Fitxa de la 7ª Etapa : Rupit – Tavertet – (Puig de la Força)

Uns 9 Km. Fins a Tavertet. Etapa que pertany al GR-2

Etapa mitjana, sense cap dificultat especial i amb poc desnivell(fins i tot es pot plantejar com una passejada llarga) Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem trobat cap plafó informatiu del recorregut.

L’ascensió al Puig de la Força, tot i que curta, és més exigent, cal anar ben calçat i parar atenció als trams difícils i aeris. (senyalitzat)

Perfil de la Etapa 7ª

Etapa 7 :   Rupit – Tavertet – Puig de la Força

Hivern de 2018, dia 28 de gener

   Als Germans ens agrada molt Collsacabra, els seus paisatges són especialment atractius i per aquest motiu estem disposats a fer algunes variacions a l’itinerari del GR-2. Avui mateix, ens desviarem cap al Puig de la Força, a tocar de Tavertet.

   Sortim de Rupit enfilant els carrers assolellats, a aquesta hora encara no es veu ni una ànima. Aviat, molt aviat, el sender s’enfila per corriols costeruts. Tot està xop i el camí és ple de fang. Aquest hivern està sent molt plujós i això es nota. Ens enfilem de valent i la neu comença a aparèixer als marges del camí. El senderista al nostre país, no acostuma a trobar-se la neu i per tant la seva presència sempre és un regal per a la vista i per als sentits. La neu uniformitza el paisatge fent-lo assequible i llunyà alhora. La neu fa la caminada atractiva, diferent, una variació que, de tant en tant, s’agraeix.

   Arribem al nucli de cases de Rajols i aquí apareix la pista encimentada que ja no deixarem fins a Tavertet. Seguim pujant suaument enmig d’extensions nevades fins a arribar al Collet de Rajols i aquí trobem el Mirador del Silenci que té una vista espectacular: davant nostre es desplega el Far, les Guilleries, el Montseny però també el Canigó, les muntanyes de l’Olla de Núria i altres cims del Pirineu.

   Collsacabra és un altiplà estructural que s’estén entre els 900 i els 1300 m. d’altitud. Limitat pel nord i per l’est per abruptes desnivells mentre que per  l’oest i pel sud enllaça més suaument amb la Plana de Vic. El GR-2 ha “pujat” des de la Vall d’Hostoles per l’imponent escarpament de falla que la separa del Cabrerés. Ara el sender per l’est resseguirà l’altiplà situat entre els 900 i 1000 m. i tallat per una cinglera contínua de 300 a 400 m. d’altura. Al fons de la vall, limitats per aquesta impressionant cinglera i per les Guilleries, hi ha els pantans de Sau i de Susqueda.

  Collsacabra és un autèntic paradís per als geòlegs, una mena d’escola a l’aire lliure on pots estudiar els materials (calcàries, conglomerats, gresos, margues, ...) i les formes del relleu ( altiplans, cingleres,costes, escarpaments de falla, plecs, turons testimoni, ...) El geògraf relacionarà la geologia amb la vegetació, el poblament, l’economia i les comunicacions d’aquesta subcomarca tan singular. Però per al senderista Collsacabra és, per damunt de tot, un paisatge feréstec i molt atractiu que val la pena conèixer amb deteniment seguint les traces d’un GR, per exemple.

   Arribem al punt més alt de l’etapa d’avui: el Pla Boixer, un prat immens ple de vaques pasturant. Molts rapinyaires (probablement voltors) ens sobrevolen mentre, damunt nostre, la silueta impassible de la Rocallarga sembla observar el nostre pas. El moment i l’indret són magnífics i inevitablement penses: “Quina sort poder ser ara aquí i gaudir d’aquest moment!”.

   De camí cap a Tavertet ens creuem amb l’Avenc, un complex turístic força espectacular una mica al límit d’allò que en podríem dir una instal·lació integrada en el paisatge. Seguim trobant racons preciosos ben assolellats i la neu ha desaparegut pràcticament del tot. És diumenge i el poble de Tavertet està força tranquil, amb poca gent passejant pels carrers. Aquesta població també està molt restaurada, com Rupit, però aquí l’espai és més ampli, es respira més i té vista pels quatre costats. Els Germans travessem els carrers en direcció al Coll de Malla i el Turó del Castell. Aquest és un camí molt popular, ple de gent que passeja. Deixem el GR-2 i avancem de pla per damunt del cingle, vorejant-lo. No cal dir que la vista espectacular sobre el Pantà de Sau, paga la pena.

