COMALADA
Entrem al poble per un carrer ample i polsós. Per l’aparença de les
cases sembla que es tracti d’un carrer principal, potser el carrer major. Aviat
ens adonem que la nostra presència no passa desapercebuda perquè la gent del
poble surt a tafanejar. La major part dels vilatans ens observen amb
desconfiança i veiem com parlen entre ells tot assenyalant-nos. Un grup de
criatures que estaven jugant al terra, s’acosten encuriosits i comencen a
tocar-nos i a estirar-nos la roba. Sembla que vulguin demanar-nos alguna cosa
però no diuen res, només ens miren amb uns ulls oberts com unes taronges. Un
d’ells, el més menut, va brut com una guilla i porta una samarreta del Barça!
El 10 i unes lletres grogues
descolorides amb el nom de “Rivaldo”. Quan veiem això quedem paralitzats per la
sorpresa: així doncs ... El crit estrident d’una mare ens treu de sobte del
nostre estupor. Ve corrents cap a nosaltres i s’emporta la canalla a crits i
empentes. Una mica més avall sentim un altre crit d’algú que ens increpa. Decidim
fer via i continuar endavant tot accelerant el pas. Atabalats ens dirigim cap a
una plaça que hi ha una mica més endavant. Tot i estar en un entorn rural veiem
tot de gent ben vestida, elegant. I també veiem que hi ha
establiments de tota mena: una farmàcia,una perruqueria, tendes de menjar,
l’escola, ... Arribem a la plaça que és àmplia i amb uns grans plàtans que a
l’estiu deuen proporcionar una ombra fresca. Ens acostem decidits a un grupet
d’avis asseguts al voltant d’un banc i en Pere els pregunta amablement:
-
Bon dia! Perdoneu mestres, no podríeu pas dir-nos on podem trobar el Batlle?
Els vells ens miren sorpresos i notem que, inevitablement, es fixen en
la roba que portem. Al cap d’uns segons un d’ells respon:
-
Ara
el trobareu allà al Casino – diu tot assenyalant un edifici amb el dit – a
aquesta hora sol estar jugant al domino amb en Cresques, en Mingo, en Creus i
la Paquita.
Els agraïm la informació i anem cap al Casino tot creuant la Plaça.
Entrem al local i automàticament totes les mirades es claven damunt nostre. Tot
i que veiem alguna mirada recelosa, no ens sembla percebre tanta hostilitat com
a l’hostal. L’ambient d’aquest Casino és fantàstic: les taules són plenes de
gent que juga a cartes, prenen begudes i xerren animadament. Un parell de
cambrers no paren d’anar amunt i avall. El més curiós del cas és que hi ha
tants homes com dones. En Carles s’adreça a un cambrer i li demana per el
Batlle. El noi du les mans ocupades i li fa un gest amb el cap assenyalant una
taula del fons on cinc personatges juguen una partida de domino. Acompanyo en
Carles i ens acostem al grupet mentre els altres quatre s’esperen drets al
costat de l’escala. Quan hi arribem els pregunto:
-
Bon
dia, que podríem parlar amb el Batlle?
Tots cinc es queden mirant-nos sorpresos fins que finalment, un home
rodanxó i amb barba blanca ens mira de dalt a baix i pregunta:
-
Què,
us heu perdut?
-
Venim de part de l’hostaler de Comacric ... veureu, la història és una
mica llarga i volíem parlar amb vos – respon en Carles sense fer cas de la
pregunta
L’home es queda mirant-nos de fit a fit durant uns segons. Després
assenteix amb el cap com volent dir “ho he entès” i es dirigeix als altres
dient-los
- Què
us sembla amics, deixem la partideta aquí? Que per avui ja n’hi ha prou, en
Cresques ens ha plomat com sempre!
Tots somriuen còmplices i fan el gest d’aixecar-se. El Batlle també
s’alça, em posa la mà cordialment damunt l’espatlla i ens diu:
- Anem
nois, anem a casa que estarem més tranquils – i així sortim tots en comitiva
del Casino tot seguint-lo. No cal dir que totes les mirades dels clients i dels
cambrers es tornen a clavar damunt nostre.
Un cop a fora, a la plaça, l’home ens mira i comenta:
-
Amb aquests vestits no podeu passar desapercebuts, com hi ha món!
El seguim fins a casa seva a l’altra punta de la plaça. La casa és un
edifici senyorial amb un portal enorme i al primer pis, una ampla galeria.
L’interior de l’edifici és espaiós i noble. Ens instal·lem en una sala plena de
butaques disposades al voltant d’una catifa i d’un gran llum central penjat del
sostre. Una llum càlida entra per uns finestrals que donen a l’exterior.
