Fitxa de la 6ª Etapa : Oix – Sant Pau de Segúries

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-1.

Etapa força llarga i dura. Puja uns 400 m. de desnivell però al llarg del recorregut les pujades i baixades són constants. És una mica trencacames i cal tenir un entrenament de fons i anar ben calçat per fer-la sense problemes. La senyalització és correcta.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 6 : Oix – Sant Pau de Segúries

Hivern de 2014, dia 8 de febrer

    Avui farem la segona etapa garrotxina del GR – 1. És important destacar que aquest sender recorre una bona part del camí ramader que va des del Pla de l’Estany fins al Ripollès.

    Els Germans comencem a caminar i de seguida surt el sol. Això ens fa força agradable el suau ascens cap a la Collada de Toralles. Després de creuar la Riera d’Oix però, el camí s’encaixa i la pujada esdevé més forta. En guanyar alçada tornem a tenir una bona vista sobre els cims més destacats de l’Alta Garrotxa (Bestracà, Bassegoda, Sant Marc)

    En general la Garrotxa és un país humit, amb un règim temperat de caràcter marítim. La pluviositat és la mateixa a l’Alta Garrotxa que a la Plana d’Olot però l’aprofitament d’aquesta aigua és ben diferent segons la zona. I així, mentre que a la plana la vegetació és de tipus atlàntic, a l’Alta Garrotxa la vegetació és clarament mediterrània. Bàsicament un alzinar muntanyenc amb sotabosc de boix. A les obagues però hi trobem roures, trèmols i avellaners i als claps silícics (no massa abundants) sureres i castanyers amb sotabosc de bruguerola. A més altitud ens apareix ja el pi roig.

    A poc a poc anem guanyant alçada sempre seguint la pista fins que aviat arribem a una gran esplanada. El paisatge s’ha obert de cop i apareixen uns prats molt amplis amb unes instal·lacions per als cavalls. En arribar al Coll de Toralles pròpiament dit es drecen, a banda i banda, el Montmajor i el Montpetit. Són dos cims majestuosos i feréstecs que donen un atractiu innegable a l’indret. Prenem un corriol que s’endinsa  dins l’obagós bosc d’alzines. Entre la vegetació, a mà esquerra els Germans podem veure el conjunt de cases de Toralles i Sant Martí, enmig de prats i feixes. El fum de les xemeneies dóna un aire acollidor i plàcid al minúscul poblet.

    Els masos de la Garrotxa són petites unitats complexes d’explotació, una forma fonamental d’ocupar el sòl a tota la comarca. Al llarg de la història la densitat de masos va anar en augment ben bé fins al segle XIX tant a la plana com a la muntanya. Però al segle XX va començar l’abandó de les terres més pobres, sobretot a l’Alta Garrotxa. Aquesta regió ha tingut, tradicionalment, un predomini de l’economia ramadera i forestal, enfront de l’economia bàsicament agrícola de la plana.

    Arribats a la carena ja podem contemplar la veïna Vall del Bac, allargassada i estreta. Sant Isidre, des del seu petit oratori, de ben segur que vetllarà per tots nosaltres per a que tinguem un bon camí i un bon descens fins al fons de la vall. Efectivament, el corriol baixa d’una manera abrupta i prolongada entre alzines, boixos, ginebrons i uns estrats inclinats que converteixen el camí en un autèntic trencacames! El sender desemboca, gairebé de cop, a l’Hostal de la Vall del Bac, al peu de la carretereta. Enfront, a l’altre vessant, hi ha la Coromina i alguna altra casa aïllada. Aquest és un paisatge conegut d’haver-hi estat diverses vegades, d’haver-hi fet excursions fa molt de temps. Els records borrosos es barregen desordenadament però el que és clar és que hi ha imatges que queden fixades a la memòria tot esperant que les tornis a rescatar. Com ara. Aquí ens deixa en Carles, el nostre amfitrió garrotxí. Se’n torna cap a Oix per un camí engorjat que rodeja el Montmajor. Mentre fem un mos contemplem en silenci com la seva figura es va fent petita, petita fins a desaparèixer darrera un revolt.

    Un caminet planer i agradable ens porta fins a Llongarriu, un altre indret especialment bonic (i ja en portem uns quants avui!) Aquí comença una llarga pista que circula pels vessants obagosos de la Serra de Malforat. L’ambient és fred i humit. Travessem una fageda força densa, amb exemplars considerables.

    L’Alta Vall del Bac és un país muntanyós cobert per denses masses de bosc. A les parts altes i obagues com la que travessem hi ha faigs i roures. Als solells de la veïna Serra del Pujol, que tenim enfront, hi ha espessos alzinars. Aquestes masses forestals són interrompudes, de tant en tant, per petites agrupacions de cases o cases isolades, sovint de grans dimensions, que viuen dels escassos recursos agrícoles que dóna el fons de la vall i, principalment, dels recursos forestals i de la ramaderia. El poblament de la vall és totalment dispers. Fins fa ben poc aquestes eren unes contrades en regressió, però ara l’antiga pista que comunica amb la Vall del Fluvià i amb el Ripollès, s’ha asfaltat i comencen a veure’s cases restaurades.

