Fitxa de la 5ª Etapa : Besalú - Oix

Uns 21 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa força llarga i dura. Té dues parts ben diferenciades: de Besalú fins a Tortellà és més aviat planera, amb poca pujada però torna a tenir el problema de la molt deficient senyalització del GR. Cal estar a l’aguait per no perdre’s. De Tortellà a Oix hi ha molt més desnivell i és molt més muntanyenca. La senyalització en aquest tram és però excel·lent. Cal anar ben calçat i es necessita estar entrenat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 5 :  Besalú – Oix

Tardor de 2013, dia 24 de novembre de 2013

    Avui el dia s’ha llevat amb el cel ben ennuvolat però, a diferència del que ens esperàvem, no fa gaire fred. Sortim de Besalú, l’antiga vila comtal de la comarca, avui explotada turísticament de manera intensiva. A mesura que sortim del poble anem deixant enrere els carrers i edificis monumentals i entrem als barris normals, on hi viu la gent normal, on no tot sembla una representació. Travessem el Pla de la Margenera primer i el Pla d’en Güell després, extenses zones de conreu a tocar del Fluvià. Les terres de la zona de Besalú són fèrtils, el substrat està format per conglomerats i per terrasses d’origen fluvial que segueixen els corrents d’aigua.

    La primera embardissada la patim al voltant de Can Güell on, un cop més, els senyals del GR són escassos, molt escassos! Per sort la direcció és força clara i en aquests casos la Guia de la FEEC és prou útil. Tot aquest tram no és massa atractiu perquè el sender va per trossos asfaltats i bàsicament paral·lel a l’autovia. Aquesta infraestructura té bastant impacte sobre el paisatge i, com el riu Fluvià, podríem dir que divideix la Garrotxa en dues parts ben diferenciades, dues regions o subcomarques: al nord est l’Alta Garrotxa i al sud oest la Plana d’Olot.

    Els Germans caminem encara per la Plana d’Olot. Aquesta subcomarca és la més humida de la Garrotxa. Les formes del paisatge són suaus, amables, amb força boscos i una catifa de vegetació gairebé contínua ( de fet és una vall atlàntica a 45 quilòmetres de la costa mediterrània!) Aquí el substrat està format bàsicament per margues, gresos i conglomerats que són menys permeables la qual cosa permet una circulació i un millor aprofitament de l’aigua de la pluja. A grans trets el relleu consisteix en un sistema de falles i horsts que permeten la formació d’unes planes extenses fertilitzades pels productes dels volcans extingits. El poblament d’aquesta regió és dispers però sens dubte té la densitat de població més elevada de la Garrotxa amb Olot, la capital, al centre.

    Després de creuar el Borró, una pista asfaltada ens va elevant a poc a poc per damunt de la vall del Fluvià. A banda i banda de la carretera anem deixant aparcats cotxes de caçadors: avui hi ha batuda del senglar. En arribar a Can Banyils, un agradable sol de tardor ens escalfa l’esquena. Sense cap senyal de GR a la vista (seguim amb la mateixa tònica!) la guia ens indica que cal entrar a la finca per tal d’anar prenent la direcció de Tortellà. Ens endinsem doncs als dominis d’aquesta luxosa propietat tot intentant seguir al peu de la lletra les indicacions.

    Però a vegades això és força difícil i, a prop de la casa, ens tornem a despistar. Moltes vegades al costat d’una casa luxosament restaurada (com és aquest cas) hi ha problemes per a seguir el rastre del sender. Costa poc imaginar que són els propietaris qui n’esborren les traces perquè no volen que la gent els passi per davant la casa. Finalment ens en sortim i prenem uns corriols que baixen primer cap a unes torrenteres i després cap a la Riera de Sales. Aquest bosc és molt humit, amb plàtans ufanosos al costat dels cursos d’aigua. Ara la presència esporàdica d’algun senyal escadusser més aviat ens desorienta i ens fa anar per on no toca. Finalment agafem un camí prou clar que ens ha de dur indefectiblement a Tortellà. En fi, la senyalització de GR – 1 ha estat un desastre des de Serinyà fins a Tortellà!

    A Tortellà parem una estona a esmorzar, més decebuts que cansats. La veritat és que sap greu perdre temps i fer marrades innecessàries d’aquesta manera. Aquí s’incorpora en Carles, bon coneixedor de l’Alta Garrotxa, amb qui compartirem la resta del camí.