Aquesta llum que en un primer moment ens va semblar tan estranya i ara ja ens
hi hem acostumat i la trobem fins i tot agradable. Un cop instal·lats, el
Batlle comença a parlar:
-
He sentit rumors sobre la vostra arribada. Aquí les notícies corren
ràpid i més si són sonades com és el cas. No m’esperava pas que l’endemà mateix
apareixeríeu al Casino, davant de tothom ... – s’atura un moment i afegeix
pensatiu – Però bé, conec l’hostaler i ... si, segurament deu haver estat ell!
Tots ens el quedem mirant i finalment en Pol diu:
-
Si. Ha estat l’hostaler qui ens ha dit que vinguéssim fins aquí.
L’home ens mira amb posat greu i finalment comenta:
-
Mireu, no serà fàcil. No és el primer cas que veig, de gent com
vosaltres que venen, no se com dir-ho, de l’altre costat de les muntanyes! Fa
anys hi va haver un conflicte dels grossos amb un grup de caçadors crec que
eren ... i es va crear molta desconfiança, molt ressentiment – s’atura amb cara
de preocupació i continua – Jo soc el Batlle d’aquest poble i haig d’evitar que
hi tornin a haver incidents. I quan us he vist palplantats allà al Casino he
pensat: “Mare meva! i ara què!”
-
Què voleu dir? – pregunta en Carles
-
Doncs que la gent del poble ho viurà com una amenaça perquè recordaran
els successos de fa vint anys i costarà molt fer-los entendre una altra cosa.
Jo me la jugo perquè no sé qui sou, ni d’on veniu, ni res de res! Però vaja,
veient les cares que feu es veu clar que us heu ficat en un bon embolic i que
només voleu sortir-vos-en!
Aclaparats, ens el mirem assentint amb el cap i movent-nos
neguitosos a la cadira. El Batlle en un
to conciliador ens diu:
-
A veure, fem una cosa, expliqueu-me tant bé com pugueu què us ha passat
i veurem què podem fer.
I aleshores l’un rere l’altre anem explicant tot el que ens ha passat
les darreres hores, els estranys fenòmens del Puig de la Força, la tempesta, la
trobada amb el pagès, la nit a l’hostal de Comacric i l’arribada a Comalada.
Aquesta vegada no amaguem cap detall perquè li confessem sense embuts la nostra
por, el temor de quedar-nos “atrapats” a
la comarca i no poder tornar a casa. A l’altre món. En Batlle ens escolta amb
atenció mentre va assentint amb el cap. Sembla ser coneixedor de la majoria de
coses que li expliquem i només de tant en tant fa cara de sorprès. Quan hem acabat
les nostres explicacions es queda pensatiu, en silenci mirant un punt indefinit
del terra. Aquests moments se’ns fan llargs
i incòmodes fins que, finalment, en Batlle amb posat seriós, comença a parlar:
-
Mireu, farà cosa d’uns cent anys, hi va haver una sèrie de fenòmens
meteorològics molt estranys, que no s’havien vist mai. Van ser unes tempestes
elèctriques terribles, molt semblants a les que veieu aquests dies però molt
més fortes. Allò va durar un parell de setmanes i no cal dir que la població
estava molt atemorida. Quan les tempestes varen cessar la gent va respirar
alleugerida pensant que tot havia passat i que tornaríem a la normalitat. Però
aviat es va veure que no era així, les coses havien canviat i havien canviat
per sempre. Arrel de les tempestes havia aparegut una mena de camp elèctric
molt potent que rodejava el nostre país (la comarca que en dieu vosaltres) com
una anella gegant que resseguia totes les muntanyes que encerclen la nostra
terra. Havíem quedat tancats, no podíem sortir a l’exterior travessant les
muntanyes i els colls per on sempre ho havíem fet perquè aquell maleït camp
elèctric o el que fos ens ho impedia! Ningú podia travessar-lo a risc de
deixar-hi la pell – s’atura uns moments pensatiu i després reprèn la explicació
– Allò, ja us ho podeu imaginar, va ser un trasbals fenomenal. Què volia dir
allò? Que havíem quedat tancats, aïllats de la resta del món? Que no podíem
sortir d’aquests límits? Què ens passaria, quines conseqüències tindria tot
plegat? Les primeres èpoques varen ser molt convulses, calia assumir la “nova”
situació i no era fàcil. Hi va haver moltes revoltes, violència, pillatge ...
si, va ser una època fosca i difícil. Però, a poc a poc, amb el pas dels anys
la gent es va anar adaptant progressivament a la nova situació perquè passaven
els anys i “l’anella” circumdant no desapareixia. El conjunt de terres que han
quedat encerclades és força gran. Des del Puig de la Força, que dieu vosaltres,
no podeu arribar a veure’n els límits. Això ha permès que el país hagi acabat
sent autosuficient (amb moltes mancances es clar!) malgrat que no hi hagi
intercanvis amb el món exterior. Les coses aquí han anat evolucionant és clar,
però de ben segur que ha estat una evolució molt diferent de la del vostre món.
