades és una llàstima. Què deu ser això del Bolet del Gegant?

    El Santuari de Puig l’Agulla és una capella gran construïda al segle XVIII i d’estil barroc. Apareix de sobte al nostre camí com una invitació a fer una breu parada, un petit descans. El restaurant que hi ha al costat de l’església té unes quantes taules a l’ombra i els Germans no ens ho pensem dues vegades i aprofitem per fer un beure. S’hi està bé.

   Després de Puig l’Agulla el GR enfila una pista polsinosa ( i encara més polsinosa si van passant motos!) que a grans trets segueix carenejant. Ara a mà esquerra hi tenim els contraforts verds i tupits del Montseny, del seu vessant més obac. Sabem que enfront hi tenim Espinelves i Viladrau però no els podem veure, ocults per les nombroses valletes que solquen aquestes vessants. Fa realment goig de veure aquesta enorme massa forestal davant nostre. La nostra carena de pedres roges és més pelada però té racons molt atractius. A la Collada de Mansa es gaudeix d’una bona vista sobre el Castell de Taradell, camuflat en el serrat proper. Una darrera ascensió fins al Puig Grifó (848 m.) i després ja tot farà baixada fins a Seva. Ara però el sol pica de valent i ens cal trobar un lloc a l’ombra per a poder dinar. Una pineda una mica esclarissada ens farà el paper.

   Havent dinat i amb el sol ben alt anem baixant per la pedregosa Serra de Montmany. Aviat sentim el soroll familiar de l’aigua que corre i quan el sender tomba per pujar per l’altra vessant veiem el deliciós Pont del Molí dels Sorts travessant el riu Gurri. Ens hi quedem una estona veient els salts d’aigua i els petits gorgs que es formen. Una petita estoneta de frescor imaginada.

 

   Els darrers metres fins al poble es fan durs i lents. La calor sembla que estigui a punt de guanyar la partida però quan veiem la silueta inconfusible del cementiri, comentem sense dubtar: ja hi som.

INTERROGATORIS

    Al menjador de casa la Maria endreça la roba d’un parell de rentadores que s’ha anat acumulant. Va plegant samarretes i pantalons mentre pensa que a aquestes camises ja els convindria un cop de planxa.

    En aquestes sona el timbre de la porta i la Maria de seguida pensa: “ Són ells “. Se’n va fins el rebedor i obre la porta. Efectivament, dos agents de paisà s’esperen al replà de l’escala, un noi i una noia. Li ensenyen la placa i pregunten:

-       Bon dia, la senyora Maria Comes? – pregunta la noia

-       Si soc jo. – respon la Maria amb calma

-       Som agents de la policia i veníem a fer-li unes preguntes respecte els esdeveniments que varen passar el dia vint-i-cinc d’octubre. No es preocupi, no l’entretindrem molt de temps. – diu el noi amb un somriure amable.

-       Passeu, passeu, ... – els diu la Maria tutejant-los en veure’ls tan joves. Passen a la sala i els fa seure al sofà.

-       Maria, volíem fer-li una sèrie de preguntes sobre el que va passar aquell dia, d’una manera més informal que a comissaria. Ho fem per poder comparar totes les versions ... – comenta el noi.

    La Maria se’ls mira de fit a fit i curiosament passa de la sensació inicial de recel en veure la policia a una sensació diferent: té ganes d’explicar-los què va passar, donar la seva versió dels fets. Sent la necessitat de buidar el pap, com si això l’alliberés, li tragués una càrrega del damunt. I mira que tots aquests dies n’ha anat parlant, ara aquí, ara allà, ara amb aquest i ara amb l’altre. Però ara, amb aquests dos nois, veu la oportunitat de fer-ho bé, d’explicar-ho tal i com ella ho va viure. Abans però, no pot estar-se de fer una pregunta directa:

-       Per quin motiu ens interrogueu a tots?

