Fitxa de la 4ª etapa Can Parellada – Monestir de Montserrat

Uns 21 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5

Etapa força dura, amb desnivells pronunciats, gairebé tots de pujada i acumulats a la segona meitat de l’etapa. Cal estar mínimament entrenat per poder fer-la sense dificultat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

4ª Etapa: Can Parellada – Montserrat

Tardor del 2009, dia 15 de Novembre

    El dia s’aixeca inusualment càlid i clar per l’època de l’any en que estem. Travessem de bon matí els deserts carrers de Can Parellada baixant ràpidament en direcció al torrent de Masquefa. La part més baixa i obaga de la urbanització ens mostra la seva cara més sòrdida, algunes construccions són gairebé barraques i les tanques estan fetes amb qualsevol cosa, fustots, ferralla i somiers de llit esbatanats. Ens sembla que aquestes imatges són pròpies d’una altra època però el cert és que encara les podem trobar avui en dia. Queda encara feina per endreçar el país.

    Després de creuar el gual, el panorama canvia radicalment. La carretera puja suaument entre vinyes i ametllers en direcció cap a les Cases Noves de Can Gras. Aquesta pujada és molt agradable, amb una bella vista sobre el massís de Montserrat enfront mentre un sol matiner ens escalfa l’esquena. Només hi ha un inconvenient: tot el que trepitgem són pistes asfaltades, circumstància que es repetirà força en la primera part de l’etapa d’avui. No ens cansarem de reivindicar que els GR haurien d’intentar  passar per camins, corriols, senders de terra! En una carretera asfaltada el caminant sempre està en inferioritat de condicions.

    Els trets de les batudes de caçadors ressonen encara al nostre voltant quan deixem el tram de carretera de Piera a Esparraguera per endinsar-nos en el llit de la riera de Pierola. Els germans celebrem aquest tros tant agradable i silenciós del recorregut. Caminem enfonsats entre els canyissars i les parets de terra altíssimes que la riera ha anat modelant amb paciència geològica. Ens agrada pensar, com deia l’escriptor Pau Romeva, que “A Catalunya tots els camins menen a Montserrat. Onsevulla que aneu trobareu gent que hi va i gent que en torna” I aquest és doncs un bell camí per anar-hi.

   Després d’una bona tirada el sender es desvia i entra a la urbanització Serra Alta, encarant els seus carrers més costeruts. Aquesta pujada és realment implacable i el que impressiona força és l’aïllament en que es troben aquestes cases encimellades amb unes vistes, això si, espectaculars. Al capdamunt els germans ens asseiem esbufegant, al banc d’una parada d’autobús. Somrient se’ns acosta un veí que ens comenta que ja podem anar esperant, que d’autobús només en passa un al dia i a no sé quina hora!

    Tota una imatge de com és la vida a la urbanització, o tens un cotxe, o la vida se’t pot complicar molt. Després dels carrers de la Serra Alta el GR, més planer, entra en una mena de “terra de ningú” (terrenys degradats que serveixen de circuits de motocròs, finques agrícoles abandonades, bosquines esclarissades) en transició cap a les properes urbanitzacions, més desdibuixades i que van baixant en direcció a Collbató.

    Des d’aquesta alçada tenim davant, ara ja molt proper, l’impressionant  massís de Montserrat amb la seva forma característica i inconfusible. Ja fa dies que els germans el tenim al nostre horitzó, però ara, per primer cop, tenim la sensació que el tenim a tocar. De fet Montserrat és al centre materialment del territori català, força equidistant entre el litoral, els altiplans de l’interior i els primers contraforts pirinencs. S’aixeca com una mola que es veu de lluny; i des de qualsevol altre cim, sempre acabarem girant la vista fins a trobar la seva singular silueta. 

   També exerceix un paper de “muntanya-fita”, de partió entre territoris veïns (les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat però també les properes Vallès Occidental i Alt Penedès) i entre el Sistema Mediterrani i la Depressió Central.

