dilluns, 10 de febrer del 2020


Fitxa de la 9ª Etapa : Santuari de Pinós – Sant Pere Sallavinera

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-7
Etapa força planera i més aviat de baixada, sense cap dificultat especial. Comentar que més de la meitat del recorregut es fa per asfalt.
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC







Etapa 9 : Santuari de Pinós – Sant Pere Sallavinera

Hivern de 2020, dia 26 de gener


   Quan arribem al santuari, el bar és ple de gom a gom. Taules i més taules plenes de caçadors amb els seus crits i les seves rialles, amb les seves cerveses i els seus esmorzars de forquilla. Sembla evident que avui no podrem seure però, per sorpresa nostra, hi ha una petita sala annexa que ens permet instal·lar-nos amb comoditat i fer un bon “esmorzar de germanor”. La cambra té una finestra amb un petit balcó que ens permet veure que estem força alts i que a fora hi ha una llum neta, clara. Alguna ullada de sol ens deixa veure un mar de boires baixes arrapades al terra. L’espectacle és preciós.


   Però avui el dia no serà així. Venim mentalitzats de que haurem de fer molta carretera i ens ho prenem amb filosofia. A grans trets anem baixant i a mesura que ho fem ens endinsem més i més en la boira, cada vegada més espessa. No es veu res a banda i banda del nostre camí, avui caminem i prou, quilòmetre rere quilòmetre. Cap referència, cap visió, cap panoràmica, només la línia freda d’un track damunt la pantalla del mòbil.


   Caminar és una activitat lenta i, segurament, aquest és el seu gran atractiu. De fet l’home és un animal lent, que destaca per la seva resistència. Podríem estar caminant hores o dies (en aquestes coses ben poques vegades ens hi parem a pensar!) Caminar doncs, ens vincula, d’una manera o una altra, amb el nostre passat ancestral.

   I avui que caminarem, que només caminarem perquè gairebé no podem veure res, venen a tomb algunes reflexions de Rebecca Solnit del seu llibre “ Van Der Lust. Una historia del caminar”.

   Caminar té una història molt llarga, una història feta per poetes, filòsofs, pelegrins, insurrectes, rodamóns, viatgers, vianants, turistes, “flanêurs”, senderistes, excursionistes, ... Perquè caminar representa una relació molt antiga i profunda entre el cos, el món i la imaginació. Quan nosaltres avui sortim a caminar a la muntanya, al camp, a la ciutat o a on sigui, el temps que hi passem no és un temps de feina o un temps productiu però, és molt important remarcar-ho, sense aquest temps la nostra ment s’ensopeix, es torna avorrida, domesticada.


    Per això sempre ha estat tan important la lluita per l’espai lliure, per la preservació de la natura i també per l’espai públic. Aquesta lluita acompanya la lluita pel temps lliure. Un temps per a poder recórrer, caminar, per a poder estar en aquest espai lliure. Si aquests dos elements, espai lliure i temps lliure, no van lligats, la nostra imaginació, la nostra creativitat i la nostra llibertat seran destruïdes pel consumisme.

   Nosaltres quedem per caminar de la mateixa manera que podríem quedar per menjar o per fer un beure. Així, mentre caminem, conversem, compartim experiències, contemplem la natura, comprenem el paisatge o fem volar la imaginació.


   Caminar pot ser una activitat cultural, un plaer, un viatge o, simplement, una manera de moure’s.

   Quan ens queixem de que el cotxe colonitza els nostres paisatges i el nostre entorn estem dient que els vehicles acaben suprimint els llocs per on podríem caminar. Ningú espera que la gent camini per un polígon industrial, per un suburbi o per les grans esteses de carrers residencials entre altres coses perquè és molt avorrit i perquè tens la sensació de que no hi ha un lloc on anar.

   Poder caminar doncs per espais lliures on sigui possible preservar la relació fonamental “cos – món – imaginació” podria ser una “espècie indicadora” que en ecologia reflecteix la salut d’un ecosistema, en aquest cas d’una societat.