-       Es el procediment habitual ... – comença a respondre el noi

-       Si, això ja ho sé, però crec que hi ha d’haver un motiu per a que tingueu tan interès a interrogar-nos.

   Els dos agents es miren un moment i el noi assenteix lleument amb el cap. Aleshores la noia respon:

-       A veure, justament en aquest lloc, el Puig de la Força tocant a Tavertet, en el passat s’han produït una sèrie de successos estranys. Concretament estem parlant de desaparicions de persones. Nosaltres tenim notícia d’un parell d’expedients, un dels anys vuitanta i l’altre de principis dels seixanta. En ambdós casos va desaparèixer gent. De totes aquestes persones no se’n va saber mai més res i els casos es varen arxivar. Ara vostès expliquen aquests fets que els van passar precisament allà i la nostra obligació és investigar el cas.

   Es produeix un silenci una mica tens. Tots tres es miren sense saber ben bé com acabarà aquella situació. Finalment la Maria decideix trencar el gel i intentar donar un to més amable a la conversa  

-       D’acord us explicaré el que ens va passar aquells dos dies. Poseu-vos còmodes. Us vindria de gust un te? – els agents assenteixen agraïts – Doncs espereu un moment que vaig a preparar-lo. “Uf !” pensa “ Potser no calia això del te, però mira, ara ja ho he dit. És igual !”

    La Maria s’aixeca i va cap a la cuina per a preparar les infusions. Mentrestant els dos agents es relaxen i es miren amb complicitat com dient-se: “Perfecte, això serà més fàcil del que ens esperàvem” Treuen una llibreta de notes i una gravadora i ho deixen damunt la taula.

    La Maria torna de la cuina amb una safata amb les tasses fumejant, la deixa damunt la taula i s’asseu enfront d’ells. Se’ls mira somrient i els diu:

-       Què, comencem?

---

    Ja fa uns quants dies que la policia va interrogar a comissaria en Pol, en Marc i en Carles. Els varen retenir unes quantes hores perquè els interrogatoris varen ser força llargs i d’un en un, però en cap moment es varen viure situacions tenses o difícils. Els agents encarregats dels interrogatoris varen ser amables i pacients amb ells. També cal dir que tots tres varen demostrar, en tot moment, una predisposició a col·laborar i a explicar-ho tot tan bé com sabien. Com si repetissin la conferència vaja! Després però, els Mossos d’Esquadra també van acabar interrogant a casa seva a l’Ester, a en Pere i a la Maria. 

Fitxa de la 8ª Etapa : Pantà de Sau- Sant Julià de Vilatorta

Uns  18 Km.  Etapa que pertany al GR-2 ( de fet hi ha una part que és de l’etapa 7 i una altra de l’etapa 8 )

Etapa mitjana, muntanyenca i atractiva. Cal anar ben calçat. No té cap dificultat especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

Perfil de la etapa 8ª

Etapa 8 : Pantà de Sau – Sant Julià de Vilatorta

Primavera de 2018, dia 13 de maig

   Avui el dia està totalment tapat i el pronòstic no és bo, anuncien pluges. Com ja hem comentat en alguna ocasió, els Germans mai ens hem fet enrere per un pronòstic meteorològic desfavorable i fins ara ens n’hem sortit prou bé, això sí, amb alguna remullada puntual. Però avui la cosa serà diferent.

   Comencem a caminar des del mateix pantà de Sau. Cau una pluja molt fina i el silenci i la solitud de l’indret són impressionants. Per pujar al mirador cal superar un bon tros d’escales ben dretes. Els esglaons rellisquen de tan xops com estan : aquí ja fa dies que plou. En arribar al capdamunt ens trobem una mena d’urbanització de cases totes iguals, la meitat de les quals abandonades, només alguna treu una fumarola per la xemeneia. El quadre és d’una desolació indescriptible. Seguim endavant i, ara sí, comença a ploure intensament. Ens cobrim com podem amb les capelines i seguim les traces del GR. El camí en si no té cap dificultat però la boira baixa i la pluja constant no ens deixen veure res. No cal dir que, en aquestes condicions, no pots gaudir de la caminada perquè només estàs pendent d’on poses els peus.  Com que la pluja d’aquests dies s’ha anat acumulant, els camins s’han convertit en cursos d’aigua, en torrents improvisats. No podem parar enlloc : endavant, endavant amb l’únic objectiu d’arribar a Vilanova de Sau i allà, probablement, plegar veles.

