Fitxa de la 1ª Etapa  Puigcerdà – Alp

Uns 10 Km. Itinerari que pertany al GR-4
Es tracta d’una passejada plàcida i planera per la Cerdanya. Sense cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

Etapa 1 :  Piugcerdà – Alp

Estiu de 2011, dia 9 de julio

    L’inici d’aquesta etapa està carregat de simbolisme. Segons el Tractat dels Pirineus (1659) el pont que creua el riu Reür és la divisòria entre l’estat espanyol i el francès. En el nostre cas també és el punt de confluència dels senders catalans amb els senders europeus que s’endinsen continent enllà. Així doncs seguint el GR-4 estem seguint el sender d’abast europeu E 7. Els punts fronterers sempre tenen una connotació d’artificiositat, de lloc estrany, de gairebé no-lloc. En l’època del Tractat dels Pirineus, les grans nacions-estat d’Europa tenien una especial predilecció per fixar al mapa unes “fronteres naturals”. A la Cerdanya no se’n van sortir: la partició, totalment arbitrària, divideix per la meitat la comarca entre França i Espanya però deixa un mateix país a banda i banda, amb pobles que s’assemblen i gent que parla la mateixa llengua.

    El GR-4 comença traçant un ampli semicercle que voreja Puigcerdà i es dirigeix cap al Pla de Sant Marc. Després d’uns pocs carrers les panoràmiques s’eixamplen i, malgrat el marc llunyà de les muntanyes circumdants, a la Cerdanya sempre acabes tenint una sensació d’amplitud, de veure un cel alt i potent i uns castells de núvols formidables. Avui l’etapa és breu i els germans hem decidit fer-la cap al tard, amb un sol que lentament va davallant cap a la posta. La caminada doncs és plàcida i el cel clar i net ens permet gaudir d’àmplies panoràmiques sobre la comarca. Comencem un nou GR i això sempre anima les primeres passes.

   La Cerdanya és una comarca pirinenca atípica amb una estructura física de plana interior que afavoreix el trànsit entre les dues vessants del Pirineu. L’anomenada “cicatriu cerdana” connecta la conca del Segre amb la conca de la Tet i degut a la seva orientació (més aviat oest) la comarca gaudeix de més assolellament i d’un clima més benigne. Això ha permès que, apart de les activitats tradicionals, s’hi hagi desenvolupat una estructura turística potent fonamentada en les estacions d’esquí i les segones residències.

    Aviat creuem el riu

Segre i en seguim el curs una bona estona. La remor, fresca i relaxant, de les fulles dels arbre agitades pel vent acompanya els nostres passos. Els verns, els pollancres, els àlbers, els freixes conformen aquest bosc de ribera que filtra la llum del sol d’un sol que va cap a la posta.

    L’eix format pels rius Segre-Tet representa la Via Romana de la Cerdanya que condueix directament del Mediterrani cap als Plans de Lleida. En el seu moment la Reconquesta va baixar pel Segre. Els germans sense ser conscients que resseguim camins tant històrics, conversem tranquil·lament durant la plàcida caminada i aviat sortim del bosc de ribera a l’alçada de Queixans. Aquí el panorama canvia, el paisatge s’obre i comencen els camps de cereals daurats pel sol. El GR es situa ara paral·lel a la carretera i els cotxes ens passen rabents mentre anem acostant-nos lentament al nostre destí. Avui, és evident, no tenim pressa i assaborim aquesta tarda que ja s’ha fet vella.

    Entrem a Alp i el poble, amb la darrera claror del dia, apareix apagat i una mica somnolent. A l’Avinguda de la Tossa d’Alp es veuen algunes torres d’aspecte senyorial al costat d’apartaments més impersonals. L’ambient és tranquil, de vespre d’estiu. A Alp hi ha una gran quantitat de segones residències per una important afluència de forasters tant a l’estiu com a l’hivern per la pràctica de l’esquí. El poble està situat a la zona de contacte entre la plana i la muntanya a la sortida de la Vall d’Alp. Per Alp hi passen les principals vies de comunicació entre Barcelona i la Cerdanya. És doncs un punt força estratègic.