   Durant tots aquests anys fent senderisme hem vist moltes coses, hem viscut moments inoblidables, hem gaudit de la natura i dels silencis del camí. Hem caminat també pels camps de la imaginació i hem pogut escriure aquests dietaris de ruta per compartir, per deixar constància d’una experiència pròpia viscuda amb intensitat.



   I compartint les reflexions de Kilian Jornet direm que hem sortit a la muntanya amb humilitat, sense fer soroll. Tots els paisatges que hem travessat ja hi eren abans que nosaltres hi passéssim i continuaran allà quan nosaltres ens n’anem. Hem procurat que les nostres passes no es notin, deixant només unes petjades que el vent de la nit esborrarà.


  La boira no s’ha aixecat en tot el dia i només al final, arribant a l’estació de Sant Pere Sallavinera, el cel ens ofereix una petita treva. Per uns moments la nuvolada s’esqueixa i fins i tot sembla que deixi de fer fred. Unes taules de fusta i un entorn ben endreçat ens conviden a parar-nos a dinar. Aquests àpats a l’aire lliure moltes vegades són un autèntic plaer!

   Per avui l’etapa ja ha acabat. Caminem per uns quants trams més de carretera, travessem l’Eix Transversal i ja som a Sant Pere. Anem a fer un beure al Casino del poble i, cansats, comentem les anècdotes de la jornada. Amb la feina feta el temps s’escola sense pressa i, quan ja ho hem recollit tot, ens acomiadem i pugem als cotxes. La porta es tanca amb un cop sec. S’ha acabat. Tornem a casa.



---


   Han passat els anys (catorze des que varem començar a fer senderisme!) i les circumstàncies personals, la rutina i una certa desmotivació ens han fet prendre la decisió de fer una aturada de les nostres sortides. Probablement més endavant podrem reprendre la nostra activitat amb més ganes i energia. Això, per tant no vol ser un comiat si no un “a reveure!”

Salut i muntanya!

Equip redactor del bloc:

Jordi Mallol
Joan Millán  









diumenge, 19 de gener del 2020

Etapa 7 : Solsona - El Miracle





Tardor de 2019, dia 6 d'octubre

Aquesta etapa és exactament la mateixa que vàrem fer el dia 11 de Novembre de 2006, però en sentit invers (del Miracle a Solsona).

Ens remetem doncs a la ressenya que vàrem escriure en aquell moment i que descriu prou bé aquest recorregut.


Aquelles eren les primeres etapes que fèiem de senderisme i ara, després de tretze anys, ens hem decidit a seguir el  GR-7 del principi fins al final.

En certa mesura, hem tornat als orígens.




SOLSONA




                                                                      EL MIRACLE 

divendres, 10 de gener del 2020


Fitxa de la 8ª Etapa :  El Miracle – Santuari de Pinós

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-7
Etapa més aviat planera amb pujada final. És una etapa curta sense cap dificultat especial. La senyalització però en alguns trams pot ser confusa.
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC





Etapa 8 : El Miracle – Santuari de Pinós

Tardor de 2019, dia 17 de novembre


   La Catalunya interior, la Catalunya Continental. Aquí quan baixa la temperatura ho fa d’una manera rigorosa i a primera hora del matí la boira cobreix amples extensions de la Depressió Central. Avui és un d’aquests dies. Mentre esmorzem calentons dins el bar del Miracle, contemplem l’exterior tot pensant que caldrà que ens abriguem de valent quan sortim a caminar.