    Fa milions d’anys al lloc on és ara emplaçat el massís de Montserrat, s’acabava la terra ferma i començava el mar. Aquest mar primitiu s’anà reblint de sediments, les anomenades pudingues que són les roques característiques de l’actual massís i que al país en diuen roca de pinyolet. La composició específica que tenen a Montserrat aquests conglomerats, ha afavorit els particulars processos d’erosió  que han donat lloc a la forma certament singular que té el relleu d’aquesta muntanya.

    Collbató bull d’activitat aquest diumenge lluminós de novembre. A mesura que anem deixant enrere els carrers de la perifèria amb les seves cases benestants i ens acostem al centre, comencem a veure molta gent pel carrer. Les terrasses són plenes de gent fent el vermut i als Poliesportius la canalla juga partits de futbol, bàsquet, handbol. Aviat descobrim que és dia de mercat. Una gentada passeja amunt i avall per les parades, envoltada de soroll i cridòria anunciant preus econòmics. Els germans passem amb gana pel costat de les paradetes de menjar: embotits i formatges artesanals, pastissos casolans i verdures que venen les pageses. Vencent la temptació d’una compra impulsiva enfilem cap als carrers del nucli històric de la població, amb les cases construïdes amb la pedra vermella de la contrada. Com és lògic, d’aquí en surten molts itineraris excursionistes i tot és ple de cartells indicadors. Nosaltres fem cap a les properes Coves de Salnitre, un reclam turístic de primer ordre pel poble. Una gernació impressionant omple a vessar una àrea de lleure plena de taules de picnic, barbacoes i improvisats camps de futbol. Els germans ens aturem un moment a l’ermita de la Salut i contemplem l’espectacle. Estem cansats perquè la primera part de l’etapa ha estat llarga, amb molt d’asfalt i una calor impròpia de l’època. Ara comença de cop la muntanya, gairebé brutalment, amb una verticalitat sense concessions. Fins ara sempre hem vist Montserrat al nostre horitzó però a partir d’aquest moment mirarem el món des de l’aire, des de la pròpia muntanya. Sobtadament ens canvia el punt de vista.

    El camí de les Canals va planejant pel flanc de la muntanya, arrapat al cingle i amb un tallat impressionant a mà dreta. A Montserrat cada camí té un nom propi i els excursionistes els han recorregut assíduament des de fa segles, descobrint-ne els racons més insospitats. Després dels excursionistes, els escaladors han acabat fent seves totes les agulles i cims de la muntanya. A mesura que anem pujant, les nostres passes cansades ens endinsen cada cop més al cor del massís fins que ens sentim envoltats, per fi, pels silencis i la solitud. El viatger i escriptor anglès Arthur Young descrivia el 1787: “L’ull es perd, confós, enmig d’un desordre cada cop més gran de formes, de colors, entre els quals no sap quin triar.”

        Si de Montserrat n’admirem la singularitat del seu relleu, la riquesa de la vegetació també és remarcable perquè amb sòls poc potents, escassa pluviometria i les condicions meteorològiques molt diverses que es donen en un desnivell de 1.000 metres, s’han catalogat més de 1.600 espècies, una mostra variadíssima. El boix i el romaní són les espècies més característiques de la flora de tota la muntanya, amb les virtuts de duresa, constància i en el cas del romaní, flaire.

    Al Pla dels Soldats hem assolit el punt més alt de la jornada (850m.). A partir d’aquí el camí, ja convertit en pista, davalla suaument cap al Monestir passant per l’ermita de Sant Miquel. A mesura que ens hi acostem comença a créixer una remor que embolcalla aquesta vall tancada. Efectivament, els diumenges el Monestir i tots els serveis que l’envolten són un formiguer humà. En aquest espai relativament reduït s’hi concentra una multitud impressionant perquè apart de la devoció, s’hi poden desenvolupar activitats d’allò més variades.