    Sortint de Tortellà travessem unes extenses planes de conreu anomenades les Calàncies i seguim endavant fins que el camí s’enfonsa cap al Clot de l’Infern. A partir d’aquest punt tot comença a pujar i el terreny esdevé pedregós i aspre (recordem que les “garrotxes” són terres aspres i de mala petja) Ens elevem una mica i, mirant enrere, podem contemplar la Vall del Fluvià ben assolellada. Hem entrat de ple a l’Alta Garrotxa.

    L’Alta Garrotxa està formada pels contraforts calcaris de l’extrem oriental del Pirineu que, des del Coll d’Ares, es projecta cap al sud en elevacions abruptes (destaquen els cims del Mont Falgars, Coma Negra, Bassegoda i la Mare de Deu del Mont entre altres) i un laberíntic i intricat sistema de cingleres, engorjats i superfícies estructurals. En aquest relleu complicat predominen doncs les calcàries i les formacions càrstiques si bé hi ha intercalades bandes margoses (presents sobretot als colls i als escassos planells conreables).

    Els Germans arribem per fi al pont romànic sobre el riu Llierca, gairebé sempre ple de turistes i visitants. Però és que val realment la pena contemplar aquesta joia de l’art romànic del nostre país! Travessem la carretera de Sadernes i després de l’àrea de lleure comprovem que aquí la senyalització és molt bona i molt recent. Comparteix l’itinerari del GR-1 un sender local de la xarxa anomenada Itinerànnia que s’estén per l’Alt Empordà, la Garrotxa i el Ripollès.

   A partir d’aquest punt comença la pujada forta seguint un corriol que serpenteja pel mig del bosc. A l’indret de Planseslloses hi trobem l’oratori de Sant Roc amb una arquitectura deliciosament ingènua i popular i tots en sortim protegits contra la pesta i no sé quantes malures més! La vegetació del bosc que ens envolta és plenament mediterrània, concretament correspon a un alzinar muntanyenc amb sotabosc de boix. Nosaltres en el nostre camí ens anem trobant alzines, garrics, pins blancs i de tant en tant alguna blada de fulla petita amb les fulles d’un color groc lluminós. També trobem aromàtiques, ginebrons, llentiscles, cirerers d’arboç, boixos, arítjol, ... fins i tot alguna falguera en els llocs més ombrívols!

    Anem alternant els corriols amb trams de pista més oberts i aquí la panoràmica que tenim de l’Alta Garrotxa és espectacular. En Carles ens il·lustra amb els noms de totes aquestes muntanyes que tenim al davant: el Puig de Bestracà, El Coma Negra, el Pic de les Bruixes, El Puig de Sant Marc, el Faig gros i el magnífic Puig de Bassegoda sempre presidint aquest escenari muntanyós. També ens queden gravats els noms d’altres indrets amagats rere aquestes fondalades: Guitarriu, Hortmoier, Talaixà. Els Germans quedem captivats per aquesta terra tan aspra i dura però al mateix temps, intensament atractiva.

    Al Coll de Palomeres el paisatge es suavitza i encara ens queda una estoneta de sol per a fer un dinar frugal asseguts a l’herba d’un prat. Quan reprenem la marxa, ja de baixada i amb la visió del poblet d’Oix davant nostre, el sol de tarda dóna uns colors vius i càlids a les coses. Continuem tenint una panoràmica esplèndida, ara encarada cap a la comarca de la Selva (Puigsacalm, el Far, Guilleries) La successió de perfils  de les muntanyes sembla no tenir fi.

    Amb el sol acabat de pondre entrem a Oix, un poble recollit i endreçat. Hem arribat cansats però sens dubte avui l’esforç ha valgut la pena. Ben segur que tots recordarem aquesta jornada durant molt de temps.   

Fitxa de la 4ª Etapa : Banyoles – Besalú

Uns 16 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana, sense massa desnivells i en principi sense cap dificultat especial. A partir de Serinyà però la senyalització del GR és molt deficient i en alguns casos fins i tot contradictòria. Cal estar pendent de les instruccions de la guia i del mapa (si et perds, fas més quilòmetres) Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa  4 : Banyoles – Besalú

Tardor de 2013, dia 27 d’octubre

     Ha sortit  un dia radiant i, havent esmorzat, els Germans ens disposem a començar l’etapa d’avui. Tornem a travessar els carrers de la ciutat, aquesta vegada cap a les afores, cap al Puig de Sant Martirià. Des d’aquest pujol la vista és excel·lent i, per primera vegada, tenim ocasió de contemplar el llac, el Canigó i les muntanyes de la Garrotxa.

