Fitxa de la 10ª Etapa : Alpens – Lluçà

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa mitjana, sense cap dificultat especial. La senyalització és correcta.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 10 : Alpens – Lluçà

Primavera del 2014,  dia 15 de juny

    Després d’un bon esmorzar al Casino d’Alpens els Germans ens disposem a començar l’etapa d’avui. El dia és radiant i després de les pluges se senten les olors i les fragàncies de la terra humida, de les herbes aromàtiques, dels pins. Una manera ben estimulant de començar el dia i eixamplar els pulmons. Abans de sortir del poble anem a visitar l’escola per veure la tanca que varen fer els forjadors de la XII Trobada de Forjadors de Catalunya de fa un mes. I el cert és que quedem gratament sorpresos.

    Sortir dels pobles sempre és difícil i cal estar atent per no equivocar-se només començar. I avui no n’és un excepció. Però aviat trobem el corriol correcte i ens enfilem fort, seguim un parell de pistes i arribem fins al Graell, conjunt d’edificis enormes situats en un enclavament privilegiat. Ens quedem una bona estona bocabadats contemplant l’enorme graner. Però el que és realment espectacular d’aquest indret és la vista cap al nord, cap a les muntanyes del Berguedà. Distingim, emocionats, la blanca ermita de la Mare de Deu de la Quar i recordem aquell lluminós i fred 29 de gener de 2012 quan recorríem el GR-4.

    Els Germans tornem a trepitjar el Lluçanès, aquests comarca natural de transició entre la Plana de Vic i el Berguedà, en contacte ja amb el Prepirineu. Administrativament és una subcomarca, el territori de la qual pertany majoritàriament a Osona però que també té una part de terres al Bages i al Berguedà. Els habitant del Lluçanès sempre han reivindicat que es converteixi en comarca oficial i des del 2011 hi ha engegada una campanya reivindicativa amb el lema: “El Lluçanès és comarca”

    El GR continua endavant per una àmplia pista que davalla suaument. Passem pel costat de l’Ermita de Sant Cristòfol de Borrassers, una petita joia del romànic del Lluçanès. A l’ombra dels xiprers i els lledoners del minúscul cementiri (només hi ha una tomba comuna pels homes i una per a les dones) els ocells piulen agradablement i passa un airet suau. I aquí el temps s’atura per uns moments.

  Més endavant el panorama torna a obrir-se i podem veure, de lluny, el Pedraforca, el Cadí i moltes més muntanyes. Avui la llista és força llarga.

    La impressió general que tenim quan contemplem el paisatge del Lluçanès és que és un territori humanitzat, amb àmplies zones de cultiu de cereals, farratges i prats de pastura entremig dels boscos. Les masies que han promogut la humanització d’aquesta comarca puntegen el territori i te les vas trobant regularment al llarg del camí. Els boscos naturals del Lluçanès serien els alzinars i les rouredes però l’actuació de l’home ha contribuït a la formació de boscos mixtes de roure amb pi roig i alzina amb pi blanc. Així doncs, a grans trets, els paisatge vegetal del Lluçanès és diferent al sector nord, més fred i humit, on hi trobem formacions de roure martinenc amb boix, que al sector sud, més sec, on predominen els alzinars de carrasca, les garrigues i els boscos de pi blanc.

    Arribem al poble de Santa Eulàlia de Puig-Oriol i la calorada del migdia ens predisposa a fer un beure reparador. Cal aprofitar les ocasions que  es presenten en el camí.

    El Lluçanès forma part de la Depressió Central i totes les roques que formen part d’aquest altiplà són d’origen sedimentari com gresos, argiles, conglomerats. Els geògrafs consideren que un dels anticlinals que separa la Depressió Central del Prepirineu comença precisament aquí, a Santa Eulàlia de Puig-Oriol, a la Costa dels Gats amb el Santuari del Munts al seu punt més elevat. Aquest anticlinal continua cap a l’est en direcció a la Serra de Bellmunt.

    Sortint del poble el GR enfila un corriol planer que voreja el cementiri i algunes cases. Enfront, com si es tractés de veure el destí final de l’etapa d’avui, tenim la silueta del Castell de Lluçà, retallada dalt d’un turó. Després d’una àmplia collada baixem cap a la pista que porta a la casa de colònies de Cortius. Abans però, creuem la Riera del Lluçanès i passem pel costat del Molí. Malauradament l’aigua baixa força tèrbola i dóna tota la impressió que a prop hi deu haver una granja. Després d’embardissar-nos una bona estona arribem per fi a la casa de colònies. Hi ha força cotxes aparcats i de lluny sentim la cridòria inconfusible que fan les colles d’adolescents banyant-se a la piscina.

   

 Aquests són paratges coneguts pels Germans perquè ens hem allotjat a la casa i hem fet excursions fins al Castell i fins al poble de Lluçà. Ja falta ben poc doncs i caminar per llocs coneguts sembla escurçar el final d’aquesta etapa d’avui: la travessa dels prats de pastura, el caminet entre roques enmig del bosc, el Coll Nord del Castell, l’era de pedra enfront del Mas del Castell i la baixada final fins a Lluçà. Com si estigués esperant la nostra arribada el dia s’ennuvola sobtadament i comença a fresquejar. Deixem el monestir a la nostra esquerra i ens dirigim al restaurant per fer un dinar que ens l’hem ben guanyat!