    Tranquil·lament arribem fins a un carrer que puja fort i que indica la continuïtat del sender cap amunt, cap a la muntanya. Demà començarem aquí. 

INTRODUCCIÓ

El GR-4 alguns comentaris:

    Aquesta vegada els Germans hem escollit fer el GR-4 que, conjuntament amb el GR-7 i el GR-2, són els primers senders que es varen senyalitzar a Catalunya cap allà els anys setanta. El GR-4 traça una línia recta de Nord a Sud des del Pirineu fins al cor del país, a Montserrat. Representa també el sender de la continuïtat amb Europa. Seguint-lo arribaríem a l’Europa de l’Est després d’estar setmanes, mesos, potser anys caminant!

    Però a aquestes alçades els Germans hem de reconèixer que ens fa il·lusió qualsevol sender. Des de travessar les planures de la Segarra cremades pel sol, fins a trescar per l’intricat laberint del Prepirineu berguedà. Hem après a apreciar totes les coses que trobem en el nostre camí. I després en deixem constància en aquests textos que no s’han d’interpretar com una guia descriptiva, fàcilment traslladable sobre el terreny. Aquí l’objectiu és compartir uns fets, unes vivències i contextualitzar uns paisatges amb algunes dades geogràfiques i històriques. Intentar relacionar-ho tot i fer-ho amè i atractiu per a qui vulgui fer aquestes caminades però també per a qui, ocasionalment, ho pugui llegir.

    Escriure-ho també podria ser un exercici sobre la mirada. Sobre el món, sobre la gent, sobre les coses, sobre la vida. Com diu Joan Tort, “aprendre a mirar és descobrir que hi ha una realitat immensa, inabastable a banda i banda del nostre camí”. Vivim tan de pressa que no veiem res, només tenim la sensació de les coses. I ens cal veure les coses per si mateixes, aturar-nos-hi el temps que calgui. Sovint viatgem a llocs remots però ignorem allò que tenim a prop, gairebé al costat de casa. I així, un cop reconeguda la nostra ignorància, “el viatge pot ser, per damunt de tot, una lliçó d’humilitat”.

    Per tant ara ja no té massa importància si escollim aquest sender o aquest altre. Els senders que fem ja no comencen ni acaben perquè, d’una manera o una altra, sempre estem fent senderisme. Així el nostre viatge, el nostre GR, és una experiència permanentment inacabada.  

Fitxa de la 11ª etapa Sant Martí del Montnegre – Canet de Mar

Uns 17 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5

Etapa mitjana sense cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

11ª Etapa: Sant Martí del Montnegre – Canet de Mar

Primavera del 2011,  dia 27 de març

    La nostra darrera etapa del GR-5 no pot començar pitjor: el dia es tapa per moments i quan el tren arriba a Sant Celoni plou a bots i a barrals. Durant el trajecte en taxi per la pista fins a Sant Martí, la cortina d’aigua és tossuda i persistent. No sembla doncs el millor dia per emprendre la caminada. Ens refugiem al restaurant disposats a esmorzar amb calma vist el panorama. De fet però, ningú planteja obertament deixar-ho córrer: tots esperem un moment més propici, una treva, una clariana que ens permeti dir: comencem! Potser aquesta darrera etapa del GR serà com una metàfora del que ha estat aquesta llarga marxa: davant les dificultats, el mal temps, la pluja, les tempestes, només la voluntat decidida del grup permet continuar. Probablement sols renunciaríem a emprendre l’aventura. Només pel fet d’estar amb els “altres”, els germans, decidim tirar endavant. I després mai ens penedim d’aquestes decisions.

