Fitxa de la 7ª Etapa: La Figuera – Garcia

Uns 15 Km. Itinerari que pertany al GR – 171. 
Etapa molt plàcida i sempre en baixada suau i constant. No té cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171” editat per la FEEC.

7ª   Etapa : La Figuera – Garcia

Tardor 2008  dia 9 de novembre

   Sense cap mena de dubte, la Figuera està situat en un indret privilegiat. El poble, aturonat i compacte, ja existia en temps de la dominació àrab. Emmurallat i fortificat, encara conserva algun tros de l’antiga muralla. L’Església de Sant Martí, desproporcionadament gran, ocupa el punt més enlairat del poble (575 m.), damunt del que havia estat l’antic castell.

   Començar l’excursió a la Figuera voldrà dir que gairebé tot el camí cap a l’Ebre serà de baixada. Efectivament, després d’una suau pujada cap al cementiri i el serradet proper, apareix de cop, l’espadat de la Serra de Llangossets. Els germans podem gaudir, un cop més de formidables panoràmiques sobre un Priorat que, a poc a poc, anem abandonant.

   Quan caminem enlairats, els horitzons són amplis i podem eixamplar la nostra visió. És aleshores quan estem en el domini de la geografia general. Podem situar-nos i fer reflexions sobre el territori referides als rius, al relleu de les muntanyes, a les vies de comunicació. Són moments intensos i gratificants mentre anem dient-nos : “ ha valgut la pena d’arribar fins aquí per poder gaudir d’aquesta vista tant magnífica”. Després, els camins baixen i se’n van cap al pla o s’encaixen al fons de les valls. Aquest és el cas d’avui.

    La pista inicia un continuat descens i s’endinsa en una àmplia i amable vall. Aquest dia clar dóna una llum neta als camps d’oliveres, ametllers i vinya. En aquest paisatge de secà, la tardor és poc aparent i no podem gaudir de la policromia de colors dels boscos caducifolis. Aquí només els pàmpols de la vinya ens donen una mica de cromatisme tardoral. Però la tardor es percep per molts altres detalls. L’airet fi que es respira, l’olor de terra humida, la claror, la fragància de les plantes aromàtiques. Es agradable aquest tros del camí.

   Al fons de tot de la vall trobem la carretera T-730 i la seguim fins arribar al Molar, situat en un serradet que domina la vall del riu Siurana. Passegem breument pels carrers tranquils del poble en aquest diumenge assolellat. Per uns moments podem imaginar-nos la vida plàcida i dura a la vegada d’aquestes contrades. Conten que al llarg dels segles XIX i XX aquest poble agrícola va sofrir una sèrie de malvestats importants : la fil·loxera de la vinya i una calamarsada i una assecada memorables. El Priorat té, sens dubte, un paisatge eixut i auster però a mesura que el coneixes et va captivant el seu innegable atractiu.

    Sortint del Molar el camí continua, en un descens sempre suau, per una altra vall una mica més encaixada pels contraforts escarpats de la Serra de Gobians. Tot el paisatge està solcat per murs de pedra seca situats en zones planeres però també en pendissos costeruts. Malauradament aquestes parets centenàries apareixen esfondrades en molts indrets del nostre camí. El món ha canviat. Molts dels oficis que existien en el passat s’han perdut i avui ja no queda ningú que refaci aquests murs centenaris que donen caràcter i personalitat al nostre país.

    Abans parlàvem de la visió dels grans espais contemplats des de llocs elevats. Ara, quan caminem pel fons de la vall, canviem d’escala i adoptem una dimensió més humana, fixant-nos en els petits detalls i en les coses més properes. I tenim la sensació d’estar trepitjant una terra que ha estat treballada des de la nit del temps.

  El dinar transcorre amb placidesa instal·lats al fons d’una àmplia clotada emmarcada per parets de roca. Sota els pins, la bonança del dia convida als quatre germans a fer una generosa migdiada.

   Continuant el descens, l’horitzó es va obrint. Ja fa estona que hem canviat de comarca. Els primers passos per la Ribera d’Ebre ja ens fan intuir la presència, propera, de “lo riu”.

