Fitxa de la 11ª Etapa : Lluçà – Sagàs

Uns 18 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa una mica llarga (per nosaltres va ser més cansada perquè els camins estaven molt enfangats) però sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 11 :  Lluçà – Sagàs

Tardor de 2014, dia 5 d’octubre

    Avui el matí és directament tempestuós. Plou i llampega. A les set del matí el primer que penses és en tornar al llit. Però això els Germans no ho fem mai, sempre sortim. Sabem que algun dia haurem de fer-nos enrere però aquest dia encara no ha arribat. Quan entrem a la depressió del Bages ja intuïm que el dia aguantarà. I arribats a Lluçà, el sol ja vol treure el cap per damunt dels núvols. Però avui els camins estaran molt enfangats perquè aquests dies ha plogut molt. En aquest sentit, aquestes no són les millors condicions per a caminar. Segurament ens cansarem més.

    Aviat apareixen en el nostre camí les primeres cases pairals, les magnífiques cases pairals del Lluçanès. El Vilaró, majestuós damunt nostre, sense restaurar encara però sencer i fort com en els seus dies d’esplendor. Intentem imaginar com deu ser la casa per dins, amb les seves estances, les sales, els passadissos, la cuina, la llar, ... inevitablement la imaginació vola. Més endavant la casa del Coll de la Plana ja està restaurada, oferint un aspecte més pulcre, massa endreçat i tot. I més endavant encara passarem al costat de Can Manyaques i del Molí de Vilalta. La masia, com a element bàsic que ha estructurat el territori i l’economia rural del país. Avui ja no és ben bé així, però no deixa d’impressionar veure-ho.

    Des d’aquí estant, des del Coll de la Plana, el nostre camí esdevé carener i cal reconèixer que la vista és magnífica. S’ha aixecat el dia, el sol llueix amb força i la panoràmica sobre el Lluçanès és espectacular. Des d’aquesta carena tornem a tenir grans vistes sobre el país. A vegades els Germans tenim la sensació que, etapa rere etapa, anem donant voltes sobre el mateix paisatge. Sempre veiem el mateix : les muntanyes i aquestes extenses planures però tot vist des d’angles, des de punts de vista diferents. Tot és conegut i nou a la vegada.

    Les sortides que fem els Germans es podrien basar en tres puntals fonamentals :

-         El territori que recorrem

-         El dia, el moment concret en que fem la caminada

-         La pròpia caminada

Així, d’una manera o d’una altra, singularitzem l’acte de caminar aquí i avui. Li donem una transcendència gairebé poètica, com si es tractés d’una pràctica estètica.

    Després de tant voltar per aquests mons, ja coneixem força bé el nostre país : la Depressió Central, amb les grans extensions d’altiplans, les superfícies estructurals, perfils monòtons que s’allarguen fins l’horitzó calitjós, fins les muntanyes que, invariablement, els envolten. Si, tot és conegut però quan, de cop, el camí ens regala amb una àmplia i inesperada panoràmica, els Germans tornem a aturar-nos i a contemplar amb devoció. Perquè per nosaltres caminar no és només un viatge a través del territori, caminar pot ser, per damunt de tot, una emoció.

    En qualsevol etapa ens agrada recordar les parades que fem durant el nostre recorregut. L’Hostal de Sant Cristòfol, a mig camí, és el lloc ideal per parar a fer un beure, conversar una mica i recuperar les forces. Una petita delícia al mig del camí. O haver de creuar a gual una riera d’aigua gelada i després deixar assecar els peus frescos damunt l’herba. Gaudim d’aquests petits moments perquè, com avui, ja no tornarem a viure’ls.

    Les impressions del dia sempre són diferents, canviants. Avui sens dubte, el protagonisme absolut el té l’aigua. La seva remor, la seva presència ens envolta en tot moment. Rieres, rierols, tàlvegs i torrents baixen amb una quantitat d’aigua inusual. Les pluges dels darrers dies s’han notat i força. I tots aquests paratges que travessem s’omplen amb la música que fa l’aigua en baixar per tot arreu. Per un moments, sembla que estiguem al Pirineu !

    La darrera part de l’etapa d’avui transcorre per llocs coneguts per nosaltres. Són camins ramaders que travessen  ja terres del Berguedà (el Pla de la Creu, el Pla del Pujol) Acostant-nos a Sagàs tenim aquella satisfacció íntima que dóna passar per llocs familiars i reconèixer-los (el GR- 1 i el GR- 4 coincideixen durant un bon tros) Tots els llocs en que hem passat porten associats els nostres records. I aquestes imatges gravades dins el nostre cap retornen. Un altre dia, una altra hora, el mateix indret. He tornat.

    La promoció turística d’aquestes comarques ens pot donar de tant en tant agradables sorpreses. La rehabilitació d’una minúscula fonda a Lluçà en podria ser una. Quin lloc més deliciós per deixar-s’hi perdre uns dies! Sense cap objectiu. Potser només ser-hi.

   Avui però, els Germans només hi dinarem i en acabar contemplarem aquest cel que s’ha tornat a tapar. No trigarà a ploure.