   Quan arribem a Vilanova deixa de ploure i, sense pensar-nos-ho dues vegades, fem cap a un bar amb la idea de prendre alguna cosa calenta i assecar-nos una mica. Caldrà que decidim què fer. Al cap d’una estona es veuen les primeres ullades de sol i és aleshores quan decidim tirar endavant, continuar.

    

    Ens enfilem tot fent ziga-zagues per un corriol costerut que, enmig del bosc, ens porta fins al capdamunt dels Cingles de Vilanova. Ha sortit el sol i comencem a caminar per un ample camí, molt aeri, que ressegueix el cingle.

  

    Ens trobem dins l’Espai Natural anomenat “Les Guilleries – Savassona”. El dia és clar i la vista de què gaudim és espectacular. Veiem tot el que hem deixat enrere : Collsacabra i totes les seves cingleres. Però també veiem, enfront nostre, l’enorme extensió de les Guilleries, concretament el seu vessant occidental. Les Guilleries són un massís muntanyós situat a l’extrem NE de la Serralada Prelitoral Catalana. Aquest massís paleozoic està coronat per calmes dilatades ( o superfícies d’erosió) entre els 1000 i els 1200 metres d’altura, en les quals s’ha anat encaixonant la xarxa hidrogràfica del Ter. El resultat són unes valls profundes cobertes per una densa massa forestal de pins, alzines i castanyers que, degut al fort pendent, són difícilment transitables. La densitat de població és molt baixa i no hi ha poblacions importants. Els masos, isolats, han viscut més aviat de l’explotació forestal que no pas dels conreus.

   Aquesta carena rocallosa està coberta bàsicament per vegetació mediterrània (alzines, roures, pins, argelagues i plantes aromàtiques) i és un magnífic mirador perquè tenim vista cap als dos costats : a la nostra dreta la Plana de Vic amb la ciutat al fons i a l’esquerra la panoràmica impressiona. Mirant enrere, Cabrera, Collsacabra, el Far, el Puig del Far i Vilanova de Sau al fons de la vall. Enfront el massís de les Guilleries i, més endavant, els contraforts del Montseny que apareixen coberts per nuvolades. I aquests núvols, una vegada més, sembla que vulguin venir cap a nosaltres.

   Quan arribem als Munts (862 m.) el dia s’ha tornat a tapar i comença a plovisquejar. Dinem al costat del mirador del Salt de la Minyona, un indret espectacular amb una vista impressionant sobre l’abisme. Torna a ploure i hem de seguir endavant. Els camins s’han convertit en rius i has de parar molta atenció a no caure, a no relliscar. Després del Coll de Pedrís arribem al Monestir de Sant Llorenç de Munt. Per als que som del Vallès, se’ns fa estrany trobar un monestir que es digui igual que el de la Mola, al massís de Sant Llorenç del Munt. Aquest monestir o castell és molt antic i al segle X tingué jurisdicció a tot l’antic terme de Vilatorta. Al segle XII es va convertir en un monestir agustinià i va viure la seva època d’esplendor. Actualment l’edifici és d’un particular i ha sofert importants obres de restauració. Enmig de la boira, el casalot té un aspecte estrany, un mica fantasmagòric.

   Anem baixant pel Serrat de les Alzines i la pluja amaina, deixant entreveure alguna ullada de sol. Al cel es formen uns castells de núvols blancs formidables, altíssims. Arribem a Sant Julià de Vilatorta i un cop acabada l’etapa ens sentim, finalment, satisfets. Ha estat un dia dur però ho hem aconseguit. Al bar de la plaça recuperarem les forces perdudes durant la caminada.

