EL  CAMÍ  DE  LA  COSTA  (EUSKADI)

Abans de començar

    Tot i que recórrer el Camí de Sant Jaume no pot considerar-se senderisme ( a part de caminar i conèixer el país, sempre ha tingut altres connotacions) hem considerat interessant ressenyar en aquest bloc aquesta part de la ruta. És un recorregut poc massificat i per tant fàcilment li podem donar un enfoc excursionista o fins i tot senderista. Un cop més no farem massa anotacions exhaustives de tot l’itinerari, del temps i dels quilòmetres recorreguts (per això ja hi ha infinitat de guies) Més aviat parlarem de les impressions viscudes i donarem també algunes dades geogràfiques i històriques interessants.

    El Camí de Sant Jaume és dur. Cal estar entrenat a caminar perquè les etapes són llargues (de 20 a 25 quilòmetres diaris) i en el cas del Camí de la Costa els desnivells són considerables. També cal tenir present que, a diferència dels senders, el Camí de Sant Jaume massa sovint transcorre per trams asfaltats i això esgota molt.

INTRODUCCIÓ

    Avui en dia, el Camí de Sant Jaume (“Camino de Santiago” en castellà i “Donejakue Bidea” en basc) ha pres una tal volada que s’ha acabat convertint en un reclam turístic de primer ordre, superant així el seu marc de pelegrinatge estrictament religiós. Podríem dir que s’ha posat de moda, esdevenint gairebé un fenomen de masses. Tota mena de gent, avesada o no a caminar, el recorre sobretot cap a l’estiu i durant les vacances. Al seu voltant ha prosperat una indústria turística basada en els allotjaments, la restauració, els souvenirs, l’artesania. Aneu a Santiago de Compostela i sabreu de què estic parlant. Però fem ara un petit repàs dels orígens del camí.

    En l’Època Medieval a Santiago de Compostela hi anaven per molts camins pelegrins, viatgers i tota mena de comitives de gent en moviment. L’home medieval es movia força, entre altres coses perquè les comunitats eren relativament poc estables en el territori. Aquest moviment era simbòlic: el camí significava el desarrelament, una manera de pagar els pecats. Així mentre caminava en una obligada humilitat tal i com ho han de fer els pelegrins, la seva ànima es purificava desprenent-se de les coses materials. Amb el temps la “via dolorosa” de les antigues peregrinacions es va anar convertint en un sender de curiositat intel·lectual i d’intercanvi, és a dir una versió més turística. Els camins per anar a Santiago es van anar fixant fins a arribar als que coneixem als nostres dies (Camí Francès, Portuguès, de la Plata, Senabrès). Així al País Basc, els pelegrins que anaven cap a Santiago transitaven per dos itineraris principals: el de la costa i el de l’interior. La ruta de l’interior era un instrument de relació entre la Meseta Castellana i la Muntanya Basca mentre que la ruta de la costa, menys freqüentada, era un camí de referències més locals.

    Nosaltres hem fet només una part d’aquest Camí de la Costa, entre Hondarribia i Gernika tot travessant una bona part del País Basc, probablement la més euskaldun. Una ruta amb panoràmiques, paisatges i poblacions magnífiques que no presenta cap dificultat destacable, llevat de la llargària, potser excessiva, d’algunes etapes. La senyalització és molt clara i en cap moment hi ha la possibilitat de pèrdua, encara que no s’estigui avesat a caminar per la muntanya. Les viles segueixen marcant les etapes com ho feien en el passat: Hondarribia, Sant Sebastià, Zarautz, Deba, Markina, Gernika però no ho són tot: el més important segueix sent el camí.

1ª Etapa:  Hondarribia – Sant Sebastià

 Dia 19 d’abril de 2010      ( uns 24 quilòmetres)

     Hondarribia és una ciutat murallada, amb edificis vetusts, senyorials i carrers que són foscos pel color de la pedra. És una delícia deixar-se perdre pels seus racons, recórrer amb calma el barri de pescadors i confondre’s amb la gent que passeja al vespre. Per a nosaltres aquí comença tot i intentem assaborir aquests moments amb tots els sentits ben oberts. Demà serà un altre dia. Demà començarem a caminar.