   A diferència de les conques d’altres grans rius mediterranis europeus que s’obren generosament cap al litoral assegurant així unes bones relacions de circulació, tot el curs inferior de l’Ebre constitueix un conjunt d’obstacles. El delta a la desembocadura i els congostos finals han representat sempre una dificultat important per a la comunicació. Així la gran depressió interior resta aïllada de les comarques litorals. Si els rius acostumen a tenir una vocació de continuïtat, d’esdevenir vies fàcils de comunicació, aquí l’Ebre juga més aviat el paper d’obstacle. Tot el tram final del curs del riu és ple de castells i de pobles fortificats, demostrant així el caràcter de frontera que ha tingut aquesta part del país. Des d’aquest punt la reconquesta cristiana, després de prendre Tortosa, va tardar vuitanta-cinc anys a arribar a València. El 1938 l’ofensiva de les tropes franquistes també es va encallar a l’Ebre. El tram final del riu ha representat sempre una frontera física entre Catalunya, Aragó i València.

   

  
   Arribant a Garcia, la pendent del camí es fa més pronunciada. Sembla ben bé que els carrers del poble es precipitin, en una baixada sobtada, cap al riu. A aquesta hora de la tarda el poble resta silenciós i les darreres passes dels germans es dirigeixen, instintivament, cap a l’embarcador. Quan hi arribem trobem un indret tranquil i solitari. Un espai de lleure on els vilatans hi poden pescar i fer berenades. Ens quedem una bona estona contemplant la gran franja del riu. L’aigua verdosa baixa amb força velocitat i la llum de mitja tarda dóna a la superfície amplis reflexes platejats.

   Arribar a l’Ebre era l’objectiu final de la travessa dels germans. Ara que ja ho hem assolit sentim una barreja d’emoció, il·lusió i també, perquè no reconèixer-ho, una mica de desconcert quan veiem que, per fi, s’ha acabat. Però hi ha una cosa  que tots tenim molt clara : quan un viatge s’acaba, just en aquell moment ja n’acaba de començar un altre. Volem saber més coses d’aquest món, d’aquest país que tenim al costat de casa i que coneixem ben poc. I això és per a nosaltres un pensament reconfortant : el començament dels començaments.

 Just abans de Garcia, l’Ebre acaba de superar un congost estret i a partir d’aquí s’obre cap a Móra, cap a aquesta llum càlida d’un sol que va cap a la posta. Arrepenjats a la barana del transbordador, els quatre germans contemplen com les aigües del riu s’escolen, indiferents, cap al mar.  



BIBLIOGRAFIA

Gran Enciclopèdia Catalana (25 vol.) 1988

Guia del Sender de Gran Recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174 (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya - Senders de Catalunya) 1998

Catalunya Verda – Guia de Turisme Rural . Col.leccionable de la Vanguardia i Ventall Edicions S.L. (Generalitat de Catalunya) 1988

Deffontaines, Pierre  Geografia dels Països Catalans .   Ariel, Barcelona 1978

Solé Sabarís, Lluís (director) Geografia de Catalunya (3 vol.)  Aedos, Barcelona 1958-1968

Tort, Joan  Perquè Catalunya és com és ? ,  Edicions 62, Barcelona 2002

Tort, Joan  Viatge a la frontera de Ponent , Pagès editors, Lleida 1998

Varela, Joan R. i altres autors, Geografia de Catalunya , Columna, Barcelona 1990

Vila, Pau  Resum de Geografia de Catalunya , Barcelona 2003 , Societat Catalana de Geografia – Institut d´Estudis Catalans

Vilar,Pierre , Catalunya dins l´Espanya moderna , Edicions 62, Barcelona 1964 (4 vol.)

Fitxa de la 6ª Etapa: Escaladei – La Figuera

Uns 20 Km. Itinerari que pertany al GR – 171.
Etapa prou llarga amb desnivells suaus durant tota la jornada si exceptuem la pujada final a La Figuera (uns 350m. de desnivell) que cal pujar-la de cop quan ja estàs cansat. Per aquesta caminada cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells  a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171” editat per la FEEC.

6 ª    Etapa : Escaladei – La Figuera

Primavera  2008, dia 8 de juny

    Començar a caminar amb la visió de les ruïnes d’Escaladei i el teló de fons de les parets verticals del Montsant impressiona. Podríem dir que en aquest cas l’escenari imposa. Els germans doncs, fan les primeres passes en un silenci contemplatiu. Un cop aquesta visió va quedant enrera comencem a xerrar, a fer broma, a encarar el nou dia. Tornem a començar.