    I finalment la treva arriba: deixa de ploure i tot queda en suspens, el cel tancat i boirós, les gotes regalimant dels arbres xops, un airet prim que gairebé ni es nota. És l’hora de començar. Sortim ben equipats perquè al cap de no res torna ploure suaument. El camí puja de valent entre els castanyers despullats d’aquest bosc espès. La boira ho envolta tot, les imatges són fantasmagòriques i la visibilitat gairebé nul·la. Un silenci dens i pesant, només trencat pel soroll de les nostres passes, ens acompanya fins al Coll de Basses. Aquí, sobtadament, comença la baixada i sembla que, en canviar de vessant, la llum augmenta considerablement. Hem deixat els castanyers i ara travessem un atapeït bosc d’alzines instal·lat damunt terrenys saulonosos. Aquest sauló, granit en descomposició, ens acompanyarà fins el mar.

   Els germans intuïm que avui, en un dia clar, gaudiríem de grans vistes i d’àmplies panoràmiques. Però amb aquest dia tapat ben poca cosa podem veure. Els germans hem aprés que a muntanya cal assaborir cada moment perquè, malgrat les condicions atmosfèriques adverses, sempre trobes atractius inesperats. Aquests paratges que travessem ara són feréstecs i solitaris i de Can Vives de la Cortada només en queden runes envaïdes per la vegetació.

   No és fins més avall, quan el pendent es comença a suavitzar, que comencem a veure cases disperses i feixes de conreu, algunes amb els clàssics hivernacles de plàstic dedicats al maduixot. Però ens caldrà arribar fins a baix de tot, a l’anomenat Torrent del Sot de l’Infern (curiosament el mateix nom que el del Montseny però sense ni punt de comparació!) per passar pel costat de les primeres cases que ja corresponen als afores de Sant Iscle de Vallalta. Deixem a mà dreta una minúscula Ermita de la Salut i, amb un sol espantat acabat de sortir, enfilem els primers carrers del poble. Decidim instal·lar-nos en una terrassa de la Plaça Major i dinem tranquil·lament. A poc a poc se’ns encomana aquest aire tranquil i melangiós del poble i hem de reconèixer que aquests moments són deliciosos.

    Sant Iscle està situat al Maresme, al límit amb el Vallès i els vessants meridionals del Montnegre. El poble és un centre d’estiueig i segona residència i compta amb conreus de secà, el maduixot i la indústria tèxtil. Antigament el seu terme anava des del Montnegre fins al mar (a la Vall de Canet i Romaguera). Així Sant Iscle i Canet constitueixen el que s’han anomenat “pobles dobles”, fenomen que a Catalunya es dóna des de Barcelona fins a Blanes. A l’Alta Edat Mitjana el poblament, per qüestions de defensa i seguretat, es situava en llocs elevats. Això va durar fins els temps moderns quan la pirateria encara feia estralls. Les platges estaven pràcticament deshabitades i les masies isolades eren ben fortificades. Però a finals del segle XVII i sobretot al segle XVIII es produeix un desenvolupament esclatant dels pobles de la costa que deixa enrere els seus homòlegs de “dalt” o de “munt”. Avui en dia la marina del Maresme és com una mena de carrer comercial i industrial continu que fa oblidar gairebé els pobles dobles. Però les viles de segona línia de mar (Sant Iscle en seria una d’elles) han conservat al llarg del temps, una certa prosperitat agrícola i una indústria rural lligada a l’activitat de les drassanes costaneres. En aquestes poblacions es dóna una mena de síntesi, un equilibri entre muntanya i marina.

   Després de dinar els germans emprenem el que serà la darrera pujada d’aquest GR que ens ha de portar al Mirador de la Creu. L’aire s’ha fet més càlid i la marinada, que ja s’intueix, ha escampat els darrers núvols del dia.  

   

    A poc a poc el paisatge va canviant i tots aquests vessants sorrencs acullen la típica vegetació mediterrània de vora mar: pins pinyers, alzines sureres, romaní, espígol, estepes, fenàs, llistó. Sentim el soroll del vent que remou les capçades dels pins i l’aire, prim i net, porta sentors aromàtiques i càlides.