    El matí s’ha llevat una mica gris però nosaltres comencem il·lusionats la nostra aventura. Al principi, impacients, volem trobar algun senyal, el primer. Preguntant arribem a l’ermita de Santa Engrazia i aquí veiem els senyals que ens acompanyaran tots aquests dies: uns panells, unes fites de fusta i unes fletxes grogues que trobarem pintades per tot, als murs, a les pedres, als arbres. Lentament anem guanyant alçada travessant primer els afores d’Hondarribia i, més endavant, els primers Baserri o Caserios magnífics, rodejats de verds prats de dall. La pujada és forta i el paisatge verd i frondós. Després de les darreres cases passem per l’ermita de Santiagotxo abans d’emprendre la darrera pujada fins el Santuari de Guadalupe. Acabem de començar i cal reconèixer que aquest primer ascens ens ha deixat tocats. Comencem a imaginar-nos  que aquesta podrà ser la tònica d’aquest Camí del Nord perquè veiem un relleu força abrupte en tota la línia de la costa.

   Davant l’esplanada del Santuari reposem i reprenem forces. Veiem els primers pelegrins, parelles amb motxilles enormes que semblen anar per feina, que de seguida segueixen endavant. Ens n’acomiadem amb una breu salutació “ Bon camí!”. Abans de continuar contemplem la magnífica badia de Txingudi amb Hondarribia a primer terme i Irun al fons. Després del Santuari podem optar entre pujar al Jazkibel o seguir un camí que planeja pel vessant de la muntanya en direcció a Lezo. El caminoi que puja al cim és tant dret, amb una pendent tant brutal, que ens sembla desmesurat. Optem pel camí de l’esquerra que en un suau i llarg descens ens permetrà gaudir d’unes magnífiques vistes de la vall del Bidasoa. Al fons, la remor industrial de Lezo ens acompanya fins que ens endinsem en un bosc mixt de pins i bedolls. Aviat fem un canvi de vessant i tornem a encarar-nos cap a la costa. La marinada ens refresca agradablement perquè el cert és que llueix el sol i ha començat a fer calor. Comencem a comprovar que els desnivells del camí són forts i molt sobtats amb pujades i baixades contínues. Ara mateix iniciem una llarga i pronunciada baixada fins arribar a Pasai-Donibane. Quan ja estem baixant per unes escales, el mar apareix sobtadament, amb un port estret però força important que ressegueix la badia de Pasaia. Pasai-Donibane és un dels pobles mariners més pintorescos i ben conservats de Guipúscoa, amb el seu carrer principal paral·lel al port. Dinem molt bé al Batzoki de Eusko Alkartasuna. Els Batzokis són restaurants oberts al públic però que a la vegada fan un paper de local social o punt de reunió dels simpatitzants o membres del partit polític en qüestió.

    Per passar a Pasai-San Pedro cal agafar una petita embarcació que va creuant el port durant tot el dia. És un trajecte molt curt però deliciós. Després del carrer principal (només n’hi ha un!) el camí torna a pujar bruscament fins la pista que ens durà al Far de la Plata. Un cop dalt i esbufegant novament, contemplem la magnífica vista sobre el tancat port de Pasai. Aquest és un camí molt transitat, amb força gent que hi fa la passejada fins al far. La gent d’aquest país són força caminadors i tindrem nombroses ocasions de comprovar-ho. A partir del far el Camí de Sant Jaume (a partir d’ara el “Camí”) esdevé un sender que voreja la costa tot compartint recorregut amb un sender de gran recorregut.

    Entre el cap Higer a la ria del Bidasoa i el cap  Matxitxaco a la ria de Mundaka, el litoral cantàbric basc és abrupte, amb penya-segats i pendents fortes que baixen ràpidament cap al mar, sovint en forma d’espectaculars “flysch” (una mena de fàcies sedimentària formada per capes alternades de diversos materials: gres argilós, calcària, esquist.)  Hi ha poques platges importants i en general és un litoral fracturat per les petites ries de Gernika, Deba, Orio, Pasaia i Bidasoa.

