Fitxa de la 20ª Etapa : Pallerols – Benavent

Uns 21 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa llarga i bastant dura, sobretot per la pujada contínua. La senyalització és deficient i és millor portar mapes i GPS complementaris. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 20 : Pallerols – Benavent

Hivern de 2016, dia 6 de març

    Les darreres etapes que estem fent del GR-1 estan cada vegada més allunyades dels nostres llocs de residència, de manera que ens veiem obligats a fer llargues aproximacions en cotxe. A la nostra societat cada vegada necessitem més l’automòbil per a tot, per a la feina, per anar a comprar, per a l’oci, per als viatges ... és normal doncs que sovint arribem a sentir-nos-en cansats. Le Breton diu que “ el caminador és una persona que surt del cotxe perquè està tip de sentir-se acorralat a dins”. Nosaltres també decidim deixar el vehicle, la velocitat  i ens posem a caminar, a avançar pas a pas. Això, sens dubte, s’acosta més a la condició humana. Caminar és el plaer de sentir-se en un lloc donat sense tenir-ne cap necessitat. Caminem i parlem de tot i de res: és la conversa en estat pur.

    Aquest matí el dia torna a estar ben tapat però avui intuïm que s’aixecarà i acabarà sortint el sol. Deixem Pallerols i tornem a endinsar-nos al bosc seguint uns corriols que baixen suaument. Aquest bosc és prou madur i els pins no estan tant afectats per la processionària. En part és gràcies a que es tracta d’un bosc mixt d’alzines i pinassa. Sota els nostres peus el conglomerat s’esmicola i tot el terra és una catifa de plantes aromàtiques ( farigola, romaní, espernallac, ...) Als fondals més humits hi ha boixedes i sovintegen les clapes de fenàs. És un d’aquells bosquets on és d’allò més agradable caminar-hi tranquil·lament.

    A poc a poc el paisatge es va obrint i comencem a veure la veïna Vall de Rialb amb el curs del riu al fons. Sempre és agradable i interessant acostar-se a un riu, creuar-lo, canviar de vessant, trobar el pont. El riu sempre té una simbologia especial, enmig d’una caminada el riu vol dir un canvi, un punt d’inflexió, una perspectiva nova. Al costat del Rialb els Germans esmorzem relaxadament mentre, per damunt els nostres caps, passen uns quants bernats pescaires. És un lloc magnífic i està començant a deixar de fer aquell fred tant viu del matí.

  A partir d’aquest punt el sender segueix uns camins amples, arreglats de fa ben poc. Això comporta, és clar, que trobem ben poques senyals de pintura del GR. La direcció és clara però, pugem amunt de manera constant cap a les serres que es veuen a l’horitzó damunt nostre. (en aquest cas ens ha estat de gran ajuda l’aparell de GPS on hi tenim la ruta marcada). Si girem la vista enrere, cap al sud, tenim una àmplia panoràmica de la Depressió Central que s’obre davant nostre. Al fons, com sempre, distingim les siluetes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. Els núvols han escampat i el sol comença a lluir amb força i després de la masia de Maçaners la pujada esdevé contínua, sense treva. Ens anem acostant inexorablement a les Serres exteriors occidentals del Prepirineu.

    El Prepirineu català occidental és potser menys fred que l’oriental però és més sec i més àrid i, al llarg de la història, ha estat més sotmès a les invasions. Així, del segle XV al XVIII la densitat de població ha estat igual de feble que al Pirineu. Els conceptes que Pierre Vilar fa servir per al Pirineu de “tancament, isolament i fragmentació” que ens porten a les nocions de “refugi, laberint i finalment passadís” també serien vàlids per aquest Prepirineu occidental català. En aquest sentit el Prepirineu occidental s’emparenta, per la complexitat de la seva estructura i l’isolament dels seus centres vitals, amb el Pirineu.

    A mesura que ens enfilem el fred és més viu i quan arribem a l’alçada de la Casa Nova de Turpí, la panoràmica s’obre cap a l’est, cap al Prepirineu central que és d’on nosaltres venim. Veiem ben nevades les muntanyes del Port del Compte, del Cadí i tot el laberint muntanyós del Solsonès. Una visió molt aèria i força impressionant.

    Estem ja molt alts i el cansament es comença a notar. Davant nostre podem veure a l’horitzó, el final d’aquesta Serra de Turpí que sembla no acabar-se mai. Si, allà al final de tot, hi ha d’haver l’esperat Coll de la Serra. Canviem de vessant i comença a bufar un vent glaçat i si volem dinar tranquils ens haurem d’arrecerar. Ara aquí, ara allà, comencem a trobar les primeres clapes de neu. A les ruïnes de la Gavarresa podem dinar amb l’agradable escalfor que dóna aquest sol d’hivern. Estem esgotats però aquest moment i aquest lloc paguen la pena. El Coll de la Serra és a tocar. Quatre pujadetes més i ja hi som.

     L’excursió d’avui tenia premi, però aquest premi estava reservat per al final. L’espectacle del coll estant, és formidable. És un d’aquells moments en que sembla que tots els elements s’hagin combinat per a fer-lo irrepetible, únic: la vista, els colors, la llum, el nostre estat d’ànim. Davant nostre s’estén, ampla i plena de matisos, la Conca de Tremp.

    Aquí, les grans línies del relleu que veiem són constituïdes per potents cornises calcàries, vastos escarpaments que s’orienten cap al nord del costat pirinenc (les Serres interiors de Sant Gervàs i de Boumort) i que miren cap al sud del costat de l’Ebre (les Serres exteriors del Montsec). Entre aquestes unitats s’excava una conca perfectament dibuixada: La Conca de Tremp (Pierre Vilar)

La baixada a Benavent des del Coll de la Serra es fa pel Grau de Moles, un caminet magnífic i deliciós que travessa els boscos tupits situats a sota mateix del Roc de Benavent. El sol de tarda i la neu de les obagues ens amenitzen aquest tram final de l’etapa d’avui. Passem per indrets molt bonics, molt equilibrats. Sembla que totes les coses estiguin en la seva proporció justa: les roques, el bosc, els camps, la llum, les primeres cases del poble. Benavent és un llogarret minúscul i silenciós. Els Germans en marxem sense haver-hi vist ni una ànima, només la presència de cotxes aparcats i de roba estesa ens indiquen que encara hi viu gent.