Fitxa de la 17ª Etapa: Sant Martí de Cavallera – Cambrils

Uns 15 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana però força dura per la quantitat de desnivells que hi ha ( és una etapa “trencacames”)  Cal anar ben calçat i tenir un mínim entrenament de fons. Atenció la senyalització és força deficient, millor tenir cartografia o documentació complementària.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 17 : Sant Martí de Cavallera – Cambrils

Estiu de 2015, dia 19 de setembre

    Al càmping, quan ens alcem, l’espectacle de la natura és magnífic. Una boira baixa i espessa s’arrapa al fons de les valls i damunt les fredes aigües del pantà de la Llosa del Cavall. Per damunt, la simfonia de muntanyes fa goig de veure: Busa, Bastets, Guixers, Lord, Ensija, Verd, Rasos, ... no acabaríem mai!

    El GR-1 o sender transversal també anomenat sender històric transcorre bàsicament pel Prepirineu. A grans trets el Prepirineu és una serralada situada al sud del Pirineu que pràcticament s’hi acobla però que és menys elevada. Els materials són més moderns, sedimentaris de l’era secundària i aixecats durant el plegament alpí. Bàsicament calcàries, gresos, margues i conglomerats donen aquest relleu d’ondulacions paral·leles en les quals les depressions margoses s’alternen amb les alineacions calcàries. L’amplada  d’aquesta serralada és variable i disminueix clarament d’oest a est.

   Reprenem el GR al punt on l’havíem deixat, a l’Ermita de Sant Martí de Cavallera. En aquests primers metres, de baixada cap a les cases del Soler, el sender està molt mal senyalitzat ( de fet això serà la tònica de l’etapa d’avui) i no és fins que entrem  dins un magnífic bosquet d’alzines que retrobem, de manera regular, el senyal. Baixant lentament anem acostant-nos altra vegada a les parets de la muntanya (la Serra de Campelles) i quan creuem a gual la Riera d’Odèn veiem que l’aigua s’escola per un congost vertical i tancat. I de seguida tornem a pujar per l’altra vessant. Si fins ara havíem baixat uns 300m. de desnivell ara ens tocarà tornar-los a pujar fins a la Creu de Fontcoberta situada a la carena de la Serra d’Odèn. Els còdols rodolen sota els nostres peus mentre pugem fent ziga-zagues pels camins pedregosos. Uns camins que s’han d’adaptar a aquesta orografia trencada i difícil.

    Després de la creu seguim una pista de ciment i, una mica més endavant, ens despistem i, per error, arribem fins a Odèn ( que és un nucli totalment dispers amb el castell enrunat i l’Ermita de Santa Cecília com a elements centrals) Però com que l’indret és enlairat i acollidor decidim de fer-hi l’esmorzar. La vista paga la pena i l’estona que hi passem també.

 Retrobem les traces del sender al lloc on ens havíem desviat i continuem. Aquí el GR-1 segueix un corriol poc marcat i les senyals de pintura tornen a ser molt escasses. En aquestes condicions costa de seguir el rastre. Passem per les cases de Rosselló, Oriola, alguns trams de pista asfaltada i la sensació d’estar travessant una contrada remota, lluny de tot.

   

Caminar. Caminar per aquests racons a vegades una mica ingrats, difícils però a la vegada intensament bells. Tornant als pensaments de Le Breton, transcrits per Enric Faura, caminar és una travessa del silenci. No seguim només un camí, el camí ens fa i ens desfà, ens inventa. Caminar no és simplement practicar un esport: és una invitació al plaer, al retrobament de les sensacions del cos i dels sentits. Existeix una ètica del camí que ens acosta al sentit de la vida.

    Tornem a baixar fort fins a la Riera dels Pouets al fons del barranc, ple de bardisses, fang i herba xopa. La pujada per l’alta vessant esdevé esgotadora. Els desnivells en aquesta etapa són molt forts ( en dos quilòmetres puges o baixes uns 300 m. de desnivell ).

   Damunt nostre es drecen, esveltes, les impressionants serres de Port del Compte i Odèn. Quan arribem per fi a la carena de la Garriga el panorama torna a obrir-se i podem arribar a veure Cambrils, el final de l’etapa d’avui. De fet ens cal fer uns metres per la carretera L-401 que tot fent ziga- zagues i flanquejant, arriba a Cambrils. El nostre GR però, es desvia aviat pel vell camí. Els Germans estem contents perquè recuperar el camí tradicional com a alternativa a la carretera pot ser una opció força atractiva. Però aviat veiem que això no serà ben bé així. A partir d’aquest  punt el GR està molt i molt mal marcat, sembla talment fet a pedaços i et fa passar per llocs poc avinents. Del vell camí, res de res, probablement es deu haver perdut i tota l’estona tens la sensació de que el camí més lògic, més coherent, es precisament la carretera ( i això no és pas un bon símptoma)

  

  Quan després de força estona arribem al grup de cases de la Sala ( El Racó, Cal Ros i Santa Bàrbara) Ja no deixarem la carretera fins el final. Per cert, aquest conjunt de cases està situat en un entorn excepcional, protegit pels vessants de la muntanya, encarat a migdia i amb un atractiu salt d’aigua ben bé al costat. Sens dubte un indret magnífic.

    La jornada senderista acaba al migdia en un populós restaurant de Cambrils. Cansats com estem, agraïm d’allò més el gratificant bany a la piscina d’aigua salada.