   La tarda és assolellada i l’aire és clar i net i per aquest caminet de la costa les panoràmiques són excel·lents. Mentre anem seguint el traçat d’un antic curs d’aigua (amb ponts i aqüeductes) podem veure que tant a la vora del mar poden viure-hi falgueres, que tots sabem que tenen uns requeriments d’humitat molt elevats! El camí canvia bruscament el rumb cap a l’interior  tot pujant una petita collada. És curiós però a l’altra vessant ja podem intuir la presència de la ciutat, tot i que encara no la podem veure. Una remor somorta ens indica la proximitat de Sant Sebastià. La jornada es fa llarga i les darreres passes del dia per pistes i carreteres asfaltades es fan pesades. S’agraeix la presència final del parc urbà de Ulia que ens permet un refrescant descens a la ciutat a l’ombra de frondosos arbres. Donostia apareix als nostres peus després d’un revolt del camí. Les magnífiques platges de Zurriola i Kontxako es despleguen davant nostre banyades pel tebi sol de la tarda. És un gran moment que assaborim amb tranquil·litat. La ciutat ens espera amb tots els seus atractius. Som-hi!    

2ª  Etapa: Sant Sebastià – Zarautz

Dia 20 d’abril de 2010    (uns 23 quilòmetres)

    El dia torna a aixecar-se gris i amb molta boira però quan sortim al carrer la ciutat ja està en plena ebullició. Hem decidit agafar un autobus fins a Igeldo perquè no som gaire amants dels recorreguts urbans. Quan l’autobús ens deixa bastant amunt del monte Igeldo, no arribem a veure el nucli urbà d’un poble que ens sembla molt dispers i, a més, la boira ho emmascara tot. Però sentim la remor de l’autopista A-8 que intuïm a prop. A vegades al País Basc tens la sensació que tot és proper, el riu, l’autopista, la carretera general, els pobles. I de fet és una mica  així perquè el país és petit i tens la sensació que tot és a l’abast.

   En començar a caminar no veiem les fletxes grogues i acabem preguntant per on va el Camí de Sant Jaume. Ens indiquen que cal seguir la carretera. Estranyats seguim endavant i si no fos que una mica més enllà veiem una fletxa groga solitària, pensaríem que ens han aixecat la camisa. Però aquesta consideració és injusta perquè aquí la gent és molt amable i en general es desviuen per ajudar-te o donar-te explicacions. També anem veient que el Camí pot tenir variants (“ todos los caminos llevan a Santiago” ens diuen amb sornegueria) encara que és més atractiu seguir el camí que indiquen les guies. Avui però, ens cal reconèixer que aquesta carretereta és bonica i agradable malgrat que la boira només ens deixa intuir una línia de costa trencada i abrupta.

    Hem pogut comptar amb els dits d’una mà els cotxes que s’han creuat amb nosaltres en aquesta carretera. Un silenci dens ens acompanya per aquests paratges poc poblats. Aviat arribem a una àrea de lleure que té molts panells indicadors. Veiem que el Camí de Sant Jaume és a prop, una mica més avall. I aquest és un d’aquells trams especialment agradables, amb una baixada suau i una alternança de prats i boscos. Aquí el camí és empedrat i segons les guies que hem consultat, aquests són trossos d’antigues calçades romanes. Són camins molt bonics i que tenen un gran valor patrimonial però a l’hora de caminar, cal vigilar molt bé on poses el peu perquè pots torçar-te’l fàcilment. Ens creuem amb un pelegrí i fem petar la xerrada una estona a l’ombra d’un bedoll. Això si que ho té el “Donejakue Bidea”, pots trobar-hi caminant gent de tota mena i amb una varietat impressionant de motivacions personals. Com ja havíem comentat, nosaltres hem donat a aquesta experiència un enfoc entre excursionista i turístic però anem comprovant que n’hi ha molts d’altres.

 

La baixada és ara pronunciada fins a la riba del riu Oria i després puja bruscament cap a l’ermita de San Martin de Tours. Amunt i avall com les muntanyes russes! Aquest camí és un autèntic trencacames!

  Orio és una població senyorial i magnífica. Té uns enormes casalots amb unes llegendes al costat dels portals que expliquen la història de l’edifici, de la família, del poble. L’església de San Nicolas de Bari està encaixada enmig del casc antic i conserva aquests porxos fets amb fusta que sempre conviden a seure una estona, prendre la fresca i recuperar forces. Però les forces es recuperen després del bon dinar que fem  en un dels nombrosos restaurants del port.