    Montserrat ha jugat un paper de muntanya sagrada, de centre religiós i intel·lectual. El seu valor folklòric, sentimental, nacional per als catalans, ultrapassa de llarg, el pla estrictament confessional.

    També ha tingut significacions històriques importants exercint de límit en la Reconquesta, les guerres civils de l’Edat Mitjana i la desfeta dels francesos al Bruc.

    Amb les darreres clarors del dia els germans, rebentats, pugem als cotxes que ens duran a casa. Els ulls volen tancar-se, però malgrat el cansament, conserven intactes a la retina totes es imatges viscudes durant el dia. Tots tenim una visió pròpia de Montserrat. Aquesta muntanya s’idealitza perquè la veiem sempre de lluny i ens surt al camí, visible i tangible des de tot arreu. Montserrat sempre torna al nostre pensament com una guia.

Fitxa de la 3ª etapa Gelida – Can Parellada

Uns 14 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5

Etapa molt plàcida i planera, no té cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

3ª Etapa: Gelida – Can Parellada

Primavera del 2009, dia 31 de maig

    L’etapa d’avui és curta i tot ens fa pensar que serà una amable travessa per l’oceà infinit de les vinyes del Penedès. El sol implacable però, la farà una mica dura i cansada: més enllà en el calendari, cap a l’estiu, ja es fa difícil plantejar-se aquestes caminades.

    Sortim de Gelida i prenem els carrers que baixen dret cap a la petita barriada de les Cases Noves. Un cop a baix de tot, ens cal travessar a gual les fresques aigües del riu Anoia, un afluent de la riba dreta del riu Llobregat que s’aiguabarreja a Martorell després de recórrer la comarca  a la qual dóna nom. Després de refrescar-nos els peus comencem a pujar i aviat les vistes sobre les vinyes i la vall de l’Anoia són dilatades. Quan pensem en el Penedès gairebé automàticament associem el nom de la comarca a l’especialització vitícola del país. Històricament però, aquesta especialització és relativament recent, no comença fins el 1760 i no es consolida fins el segle XIX. Avui en dia però, malgrat que la realitat de la comarca és complexa, el Penedès és conegut arreu per la producció de vins i caves.

       Estructuralment la comarca del Penedès és una petita unitat constituïda   per moltes subdepressions. Forma part de la Depressió Prelitoral Catalana. Aquesta Depressió és una unitat natural, un enfonsament situat entre les Serralades Litoral i Prelitoral. Constitueix una gran franja que travessa el Camp de Tarragona, el Penedès, el Vallès, la Selva i per fi el Gironès en transició ja cap a l’Empordà. La Depressió Prelitoral no és ni una plana ni una vall pròpiament dites. És un gran corredor entre dues línies contínues de muntanyes.

   Històricament, aquesta ha estat la gran via de pas del país, la que ha canalitzat, i encara avui canalitza, els corrents de circulació, els moviments històrics de la població. Una mena de “Carrer Major” de Catalunya en paraules del geògraf Pau Vila. Per aquest llarg corredor han passat les migracions prehistòriques, la Via Augusta romana, les invasions sarraïnes, la Reconquesta, ...i avui hi passen les grans vies de comunicació amb Europa i amb la resta de la Península (ferrocarril, carreteres, autopista AP-7).

    Sota un sol de justícia, els germans continuen avançant per la inacabable successió de vinyes interrompuda, de tant en tant, per la presència d’unes enormes masies d’aspecte pròsper. Cal reconèixer que a peu pla costa fer-se una idea d’aquests grans conceptes geogràfics de la “gran via de pas”, del “gran corredor” de Catalunya. Necessitaríem una visió  enlairada, amb més perspectiva per veure-ho clarament. Però tot caminant, ens trobem  un pont que passa per damunt una moderna línia de ferrocarril. I just en aquell moment passa, rabent, un tren d’alta velocitat. Els germans es queden uns instants contemplant pensatius, com s’allunya el comboi a tota velocitat. I inevitablement comparen el seu pas de formigueta amb aquesta velocitat de vertigen. Tot continuant amb els raonaments arriben a la conclusió que el nou tren de gran velocitat també passa “precisament” per aquest gran passadís de circulació. De les migracions prehistòriques fins al tren d’alta velocitat: una pila de segles passant sempre pel mateix lloc!