Després d’aquesta explicació es
produeix un silenci expectant. Tots intentem assimilar tot el que hem sentit
que, per si sol, ja és difícil. En Marc aleshores intervé i pregunta:
-
I tota aquesta gent que ens han explicat que intenten creuar aquest ...
cercle i no tornen, a on van a parar? Què se’n sap?
-
Mireu, això és com tot. Al principi davant de la situació extraordinària
la gent tenia curiositat, volia saber, investigar, descobrir. Va ser al
principi quan hi va haver més intents de fugida. I el cert és que de tota
aquesta gent no se’n va saber mai més res. Amb el temps, veient que això no
canviava i comprovats els perills de les, diguem-ne, expedicions, l’interès va
anar disminuint i la gent va intentar adaptar-se i viure la vida amb
normalitat.
Després de les paraules del Batlle ens quedem pensatius i, perquè no dir-ho,
preocupats. Sembla que tots estiguem pensant el mateix:” I ara què? Que serà de
nosaltres? Com podrem sortir d’aquí?” Tot plegat sembla difícil, molt difícil.
El Batlle endevina la nostra angoixa i ens diu:
-
Nois, s’ha fet tard. Permeteu-me que us convidi a dinar i, a la tarda,
faré venir en Creus que és el més científic de la colla a veure si ell us pot
ajudar i donar alguna idea. Si us sembla doncs, anem a dinar!
I així ens aixequem tots disposats a ajudar en el que faci falta. En
aquestes arriba la Carmina, la dona del Batlle. Al principi queda ben sorpresa
però de seguida accepta amb normalitat que avui hi ha convidats a dinar. Durant
el dinar la conversa és més distesa i ara són el Batlle i la Carmina els que
pregunten i volen saber com són les coses i què ha passat a l’altre món. I aquí
s’ha de reconèixer que ens costa força explicar-nos. Com ho faríeu si haguéssiu
d’explicar a algú com és el món d’ara i què és el que ha passat el darrer
segle? Que complicat! Però, en fi, ho fem tan bé com podem i amb la millor
voluntat. En observar les expressions de la cara del Batlle intento endevinar
els seus pensaments. I a vegades tinc la sensació que l’home deu pensar: “Buf!
Deu n’hi do com estan les coses a l’altre món! Potser ja m’està bé com estem
aquí, més tranquils!”
Després del dinar i la sobretaula, el Batlle surt a buscar en Creus i la
Carmina, ajudada per l’Ester i en Pere, desparen taula i endrecen la cuina. Els
altres tornem al saló i continuem discutint d’això i d’allò altre. En Marc pregunta:
-
Com és possible que dues comarques diferents comparteixin un mateix
espai físic? Perquè és així oi? Costa d’entendre ...
O en Pol qüestiona:
-
No entenc què és aquesta radiació electromagnètica que envolta la
comarca, d’on surt, què la produeix?
I jo comento:
-
I les tempestes, aquestes tempestes tan estranyes amb una regularitat
determinada, ... perquè ? Tampoc ho
entenc.
De cop i volta sentim crits i sorolls que venen de la plaça. Tots callem
de cop i escoltem amb atenció. No hi ha dubte, ens arriba el soroll de moltes
veus que criden enfront de la casa. M’aixeco i ,dissimuladament, em poso a
mirar a través de la cortina d’un dels finestrals del saló. I veig un grup
d’una vintena de persones cridant i protestant sorollosament davant el portal.
Un individu llarg i prim s’acosta a la porta i colpeja impetuosament amb el
picaporta. Aleshores la gentada calla una mica i només se sent una remor
somorta. Ara si que estem espantats, i a sobre el Batlle no hi és! Què passarà
ara? Aleshores veiem com la Carmina surt de la cuina, baixa les escales i se’n
va cap al portal. L’obre i amb pas decidit es dirigeix cap al grup que espera
uns metres més enllà. Dos homes i una dona, d’aspecte malgirbat, s’avancen per
parlar amb ella. Jo, darrera la cortina, no perdo detall de la situació i els
ho vaig explicant tot en veu baixa. Però no puc sentir el que diuen perquè la
finestra és tancada. Veig però, com discuteixen i observo que la Carmina
controla prou bé la situació. Es nota que exerceix una certa autoritat moral
sobre aquella gent. Passen uns minuts interminables fins que a la fi, no se sap
ben bé com, la Carmina acaba convencent tota aquella trepa que, a poc a poc,
van marxant. Els portaveus encara es queden una estona més discutint fins que
al final se’n van com els altres.
