Fitxa de la 4ª Etapa: Prades – Albarca – Cornudella de Montsant

Uns 18 Km. (un dia) En aquest itinerari fem una combinació del GR-171 i el GR-174.
Etapa relativament tranquil·la i molt agradable, ens acostem al Montsant només el flanquegem pel Camí  dels Monjos. Aquest etapa es pot fer sense cap dificultat. Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR–171 i GR–174” editat per la FEEC.

4ª  ETAPA :  Prades – Albarca – Cornudella de Montsant

Tardor de 2007, dia 18 de novembre

   Fa unes quantes etapes que els germans caminem plegats. I cada vegada que sortim a resseguir el sender ho fem amb una il·lusió renovada. És la consolidació d’un projecte compartit. Cada ú de nosaltres té les seves pròpies motivacions i la suma d’aquests objectius diferents, sens dubte ens enriqueix.

   Sortim de la Vila de Prades aquest matí fred i radiant de tardor. Aquesta atmosfera tant neta aviat ens permet observar l’orientació que prendrà, a partir d’ara, el nostre GR. Podem veure que la Serralada Pre-litoral que havíem començat a resseguir a les muntanyes de Prades, es divideix en dues grans branques.  Per un costat la línia Prades- Montsant prolonga l’orientació general de N-E a S-O afeblint-se progressivament fins arribar a l’Ebre. L’altra branca, formada per les serres de l’Argentera, Llaberia, Tivissa i Cardó voreja el Baix Camp i va clarament paral·lela a la costa tot arribant també a l’Ebre. Entre aquestes dues grans línies de muntanyes hi ha una gran depressió interna, una cubeta solcada pel riu Siurana on hi trobem les ciutats de Falset i Mora. A l’altre costat de l’Ebre, i tancant aquesta cubeta, hi ha els Ports de Besseit que empalmen amb la Serralada Ibèrica.

   En aquesta etapa travessarem el que podríem anomenar Alt Priorat, un paisatge eixut i auster amb els horitzons tancats per les muntanyes. Seria el rovell de l’ou de la comarca amb la contraposició constant entre el color clar de la Serra del Montsant i les licorelles fosques de les terres més baixes.

   En aquesta part del país la senyalització del GR és molt bona i després de Prades no ens costa gens trobar les traces que ens encaminen cap a Albarca. Un cop superat l’anomenat Coll de la Drecera, veiem a l’horitzó l’imponent massa muntanyosa del Montsant. Anem deixant enrera les darreres estribacions de les muntanyes de Prades mentre caminem per paratges aspres, pobres en vegetació i batuts per les ventades. Només es veuen alguns alzinars escarransits, amb les formes aixafades pel vent.

   

    Més endavant el GR travessa la carretera T-701 just a l’alçada d’una antiga granja avui reconvertida en una escola d’idiomes. Es tracta d’una mena d’Escola d’Adults on es poden fer estades amb l’objectiu d’aprendre llengües. El procés de terciarització del món rural, sobretot a través del turisme, no ha deixat de créixer en aquests darrers temps. Fins i tot amb iniciatives certament insòlites, com seria aquest cas.

   Després del Coll del Mas de Pepet albirem Albarca, la porta d’entrada al Montsant i en molts aspectes, el seu balcó privilegiat. El poble està situat al Coll d’Albarca on s’acaben les muntanyes de Prades i comença el Montsant, pròpiament dit. Albarca el 1846 tenia Ajuntament propi i un parell de centenars d’habitants. Avui però, és un nucli agregat a Cornudella de Montsant, pràcticament despoblat malgrat que l’església i algunes cases es veuen restaurades. Atravessem el poble i observem que més de la meitat de la seva superfície correspon a cases que estan totalment en ruïnes. Això explica la dimensió que havia arribat a tenir el poble. Sembla ser que un dels principals problemes de la població va ser la manca d’aigua.

   Quan arribem al Coll Roig trobem unes altres ruïnes, les dels Hostalets, antic hostal i punt de repòs en els camí ral entre Cornudella i Ulldemolins. Aquí decidim deixar el GR-171 i agafar el GR-174 perquè tenim la intenció de recórrer l’antic Camí dels Cartoixans, que unia Escaladei amb Albarca. És un camí de balcó magnífic que ressegueix els Cingles de Sant Joan. Val realment la pena fer aquest recorregut perquè les vistes són excepcionals. Tenim la sort que el dia és fred i l’atmosfera singularment neta. Veiem una successió inacabable de carenes muntanyoses retallades a l’horitzó en direcció S-O. 

  Ara, per primer cop com a cronista, haig de reconèixer que aquestes muntanyes ja no em són familiars. No les sé reconèixer, anomenar-les pel seu nom. Estem entrant en una part del país que no conec tant bé, em falten els referents necessaris d’haver-m’hi mogut amb assiduïtat. El fet que la travessa encari aquesta direcció fa més atractiva la descoberta d’aquests paisatges, menys coneguts per nosaltres.

 Quan decidim parar a dinar el Montsant, malgrat que encara no som a l’alçada de la Serra Major, ja es dreça altiu damunt nostre. Des d’aquest punt la panoràmica és formidable, amb una gran amplitud. Massa sovint tenim la tendència a voler copsar aquests moments, aquestes imatges, amb fotografies. Però el que veiem, el que sentim, les sensacions que tenim, no es poden fotografiar. La percepció és individual i abarca un conjunt massa ampli d’aspectes per a poder-los retenir i captar : les imatges, la llum, la temperatura, la companyia, una conversa, el silenci, el vent. No podem enumerar tot el que ens passa en aquests moments. Parlant-ne arribem a la conclusió que només cal ser-hi, veure-ho, aprendre-ho. Ja n’hem parlat altres vegades : conèixer a través de la pròpia experiència. 

 Per tant és important que la gent pugui apropar-se als llocs per després poder-ho transmetre. En forma de text escrit, com aquestes ratlles, però també en qualsevol altre format. La memòria d’aquesta experiència queda fixada i això ens permet accedir al coneixement. 

   Suaument el camí davalla fins a Sant Joan de Codolar, una ermita situada en una balma de la roca. El conjunt d’edificis de Sant Joan està rodejat per immensos blocs de pedra que sembla talment que s’hagin desprès del relleu superior de la muntanya. El Montsant rep el seu nom per les nombroses ermites que es van construir a les balmes. Així, durant llargs períodes de la història aquest massís feréstec va ser habitat pels ermitans.

   Els còdols rodolen sota els nostres peus mentre baixem cap a Cornudella. El sol declina i una llum màgica envaeix les vinyes i els camps d’ametllers quan, finalment, entrem al poble.