LA CONFERÈNCIA

    Avui la sala d’actes del Centre Excursionista de Terrassa és plena a vessar. La conferència que hi havia prevista sobre “ Senderisme i itineraris a peu per la comarca d’Osona” ha estat canviada a última hora per una altra de títol més enigmàtic: “ Una nova comarca al Cabrerès ? “. Aquest canvi ha generat una gran expectació i avui ha vingut gairebé tothom. En Marc i en Pol, situats al costat de l’escenari, poden distingir, formant tot de grups que xerren animadament, als seus companys del Club Muntanyenc de Sant Cugat però també veuen els del Centre Excursionista de Rubí, els de la Unió Excursionista de Sabadell, també els de Vic, de Torelló... Fins i tot els ha semblat veure gent del CEC i de la UEC de Barcelona! Mai havien tingut tant de públic a les seves xerrades, només venien els quatre  de sempre!

    En Pol i en Marc palplantats davant la tarima de l’escenari no saben ben bé quina cara fer. Encara que ho intenten dissimular se’ls veu una mica aclaparats. Al cap d’una estona arriba en Carles tot atabalat, que se’ls acosta i els diu:

-       Ei, hola! M’ha semblat veure la premsa local, periodistes...

-       Què dius ara? – respon incrèdul en Marc.

-       Si, crec que si... estan allà a l’entrada. He vist càmeres i un que duia una carpeta del “Diari” – comenta en Carles.

-       Mmmh... em sembla que això s’ha fet més gran del que ens pensàvem. Algú ha esbombat la notícia! – diu en Pol

-       Que fort tu! A veure com ens en sortim ara! – es lamenta en Marc

-       Bé, anirà bé! Hem d’estar tranquils – en Carles intenta treure ferro a la situació.

-       Esteu bé nois? – crida l’Ester des de la segona fila, segurament perquè veu la cara que fan.

-       Si, si, no passa res. – li respon en Pol somrient

-       Ets molt gran tio! – bromeja en Pere.

I aleshores tots riuen i això rebaixa una mica la tensió. La resta de la colla la Maria, en Pere, l’Ester i les parelles respectives s’han assegut a les primeres files de la sala. Tenen un posat neguitós però també intenten dissimular-ho.

    Ja s’ha fet l’hora i en Robert sense aparèixer! Nerviosos i impressionats perceben l’expectació que plana damunt la sala i senten la remor de totes les converses creuades. Tothom es reconeix, tothom es saluda i els fa ben bé la impressió que tots estan comentant la jugada.

    Finalment arriba en Robert tot suat i els diu:

-       Perdoneu pel retard nois, és que m’he quedat tirat amb el cotxe...justament avui! I he acabat venint a peu perquè no estava gaire lluny – s’atura un moment, els mira amb complicitat i els diu – Ho teniu tot a punt? Comencem?

En Marc, intentant superar el neguit esbossa un somriure i respon:

-        Comencem!

    Pugen els quatre a la tarima i s’asseuen darrera la taula allargada que presideix l’escenari mirant cap al públic. Quan la gent veu que allò va a començar deixen de xerrar i es van asseient a les cadires. Encara hi ha una estona d’enrenou fins que tothom s’ha assegut i dirigeix la seva atenció cap a la taula. En Robert pren el micro i fa les presentacions. És un gat vell i en això hi té la mà trencada. Sempre sap donar el to adequat, sempre troba aquella complicitat amb el conferenciant que fa que s’hi trobi bé, còmode. Fins i tot avui que el “tema” és d’allò més singular també se’n surt i al cap de pocs minuts la sala resta en un silenci expectant. Finalment en Robert acaba la seva introducció i presenta els conferenciants: parlaran en Marc i en Carles alternadament i en Pol anirà il·lustrant les explicacions amb imatges, amb fotografies que varen fer ell i en Pere.