   Per anar al Puig de la Força cal prendre una canal molt estreta (senyalitzada) que baixa vertical fins a un camí de cornisa enganxat a la roca i molt aeri. Passem per sota de baumes espectaculars i cal fer alguns flanquejos prou perillosos. Finalment arribem a una mena de collet poc aparent. El Puig de la Força és enfront totalment cobert per la vegetació. La seva ascensió és molt vertical però el bosc atapeït dóna, en tot moment, una sensació de protecció. El Puig de la Força és d’aquells cims que són més impressionants vistos de lluny, emmarcats en el paisatge sobre el pantà. És més espectacular la seva imatge que no pas la pròpia panoràmica que gaudeixes des del cim.

   Tornem pel mateix camí, donant la volta al Turó del Castell. Després de dinar la tarda s’ha tornat calorosa per l’època de l’any en que estem. Ha valgut la pena aquesta “desviació” del GR per anar a conèixer aquest cim que té una especial significació per als Germans.

Nota : Encara que aquest és un bloc de senderisme publicarem també un conte, de temàtica senderista, que podria estar inspirat (o no) en la colla dels Germans. Cada vegada que publiquem una etapa del GR que estiguem fent, publicarem també un capítol de la història.

   El text és de Jordi Mallol i Soler i les il·lustracions d’Elisenda Mallol i Martínez.

LA  COMARCA

EL PUIG DE LA FORÇA

    Han quedat com sempre a primera hora del matí, quan encara és fosc. Avui són sis (la Maria, en Pol, en Pere, en Marc, l’Ester i en Carles) i aniran tots al cotxe de la Maria que és prou gran. Es retroben contents després d’uns quants dies sense veure’s i quan ja hi són tots, pugen al cotxe i emprenen la marxa cap a Osona perquè avui el tram del sender de llarg recorregut que estan fent passa per aquelles contrades. El cotxe engega i el soroll del motor ressona en els carrers deserts d’aquest matí de diumenge.

    Normalment en aquests viatges acostumen a xerrar força però avui estan tots molt adormits, deu ser per culpa del temps, inestable i boirós, dels darrers dies. Dins el cotxe, la remor somorta del motor, afavoreix alguna que altra becaina. En Marc, però, no pot dormir i comença a rumiar que va força endarrerit en els relats que escriu després de cada etapa i que després pengen al seu bloc de senderisme. També recorda que no s’han preparat encara la xerrada que ha de fer amb en Pol al Centre Excursionista de Terrassa, precisament sobre senderisme i itineraris a peu per la comarca d’Osona. En fi, decideix no donar-hi més voltes, ja ho farà quan pugui !

    Així transcorre el viatge, amb alguna conversa escadussera, fins que arriben al punt de partida a Collsacabra, a prop de Tavertet. Aparquen el vehicle es preparen i comencen a caminar. Fa un dia tapadot, fred i aquest aire gelat que corre els acaba de despertar. Sembla que avui el sender està ben senyalitzat i de seguida veuen que el camí s’encara cap als pantans i cap al Puig de la Força. El sender hi passa ben a prop, però no s’enfila fins al cim. A mesura que entren en calor comencen a xerrar i a preguntar-se d’on deu venir aquest nom de “Puig de la Força”. Com que ningú coneix massa la toponímia local, comencen a discutir sobre el fet que hi ha determinats indrets que acumulen energia (positiva) d’una manera o una altra, que això explica la ubicació, sovint impossible, de determinades ermites, que tot això ve de lluny, dels temps antics i que l’església ha acabat aprofitant tots aquests coneixements... I així, xerrant xerrant ja han fet una bona tirada i arriben a una cruïlla on el sender continua recte vorejant la cinglera i a mà dreta hi ha un corriol amb un cartell de fusta que diu: “Puig de la Força 20 minuts”. En Marc, que sempre ha tingut ganes de pujar a aquell cim, planteja als seus companys:

-       Podríem acostar-nos al Puig de la Força, desviar-nos un moment...

