Fitxa de la 14ª Etapa : L’Espunyola – La Vall d’Ora

Uns 18 Km. Etapa que pertany al GR-1                    
Etapa mitjana però amb un fort desnivell, tant de pujada com de baixada. Cal tenir un mínim entrenament de fons i anar ben calçat. Ben senyalitzada.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 14 : L’Espunyola – La Vall d’Ora

Primavera de 2015, dia 26 d’abril de 2015

    Els Germans estem seguint les etapes del GR-1 segons marca la FEEC i Senders de Catalunya. Puntualment però, hem introduït algun canvi que ens ha semblat adient, com és el cas d’avui. Efectivament, hem escurçat l’etapa acabant-la a la Vall d’Ora i no al Pont de Llinars. El motiu és que ens fa il·lusió arribar a Sant Llorenç de Morunys tot passant per la Serra de Busa, com de fet així ho feia antigament el GR-1. L’etapa següent doncs, La Vall d’Ora - Sant Llorenç de Morunys serà una mica “inventada”.

    Comencem l’etapa d’avui a l’Espunyola un dia gris i tapat però no fa gens de fred. Per començar bé el dia fem un bon esmorzar al bar – restaurant del poble, al peu de la carretera. Així agafarem forces abans de posar-nos a caminar ( i a fe de Deu que avui les necessitarem! )

    Sortim del poble tot prenent antics camins ramaders que de seguida comencen a pujar de valent tot guanyant alçada ràpidament, Aviat arribem al primer cingle important : el Salt de Sallent. Des d’aquí ja gaudim de dilatades vistes de les planures del Baix Berguedà estès als nostres peus. Si les darreres etapes hem travessat terres de la Depressió Central, avui ens trobem en un espai de transició, a cavall de la “plana” i la “muntanya”. Ara caminem per damunt d’una superfície estructural formada per conglomerats montserratins durs, en contraposició a les depressions terciàries que formen la resta de la Depressió Central. Ben a prop ja tenim els massissos calcaris del Prepirineu.

    Abans de superar aquest primer graó passem pel costat de la casa de Coma Morera, aparentment restaurada. Torna a ser un indret magnífic, segurament amb unes vistes espectaculars que avui el dia boirós no ens deixa apreciar. I diem “torna a ser” perquè gairebé a cada etapa que fem trobem alguna casa que està tant magníficament situada, que no ens faria res de poder-hi passar uns dies! Ara entrem en una zona planera amb boscos de pi roig i sotabosc net, cobert d’herba i boixos. És un bosc endreçat i polit, fa goig. Al cap de poc sortim a la plana de Capolat i l’horitzó es torna a eixamplar.

    D’aquestes plataformes estructurals adossades al Prepirineu, la de Capolat és remarcable perquè forma un planell enlairat i constant al voltant dels 1200-1300 m. Berga queda a l’Est i al Nord s’adossa a les Serres de Queralt i Peguera. Avui aquest pla està cobert per núvols baixos que deixen al descobert ara el campanar de l’Església, ara una casa pairal magnífica,ara un prat amb bestiar pasturant.

     I al costat del nostre camí, i més enllà també, unes escultures enormes puntejant aquest ampli espai, definint-lo, singularitzant-lo. Un lloc únic, amb una atmosfera especial que ens costarà d’oblidar.

    Ens dirigim ara cap al segon graó, cap a la Serra dels Tossals, molt més encimellat. El camí puja dret amunt, amunt fins a atènyer les ruïnes del Santuari dels Tossals ( de fet ens desviem uns metres) Aquest enclavament és espectacular amb vista a banda i banda: cap al sud , la plana, cap al nord, la muntanya. Un bon lloc per reposar i fer un petit recés. No fa fred i el dia aguanta però ... avui no les tenim totes!