La tensió d’aquests moments ens ha deixat molt tocats, molt espantats.
Ens hem agrupat tots al saló, esperant que la Carmina torni i ens expliqui què
passa. Mentrestant en Pere exclama:
-
Escolteu, això no fa bona pinta. És qüestió d’intentar marxar i ràpid,
com sigui!
-
Si, però cap a on? Per on varem venir? No ho sé ... – pregunta en Marc.
Callem de cop perquè sentim la Carmina pujar les escales. Quan arriba al
replà veiem que fa cara de preocupació i, en passar pel costat del saló, ens
adreça una mirada estranya. Tots esperem que ens doni alguna explicació però,
en comptes d’això, se’n va sense dir-nos res cap a les cambres del fons del
passadís.
Ara si que ens hem quedat ben descol·locats i neguitosos! No sabem què
dir ni què fer i aquesta estona mentre esperem que torni el Batlle, es fa
insuportablement llarga. En Carles, que és el que sembla estar menys afectat
per la situació, després d’estar força estona pensatiu ens diu:
-
Escolteu, les tempestes! Ens han dit que són cada tres o quatre anys i
que solen durar uns tres o quatre dies. I si precisament són les tempestes les que alteren el potent camp
electromagnètic que envolta la comarca? Potser es forma una mena de “portal”,
de finestra, no sé com dir-ho, que permet “passar” d’un món a l’altre. I
nosaltres hem travessat aquest portal “precisament” durant una tempesta o ben
poc abans de que esclatés ...
-
Interessant teoria! – tots ens girem i veiem el Batlle acompanyat per
l’home que acaba de parlar, un individu prim i de rostre angulós.
-
Nois us presento en Creus, un dels científics més importants de per ací
– fa les presentacions en Batlle. I en Creus després d’un somriure i d’una
encaixada de mans entra directament en matèria:
-
És cert que les anomenades “fugides” cap al món exterior sempre s’han
produït en temps de bonança. Ningú ha gosat aventurar-se durant les tempestes
que, com heu pogut comprovar, són força inquietants. Podria ser ... – es queda
un moment pensatiu – nosaltres no tenim suficients coneixements per a saber-ho
però podria ser que les tempestes alteressin el camp electromagnètic
circumdant. El que ja no sé és si això us permetrà passar a l’altra banda...
-
Però Creus, bé que estan aquí, d’alguna manera o altra han passat, com
aquella parella de fa vint anys recordes? O aquell grupet de quan nosaltres
érem joves o en fi ... de tots els altres casos que ens han contat. – li diu en
Batlle
I jo, impacient, els torno a preguntar:
-
I què se n’ha fet d’aquella gent si ho recordeu?
-
No ho sé, tots varen voler marxar
i no n’hem sabut mai més res. La gent comenta que han mort perquè s’han anat
trobant restes de roba, sabates, algun estri ... però mai s’ha trobat cap cadàver,
ni ossos, ni res. Els casos que jo recordo, la gent va marxar en època de
bonança – comenta en Creus.
La conversa continua una bona estona més. A l’ambient es respira una
certa excitació perquè, per primera vegada després de tot aquest temps, veiem
que hi ha una possibilitat, per remota que sigui. Millor això que res. La resta
de la tarda la passem més relaxadament. Seguim discutint els pros i els contres
però la decisió ja està presa: demà al matí sortirem ben d’hora cap al Puig de
la Força. Un amic de la família ens acompanyarà en un carro.
Després de tot el que ha passat ningú no gosa sortir al carrer. Ara la casa
de la Carmina i el Batlle ens sembla el lloc més acollidor del món, d’aquest
món. Aquí tenim més opcions d’estar sans i estalvis, protegits de tots els
perills que ens amenacen, de les supersticions i de les enormes diferències culturals que ens
separen de la gent de la Comarca. Els amfitrions i els seus amics han estat
providencials, sense ells probablement no tindríem cap possibilitat de resoldre
la nostra situació. Ara calia apostar per aquella carta (la solució proposada
per en Carles) No sabíem si era una carta guanyadora però, comptat i debatut,
era la única que teníem.
Cau la nit sobre Comalada i la lluminària de les llunyanes tempestes
omple els carrers de llums fantasmagòriques.