   Veure el mar ha esdevingut ara una necessitat, una prioritat: el tenim tant a la vora! A cada revolt, després de cada turó notem la seva presència imminent. Finalment arribats al Mirador de la Creu contemplem l’ampli panorama amb Canet als peus. Ens sembla que, simbòlicament, el GR s’ha acabat i estem contents perquè, a partir d’aquest punt, la baixada fins al poble serà plàcida i suau.

    Entrem a Canet per un “camí-riera-carrer” típic dels pobles del Maresme. Deixem a banda i banda el Castell de Santa Florentina i el Santuari de la Misericòrdia. A partir d’aquí descendirem cap al mar per rieres que s’han convertit en carrers importants i populosos. En aquest petit recorregut podem admirar nombroses cases indianes, diverses d’estil modernista. Diumenge a la tarda Canet respira tranquil·litat i un cert benestar mentre ens acostem, indefectiblement, a la sorollosa artèria principal de comunicació: la via del tren i la carretera nacional.

    

   Arribem a la platja, solitària i devastada pels darrers temporals. Només siluetes aïllades passegen sorrals enllà. Els germans emocionats, veiem aconseguit l’objectiu proposat fa molts mesos: anar de Sitges a Canet descrivint una àmplia anella al voltant de Barcelona. Aquesta llarga marxa ha estat un magnífic caleidoscopi geogràfic que tots haurem viscut a la nostra manera però que, com escriu Joan Tort, “ens permet resituar-nos en el món; és a dir, situar-nos-hi prenent com a referència la nostra percepció, la nostra particular manera de veure el món, aprenent a recuperar, potser, la primera mirada”.

    Asseguts a la sorra els germans contemplem l’hipnòtic i persistent moviment de les onades trencant damunt la platja. Els records i les sensacions viscudes s’acumulen ara desordenadament dins els cervell. Caldrà un temps per a que sedimentin i poder-los ordenar. Aquí al costat, a quatre passes, ens espera el tren de la costa. Tornem a casa. 

BIBLIOGRAFIA

Gran Enciclopèdia Catalana (25 vol.) 1988

Guia del Sender de Gran Recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241 (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya - Senders de Catalunya) 2007

Catalunya Verda – Guia de Turisme Rural . Col·leccionable de la Vanguardia i Ventall Edicions S.L. (Generalitat de Catalunya) 1988

Rutes de flora i fauna, Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, Diputació de Barcelona 2008

Cardona, Osvald  Montserrat , Edicions Destino, Barcelona 1977

Ribot, Pere  El Montseny , Edicions Destino, Barcelona 1975

Solé Sabarís, Lluís (director) Geografia de Catalunya (3 vol.)  Aedos, Barcelona 1958-1968

Tort, Joan  Perquè Catalunya és com és ? ,  Edicions 62, Barcelona 2002

Tort, Joan  Viatge a la frontera de Ponent , Pagès editors, Lleida 1998

Vila, Pau  Resum de Geografia de Catalunya , Barcelona 2003 , Societat Catalana de Geografia – Institut d´Estudis Catalans

Vilar,Pierre , Catalunya dins l´Espanya moderna , Edicions 62, Barcelona 1964 (4 vol.)

Fitxa de la 10ª etapa Campins – Sant Martí del Montnegre

Uns 15 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5

Etapa força tranquil·la sense cap dificultat especial, llevat que de Sant Celoni a Sant Martí la pujada és constant.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

10ª Etapa: Campins - Sant Martí de Montnegre

Hivern del 2011, dia 30 de gener

    El camí avui l’iniciem a Campins, en una barriada enlairada i força apartada del poble. Només començar ens topem amb el Mas “Frederich Soler”, Can Pitarra, on s’estatjà el gran comediògraf per fruir de la pau i del silenci del Montseny. La resta de cases són també d’estiueig i a aquesta hora del matí resten tranquil·les i silencioses. La baixada cap a Sant Celoni és suau i agradable i la vista, la panoràmica, és àmplia i dilatada. 