    Aviat el camí serpenteja i s’enfila costerut. Encara estem sota l’aixopluc del Montsant, que es dreça esvelt damunt nostre. Enfilant-nos per corriols arribem fins a la Pietat d’Escaladei, un vast edifici en un estat d’abandó considerable. A sota una gran arcada neix una font d’aigua fresca i clara. L’ambient és fresc i humit i ens convida a fer un petit recés, a respirar profundament i a agafar forces. Penso en la rehabilitació i en el possible ús d’aquest enorme casalot i em ve una mica de vertigen. Hi ha tant i tant patrimoni que es podria recuperar o rehabilitar ! A cada passa que donem en trobem exemples.

   Seguim pujant cap al Collet de l’Hort. Encara estem sota el domini de “ lo Cingle”. El Montsant sembla resistir-se a deixar-nos. Però ara la nostra pista es torna àmplia i encara decididament la direcció S.O. cap a l’Ebre. De fet avancem pel vessant d’una gran fondalada limitada per les darreres estribacions del Montsant i per la línia formada per les serres del Pradell i l’Argentera. Aquesta terra és força solitària, no es veu ni una ànima, i si bé el Mas Forçans no està abandonat com el Mas de Sant Antoni que hem deixat enrera, si que es veu tancat i silenciós. Al seu costat les vinyes impecables i ben arrenglerades ens fan veure, un cop més, que el vi és el motor de l’economia del Priorat.

   Arribats al Coll de l’Ermengol, podem gaudir d’una bona panoràmica sobre la Figuera (final de l’etapa) i la Depressió de l’Ebre en un sentit ampli. La Depressió Central Catalana (que hem travessat en diverses etapes) està situada a l’extrem N.E. d’una unitat territorial molt més àmplia : la Depressió de l’Ebre. Es tracta d’una gran depressió de  forma triangular situada al N.E. peninsular. Està limitada pels Pirineus, per la Serralada Ibèrica i pel Sistema Mediterrani Català i el seu relleu és fruit de l’acció erosiva de l’Ebre i de llurs afluents. En general, és una regió força àrida i de clima marcadament continental, característiques que nosaltres hem viscut de primera mà en les nostres caminades per una bona part de la Depressió Central.

   

    La veritat és que avui la vista dels germans no pot abastar tant lluny perquè la calitja dóna a l’aire una consistència una mica pesada i espessa. Malgrat tot, convenim que mai és sobrer situar-se i orientar-se sobre el territori. El que si que fem des del Coll de l’Ermengol és un curiós exercici.  La Figuera es veu molt llunyana damunt una serra. Amb el potent zoom de la càmera de filmar acostem la imatge del poble de manera que en podem apreciar els carrers, les cases, els fanals. És  una mena de visió anticipada del que serà el final de l’etapa. Un cop esvaïda aquesta visió, la Figuera torna a veure’s lluny, molt lluny, ara a distància real.

    Camí de Cabacés canviem de vessant i el sender comença a enclotar-se per barrancs. En una d’aquestes raconades trobem la Font de Cavaloques, amb aquella simbologia entranyable de marededeus, figuretes, cartellets i rams de flors. Un culte a l’aigua a mig camí del paganisme i la religiositat. El que és cert és que malgrat l’aparent aridesa del terreny, no hem deixat de trobar fonts puntejant el nostre camí. Tot un luxe per al caminant.

     Molt a prop del poble, el camí davalla bruscament i mentre el paisatge s’eixampla entrem a l’anomenat “Racó de les Valls”. Hem pogut constatar que cada etapa té el seu lloc singular, entranyable. Aquest Racó de les Valls és un indret magnífic amb unes terrasses esglaonades plenes d’ametllers. Les muntanyes que encerclen aquesta petita vall són rocoses i escarpades. Hi ha també algun vell edifici en runes, un antic pou, un caminet, una figuera. El conjunt forma un tot recollit i harmoniós.