    La tarda transcorre plàcida, resseguint primer la riba de la ria per caminets agradables (encara que molts siguin de ciment). Després, quan tornem a trencar cap a l’interior, comprovem que la primavera ha esclatat amb força i que els prats són una explosió de flors i de colors: el botó d’or, el corniol, el gerani silvestre, els conillets, el pixallits, puntegen amb colors vius els camps de gramínies i lleguminoses que travessem. Més amunt comencen a aparèixer les vinyes de txacolín, implantades en unes pendents del terreny considerables. El xacolí és un vi una mica aspre, de grau alcohòlic relativament baix i de vida curta. És propi del País Basc i, en part, és fruit del seu clima. Un clima que a grans trets es caracteritza per la regularitat i la suavitat al llarg de l’any i també per una humitat ambiental considerable. En general la muntanya basca, baixa i amb força boscos, rep la influència humida dels vents atlàntics.

 Anem deixant magnífics Baserri (Caserios) a banda i banda del nostre camí, exemple de l’hàbitat dispers d’aquestes contrades. Finalment, en arribar prop del turó de Talaimendi, amb el seu càmping al costat, podem ja contemplar una magnífica panoràmica de Zarautz amb la seva llarga platja i al fons, amb el sol ponent, el poblet de Getaria. Espectacular.

    Entrem a la població per la carretera principal però aviat ens anem adreçant cap al Passeig Marítim, una de les artèries vitals de Zarautz i on es concentra bona part de la seva activitat turística. Efectivament, terrasses, bars i restaurants de tota mena s’alternen amb locals dedicats a la venda o lloguer de material per als surfistes. I és que aquesta és una de les platges més famoses del País Basc on es practica aquest esport. Però l’activitat turística a Zarautz ve de lluny: ja al segle XIX la reialesa i l’aristocràcia venien a passar-hi llargues temporades. Una bona mostra la tenim en els nombrosos palauets i cases senyorials. Les activitats econòmiques històriques de la vila han estat però l’agricultura, les drassanes, la pesca costanera i la pesca de balenes.

 Estem cansats i les nostres darreres passes del dia s’encaminen cap al casc antic, cap a la Plaça de la Música i tots els carrerons que l’envolten. Quan nosaltres arribem als pobles, després de la caminada del dia, acostuma a ser l’hora en que les criatures surten de les escoles i als carrers i les places veiem molta gent en moviment: nens, pares,avis, adolescents. Nosaltres, asseguts en una terrassa tot fent una cervesa, contemplem en silenci aquest formigueig humà i no podem deixar de pensar que amb tanta canalla no s’acabarà el món! 

 3ª   Etapa: Zarautz – Deba

Dia 21 d’abril de 2010    (uns 22 quilòmetres)

    Com cada dia, avui també, el dia s’alça tapat. Rere els vidres de la finestra veiem com, poc a poc, la vida torna a començar al poble. Avui la boira vé del mar i amb prou feines envaeix una estreta franja de la costa. Però l’espectacle és magnífic.

    El Camí de Sant Jaume torna a dividir-se i pots optar per pujar a l’Ermita de Santa Bárbara o bé seguir la carretera N-634 que passa per la mateixa línia de la costa. Ens decidim per la segona opció i resulta ser una caminada d’allò més agradable i francament, molt concorreguda. Gent de tota mena fa aquest recorregut en les dues direccions, amunt i avall. Molts corredors, jubilats amb xandall i pas decidit, turistes de tots els colors i gent del país que només passeja i bada. Si en un dia laborable aquí hi ha aquesta animació, ens podem imaginar com deu estar aquest passeig els caps de setmana o durant les vacances d’estiu!

   A Getaria no ens hi parem. Quan fas un trajecte llarg a peu, molts llocs, moltes coses, les passes de llarg. No tens temps per a tot i potser et caldria fer les etapes més curtes. Seria un altre plantejament: menys temps caminant i més temps veient i visitant coses. Enfilem per un carrer costerut i empedrat que ens pota a la sortida del poble. Aviat tornem a travessar el paisatge basc guipuscoà. Un país verd amb baserri  dispersos arreu, prats de dall, vinyes i algun clap (pocs) de boscos de pi (pinus radiata). És un paisatge molt humanitzat, sempre sents la remor d’algun motor, testimoni d’una activitat humana que mai s’atura. Si considerem que al País Basc no arriba al 3% el percentatge de la població activa que es dedica a l’agricultura podem parlar doncs d’un model rural periurbà, fortament interpenetrat per la ciutat. Per tant la divisòria entre món urbà i món rural es fa difícil de traçar.