     Quan arribem al poble ens cal creuar la cabalosa Riera de Pertegàs. Ha sortit el sol i malgrat que el fred és encara viu, podem gaudir d’un bon esmorzar asseguts als bancs d’un petit parc. Tot seguint el GR travessem les barriades més orientals de la Vila, properes a la zona industrial, sempre empudegada per les fàbriques de productes químics. Enfilem un pont que travessa la Tordera (amb aquell curiós efecte òptic que et fa pensar que l’aigua corre en sentit contrari) i la transitada autopista AP-7. Els germans ens aturem un moment i, recolzats a la barana, contemplem l’intens trànsit de cotxes i camions. Per un moment, ens situem en la pell d’un conductor que, avorrit de la monotonia de la conducció, de sobte veu un petit grup travessant un pont i pensa: “aquesta gent...qui són? què fan? cap a on van?”. Doncs bé, avui nosaltres som aquest petit grup anònim i volem anar al Montnegre.

  El massís del Montnegre, a diferència del seu veí Montseny, pertany a la Serralada Litoral i n’és el sector més elevat, assolint els 757 metres. El nom de la muntanya ve del color fosc, tant dels materials geològics (sòcol granític) com de la vegetació, amb un clar predomini de l’alzinar. A la vessant interior del massís el clima és força plujós i la riquesa vegetal és remarcable. A les parts més baixes les alzines sureres s’alternen amb els pins, a partir dels 500 metres hi viuen els alzinars i als punts més alts apareixen els roures i alguns testimonis residuals de fageda. Com al Montseny, l’home també hi ha introduït les perxades de castanyer. Al vessant marítim, molt més assolellat, la muntanya llueix el verd intens de les pinedes de pi pinyer.

    El GR travessa,tot enfilant-se, les cases d’una urbanització breu. Als senderistes no ens acaben d’agradar aquestes pistes més pensades per als cotxes que per als caminants.

   

   Per sort ben aviat el sender es desvia i pren un camí que, travessant un bosc d’alzines, va orientant-se a poc a poc cap al fons de la vall fins arribar a la masia de Can Riera de Vilardell. La casa, envoltada de solituds, respira la tranquil·litat d’aquest dia gris i silenciós. No es veu ni una ànima. Els germans continuem amunt, sempre amunt seguint el curs de la Riera de Montnegre. L’ambient és molt humit i caminem envoltats pels arbres d’aquest bosc de ribera: plàtans, avellaners, freixes, trèmols, gatells, oms, verns. És el paradís de les molses, dels líquens, de les falgueres, dels fongs de tota mena. És una delícia poder-s’hi entretenir com fem nosaltres.

   

Al Montnegre, en contrast amb el seu veí el Corredor, el relleu és força accentuat i per pujar a Sant Martí cal suar de valent. A mesura que ascendim comencem a trobar cases aïllades que es veuen fermes, sòlides. En un d’aquests punts elevats retrobem la pista principal i a partir d’aquí, en suau davallada, arribem a Sant Martí del Montnegre que ens apareix sobtadament després d’un revolt pronunciat. Ens acostem al mirador des d’on es pot contemplar la vista cap al mar. Hem canviat de vessant i ara, de cop i volta, l’horitzó s’eixampla. En silenci els germans mirem la successió de muntanyes i turons que, esgraonadament, van baixant cap al mar. Ningú diu res però tots pensem que, després de tantes hores de marxa, l’objectiu ja és ben a prop, gairebé a tocar. Ja falta poc.

    Aprofitant que a Sant Martí hi ha un restaurant i veient que s’ha fet l’hora de dinar els germans aprofitem l’avinentesa per a fer un dinar de “germanor” i celebrar aquest nostre petit èxit: trobar-nos de tant en tant, caminar i veure món i el que és més important, fer-ho amb il·lusió.