    En Marc agafa el micro i es disposa a començar la xerrada. Està nerviós, sent un nus a l’estómac i nota com una gota de suor li davalla per la templa tot fent-li pessigolles. No els veu però nota tots els ulls del públic de la sala clavats damunt seu. Baixa un moment la mirada i veu, asseguts a la segona fila, els seus amics i la Bet. Somriu i, ara si, comença a parlar.

---

 En Carles ha acabat fa una estona la seva exposició i en Pol projecta a la pantalla les darreres imatges d’aquella suposada “Comarca”. El públic de la sala observa, en silenci, aquelles estranyes fotografies una mica descolorides. Finalment quan tot s’acaba i a la pantalla surten les icones típiques de l’ordinador, la tensió acumulada es desborda i tothom comença a comentar en veu alta sobre allò que acaba de veure i de sentir. S’han obert els llums de la sala i el terrabastall és eixordador. En Robert agafa el micro i s’esgargamella per a aconseguir  una mica de silenci. En Carles i en Marc, exhausts, contemplen el rebombori de la sala i en Pol distreu la seva atenció desconnectant el projector, l’ordinador, els cables. Al cap d’una bona estona en Robert aconsegueix que es faci un silenci relatiu a la sala i aleshores demana si algú vol fer alguna pregunta. Intenta donar torns de paraules però no se’n surt, molta gent del públic comença a fer preguntes, tothom a l’hora i es torna a muntar un guirigall fenomenal i el volum és eixordador. En Robert es dóna per vençut i els diu:

-       Nois, molt bé. Ho heu explicat molt bé. Però millor que ho deixem aquí, ja veieu el panorama! – i amb la mà fa un gest ampli que abasta la sala.

    Efectivament la gent ja s’aixeca, es mou, alguns s’acosten a la tarima per preguntar-los, uns altres ja tornen a formar grupets. Atabalats, els tres conferenciants decideixen plegar veles i comencen a marxar. A baix els espera la colleta i tot són petons i abraçades.

-       Molt bé, molt bé! Ho heu fet molt bé! Almenys jo ho he entès força – diu la Bet abraçant en Marc.

    I, a poc a poc, tots enfilen el passadís central i van cap a la sortida. La gent en passar els somriu, els felicita o simplement se’ls miren encuriosits. A mesura que avancen els sembla veure una parella de Mossos d’Esquadra drets al costat de la porta d’entrada.

-       Merda! – exclama en Marc en veu baixa

-       Ei, que no serà res! – li respon la Bet que l’ha sentit.

    Efectivament, quan arriben a la seva alçada un dels agents, el noi, se’ls adreça:

-       Ens haurien d’acompanyar a la comissaria, no hi hauran d’estar molta estona.

-       Que passa res? – pregunta en Pol amb cara d’amoïnat.

-       No es preocupin, només els han de fer unes preguntes. És un procediment habitual – respon la noia.

-       Però estan detinguts o no? – pregunta l’Ester amb insistència.

-       No. No s’han de preocupar – replica el noi.

-       Aviat tornaran a ser a casa – ara l’agent es dirigeix a les persones que dedueix que són familiars o les parelles respectives.

-       Doncs va, som-hi! Acabem amb això d’una vegada! – respon en Carles impacient.

    Els tres amics surten per la porta principal acompanyats pels dos agents dels Mossos. Uns metres més enrere els acompanya la resta de la colla. A fora, aparcat just davant de l’entrada de l’edifici, un cotxe patrulla els espera. En Pol, en Marc i en Carles s’acomiaden breument de la colla i segueixen els dos mossos que els esperen pacients. Tots cinc es fiquen dins el cotxe, arrenquen i se’n van.

     La Maria i l’Ester contemplen com el cotxe s’allunya carrer enllà i per un instant, de manera instintiva, s’agafen la mà. Ha començat a ploure i tots han de recular uns metres per poder-se aixoplugar sota el porxo. S’ha fet fosc.