  L’actual Llac de Banyoles es nodreix de deus 
subterrànies molt regulars. Està assentat sobre la falla de l’Empordà i en temps passats fou molt més extens. És un llac que té un origen alhora tectònic i kàrstic. Des del nostre mirador veiem que Banyoles està situada en un punt estratègic de comunicacions: en la ruta que va de l’Empordà a Olot i en el pas de Girona cap a Besalú i Olot. Banyoles està emplaçada al pla que s’estén al SE de l’estany, al peu de petits turons margosos al cim dels quals hi trobem diverses restes ibèriques. Aquest Puig de Sant Martirià en seria un bon exemple. Ja es veu doncs que aquesta regió, en ser un lloc de pas, ha estat densament poblada des de sempre.

    Anem creuant

carreteres fins que arribem al poblet d’Usall, de cases disperses, alguna fàbrica i finques, algunes de les quals (Can Traver) són enormes amb unes grans cases restaurades. La veritat és que tot plegat té un aspecte bastant luxós i algunes edificacions tenen fins i tot, l’aire de complexes turístics tancats. Enfront del poble s’estén l’amplitud dels camps del Pla d’Usall, batuts per un sol tardoral que escalfa de valent. La travessa d’aquest pla és molt gratificant, la vista es relaxa en poder abastar lluny, molt lluny. Un moment magnífic, sens dubte.

    El GR -1 passa pel costat de Can Malloles, una masia també molt bonica però en aquest cas abandonada i pendent de restauració. Impressiona veure tot aquest patrimoni tant important i pensar, un cop més, que caldrà molta feina per preservar-lo. Tot un repte per al nostre país. Immediatament després de la casa entrem en un alzinar adult molt ben conservat. Després dels camps oberts entrar a la llum matisada del bosc, la relativa frescor i el cant continuat dels ocells és una delícia.

    A poc a poc anem acostant-nos cap a Serinyà i el sender es situa paral·lel a la carretera C-66, no la podem veure però en sentim la remor. Abans d’arribar al poble passem pel “Reclau-Viver” un dels centres d’excavació arqueològica més importants de la comarca. Avui no s’hi veu moviment però normalment és ple de visitants interessats en la prehistòria d’aquestes terres. La comarca del Pla de l’Estany ha tingut des de sempre una antiquíssima ocupació humana gràcies a la presència del llac, de les planes pròximes i de disposar d’uns bons abrics. Les estacions prehistòriques de Banyoles i Serinyà ens en donen dos bons exemples. Els Germans aprofitem una taula de pic-nic per a fer un mos i gaudir d’una estona de tranquil·litat. Un ventet suau agita les fulles dels grans arbres i deixa caure una pluja fina de fulles grogues. La tardor és ben avançada i de sobte ens n’adonem que no hem vist encara el cromatisme tardoral del caducifolis. Fa massa calor, una calor que s’allarga molt més enllà de l’estiu.

     El camí, tot seguint el curs del Serinyadell, va vorejant els patis del darrera de les cases de Serinyà amb horts, petits jardins, corrals per a les gallines i els conills, parcel·les amb fileres de fruiters. Tot està agradablement ordenat, net i el conjunt resulta harmoniós. Un racó curiós de poder-lo veure.

    Després de les darreres cases del poble davallem cap a una torrentera que passa enmig d’un bosc espès. La vegetació d’aquesta comarca és del tipus mediterrani humit, amb alzinars a les zones calcàries i amb suredes a les zones silíciques. Després del torrent i de creuar la carretera C-66 els Germans comencem a tenir problemes amb la senyalització del GR. Sembla que hi hagi uns senyals antics i uns altres més moderns, pintats de fa poc. Com els senyals no són molt abundants (hi ha força cruïlles mal indicades) acabem seguint uns senyals antics que sembla que tinguin una certa continuïtat. En aquests casos la guia tampoc no ajuda massa perquè dóna pocs punts de referència, sempre està indicant “pista a la dreta”, “deixem camí que va al sud” i és clar així ve un moment en que t’acabes despistant ! Aviat detectem contradiccions, senyals esborrades i ens acabem desorientant. Tirem de mapa i de GPS, la direcció que hem de seguir cap a Besalú és clara però sap greu haver de tirar pel dret sense poder seguir el GR com cal (sempre estàs pensant que el sender et portaria pels “bons llocs”) En fi tot això és una llàstima perquè no et permet gaudir del recorregut amb tranquil·litat i segur que acabes fent alguna marrada innecessària.

    Besalú ens queda ocult ben bé fins els descens del darrer turó. Aleshores el poble se’ns presenta davant, amb tot el seu esplendor medieval. Cansats creuem el Fluvià pel Pont de Besalú i ens perdem pels laberíntics carrerons  plens de visitants i turistes. Decidits fem via cap a un cèntric restaurant del poble. Ens esperen a dinar.