   Quan arribem a Askizu podem veure, durant una estona, un partit de pilota basca. Alguns nois del poble han improvitzat aquest partit per passar l’estona. Hem vist alguna retransmissió a la televisió i ens fa gràcia veure que aquest és un esport viu i que no el practiquen només els professionals. D’Askizu a Zumaia ens anem creuant amb altres pelegrins (ja hem comentat que no ens en trobem gaires) Són individus solitaris, de poques paraules i, pel que podem deduir de les breus salutacions, estrangers.

    El Camí va resseguint l’escarpada costa basca i ens permet tornar a contemplar els espectaculars “flysch” que arriben ben bé fins arran de mar. Les anomenades Muntanyes Basques tenen un relleu jove, de tipus alpí. Són un sistema orogràfic on dominen les margues cretàcies i les calcàries. Després d’un revolt pronunciat apareix Zumaia al fons d’una petita ria. Precisament a Zumaia hi ha la rasa mareal d’Algorri, un conjunt de penya-segats d’estrats verticals de gran interès geològic. A les afores del poble, aprop de la finca que conté el Museu Zuloaga, hi ha un interessant espai natural protegit, una mena d’aiguamolls que serveixen de refugi a les aus i on hi trobem la vegetació pròpia d’aquests indrets: tamarius, joncs i les gramínies càrritx (ampelodesma mauritanica) i borró (amophila arenaria). També es poden observar alzines en algunes raconades.

   Quan entrem al poble és migdia i coincidim amb l’hora de dinar dels treballadors de les drassanes del port. Una corrua de gent surt animada i es dirigeix cap al poble, suposadament per anar a dinar. Nosaltres els seguim amb l’esperança de poder dinar en algun lloc intreressant. Finalment acabem anant al Batzoki del Partit Nacionalista Basc i tot i que fins ara no ens podem queixar del menjar que ens han donat (la qualitat en aquest país sembla assegurada), aquest restaurant no pot comparar-se amb el Batzoki de Pasai. Durant el dinar la Isabel em comenta que avui no pot més i que agafarà l’Euskotren fins a Deba. Jo hauré de continuar sol. Fa molt de temps que no faig una caminada llarga en solitari i la veritat és que la perspectiva m’agrada i m’inquieta al mateix temps. Sé que les sensacions, que la percepció de les coses, són diferents.

    Sortint de Zumaia el camí puja ben dret, el sol pica de valent i comença a fer molta calor. Les panoràmiques es van dilatant i el camí esdevé atractiu, singular, tant bon punt deixes els trossos asfaltats. És un d’aquells moments en que penses: “quina sort estar caminant ara i aquí, amb aquests paisatges, amb aquest estat d’ànim!” Estic ben sol i les fletxes grogues són sempre una agradable sorpresa que trobes quan la necessites. El nucli enlairat d’Elorriaga són només quatre cases agrupades però que invariablement tenen una taberna. En aquest país en qualsevol racó és possible fer un mos!

    El camí ara inicia un descens prolongat cap al fons de la vall on hi passen la carretera N-634 i l’autopista A-8. Deixo els prats plens de bestiar i els horitzons oberts i vaig endinsant-me en la frondositat de les arbredes: bedolls, roures, freixes, castanyers, pollancres... ocasionalment quan hi ha algun aflorament calcari pots arribar a veure algunes alzines. El camí passa per indrets realment bonics i em costa poc arribar fins la carretera, a la Venta de Santuaran. Aquí la carretera creua l’autopista per un pont. M’estic una estona repenjat a la barana contemplant el trànsit continu i sentint el brogit que l’acompanya. I comparo velocitats, objectius, destins,... Si anés en un d’aquests cotxes de ben segur que no pensaria en aquestes coses! Pregunto per Itziar i em comenten que és a prop, a tocar. Però la dona es queda pensativa un instant i acaba afegint: “Pero hay que ir!” El “Donejakue Bidea” segueix ara per petits senders, que voregen rierols, en un tram frondós i humit. Abans d’arribar a Itziar saludo en basc un senyor que està cuidant el seu hort al peu del camí. Em contesta en basc i quan veu que no l’entenc malgrat el meu somriure s’ho fa venir bé per iniciar una conversa en castellà. És hospitalari i xerraire de mena i acaba convidant-me a entrar a casa seva i fer una cervesa. Amb una franquesa admirable em posa al corrent de les circumstàncies de la seva vida, i jo que li agraeixo aquesta estona de conversa després d’una tarda més aviat solitària i contemplativa. Ens acomiadem i segueixo el meu camí perquè els núvols comencen a tapar el cel i ja ressona algun tro llunyà.