  

    Decidim dinar a l’ombra dels ametllers. Estem absorts per les imatges i els silencis que ens envolten, com si ens trobéssim en una pel·lícula preciosista. El temps transcorre plàcidament mentre més amunt, la geganta i el gegantó, roques immòbils i de formes capricioses, vetllen aquests moments de tranquil·litat.

    Aviat arribem a les envistes de Cabacés però el sender no entra al poble, el voreja. Després d’un collet el camí davalla  cap al fons de la vall. Aquest descens és una mica difícil perquè el camí està partit i travessat per nombrosos escòrrecs. Són petites excavacions del terreny produïdes per l’escorriment de les aigües de la pluja. Així ens cal mirar molt bé on posem els peus per tal d’evitar desagradables relliscades.

    En consultar el mapa veiem que estem sortint de l’Espai d’Interès Natural del Montsant (els anomenats PEIN). A diferència del Parc Nacional i la Reserva Natural, les zones PEIN no estan protegides però pel seu valor científic, ecològic, paisatgístic, cultural, social, didàctic o recreatiu, mereixen una protecció mínima basada en una sèrie de normes (sòl no urbanitzable, limitació de les activitats extractives, ...). La Serra de Prades i el Montsant estarien dins d’aquesta tipologia. Els germans segueixen el seu camí confortats per la certesa que, d’una manera o d’una altra, aquests magnífics paisatges que travessen, gaudeixen d’una protecció especial.

  

    Lentament arribem al fons de la vall del Riu Montsant. Aquest riu és el riu del Priorat per excel·lència. Neix però, a la Serra de Prades a 1200 m. i en aquest primer tram s’anomena Riu de Prades. En el seu llarg recorregut (uns 40 km.) divideix la Serra del Montsant en un estret congost de parets verticals. El Montsant és un afluent del Riu Siurana per la dreta i aquest, a la vegada és un afluent de l’Ebre.

    Deixem les aigües del riu escolar-se tranquil·lament  al fons de la vall. La remor dels arbres de ribera (àlbers, trèmols, freixes) és acollidora i contrasta amb l’aspror del paisatge que hem deixat enrera. Ara però hem d’encarar la pujada per una carretera que té força pendent. Damunt les parets verdes i abruptes d’aquesta muntanya sabem que hi ha la Figuera i per tant intuïm que el final d’etapa serà dur. A més, ja fa estona que hem perdut els senyals del GR i, per molt que consultem la guia i el mapa, no en trèiem l’aigua clara. Sembla que algunes obres han desdibuixat els camins i les fites (un dels eterns problemes de la senyalització excursionista). Després de donar-hi moltes voltes decidim anar per aquesta carretereta que mena segur, al poble. El problema de les carreteres és que no estan pensades per als caminants sinó per als cotxes i, en aquest cas la pendent és inhumana. A aquestes alçades de la jornada els germans estem força cansats i aquest final d’etapa amb aquest suplement de pujada és desmoralitzador. Cada ú de nosaltres serra les dents i es concentra, en silenci, en el darrer esforç. El soroll apagat de les nostres passes damunt l’asfalt ens acompanya fins les envistes del poble.

    Tenim davant nostre la imatge nítida del poble, ben enfilat damunt la carena. Dalt la vila la vista és magnífica i tots pensem que certament aquest ha estat un final d’etapa diferent. Els germans podem eixamplar la vista i els pulmons mentre ens refresca l’agradable ventet que bufa pels carrers i les places de la Figuera.   



Fitxa de la 5ª Etapa: Cornudella de Montsant – La Morera – Escaladei

Uns 16 Km. (un dia) En aquest itinerari fem una combinació del GR – 174, el GR – 174-1 i el GR – 171.

Etapa que si bé no és llarga és molt muntanyenca i cal superar desnivells considerables, sovint per graus. Cal estar acostumat a  anar per la muntanya.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 174, GR – 174-1, GR – 171”  editat per la FEEC.

5ª   ETAPA :  Cornudella de Montsant – La Morera de Montsant – Escaladei

Hivern del 2008 , dia 17 de febrer  

   Sortint de Cornudella refem una part del camí que porta a Sant Joan de Codolar, aquesta vegada pujant. Aquest trajecte és conegut però ara l’enfilem a primera hora del matí i tot és ben diferent: la llum, la temperatura, el nostre estat d’ànim. Els cinc germans contemplem, esbufegant després de les primeres pendents, la magnífica panoràmica sobre la vall del riu Siurana.