                                                              

Fitxa de la 9ª Etapa : Ripoll – Alpens

Uns 23 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa llarga, amb alguns desnivells però sense cap dificultat especial tret de la llargada. Cal assenyalar però que una bona part del recorregut és fa per pista encimentada. La senyalització és correcta. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 9 : Ripoll – Alpens

Primavera de 2014, dia 17 de maig

    Els Germans comencem l’etapa d’avui a Ripoll. El dia és assolellat i a l’aire net, s’hi respira una agradable sensació de benestar. És diumenge i a aquesta hora del matí la ciutat es va despertant amb parsimònia: comença un nou dia. Com que Ripoll està ben bé encaixada al fons de la vall, només ens cal fer uns pocs metres i ja som fora, enfilant una pista que ens porta, en poca estona, fins a l’Ermita del Remei. A sota l’ermita hi ha una font amb ombra i taules de pedra. Aprofitem doncs per esmorzar a la fresca sota uns pollancres enormes. Poc després arribem fins a un conjunt de cases (El Puig, El Mir) que formen una mena de barriada dispersa de la ciutat, però aquí la tranquil·litat és absoluta: no se sent cap mena de brogit provinent de la vall. Després de creuar la Riera de Vilardell la pista comença una ascensió suau que ens endinsa a l’amplia Vall de les Llosses.

    A l’Oest del Ripollès, en contacte amb el Nord d’Osona (Lluçanès) i amb l’Est del Berguedà hi ha l’extens terme de Les Llosses que avui travessarem. És un terme força accidentat limitat al Nord per les muntanyes pre-pirinenques que segueixen una alineació E-O. Són les serres de Matamala i el Catllar. I pel Sud hi ha la Serra de Sovelles amb les muntanyes de Comià, Puig Cornedor, Santa Margarida de Vinyoles i Masagalls. Tots ells són relleus eocènics suaus coberts principalment per boscos de pi roig i roure martinenc. Es forma així un ampli corredor (la Vall de les Llosses) que té un poblament molt dispers. Els “nuclis” més importants d’aquesta vall serien: Les Llosses, Sovelles, Matamala, Vinyoles de Portabella, Vallespirans i Viladonja.

    Deixem enrere les ruïnes de la casa de Vallespirans i arribem al Coll de Sant Esteve de Vallespirans. Aquest és un punt elevat i una cruïlla de camins amb pals indicadors. El nostre GR tira avall seguint una pista encimentada que va paral·lela a un petit rierol anomenat de la Font del Perer. El paisatge és verd i frondós i els marges del camí, coberts d’herba, estan entapissats amb tota mena d’orquídies silvestres. Caminar per ciment es fa llarg i pesat. Els Germans pensem que, probablement, aquestes pistes que abans devien ser de terra, es van acabar pavimentant perquè resulta més còmode i pràctic per a la gent que viu en aquestes contrades. Respecte a això res a dir, sempre cal donar prioritat a la gent que viu al territori. Ara bé, potser caldria replantejar en aquests casos l’itinerari del GR i fer-lo passar per altres camins o corriols alternatius. Concretament aquesta etapa 9 del GR-1 transcorre en bona part per pistes encimentades i això és una llàstima perquè l’etapa és realment preciosa.

    El GR creua la carretera C-26 a l’alçada de l’Hostal Cremat i els Germans, assedegats, aprofitem per fer un beure i recuperar forces. Sempre s’agraeix un petit recés a l’ombra!

    Quan reprenem la marxa  els núvols han començat a cobrir el cel i l’escalforada disminueix. La pista ara planeja per amplis sectors de la vall. Les panoràmiques es dilaten en grans planes cobertes de conreus de secà: cereals,farratge, blat de moro, patates, ... S’aprofiten els replans i els fons de la vall i la resta està coberta pel bosc. Quan per fi deixem la pista de ciment i prenem un camí de terra ja ens falta ben poc per arribar al petit nucli de Portavella, amb l’església de Sant Martí de Vinyoles. El lloc és enlairat i magnífic i, per primera vegada, podem gaudir d’una bona vista sobre el Lluçanès. Aprofitem per dinar a l’era d’una antiga masia amb una robusta torre al costat que ara fa de casa de colònies. Després de menjar ens permetem de fer una reparadora migdiada.

    A la tarda canvia tot. Deixem de cop les pistes i ens enfilem per un corriol molt aeri que de seguida s’endinsa per boscos ombrívols. A les obagues podem caminar enmig de denses fagedes. Com les trobàvem a faltar! No cal dir que el color també ha canviat totalment. També van aflorant de tant en tant al costat del camí uns magnífics estrats margosos. El corriol s’enfila de valent fins a atènyer la magnífica talaia de Santa Margarida de Vinyoles a 1.205 m. d’alçada. Aquí si que hi ha unes bones vistes sobre el Lluçanès veí. La visibilitat no és molt bona però ens sembla distingir el Santuari dels Munts i enllà, molt més enllà, s’intueix el perfil del Montseny i Montserrat.

    Santa Margarida de Vinyoles ja té molta relació amb el poble d’Alpens al Lluçanès. Se’n tenen notícies des del segle XIII i es creu que hi havia l’antiga capella  del Castell de la Guàrdia de Ripoll. L’edifici actual, del 1854, va ser restaurat gràcies a un vot popular per donar gràcies per salvar la població de la pesta. Efectivament, els Germans llegim amb atenció la inscripció que hi ha damunt la porta de l’església: “ La por de la pesta me ha edificat”.

    A partir d’aquest punt el sender segueix unes pistes i camins més amples que baixen fort (fins a Alpens hi ha uns 400 m. de desnivell) Estem animats i aquests quilòmetres finals no se’ns fan gens pesats i, a la fi, a les envistes d’Alpens, parem a descansar una estona a l’oratori de Sant Antoni. Del poble proper ens arriba una remor, com si hi hagués una gran gentada. Quan entrem al poble veiem que tots els carrers són plens d’una gernació que visita la XII Trobada de Forjadors de Catalunya. Els Germans encuriosits, ens confonem enmig de la gent mentre sentim, de fons, els cops compassats sobre les encluses.