  Els quatre germans arriben a l’hora d’esmorzar a Sant Llorenç d’Hortons. Els carrers del poble són tranquils en aquesta hora de diumenge i no ens costa gaire de trobar un bar amb les taules situades sota l’ombra fresca de les moreres. A les taules veïnes uns homes, caçadors potser, fan un esmorzar de forquilla. El lloc és tant agradable que no et faria res allargar l’estona llegint tranquil·lament un d’aquells diaris plens de suplements. A Sant Llorenç podem captar bé el batec d’un petit poble: el so de les campanes, el soroll del motocultor d’aquell veí que treballa incansable, la mirada atenta de dos vells al nostre pas, la gent sortint de missa d’onze. Després de travessar el poble els germans baixen pel camí que porta al torrent de Can Serra tot comentant que en aquests pobles s’hi deu viure bé i força tranquil.

    A partir d’aquí en el nostre recorregut, podem gaudir de belles vistes sobre Sant Llorenç d’Hortons amb el massís d’Ordal darrera i, més endavant, sobre Masquefa, amb la muntanya de Montserrat com a teló de fons. La prosperitat de la masia de Can Esteve fa pensar, un cop més, que l’explotació de la vinya és un dels motors econòmics principals de la comarca.

    Després de creuar la petita població de la Beguda Alta, el GR es dirigeix cap a la urbanització de Can Parellada on acaba l’etapa. Els germans entren en els carrers buits d’un paisatge urbanitzat que no té res a veure amb el que acaben de veure fins ara. A les urbanitzacions sempre acabes tenint una sensació estranya: no hi ha punts de referència clars, la trama de carrers sovint és anàrquica, desordenada i sempre et perds amb molta facilitat.

  Les urbanitzacions varen proliferar per tot el país de manera massiva els anys setanta i vuitanta. En un principi estaven pensades per a les vivendes de segona residència però amb el pas dels anys això ha anat evolucionant.  Moltes urbanitzacions s’han convertit en barriades dels pobles propers amb residents que hi viuen tot l’any. Però per als municipis donar serveis a aquestes urbanitzacions tant disperses, és molt més car que fer-ho en els nuclis històrics, generalment més compactes. Avui hem de conviure amb aquesta realitat que afecta bona part del nostre territori. En alguns casos les urbanitzacions han estat més o menys respectuoses amb l’entorn però en força ocasions la ferida que han deixat en el paisatge ha estat severa.

  Cansats, els germans caminen silenciosos pels carrers de Can Parellada. Al cim d’un turó es veu la masia magnífica que dóna nom a la urbanització. És migdia, tot és desert i costa de trobar un lloc on prendre una cervesa que acompanyi els entrepans del dinar. Finalment, els germans poden acabar l’etapa asseguts en una mena de terrassa d’un bar impersonal. Un ventet suau ens refresca i fa remoure les capçades d’uns pins exemplars que tenim davant. Torna a ser un bon moment.  

Fitxa de la 2ª etapa Olesa de Bonesvalls – Gelida

Uns 16 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5

Etapa mitjana, sense cap dificultat especial llevat dels desnivells que en alguns casos són força pronunciats.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC.