Fitxa de la 3ª Etapa : Veïnat de Can Dalmau – Banyoles

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa força suau, sense cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 3 : Veïnat de Can Dalmau – Banyoles

Tardor de 2013, dia 26 d’octubre de 2013

    L’etapa d’avui comença al Veïnat de Can Dalmau, un dels molts que puntegen la geografia de la comarca. En aquestes contrades el poblament és dispers amb uns quants centres locals importants. Els veïnats són agrupacions de quatre, cinc o sis cases a tot estirar i caminant te’ls trobes cada dos per tres (Can Dalmau, Ollers, Can Motes, Can Cerquella) Els Germans doncs, deixem els cotxes aparcats i comencem a caminar. Fa una bona tarda però haurem de fer via perquè a la tardor es fa fosc aviat.

    El sender enfila una pista que durant força quilòmetres travessa un bosc de pins. El terra és ple de còdols i això vol dir que ens trobem amb sediments continentals de caràcter detrític groller. Aquests materials, conjuntament amb els llims i les argiles s’estenen al llarg de la vall del riu Fluvià. A poc a poc anem pujant fins passar a prop del Turó del Bon Aire a on el bosc s’obre i podem gaudir d’una bona vista sobre una part de la comarca.

    El Gironès és una comarca de transició de la Depressió Prelitoral cap a l’Empordà i concretament és la Plana de Banyoles la que enllaça amb l’Empordà i s’hi confon. Banyoles sempre ha exercit una forta atracció sobre les terres del seu voltant constituint una subcomarca que esdevingué la comarca oficial del Pla de l’Estany l’any 1988. Tot el que veiem davant nostre és la Plana de Banyoles que s’estén al peu de les muntanyes de la Garrotxa i que les separa de la Plana Empordanesa. Aquesta plana correspon als antics dipòsits lacustres la gran extensió dels quals ens dóna una idea de les dimensions que el llac assolia en època prehistòrica. Aquestes terres són molt fèrtils i ben regades són aprofitades per al conreu de cereals, farratges i horta.

    Després del bosc, el paisatge s’obre i els Germans travessem aquesta plana fèrtil puntejada, de tant en tant, per masos i petites agrupacions de cases. Aquesta caminada d’avui presenta poca varietat, pocs paisatges amb elements diferenciats però esdevé plàcida i agradable. Els Germans en aquests casos, aprofitem per conversar tranquil·lament mentre caminem perquè, amb la vida atrafegada que portem tots plegats, tampoc tenim tantes ocasions de xerrar distesament i sense presses. A poc a poc van desfilant masos magníficament restaurats ( Can Calot ) , l’Ermita de Sant Miquel, Centenys amb la seva bonica església, el creuament da la carretera de Fontcoberta i el bosquet d’alzines que ens porta fins al Veïnat de la Farrés. És un recorregut precís i tranquil, gairebé minimalista. Des de la Farrés ja tenim ben bé al davant Melianta a les envistes de Banyoles. Melianta és una urbanització creada als anys seixanta que pertany al municipi de Fontcoberta però que als anys vuitanta va créixer tant que va esdevenir el nucli urbà més important del municipi. És curiós observar-ne la seva estructura, amb un eixample quadriculat i amb edificacions (cases i casetes) que no tenen més de dues plantes.

    Els Germans voregem Melianta i ens enfilem al Pla de Bruguera amb un cel ennuvolat que deixa filtrar la darrera llum de la tarda. Acompanyats per un capvespre màgic, aquest és potser un dels indrets més bonics de l’etapa d’avui. Al fons, una enorme màquina recol·lectora s’empassa, sense contemplacions, camps sencers de gira-sols.

    Després de creuar la carretera C-66 de Girona a Olot, el GR baixa per una carretera que mena directe a Banyoles, a la barriada de Les Arcades. Es fa fosc per moments i a partir d’aquest punt, els Germans comencem un recorregut urbà pels carrers de la ciutat. Passem pel costat del Monestir de Sant Esteve de Banyoles, cenobi benedictí que donà origen a la ciutat ja al segle IX. Durant les ràtzies sarraïnes la comarca no es va arribar a despoblar mai del tot de manera que després de la Reconquesta, la reorganització va ser ràpida i aquest monestir hi va tenir un paper molt important, amb documentació que data del 812.

    Els carrers del centre de la vila són plens de gent que passa atrafegada, passeja o compra a les botigues i quan arribem a la plaça porticada, el Mercadal de Banyoles, totes les terrasses són plenes de gom a gom. Avui hi ha partit Barça – Madrid. Els Germans aviat ens confonem enmig de la gentada. Fa una nit plàcida i tranquil·la i en aquest ambient ens hi sentim bé, com a casa.