    A partir d’aquí el GR passa per corriols estrets que flanquegen o bé carenegen la feréstega Serra dels Tossals i el Serrat de Runers. Són camins molt aeris, cal parar atenció per tal de no donar un mal pas. La boira es fa cada cop més present i les siluetes dels arbres es retallen en l’espessa blancor. El Malpàs de Runers és un lloc salvatge, únic, terriblement solitari. Trascollem i seguim carenejant. S’ha fet tard i tenim gana però no acabem de trobar el lloc on parar-nos  a fer un mos. Ho fem al peu del camí? Ens desviem cap a una font propera? Mentrestant el dia s’ha tapat del tot i ressona el primer tro. Al cap de poc comença a ploure i tot seguit a pedregar! Millor doncs no desviar-nos i seguir les traces del GR. Tenim la tempesta a sobre i la calamarsa cau amb força. Hem de posar els cinc sentits perquè encara estem molt alts (el Tossal de Vilella està a 1.470m.) i el camí és perillós i molt aeri.

    La calamarsada és persistent i al cap de poc anem ben xops però hem de seguir endavant perquè no hi ha ni un sol lloc on aixoplugar-nos. En aquests casos, és curiós, entres en una mena d’estat en que el cos reacciona de manera gairebé automàtica, instintiva. Segueixes d’esma cap endavant pensant només en l’objectiu a assolir: Arribar al fons de la vall, a les cases de Taravil. Durant aquests moments sembla que no sentis res, ni cansament, ni dolor, ni la mullena. Només hi ha una sola fita: arribar. És una sensació estranya, que tot excursionista ha experimentat en alguna ocasió.

    Quan arribem al fons de la vall, a tocar de les quatre cases de Taravil, deixa de ploure. Ens refugiem a sota un gran cobert ple d’eines i atuells del camp i decidim fer un mos per refer-nos una mica. Una gossa blanca ens ha seguit des de l’Espunyola fins aquí. Algú, algun dia, m’haurà d’explicar que se’n fa d’aquests gossos que segueixen els excursionistes en jornades de 15 o 20 quilòmetres, en les quals moltes vegades es canvia totalment de vall, de contrada. Després saben tornar sols? Tornen?

     A la tarda continuem el nostre camí i tornem a travessar boscos i més boscos de pi rojalet i prats verds. És una caminada agradable. Tot ha quedat ben xop. Els Germans tenim la sensació que aviat canviarem de vessant, que ens acostem al canvi de comarca, però aquest canvi es fa esperar. Mentrestant doncs gaudim de la caminada entre agradables ullades de sol. L’escenari ha canviat totalment, la percepció de la caminada també però, inevitablement, el cansament s’acumula.

    Els Germans hem caminat una bona colla d’etapes pel Berguedà, de manera que ens hem fet una bona idea general de la comarca. Ara però tenim ganes de canviar i el Solsonès ens apareix com un nou horitzó per descobrir.

    A Catalunya les comarques sempre ens han ajudat a definir el país, a entendre’l. Com explica Solé i Sabarís, la comarca és una fórmula combinatòria de diferents elements geogràfics. No ve donada només per unitats geomorfològiques o espais naturals homogenis, són els grups humans els que les han creat amb unes connexions i estructures que només es donen en una àrea determinada. La comarca pot tenir doncs part del seu atractiu evocador perquè és alhora concepte i realitat.

    Així, quan la Serra de Busa apareix davant nostre il·luminada pel sol de la tarda veiem que, ara si, acabem d’entrar al Solsonès. La visió és esplèndida i entre tots decidim que, definitivament, canviarem la ruta i a la propera etapa hi passarem. La baixada fins a les cases de la Vall d’Ora és llarga i penosa, amb un pendent molt pronunciat. El sol escalfa suaument i dóna uns colors càlids i nets a la vegetació primaveral (roures, avellaners, freixes, pins, ...) L’etapa d’avui ha tingut un final feliç, malgrat l’aventura viscuda al capdamunt de la Serra dels Tossals. En aquests casos seguir els senyals d’un GR pot ser la garantia que, malgrat les dificultats, l’etapa acabarà bé.