-       Si, no crec que tot plegat sigui massa estona. A més, segur que allà dalt hi ha bones vistes – en Carles de seguida s’apunta a la idea.

-       Home vistes ... amb el dia que fa! – diu l’Ester.

-       Ei nois, que avui l’etapa és llarga i tampoc tenim tantes hores de llum! – comenta la Maria

    Els altres assenteixen amb el cap. Discuteixen uns moments i al final en Carles i en Marc els acaben convencent de tirar amunt, amb el compromís d’anar per feina i no encantar-se. El corriol s’enfila de valent fent ziga zagues fins que acaba entaforant-se en una canal que hi ha entre les roques de la cinglera. El camí esdevé un grau d’aquells que has d’acabar grimpant i fent servir peus i mans per poder enfilar-te. Però l’ascensió dura poc perquè la canal s’acaba i surten a una mena d’altiplà, un prat amb vegetació baixa que els deixa veure, uns metres més endavant, una creu de ferro enorme. A baix, a sota el cingle, el dia estava tapat pels núvols però aquí llueix el sol. Però hi ha una claror una mica estantissa, difuminada. Una claror estranya.

    Es queden un moment parats, envoltats per aquesta llum diferent. I al mateix temps experimenten una sensació una mica desagradable. L’aire sembla carregat d’electricitat, d’energia i perceben una mena de vibració, de zumzeig. Al davant seu la creu de ferro sembla desdibuixar-se envoltada per aquesta atmosfera inestable. Es miren entre ells, una mica espantats perquè no acaben d’entendre què està passant. L’Ester s’agafa fort al braç d’en Carles i la Maria, espantada diu:

-        Què fem, tornem enrere?

-       No ho sé ... – respon en Pol.

    La vibració i la sensació desagradable continuen i ara comencen a sentir com un xiulet apagat. Aleshores en Carles els diu decidit:

-       Escolteu, ja que hem arribat fins aquí, arribem-nos fins la creu, a veure que hi veiem allà.

-       Si , a veure si ens desempalleguem d’aquesta cosa tan desagradable! – diu en Pol

-       Doncs va, endavant! – responen en Marc i en Pere gairebé al mateix temps.

    Comencen a caminar cap a la creu ben agrupats i, per un moment, els sembla que la vibració augmenta i que el xiulet es fa més agut. Però transcorreguts uns pocs metres noten una altra sensació diferent, un “plop”, com si hagués esclatat una bombolla gegant. I de cop desapareixen les sensacions desagradables, les vibracions, l’electricitat, el xiulet, ... desapareix tot! Com si haguessin travessat una mena de llindar, una frontera, algun límit desconegut. I ara tot torna a ser normal. Però no és ben bé així, prou que se n’adonen! La llum és diferent, difuminada i els colors són més apagats. L’aire sembla més dens, més carregat. El sol però, escalfa d’una manera suau i agradable.

    Tots junts caminen d’esma cap a la creu. Ja la tenen a tocar. Saben que està situada gairebé al caire de l’abisme de manera que les vistes sobre els pantans seran espectaculars. Tenen ganes de gaudir de la panoràmica i refer-se del tràngol passat fa uns moments. Però en arribar-hi queden muts per la sorpresa: què dimonis és això? D’entrada no hi ha cap cinglera sinó  un pendent llarg i suau que davalla cap a una extensió de terreny enorme que s’estén als seus peus. És una plana allargassada i molt gran plena de conreus, camins, carreteres, pobles petits i masos aïllats. També poden veure clapes de boscos, el curs d’un riu i molt lluny, al fons, la taca d’una ciutat. Fins i tot distingeixen, força lluny, les xemeneies d’unes fàbriques. Alguns turons pelats van puntejant aquesta gran plana habitada.

    Han quedat totalment descol·locats davant d’aquesta visió inesperada. Observen, entre sorpresos i espantats, aquest paisatge que apareix davant seu. I no entenen què ha passat. Aquesta “comarca” no la coneixen, no hi ha cap punt de referència  on puguin agafar-se. Què és? D’on ha sortit? Quina ciutat és aquella que es veu al fons? Vic segur que no, però tampoc Manlleu, ni Torelló!