   Comencem la ruta i ben aviat ens desviem per uns camins força agradables que en un tres i no res ens porten fins a la casa de colònies infantils de La Carral, avui a ple rendiment. Fa un fred que pela i la visibilitat és només d’unes desenes de metres però , de moment, el sender està ben senyalitzat. Travessem durant una bona estona camps llaurats que fan goig de veure, altres camps encara amb el rostoll, claps de bosc amb roures i pins i així en una successió que sembla infinita. Aquest paisatge uniforme i monòton pot semblar indiferenciat però si vius al país cada racó té un nom, un caràcter, una història. Per poc que et capbussis en la toponímia dels mapes descobreixes aquest petit univers que anem travessant : Pla de la LLaüna, Pla de Llobera, Plana de Nadal, Pla d’Espiola, La Trona, La Plana; el Bosc dels Sants, ... i així podríem seguir i seguir.


   De cop i volta s’aixeca un vent gelat que no arriba a desfer la boira però que fa caure dels arbres una pluja fina de glaç. És una sensació una mica màgica. Recordem imatges de quan varem passar per aquí fa molts anys, quan varem decidir allargar el GR-171 fins a Solsona. Recordem també que el GR feia llargues tirades per la carretera i ara, en canvi,  hi ha molta més alternança amb els camins. Després de la Casa Cremada el GR no encara la pujada per carretera fins al Santuari de Pinós, si no que es desvia a l’esquerra per un camí (sembla una pista forestal de desembosc) que puja fort. Aviat comencem a veure uns rètols de fusta que indiquen “La Ruta de la Sal” que no sabem si ve de Cardona o de Súria. Han passat molts anys (tretze!) que varem trepitjar aquests verals i avui ja es veu que la xarxa de senders s’ha ampliat molt i, segurament, el propi GR-7 ha sofert variacions.



    Els Germans, francament, preferim caminar per aquest camí que puja de valent i que ens permet enlairar-nos per damunt la boira. Ara ja llueix el sol i deduïm que la direcció que portem és bona, cap a la Serra de Pinós. Aquesta serra formaria part d’aquesta gran espina dorsal situada al sud de la comarca del Solsonès que vertebra les conques del Llobregat i del Segre.


   Quan arribem al capdamunt de la carena tenim un moment de confusió perquè els senyals indiquen cap a l’esquerra (direcció Cardona) però no pot ser perquè cap a la dreta, ensorrat, veiem el que sembla ser el poble de Pinós. Per tant continuem cap a la dreta careners i aviat tornem a trobar senyals de GR ( definitivament avui això ha estat un embolic i ens n’hem sortit gràcies al sentit comú i al coneixement que tenim de la contrada) Arribem a un conjunt de cases que estan ben bé a un dels punts més enlairats d’aquesta carena, al costat d’una antena de grans dimensions (924 m.). Just a sota, seguint el camí que baixa, ja veiem el Santuari de Pinós i una bona estesa de cotxes aparcats. Hi hem arribat de cop, gairebé sobtadament i sense esperar-nos-ho. I això sempre és una bona sorpresa.


   Avui podríem aplicar els raonaments que feia R.L. Stevenson al seu “Viatge a les Cevenes” a l’etapa d’avui : sortim a caminar sense una necessitat concreta d’anar enlloc, només pel plaer de fer-ho. Sortim de la comoditat i escalfor del cotxe, de la nostra casa condicionada i caminem enmig de la boira, el fred i el vent. Les botes s’humitegen, les mans se’ns glacen i petites agulles de gel cauen dels arbres al nostre pas. A què donem més importància, a arribar a un lloc concret o a descobrir tots els paisatges que travessem durant la caminada? Caminant emmagatzemem imatges, emocions, sentiments ... aquest podria ser el nostre llegat.



   Avui el Santuari és ple de gent que segurament es quedarà a dinar al petit restaurant del costat de l’església. Mentre esperem el cotxe que ens ha de venir a buscar, visitem el Centre Geogràfic de Catalunya que està aquí al costat. Es tracta d’una Rosa dels Vents esculpida en pedra situada en una mena de mirador circular que, en dies clars, deu tenir una vista espectacular.



   Acabem la jornada a Su, gaudint d’un bon dinar ben merescut!