Fitxa de la 15ª Etapa : La Vall d’Ora – Sant Llorenç de Morunys

Uns 14 Km. Etapa que no pertany al GR-1

Etapa mitjana però força dura, amb uns desnivells notables i amb uns quants passos difícils en els que cal parar atenció. Cal tenir entrenament i anar ben calçat La senyalització és clara fins a Busa (itinerari color taronja que surt del pàrquing de la Vall d’Ora) però a la baixada el camí és clar però sense senyalitzar. És interessant doncs documentar-se amb bons mapes abans d’emprendre aquesta excursió.

Etapa 15 : La Vall d’Ora – Sant Llorenç de Morunys

Primavera de 2015, dia 23 de maig

    Aquest matí de maig és força fresquet en aquestes contrades i fa un dia radiant. Tenim ganes doncs de posar-nos en camí i enfilar-nos cap a Busa. Seguirem les traces d’un itinerari senyalitzat que ha de portar-nos fins al Capolatell. Al principi d’aquest recorregut sortint del pàrquing trobem l’Ecomuseu i la Masia del Pujol. Aquests són equipaments que paga la pena visitar però avui els Germans hem d’anar per feina perquè tenim una bona tirada. Només començar la pujada esdevé molt pronunciada fins que arribem a l’anomenada Rasa d’Orriols. Des d’aquest punt elevat i amb una bona vista la casa d’Orriols, restaurada de manera impecable, senyoreja l’indret. (“que bé que s’hi deu estar aquí!” pensem tots) Però com sempre hem de continuar amunt cap a la Serra de Busa.

  

  Aquesta serra està envoltada per unes cingleres força inaccessibles, els accessos són difícils i han de fer-se pels anomenats graus (el grau de Vilamala, el d’Orriols i el de l’Escala) Nosaltres haurem de superar aquest darrer. Abans d’arribar-hi però, i just quan ja estem a tocar de les impressionants roques, trobem unes estalactites gegants penjant damunt nostre. Impressionant. Arribem al grau de l’Escala i, efectivament, per superar el malpàs,  hi ha una escala metàl·lica d’una bona colla de metres de llargada, collada a la roca. Això ens permet superar la verticalitat del pas. Més amunt però necessitem l’ajuda d’un cable d’acer per a poder grimpar per un tram certament complicat. Passat aquest petit tràngol arribem al Turó de l’Escala i des d’aquí ja comencen els prats de Busa: ja som a dalt.

   

El camí voreja la cinglera fins assolir un punt enlairat que gaudeix de molt bona vista. Podem veure la feréstega Serra dels Tossals ( la de la tempesta de l’etapa anterior), el Pedraforca, intuïm el Cadí, El Port del Compte i, cap a l’oest endevinem les llunyanes serralades del Montsec. Aquest és un punt culminant de la jornada, un d’aquells indrets on cal quedar-s’hi una bona estona tot contemplant el paisatge i reflexionant sobre la immensitat del món.

   

   El Pla de Busa és una superfície gairebé tabular amb capes margoses i calcàries que es van alternant. La Serra de Busa, en canvi, és un suau sinclinal que està envoltat per cingleres ( Capolatell, Capolat i Cogul) Això l’ha convertit al llarg de la història en un lloc estratègic militarment parlant: fou fortalesa militar el segle XIX, hospital de sang i camp de concentració i quarter general Carlí.

  

 Iniciem la travessa pels prats i els boscos de pi de Busa. Sense seguir una ruta molt definida passem a prop de Ca l’Artiller i fem via cap a Sant Cristòfol de Busa, una esglesiola romànica situada a 1.360 m. Aquí ens trobem en Pep que avui fa les tasques d’intendència i suport logístic amb el cotxe. Compartim junts una estona de conversa i bones vistes.

   

A partir d’aquest punt enfilem el camí que porta directe cap al Capolatell (anomenat també Presó de Busa) Passem pel costat de l’enorme edifici de la Vila i seguim avall amb un sol ja molt alt i que pica de valent. Aquests metres es fan llargs i pesats fins que, finalment, arribem al pont metàl·lic que permet superar la gran escletxa que separa el Capolatell de la resta del massís. Aquest roca isolada, plena de traïdores escletxes per tot arreu, té un aspecte desolat i inhòspit. Costa poc imaginar les condicions infrahumanes en que devien estar els presoners confinats en aquest cim remot i, inevitablement, penses que la brutalitat humana ha estat present en aquests indrets que per altra part no deixen de ser bells i salvatges.

Amb aquesta barreja de sentiments i sensacions refem els camí fins al Mirador, punt culminant, setial de la vista i lloc on haurem d’emprendre el difícil camí de baixada. El cert és que aquesta talaia és impressionant. És un lloc d’una verticalitat notable. La vista instintivament se’n va cap avall, cap al fons de la vall on hi ha el pantà de la Llosa del Cavall amb la virada carretera que baixa cap a Solsona. Sant Llorenç dels Morunys ens apareix enfront, adossat al vessant assolellat. La Vila és la capital de la Vall de Lord i ha estat sempre un petit centre de la capçalera de la comarca. En un determinat moment la indústria tèxtil, famosa per l’elaboració dels “piteus” (una mena de draps grollers de llana) assolí una certa importància en l’economia de la comarca.

   

 Des d’aquí dalt estant ja intuïm que la baixada serà llarga i difícil però confiem, un cop més, en la “saviesa”  del traçat dels graus i corriols de muntanya que et permeten superar aquests desnivells d’aparença impossible. Efectivament, de sota mateix del Mirador surt un grau que baixa vertical amb uns quants passos d’una certa dificultat. Després el corriol flanqueja baixant molt lleugerament just per sota de les roques del cingle. És un camí llarg i pesat que et dóna sovint la sensació de que no avances, de que no baixes prou (cosa que evidentment no és així!) però el cert és que el corriol és intensament bell, amb una vegetació exuberant que tamisa suaument la llum del sol amb colors delicats. Després d’una bona tirada fem un canvi de vessant i trascollem just per sota de les roques del Capolatell (mare meva si n’hem arribat a fer de volta!) La vegetació ara canvia de cop i travessem un bosc esclarissat de pins puntejat de tant en tant per les carcasses enormes d’uns roures vells i decrèpits.

  

  L’escenari, cal reconèixer-ho és una mica fantasmagòric. A partir d’aquí el camí, molt més assolellat i sec va baixant, també amb una forta pendent, cap al pantà. La calor comença a notar-se de valent i el racó bucòlic i herbat que envolta l’ermita de Sant Iscle, s’agraeix força. Ja només ens queden els darrers pendissos per dins la pineda que ens deixa veure les aigües lluents del pantà, com una promesa de frescor al final de la jornada. A baix de tot, a les Cases de Posada, ens espera en Pep amb el cotxe. Això ens estalvia els quilòmetres finals de carretera que ens falten encara per arribar a Sant Llorenç.

    Tot i no haver seguit les traces del GR-1 (no hem vist cap rastre de l’antic traçat del GR-1) sens dubte avui els Germans hem tingut una magnífica jornada senderista.