   Arribem fins al punt d’encreuament del GR 174 amb la seva variant GR 174-1. Aquesta derivació enfila directament cap a la Serra del Montsant passant per l’anomenat Grau del Montsant. Ens anem acostant lentament cap a l’esvelta verticalitat de les parets grises de la muntanya. A mesura que ens apropem a tots ens balla pel cap la mateixa pregunta: “per on dimoni podrem pujar allà dalt? “  La gent que té un mínim d’experiència excursionista sap que, per difícil que pugui semblar, sempre hi ha un pas. Els anomenats “graus”, són aquests passos a través d’una costa abrupta, imprescindibles per a poder travessar aquests relleus tabulars, força abundants al nostre país. En els temps antics un grau sempre havia de permetre el pas d’homes i bèsties de càrrega. Així es diferencia de la canal o la via, on és necessari grimpar o escalar per a superar-les. Els germans comprovem, amb satisfacció, que el Grau del Montsant ens porta al capdamunt de la Serra, amb una certa facilitat.

   Un cop deixat el cingle enrera, notem un canvi molt brusc en el paisatge. Estem entrant en un món fred i desolat. La vegetació és escassa i està arrapada al terreny abrupte i pedregós. Una boira espessa emmascara totes les siluetes i així ens serà difícil orientar-nos, haurem de consultar el mapa i la guia cada dos per tres.

   Aquest entorn hostil i erm del Montsant produeix però, una fascinació que atrapa, que sedueix. Tots els que hagin conegut la solitud i el gran silenci dels cims de les muntanyes saben de què estem parlant. I també saben que és difícil poder-ho explicar.

   Realment és complicat orientar-se en aquestes vastes superfícies solcades per barrancs per tot arreu. Per aquest motiu hi ha molta senyalització (principalment del Centre Excursionista de Reus) a totes les cruïlles de camins. Unes fletxes metàl·liques indiquen les direccions i això, en dies de boira com avui, és una autèntica benedicció.

   Les muntanyes del Montsant, com Montserrat o Sant Llorenç del Munt, no són altra cosa que dipòsits d’al·luvions fluvials abocats pels rius mediterranis de l’era terciària, i aixecats a gran alçada. El resultat són aquestes siluetes tabulars tan característiques. El Montsant concretament forma una línia axial d’Albarca fins a Cabassers. Són uns disset quilòmetres lineals a 1000 m. d’alçada, d’estrats horitzontals disposats en graonada. Els graus i les cingleres de caires arrodonits li donen aquesta fisonomia montserratina.

   Els germans caminem lentament pels camins i corriols d’aquesta muntanya salvatge. Bufa un vent gelat i a poc a poc, de fita en fita, ens anem acostant al Grau de l’Agnet. Fa estona que hem connectat amb el GR 171. Ara estem trepitjant la Serra Major i és nota perquè a mesura que ens acostem a les vores del cingle, veiem que l’alçada sobre la vall és impressionant. Traiem el cap pel caire de l’abisme i ens envaeix una intensa sensació de vertigen. La Morera de Montsant queda just sota nostre, molt avall. Inevitablement tornem a fer-nos la mateixa pregunta: “per on podrem baixar?” L’impressionant Grau de l’Agnet en serà la resposta. Fins que no el veus i comences a baixar-lo no t’ho acabes de creure.

   Sempre he pensat que hi ha molta saviesa acumulada al llarg de la història en aquests camins que travessen les muntanyes. Són una obra de l’home simple i a la vegada admirable: predomini de la marxa en diagonal o de flanc damunt la marxa frontal i guany continu d’alçada, sempre amb un mínim de pèrdues de desnivell. Així, encara que passem per indrets realment complicats, sempre tenim una sensació de seguretat que ens fa pensar que anem pel bon camí i que ben segur que arribarem al poble. I això, quan camines, no és una cosa banal.

    La Morera de Montsant és un poble petit, situat en un lloc privilegiat per a fer tota mena d’excursions al massís del Montsant. Les cases abandonades, les cases restaurades, el silenci i una solitud palpable són característiques que veiem repetides en molts pobles del Priorat. Els nostres passos ressonen en els carrers deserts d’aquest migdia de febrer. Un cafè ben calent a l’Hostal “El Balcó del Priorat” ens sembla imprescindible per encarar la caminada de la tarda amb garanties.