2ª Etapa: Olesa de Bonesvalls – Gelida

Primavera del 2009, dia 26 d’abril

    Avui comencem l’etapa amb un cel de plom pesant damunt nostre. Unes boires matinals espesses cobreixen totes les muntanyes que envolten Olesa de Bonesvalls. Després d’uns primers moments d’indecisió, finalment comencem a caminar pel camí que surt del poble i s’enfila, serpentejant, cap a les Serres de l’Ordal. Amb les primeres passes del dia podem gaudir d’aquella llum tant especial que precedeix la tempesta: són aquells moments que no tenen preu i que només cal ser allà per viure’ls amb intensitat perquè acostumen a durar poc. A mesura que pugem el dia es va tancant i aviat comença a plovisquejar. A poc a poc la pluja va augmentant d’intensitat i, malgrat els impermeables, tots comencem a anar ben xops. La freqüència dels llamps i els trons ens fa veure ben clar que estem al bell mig de la tempesta i que caldrà fer un pensament. Una mica precipitadament decidim fer marxa enrere i baixar cap al poble. Llampecs horitzontals es retallen sobre l’horitzó borrós de les muntanyes, mentre el nostre estat d’ànim s’encongeix per moments.

   Tornem al bar del poble disposats a fer, almenys, un esmorzar a recer. Els germans comentem la jugada tot menjant-nos els entrepans dins l’escalfor agradable del local. Si bé en un principi donem l’excursió per acabada, aviat veiem que el dia s’aixeca i comença a sortir el sol. A diferència de molts països centreeuropeus, aquí les pertorbacions acostumen a durar ben poc i el sol sempre acaba sortint gairebé per defecte! Els germans doncs, decideixen remprendre la travessa al poble de l’Ordal i recuperar així tot aquest temps perdut.

    Les Serres de l’Ordal, dins el conjunt del Garraf, estan formades per roques calcàries i per dolomies. L’ample fondalada on es troba el poble és una gran depressió càrstica. Els sòls originats així, formen un important illot de conreus enmig de les muntanyes: cereals, vinya, pomeres, presseguers, ...La Vila sempre ha viscut també del comerç del trànsit entre el  Baix Llobregat i la depressió del Penedès, a través del Coll de la Creu de l’Ordal.

Després de la nostra interrupció, forçada, les primeres passes per camins que voregen vinyes i camps de fruiters són molt agradables. I fa un sol d’allò més reconfortant! Lentament anem pujant i malgrat que l’alçada d’aquestes muntanyes és discreta, aviat les vistes sobre el Penedès són espectaculars. Al fons, Montserrat retalla la seva silueta emblemàtica. A partir d’ara sempre estarà en el nostre horitzó.

  

El GR es dirigeix cap a les alçades del Montcau. El paisatge que és força pelat degut a antics incendis que varen arrasar la zona, està farcit de torres elèctriques que el travessen en totes direccions. En aquest tram els senyals segueixen camins molt pedregosos que tenen una pendent excessiva. En algun moment ens dóna la impressió de que estem caminant per tallafocs! Quan encarem la baixada aquests caminots esdevenen autèntics trencacames. Sempre hem considerat que la filosofia dels GR no és pas anar pel camí més curt, pel que fa més via, sinó pel més interessant o pel que recupera antics camins que han anat quedant en desús. Les panoràmiques espectaculars poden compensar però, aquests trossos tant poc agraïts del GR-5.

    

    Després d’una baixada molt abrupta arribem a les masies de Can Ginebreda i Can Farigola, properes a Gelida. Aquí el paisatge s’humanitza ràpidament i, amés de les cases, trobem extensions importants de conreus, basses i camins arbrats que segueixen el curs de la riera. Tot plegat té un aire antic, com si evoqués un passat conservat relativament. Si Gelida ha estat l’escenari dels estius de la nostra infantesa i la nostra adolescència, tornar a passar per aquests indrets té un poder evocador molt fort. El temps ha deixat la seva empremta  en el poble,els carrers, les fonts, els camins, les basses, tanmateix  els records apareixen de sobte, nítids i entranyables.