  Quan arribo altre cop a la carretera, amb la població de Itziar visible al capdamunt, veig un mini-bus que baixa del poble. No m’ho penso dues vegades, l’encalço i pregunto al conductor si va a Deba. Tinc sort. La baixada per la carretera que voreja la costa és vertiginosa i a cada revolt puc contemplar  una magnífica posta de sol amb el cel rogent i uns núvols amenaçadors.

    El poble està situat a la ria que forma el riu Deba. El port ha estat un dels elements que ha influït més a la història del municipi, en el comerç de la llana de Castella en el passat i avui en dia la ria, la platja i el port representen un atractiu turístic important. En són un bon testimoni les cases d’estiueig (i algun hotelet  ben conservat) que donen a la platja i que tenen un encant ben especial.

    Al vespre, després de retrobar-nos, ens perdem passejant pels carrers del casc antic fins que, inevitablement, acabem anant a parar a la Plaça Major. Algunes terrasses conviden a seure i a badar una bona estona. Ha començat a ploure.

4ª Etapa: Deba – Markina

Dia 22 d’abril de 2010

Nota: Aquesta etapa no l’hem pogut fer caminant perquè ha estat tot el dia plovent i no hem volgut arriscar-nos a fer una caminada tant llarga i amb relativament pocs llocs d’aixopluc. Ha estat doncs un dia diferent, hem anat a buscar el cotxe i hem fet un turisme més clàssic visitant Aia, el Parc Natural de Pagoeta, la casa- museu Zuloaga i finalment hem passejat tranquil·lament per Markina. Podem considerar-nos afortunats d’haver tingut només un dia de pluja en plena primavera!

5 ena Etapa: Markina – Gernika

Dia 23 d’abril de 2010    ( uns 25 quilòmetres)

    De bon matí sortim d’Ikestei, un allotjament que està més a la vora d’Iruzubieta que de Markina. Com cada matí el cel és cobert de núvols però avui la boira és pixanera i tots els camins apareixen molt enfangats degut a les pluges d’ahir. Després del nucli d’Iruzubieta comencem a caminar per camins que s’endinsen als boscos de Biscaia tot travessant valls i muntanyes de clima atlàntic. La comarca de Markina presenta un relleu confós, accidentat, amb una perifèria muntanyosa i ondulada. Els prats, sempre verds, s’alternen amb boscos de pins de repoblació (el pinus radiata). Queden petites rouredes i algun alzinar en els escassos afloraments calcaris. Podríem dir que en queda ben poca de la vegetació primitiva i original del país. Avui en dia dominen, de forma aclaparadora, les landes, les repoblacions de coníferes i els prats. Amb tot convindria fer algunes reflexions sobre el panorama forestal actual del País Basc. Caldria remuntar-nos molts anys enrere (segles fins i tot) per trobar una cobertura arbòria del territori tant important com l’actual. Si bé és cert que aquesta massa forestal està formada majoritàriament per coníferes és absurd negar-li el seu caràcter de bosc (malgrat que puguem enyorar els antics boscos atlàntics formats per fagedes i rouredes) A més, és important assenyalar que aquesta gran superfície arbrada implica avantatges mediambientals importants: regulació del cicle hidrològic i conservació del sòl. 

   Sabem que l’etapa d’avui és llarga i pel que sembla el temps es presenta insegur. Ens fem el propòsit de mantenir un ritme constant que ens permeti aguantar fins la tarda sense defallir. L’etapa és solitària, gairebé no ens creuem amb ningú i tornem a caminar per un paisatge d’hàbitat dispers on dominen els baserri aïllats i hi ha pocs nuclis de població importants. Aviat arribem a Bolibar, poble allargassat i a on hi trobem el Museu Bolibar. A aquesta hora del matí, el museu és tancat i només podem contemplar una petita estàtua del personatge mullada per la roina. Costa imaginar la relació del gran militar i polític sud-americà amb aquest petit poblet biscaí. En algun lloc hem llegit que la família tenia algunes cases al poble, entre elles la que ocupa avui el museu.