    Lentament van refent-se de la impressió inicial i comencen a observar amb més deteniment, encara sense comentar res en veu alta. Finalment en Pere trenca el silenci i intenta treure una mica de dramatisme a la situació:

-       Que voleu que us digui, això d’anar a parar a una realitat paral·lela o a teletransportar-me o què sé jo, prefereixo veure-ho tranquil·lament al sofà de casa mirant “Star Trek” que no pas anant d’excursió!

-       Va Pere no facis conya que jo no entenc res del que està passant i estic molt nerviosa ... – diu la Maria.

-       Jo tampoc entenc res ... – corrobora en Pol

    En Marc fa estona que observa atentament aquell paisatge desconegut i, tot capficat, els diu:

-       Mireu ... fixeu-vos, allà al fons molt lluny hi ha el Montseny i les Guilleries i cap al Nord es veu el Pirineu nevat! Som a casa, al nostre país, però això que hi ha aquí al davant no sé què és, no ho conec!

    Té raó, a molta distància, envoltant aquella contrada misteriosa hi ha totes les muntanyes, tots els referents geogràfics que ells coneixen a la perfecció. Aleshores l’Ester comenta amb un posat incrèdul:

-       Això no té cap mena d’explicació científica!

-       Si tot el que tu vulguis però em sembla que tots estem veient el mateix davant els nostres nassos! – replica en Pol.

-       Que algú em pessigui! Si us plau! – bromeja en Pere.

    En Carles fa estona que no diu res però ha tret uns prismàtics de la motxilla i observa amb atenció aquella plana. Després de fixar-se en uns quants detalls els comenta dubitatiu:

-       No ho sé ... hi ha alguna cosa que no encaixa. Tot està molt lluny i no puc estar-ne segur però jo diria que tot allò d’allà baix és com ho diria ..., com més antic! D’uns quants anys enrere, millor dit, d’unes quantes dècades!

    Tots es queden estupefactes. Què vol dir allò? Ara si que no entenen res! En Pol li demana de seguida els prismàtics a en Carles:

-       Deixa’m veure!

    I ara és en Marc que salta trasbalsat:

     -    Ei tios que jo no estic preparat per aquestes conyes!

    S’han tornat a quedar muts observant aquella realitat sorprenent, desconcertant. Volen entendre perquè els està passant això tan estrany, diferent i, aparentment, inexplicable. Ja porten una bona estona palplantats allà al cim i, a poc a poc, s’han anat asserenant. Per tal de treure ferro a la situació s’han posat a parlar de pel·lícules, de la sèrie “Star Trek”, de la Porta Estel·lar ... I així, una mica més tranquils tornen a mirar el que tenen al davant que és molt més prosaic, més terrenal, una “comarca” aparentment normal, inserida en un entorn geogràfic conegut.

    La conversa va canviant de tema i es posen a discutir sobre què faran a partir d’ara. En Carles els exposa el seu punt de vista:

-       Sembla que només tenim dues alternatives: fer marxa enrere per on hem vingut ...

-       Si home i tornar a passar per totes aquelles sensacions tan desagradables d’aquella cosa ... la “transició” o el que sigui! – l’interromp l’Ester.

-       O bé tirar avall i anar a veure que carat és tot això d’allà baix! – continua en Carles sense immutar-se

Es produeix un silenci tens, expectant. Es miren entre ells però ningú gosa dir res. Finalment la Maria i l’Ester es miren i els diuen sense pensar-s’ho massa:

-       Què fem? Seguim? Anem a veure què passa! – i es posen a riure.

-       Si ... de fet ara ja som aquí! – respon en Carles – Què us sembla? – mirant els altres tres.

En Marc, en Pere i en Pol es miren uns moments i diuen:

-       Au vinga, som-hi!

El grup comença a baixar muntanya avall pel suau pendent. A poc a poc deixen de parlar i avancen en silenci, expectants. A en Marc se li acut treure el mòbil i observa la pantalla. Tot normal, la data, l’hora i a més, hi ha bona cobertura! I aleshores decideix fer una trucada a en Robert, del Centre Excursionista de Terrassa:

-       Robert, soc en Marc. Escolta que vindrem a fer la xerrada de la setmana vinent, si,

però... però segurament canviarem el tema. – es produeix una estona de silenci.

-       Marc... estàs bé? Et noto una mica estrany! – li respon en Robert

-       No res, estic bé, ja t’ho explicaré quan torni.