   

    La bellesa de l’entorn de la Font Freda podria condensar totes aquestes sensacions que hem descrit. Els germans decideixen doncs, dinar en aquest indret magnífic. Animadament comenten les anècdotes d’aquest dia tant especial que ha començat amb llamps i trons i acaba assolellat i força agradable. Els enormes plàtans de la fondalada proporcionen un sostre verd i lluminós que no deixa passar les quatre gotes que deixen caure uns núvols passatgers.

Fitxa de la 1ª Etapa Sitges – Olesa de Bonesvalls

Uns 17 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5.

Etapa mitjana sense cap dificultat especial. Cal tenir en compte però, que al Garraf el terreny és molt pedregós i cal anar ben calçat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC.

1ª Etapa.: Sitges - Olesa de Bonesvalls
Hivern del 2009, dia 8 de febrer

    La nostra travessa del GR-5 comença aquest matí fred d’hivern a la platja de Sant Sebastià. És un moment molt simbòlic i especialment bonic. Les primeres passes per la sorra de la platja, el soroll de les onades i el sol naixent, donant aquesta llum freda i neta. Al fons, el Baluard, amb l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Aviat trepitgem els carrers del Cau Ferrat i del Museu de Maricel. Hem de reconèixer que és una bona manera de començar el GR-5! A poc a poc anem enfilant carrers que ens porten a la sortida del poble, aquesta ja molt més prosaica: polígons industrials, grans magatzems, autopistes, fins que arribem a les afores, on una pista s’enfila dreta cap als primers contraforts del massís del Garraf. Perquè avui, sens dubte, el protagonista de l’etapa serà el paisatge del Garraf.

    El Garraf és la porció terminal de la Serralada Litoral, l’últim tram de la qual, s’enfonsa literalment al mar creant una “costa brava” pròpia que trenca amb les platges lineals del Maresme, el Barcelonès i el Baix Llobregat. El Garraf és una gran massa calcària, un massís compacte, gairebé sense depressions interiors. No hi ha terres conreables, és un paisatge desèrtic i pedregós que no dóna moltes possibilitats als assentaments humans. La pluja llisca sobre la roca nua, la rascleja i s’endinsa per les fissures calcàries tot produint nombroses coves i avencs.

    El mar, que ha estat el protagonista en començar l’etapa, va quedant enrere. Lentament comencem a endinsar-nos en aquesta terra eixuta, desproveïda gairebé d’arbres i on la vegetació està formada per un matollar dens de garric i llentiscle i on apareix el margalló, l’única palmera autòctona dels Països Catalans. Les panoràmiques comencen a ser molt àmplies i amb aquest dia tan clar podem observar com aquest massís queda intercalat entre la plana fèrtil del Penedès i la franja litoral densament poblada. Una autèntica illa deserta enmig de les comarques més poblades del país. Dins el nostre itinerari es van succeint el Coll de la Fita, el de l’Entreforc, el de la Pota del Cavall mentre anem guanyant i perdent alçada d’una manera relativament suau.

  La xarxa hidrogràfica del Garraf és pobre, està formada pels anomenats “fondos” on l’aigua corre excepcionalment. Aquí, gràcies a la morfologia càrstica, és la xarxa subterrània la que està més desenvolupada. Nosaltres creuem la riera de Jafra i ens trobem una llera seca i pedregosa, fa temps que no plou i es nota. En aquest indret el GR-5 es creua amb una variant del GR-92 (el GR-92-4) i amb el PR-C 37, tot molt ben senyalitzat.

 

  Els germans enfilen el costerut camí que els porta a Can Grau, l’Escola de Natura del Parc del Garraf. L’edifici és tancat però l’emplaçament privilegiat convida a contemplar les dilatades panoràmiques. Els germans reflexionen en veu alta sobre l’atracció que exerceixen els paisatges inhòspits i la innegable bellesa d’aquests deserts, on tot és difícil. També comenten l’encert de fer aquesta excursió a l’ hivern i en un dia clar i lluminós com avui. Imaginar aquestes caminades a l’estiu es fa gairebé impossible!