    Sortim de Bolibar per un camí de llambordes que es troba, en molts trossos, en un excel·lent estat de conservació. Aquest camí porta a la Col·legiata de Ziortza, un dels punts emblemàtics de la ruta xacobea de Biscaia i hostatgeria de peregrins. En alguna guia hem vist el nom de Zenarruza referint-se al mateix monestir. A Euskadi cal vigilar amb el tema de la toponímia perquè, si la població o indret tenia un nom castellà, pot ser que aquest nom tingui ben poc a veure amb l’original basc ( ens va costar caure en que Fuenterrabia era Hodarribia!). El problema és que hi ha gent, i també algunes guies, que fan servir encara el topònim castellanitzat i això, sovint, genera confusió.

   Aquest paratge respira pau i silenci, no hi ha ningú i només se senten els esquellots d’algun ramat llunyà. Llegim en silenci els cartells explicatius que ens parlen de la fundació al segle XI, dels monjos de la Trapa, de l’esplendor del XVI ... es nota que aquest és un d’aquells punts espirituals i emblemàtics del país. Ens n’allunyem per pujar al Coll de Gorontzugarai de 400 metres i punt culminant de l’etapa. Els camins d’aquests boscos estan molt enfangats i, en alguns punts, costa Deu i ajuda caminar sense enfonsar-te, sort en tenim dels bastons de caminar extensibles! Avui gairebé agraïm aquest tros de carretera que, d’una manera suau, inicia un suau descens cap a Munitibar. La boira embolcalla els vessants costeruts de les muntanyes que ens envolten, atapeïdes d’espesses pinedes. El silenci dens i humit, només es trenca per la remor d’algun cotxe que sentim però que no veiem.

    De Munitibar ens enfilem cap a Aldaka i pel camí tornem a trobar les familiars ermites que puntegen tot el Camí de Sant Jaume. La jornada avui és realment solitària i varem fer bé de proveïr-nos d’una mica de menjar a Markina perquè la taberna on teníem previst dinar, a Zarra, és tancada. Fem doncs un àpat frugal i continuem endavant per camins que travessen unes rouredes força ben conservades en uns paratges realment magnífics. Per uns moments hem pogut imaginar-nos com eren els antics boscos d’Euskadi. Més avall comencem a creuar-nos amb molts riuets i rierols envoltats de boscos de ribera amb pollancres, verns, freixes, avellaners. L’històric pontet que creua el riu Golako està ben senyalitzat i ple de cartells que expliquen la història d’aquest indret. Justament per aquí passava els camí de peregrins dels temps antics, l’antiga i original ruta xacobea del Nord. En aquests espais sempre t’hi atures uns moments i no pots deixar de pensar en el pes de la història, en la transcendència del camí.

    El Camí de Sant Jaume és la via iniciàtica més representativa d’occident. Des del segle XI, el cristianisme l’ha convertit en una ruta de peregrinació purificadora per a tots aquells que busquen una realitat superior. A més dels devots, el camí també l’han recorregut mags, alquimistes, místics i cabalistes deixant-hi nombroses empremptes. Apart de les ermites, esglésies i símbols cristians de tota mena, el camí també és ple de tot tipus de senyals i misteris que hom pot intentar desxifrar llegint la nombrosa bibliografia que hi ha al respecte. Com ja havíem comentat al principi, totes aquestes circumstàncies converteixen el Camí de Sant Jaume en un atractiu turístic de primer ordre.

    Després de Eletxalde-Arratzu baixem cap a Olazarra seguint les traces d’un Via Crucis que ens porta fins l’antiga ferreria, a la riba del riu Golako. Amb tots els quilòmetres que ja portem a les cames, la pujada a Marmiz és dura i costa molt emprendre pendents pronunciats sense defallir. Darreres pinedes, darreres pistes forestals abans d’arribar a Ajangiz, poble tranquil i silenciós que viu ja a la perifèria de Gernika.

    La ciutat es veu, nítida, al fons de la vall però a nosaltres encara ens queden un bon grapat de quilòmetres i que, en aquest cas, s’hauran de fer per carretera. Ens ho prenem amb calma i a la fi arribem, esgotats, a Gernika, final de l’etapa i del nostre periple per terres basques. Avui al vespre ens deixarem portar per l’ambient d’aquesta ciutat, per la gentada que omple els carrers davant les tasques i restaurants, pel silenci dels jardins que envolten la Casa de Juntes amb el roure, l’Arbre de Gernika que és el símbol de les llibertats del poble basc. Cansats, fem les darreres passes del dia buscant un lloc on sopar i acabem confonent-nos amb la gernació que envaeix els carrers. S’ha fet fosc i comença a fresquejar.