    A poc a poc el dia s’ha anat tapant i s’ha girat un vent fred i desagradable. Ho notem sobretot quan sortim a camp obert i travessem un prat immens que davalla cap a la Riera de la Vall del Bac. Petites gotes d’aigua se’ns claven com agulles a mesura que avancem. En aquestes condicions és difícil parar a dinar en qualsevol racó agradable però s’està fent tard i ens cal, de totes totes, fer un mos reparador. Després del dinar frugal creuem a gual la riera i, amb remullada inclosa, tornem a pujar per l’altra vessant.

    Aquest tram final de l’etapa se’ns està fent especialment dur perquè, encara que no ho sembli, no hem deixat de pujar: Oix està a 400 m., l’Hostal de la Vall del Bac a 600m. I Sant Pau de Segúries a 800m. ! Encara ens toca pujar més doncs. Sortim a la pista, ara ja asfaltada i arribem al Mas de l’Om on s’agafa un corriol petit que rodeja la casa, creua una torrentera i es torna a enfilar fort per dins el bosc. Com ja hem dit abans el dia és fred i rúfol i en passar pel costat de la casa veiem uns quants cotxes aparcats i també ens fixem que el menjador de l’edifici disposa d’uns amplis finestrals. A dins s’hi veu força gent i alguns ens miren per la finestra tot somrient i potser pensant: “ Mira que calentons que estem aquí dins, en canvi vosaltres! “. Però aquesta és una d’aquelles ocasions en que, malgrat el cansament, gaudeixes del moment, del paisatge intensament bell, de les sensacions que tens ... ara mateix no sé si em canviaria per ells!

    Deixem enrere la magnífica masia restaurada i avui convertida en un allotjament de turisme rural. La Garrotxa ha estat una de les comarques pioneres de Catalunya en oferir aquesta mena d’allotjaments turístics i avui en dia disposa d’una àmplia oferta.

    El caminet estret s’enfila ben dret enmig del bosc i ens porta una altra vegada fins la pista asfaltada que ja no deixarem fins a Sant Pau. A mà esquerra podem veure l’amplia collada oberta de Coll Pregon. Sant Pau de Segúries és al darrera. Efectivament, en canviar de vessant veiem el poble estès davant nostre. Ha sortit el sol i la seva llum càlida endolceix els colors d’aquesta tarda d’hivern. Finalment doncs, la jornada acaba amb aquesta imatge agradable i acollidora. Ens espera una bona beguda calenta i reparadora al bar de la Plaça. Darrera nostre, enlairada i magnífica, la masia de Cal Mariner domina el poble de Sant Pau de Segúries.

Epíleg a la 6ª etapa

   Mentre els Germans prenem tranquil·lament un cafè en un bar de la plaça, tornem a contemplar l’espectacular masia de Cal Mariner enlairada damunt Sant Pau de Segúries. I aleshores, de sobte, recordem la llegenda del mariner de Sant Pau i ens n’adonem que aquell viatge que va fer el mariner, no deixa de tenir una certa coincidència amb el recorregut del nostre GR-1.

   Efectivament nosaltres varem començar al mar, a Empúries, per després anar cap a Camallera, Banyoles, Besalú, Oix i finalment Sant Pau de Segúries. Si fa o no fa  el viatge que va fer aquell mariner fa molts i molts anys.

   Heus ací doncs el relat de “La llegenda del mariner “ :

La llegenda del mariner de Sant Pau de Segúries

   Aquesta llegenda del Mariner de Sant Pau és una llegenda catalana de la qual va ser transmissor Mossèn Jacint Verdaguer.

   Fa molts i molts anys, un mariner vivia a l’Empordà i feia viatges mar enllà fins a Mallorca. La seva família l'esperava impacient quan tornava de la mar per disfrutar les hores de lleure tots plegats. Però un dia, tot es va capgirar. Quan era mar endins, el cel s'enfosquí com les entranyes d'una balena i un vent huracanat començà a sacsejar amb furia la nau. Tot invocant a la verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau se li feia miques. Quan arribà a port, veié desesperat com la mar havia arrasat la seva casa i s'havia endut tots aquells que estimava. Sol i trist, va agafar l'únic objecte que li quedava: un rem,i decidí allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú no conegués què era el rem que duia amb ell.

   Era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles. Les noies filaven vora el llac,semblaven bona gent, però quan va veure l'aigua del llac,va recordar-li massa la seva antiga llar i va decidir marxar. Tot caminant i buscant un lloc on quedar-se, ja era prop de nadal i va decidir parar-se a Besalú. Els nois i noies del poble jugaven a la plaça, estaven contents, i fins i tot el convidaren a afegir-s'hi. Però quan preguntà a una noia si sabia què era l'objecte que portava i li va dir que era un rem, va decidir seguir el seu camí.

   Mirant les serralades, va travessar boscos i prats i arribà a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i quan va veure un grup de gent reunida en un dels barris d'Olot es va parar. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del triai. Tot i que els va trobar bona gent i acollidors, quan va demanar a diverses persones què era l'objecte que portava i una li va respondre: un rem. Va pensar que calia continuar el seu camí.

   I va arribar a Sant Pau de Segúries. Des del primer moment s'hi sentí com a casa. Allà també estaven de festa, en una ermita a prop del poble. Ells si que van prendre el seu rem per una pala de forner, que és un pala per treure i posar el pa del forn. I allí es va quedar, va refer la seva vida, va tornar a formar una família, va fer de pagès i va construir una masia que avui encara podem veure. La masia s'anomena: El mariner de Sant Pau.

   Per això també el gegant de Sant Pau és un mariner per recordar aquell home que un dia va arribar al poble per quedar-s'hi.