    A mesura que penetrem a l’interior del massís la vegetació va variant i apareixen fragments d’alzinar i pinedes de pi blanc. Ens acostem al final de l’etapa i el paisatge es va obrint. Apareix de fet un “polje” que dins la morfologia càrstica són petites depressions, illots acollidors on són possibles els conreus i per tant hi trobem els pobles. Olesa de Bonesvalls (fixem-nos en el nom) ocupa una d’aquestes zones. En arribar a les primeres cases ens crida especialment l’atenció l’Hospital  d’Olesa, un enorme casalot medieval molt ben conservat que servia per allotjar vianants i pelegrins que passaven per l’antic camí de Barcelona a Vilafranca.

  

Al poble no ens costa gens de trobar el bar-casino-societat, el punt neuràlgic on es reuneixen joves i grans. L’edifici per fora és modern i sense massa encant, però a l’interior hi ha aquell escalf humà que tant s’agraeix després d’una bona caminada.

    Els germans contemplen encuriosits una pantalla de televisió que mostra una imatge estàtica del que sembla una mena de niu situat entre roques i matolls. Preguntant ens expliquen que es tracta d’un programa de seguiment de parelles d’aligots del Parc del Garraf. Un darrer exemple de com la vida s’aferra desesperadament a aquesta terra tan aspra.

INTRODUCCIÓ

El GR-5: alguns comentaris

   

    El GR-5 és un dels senders històrics del nostre país. L’any 1982 ja es va inaugurar el tram Sitges-Montserrat, però no va ser fins a finals dels noranta que el sender va quedar concretat en la seva totalitat. És un sender que va del Garraf al Maresme descrivint una àmplia anella al voltant de la conurbació barcelonina. Malgrat que en moltes zones properes a la gran capital la urbanització del territori ha estat molt intensa (creixement de la perifèria dels pobles, urbanitzacions, polígons industrials) el sender transcorre per paratges magnífics. Aquests paisatges formen part de l’anomenada “Anella Verda”, una mena de corredors de natura que permeten envoltar Barcelona sense massa discontinuïtats. Tot un luxe en una part del territori tant intensament poblada com aquesta.

    A grans trets el sender recorre el Garraf, l’Ordal, Montserrat, la Serra de L’Obac, Sant Llorenç del Munt, els Cingles de Bertí, el Montseny i el Montnegre.

    Per a la gent que som de Barcelona o de les poblacions de l’Àrea Metropolitana moltes d’aquestes muntanyes i paisatges formen part del nostre imaginari col·lectiu. Un imaginari excursionista sens dubte, però també sentimental i entranyable. Molts d’aquests paratges magnífics estan associats als records que tenim de les primeres experiències a la muntanya. Les nostres primeres excursions amb la família, els amics, els escoltes, el cau o el club excursionista, han tingut per escenari aquestes muntanyes i això ha deixat en nosaltres un record difícil d’esborrar. Amb els anys els nostres passos ens han portat potser cap a fites més llunyanes: el Pre-Pirineu, el Pirineu, els Alps i a vegades més enllà. Però aquests cims propers han deixat en nosaltres una petja inesborrable.

    Tornar-los a recórrer d’una manera metòdica i ordenada pot representar un itinerari magnífic, seguint potser el rastre d’uns records però amb una perspectiva diferent: nosaltres i el món hem canviat.

    Un cop més en aquesta crònica no farem cap descripció detallada de l’itinerari de cada etapa. Barrejarem, això si, les impressions viscudes amb algunes dades d’interès geogràfic o històric. No tenim cap pressa, ens deixarem portar per les nostres passes cap al proper objectiu.

  Els germans doncs ens disposem a emprendre aquesta aventura resseguint aplicadament totes les etapes d’aquest GR-5. Tots sabem que per molts records que es portin a la motxilla, la nova experiència tornarà a ser precisament això: nova i irrepetible.