   El camí d’Escaladei és un amable descens per un paisatge cada cop més humanitzat, on la presència dels conreus, i en concret la vinya, prenen el protagonisme. Aquests darrers anys el sector vitivinícola ha experimentat un fort creixement a la comarca i amb la mecanització progressiva s’han pogut el.laborar prestigiosos vins. Al sector central es situa la Denominació d’Origen Priorat però també trobem l’anomenada D.O. Montsant, més localitzada.

   La comarca del Priorat s’originà també a partir d’un element religiós: la Cartoixa d’Escaladei. La vida del Priorat històric va girar al voltant d’aquesta Cartoixa, la primera que es va fundar a la Península Ibèrica. Cap al 1203 es va bastir l’actual edifici i les cel·les annexes. Els cartoixans posseïen llavors els pobles de Porrera, Poboleda, La Morera, Torroja i Gratallops, origen del Priorat pròpiament dit (el nom s’aplica modernament a tota la comarca). A partir de 1835, amb la desamortització dels béns de l’Església, la Cartoixa s’abandonà i acabà en un estat completament ruïnós.

   Avui, als peus del Montsant, en un paratge solitari, trobem les restes del que va ser el cor espiritual del Priorat. La Generalitat de Catalunya té engegat un projecte de restauració a gran escala, amb la intenció de recuperar aquest recinte històric i poder explicar com era la vida dels cartoixans.

   El gris de les roques del Montsant que deixem a la nostra esquena, s’alterna amb els colors de la terra roja de sang i ferro. Un ventet suau agita els pins de la carena i les vinyes del fons de la vall, mentre els germans fem les darreres passes del dia, camí de la Conreria d’Escaladei.

Fitxa de la 4ª Etapa: Prades – Albarca – Cornudella de Montsant

Uns 18 Km. (un dia) En aquest itinerari fem una combinació del GR-171 i el GR-174.
Etapa relativament tranquil·la i molt agradable, ens acostem al Montsant només el flanquegem pel Camí  dels Monjos. Aquest etapa es pot fer sense cap dificultat. Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR–171 i GR–174” editat per la FEEC.

4ª  ETAPA :  Prades – Albarca – Cornudella de Montsant

Tardor de 2007, dia 18 de novembre

   Fa unes quantes etapes que els germans caminem plegats. I cada vegada que sortim a resseguir el sender ho fem amb una il·lusió renovada. És la consolidació d’un projecte compartit. Cada ú de nosaltres té les seves pròpies motivacions i la suma d’aquests objectius diferents, sens dubte ens enriqueix.

   Sortim de la Vila de Prades aquest matí fred i radiant de tardor. Aquesta atmosfera tant neta aviat ens permet observar l’orientació que prendrà, a partir d’ara, el nostre GR. Podem veure que la Serralada Pre-litoral que havíem començat a resseguir a les muntanyes de Prades, es divideix en dues grans branques.  Per un costat la línia Prades- Montsant prolonga l’orientació general de N-E a S-O afeblint-se progressivament fins arribar a l’Ebre. L’altra branca, formada per les serres de l’Argentera, Llaberia, Tivissa i Cardó voreja el Baix Camp i va clarament paral·lela a la costa tot arribant també a l’Ebre. Entre aquestes dues grans línies de muntanyes hi ha una gran depressió interna, una cubeta solcada pel riu Siurana on hi trobem les ciutats de Falset i Mora. A l’altre costat de l’Ebre, i tancant aquesta cubeta, hi ha els Ports de Besseit que empalmen amb la Serralada Ibèrica.

   En aquesta etapa travessarem el que podríem anomenar Alt Priorat, un paisatge eixut i auster amb els horitzons tancats per les muntanyes. Seria el rovell de l’ou de la comarca amb la contraposició constant entre el color clar de la Serra del Montsant i les licorelles fosques de les terres més baixes.

   En aquesta part del país la senyalització del GR és molt bona i després de Prades no ens costa gens trobar les traces que ens encaminen cap a Albarca. Un cop superat l’anomenat Coll de la Drecera, veiem a l’horitzó l’imponent massa muntanyosa del Montsant. Anem deixant enrera les darreres estribacions de les muntanyes de Prades mentre caminem per paratges aspres, pobres en vegetació i batuts per les ventades. Només es veuen alguns alzinars escarransits, amb les formes aixafades pel vent.