   

Fitxa de la 16ª Etapa: Sant Llorenç dels Morunys – Sant Martí de Cavallera

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana però amb algun fort desnivell. Cal tenir un mínim entrenament de fons i cal anar ben calçat perquè els camins són molt pedregosos.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 16 :  Sant Llorenç dels Morunys - Sant Martí de Cavallera

Estiu de 2015, dia 18 de setembre

    Aquest matí de dissabte és radiant. Després d'un bon esmorzar els Germans comencem a caminar. Fa una mica de fred i els primers metres de l'etapa transcorren per les urbanitzacions de les afores del poble. La gran majoria de les cases són grans, riques, amb uns jardins impecables. Tot plegat dóna al barri un cert aire de benestar. Aviat deixem els carrers i agafem un camí que ens portarà fins a Sant Serni. La petita ermita romànica del S XI, amb el seu petit cementiri envoltat per un mur de pedra dóna pas al camí que va cap al Santuari de Lord per un costat i cap a Coll de Jou per l'altre. Nosaltres tirem amunt, cap a Can Pasqual i després del corriol prenem una pista que acabarà transformant-se en un pedregar que en alguns llocs sembla una tartera! Mare meva, quina manera de començar la jornada! La pujada és forta i esgotadora: de fet és un camí ben poc atractiu.

    Els senderistes som conscients que mantenir la xarxa de senders en condicions ha de ser una tasca complexa i per tant agraïm sincerament la feina que fan la FEEC, l'Associació Catalana de Senderisme i els clubs excursionistes. En aquests casos però, es troba a faltar una elecció més encertada, més atractiva per fer el trajecte de Sant Llorenç fins a Coll de Jou. És només un suggeriment amable.

    A Coll de Jou la panoràmica és espectacular. Al nord tenim les espectaculars parets de la Serra de Querol i cap al sud el paisatge s'obre àmpliament i s'orienta cap a la Catalunya continental i Lleida, cap al Bages i, molt més avall, cap a Barcelona. Estem en ple Prepirineu, en el domini dels materials calcaris fortament plegats (Serra de Querol, Serra Seca, Serrat d'Odèn) El Solsonès és una terra central dins la Catalunya Vella, zona de pas i d'influències diverses, on limiten el català oriental i occidental. Aquí es dóna precisament la curiosa barreja dialectal anomenada xipella.

 

Un corriol pedregós inicia un prolongat descens cap a migdia. La vista se'n va instintivament cap a sud perquè, malgrat la calitja, l'amplitud és brutal. Observem pel llom d'una muntanya els cotxes que baixen cap a Solsona per la carretera LV4241b i que passaran pel Pla de la Batalla, el Cap d'Estaques i l'Hostal del Pla. És una visió ben curiosa. Una mica més endavant trobem en el nostre camí un conjunt d'edificis (Cal Pubilló i Puig Arnau) ben restaurats que ens fan pensar en una mena de Vilar Rural ( de fet en aquest cas es tracta d'un "poble rural") Tot això són noves formes de turisme familiar que s'han escampat amb força pel país. Són allotjaments rurals en un entorn singular on es pot gaudir de la natura, les excursions per l'entorn i les activitats pròpies dels Vilars.

   

El sender s'encaixa ara per sota de les parets del cingle i les baumes, les roques fumades per la primitiva ocupació i els salts d'aigua es van alternant en un tram del recorregut molt atractiu.  Quan camines per aquests llocs singulars (i com diu David Le Breton)  tens una sensació agradable i estranya a la vegada. És com si et trobessis sota la mirada, sota l'esperit d'aquests indrets. Com si hi hagués un "geni" dels llocs que és diferent d'un indret a un altre.

    Creuem el torrent i, a prop del poblet de Canalda, podem observar gent escalant per aquestes parets que, com la Roca de Canalda, voregen els 2000 m. Una mica més endavant entrem al bosc de Cavallera format per uns roures magnífics. L'espai és tan acollidor que decidim dinar-hi asseguts damunt l'herba. Aquí el temps s'atura i l'estona passa a un altre ritme més plàcid, més contemplatiu. Tornant a Le Breton quan canviem d'un lloc a un altre el "geni" d'aquest altre lloc ens convida a comportar-nos de manera diferent. És difícil d'explicar però, en aquestes coses, els Germans hi hem pensat més d'una vegada.

   

En aquest tram, el recorregut del sender va, a granstrets, paral·lel a la carretera L-401 que va cap a Odèn i Cambrils. El relleu és molt accidentat i els camins són difícils. Recorrem una zona de relleus montserratins amb conglomerats i roca calcària i la vegetació que ens anem trobant bàsicament està formada pel pi roig, el roure i el boix.

      

    Quan el camí surt de l'encaixonament que representa passar per sota els cingles, de seguida es torna a obrir cap al sud i la vista, magnífica, s'eixampla novament. Això és una constant de l'etapa d'avui. Veiem a l'horitzó el conjunt de cases de Sant Martí de Cavallera, el destí de l'etapa d'avui. A mesura que ens hi atansem veiem que al costat hi ha unes estructures enormes, com si fossin dues gàbies descomunals. Efectivament, en apropar-nos-hi ho podem apreciar. Es veu que es tracta d'un negoci de cria de rapinyaires a gran escala, els principals clients del qual són gent rica dels països àrabs. La veritat és que la infraestructura, vista de la vora impressiona. Realitats complexes i fins i tot qüestionables que conviuen amb el turisme i amb els modes de vida més tradicionals del país.

    Però avui als Germans ens interessa més la deliciosa ermita de Sant Martí de Cavallera, punt final de l'etapa d'avui. Una petita esglesiola romànica curosament restaurada. La tarda declina suaument mentre esperem l'arribada dels cotxes que ens han de recollir.