   

    Més endavant el GR travessa la carretera T-701 just a l’alçada d’una antiga granja avui reconvertida en una escola d’idiomes. Es tracta d’una mena d’Escola d’Adults on es poden fer estades amb l’objectiu d’aprendre llengües. El procés de terciarització del món rural, sobretot a través del turisme, no ha deixat de créixer en aquests darrers temps. Fins i tot amb iniciatives certament insòlites, com seria aquest cas.

   Després del Coll del Mas de Pepet albirem Albarca, la porta d’entrada al Montsant i en molts aspectes, el seu balcó privilegiat. El poble està situat al Coll d’Albarca on s’acaben les muntanyes de Prades i comença el Montsant, pròpiament dit. Albarca el 1846 tenia Ajuntament propi i un parell de centenars d’habitants. Avui però, és un nucli agregat a Cornudella de Montsant, pràcticament despoblat malgrat que l’església i algunes cases es veuen restaurades. Atravessem el poble i observem que més de la meitat de la seva superfície correspon a cases que estan totalment en ruïnes. Això explica la dimensió que havia arribat a tenir el poble. Sembla ser que un dels principals problemes de la població va ser la manca d’aigua.

   Quan arribem al Coll Roig trobem unes altres ruïnes, les dels Hostalets, antic hostal i punt de repòs en els camí ral entre Cornudella i Ulldemolins. Aquí decidim deixar el GR-171 i agafar el GR-174 perquè tenim la intenció de recórrer l’antic Camí dels Cartoixans, que unia Escaladei amb Albarca. És un camí de balcó magnífic que ressegueix els Cingles de Sant Joan. Val realment la pena fer aquest recorregut perquè les vistes són excepcionals. Tenim la sort que el dia és fred i l’atmosfera singularment neta. Veiem una successió inacabable de carenes muntanyoses retallades a l’horitzó en direcció S-O. 

  Ara, per primer cop com a cronista, haig de reconèixer que aquestes muntanyes ja no em són familiars. No les sé reconèixer, anomenar-les pel seu nom. Estem entrant en una part del país que no conec tant bé, em falten els referents necessaris d’haver-m’hi mogut amb assiduïtat. El fet que la travessa encari aquesta direcció fa més atractiva la descoberta d’aquests paisatges, menys coneguts per nosaltres.

 Quan decidim parar a dinar el Montsant, malgrat que encara no som a l’alçada de la Serra Major, ja es dreça altiu damunt nostre. Des d’aquest punt la panoràmica és formidable, amb una gran amplitud. Massa sovint tenim la tendència a voler copsar aquests moments, aquestes imatges, amb fotografies. Però el que veiem, el que sentim, les sensacions que tenim, no es poden fotografiar. La percepció és individual i abarca un conjunt massa ampli d’aspectes per a poder-los retenir i captar : les imatges, la llum, la temperatura, la companyia, una conversa, el silenci, el vent. No podem enumerar tot el que ens passa en aquests moments. Parlant-ne arribem a la conclusió que només cal ser-hi, veure-ho, aprendre-ho. Ja n’hem parlat altres vegades : conèixer a través de la pròpia experiència. 

 Per tant és important que la gent pugui apropar-se als llocs per després poder-ho transmetre. En forma de text escrit, com aquestes ratlles, però també en qualsevol altre format. La memòria d’aquesta experiència queda fixada i això ens permet accedir al coneixement. 

   Suaument el camí davalla fins a Sant Joan de Codolar, una ermita situada en una balma de la roca. El conjunt d’edificis de Sant Joan està rodejat per immensos blocs de pedra que sembla talment que s’hagin desprès del relleu superior de la muntanya. El Montsant rep el seu nom per les nombroses ermites que es van construir a les balmes. Així, durant llargs períodes de la història aquest massís feréstec va ser habitat pels ermitans.

   Els còdols rodolen sota els nostres peus mentre baixem cap a Cornudella. El sol declina i una llum màgica envaeix les vinyes i els camps d’ametllers quan, finalment, entrem al poble.