Fitxa de la 19ª Etapa : Oliana – Pallerols

Uns 15 Km. Etapa que pertany al GR-1 

Etapa mitjana sense cap dificultat especial tot i que cal para atenció a la senyalització que en alguns trams és deficient. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 19 : Oliana – Pallerols

Hivern de 2016, dia 31 de gener

    Els Germans sortim d’Oliana i comencem a caminar. Avui el dia és gris i tancat, un dia rúfol. Les expectatives que teníem de gaudir d’àmplies panoràmiques (recordem l’etapa anterior) poden quedar doncs, força frustrades. Però a l’hivern, en aquestes contrades, els dies així sovintegen. Ja fora vila, travessem l’Horta d’Oliana, una plana fèrtil i ben cultivada.

   Com deia Pierre Vilar, a la part mitjana dels rius pirinencs, trobem una sèrie de conques de dimensions, orígens i trets geogràfics variables ( Baixa Ribagorça, Pallars Mitjà, Conca de Tremp, Urgellet, Conca d’Organyà, Trau d’Oliana) però amb un mateix tipus de paper humà : al mateix cor de la muntanya salvatge i difícil, la vida cristal·litza al voltant d’una horta estreta i abrigada, lloc de refugi, de conservació, nucli d’irradiació i finalment, etapa de reconquesta.

   Abans d’arribar al nucli de Tragó, creuem el pont penjat sobre el Segre. Les aigües grises i fredes s’escolen indiferents cap a la gran plana que espera més avall. Abans però, el riu quedarà encallat a l’enorme embassament de Rialb. Hem entrat de ple en el país dels pantans. El GR encara la direcció de Peramola i seguim travessant extenses planures (Pla de Tragó, Plans de Palau) A poc a poc ens anem enfilant cap al poble fins que hi entrem pel barri de Can Cané. La vila és endreçada i acollidora i bé mereix una petita visita. Avui l’etapa és curta i podem perdre’ns una bona estona pels pintorescos carrers del poble que estan plens de cartells explicatius de força dades històriques. Així ens assabentem que Peramola va ser una de les viles incendiades pels borbònics durant la Guerra de Successió. Ens sorprenen també els porxos amb les bigues de fusta esculpida. Si no fes aquest dia tan rúfol, vindria molt de gust seure una estoneta al sol, al costat d’aquests safareigs esplèndids.

 Sortint de Peramola els camins comencem a enfilar-se cap a la Serra de l’Aubenç. El nostre corriol puja fins que se situa  a sota de la cinglera, després va a trobar la carena i finalment trascolla a l’altra vessant. Aquesta serra té una direcció NE-SO. La vessant sud oest és de roca calcària i el terreny és abrupte, trencat per cingleres impressionants. El paisatge i la vegetació són mediterranis, amb pinedes de pi blanc, alzines, garrics i matollar. La vessant nord est en canvi, és més eurosiberiana amb boscos de roure i pi roig.

   El nostre camí va pujant lentament i cada vegada ens n’adonem amb més contundència que, aquest any, la processionària està causant uns estralls impressionants als boscos de pi. Fins al punt  d’esdevenir una plaga, fins al punt d’arribar a enlletgir el paisatge i causar una visió depriment. Aquest hivern ha fet poc fred i aquestes alteracions del clima poden produir, lamentablement, fenòmens com el que ara veiem. També hi ha altres factors, és clar, com l’excessiva presència de pinedes en detriment dels boscos autòctons que tenen més biodiversitat. L’altra cara de la moneda és la  bellíssima visió dels cirerers florits tot i que som conscients que per l’època de l’any en que estem no els tocaria florir encara.

   Quan el camí comença a carenejar, a circular enlairat, la visió és més àmplia i sembla que puguis eixamplar una mica els pulmons. El sender baixa zigzaguejant i segur que ens deixarà gravats a la memòria racons feréstecs i bells. Mai sabrem apreciar prou bé aquests moments que vivim intensament, moments únics, irrepetibles. Quan camines amb els altres estrenys els lligams que tens amb ells. David Le Breton ens diu que caminar es troba al mateix cantó que l’amistat, la lentitud, la conversa, que és tot allò que és gratuït, que fas sense esperar-ne res a canvi, només pel plaer de fer-ho. Mentre que a les nostres societats vivim immersos en el culte a la urgència, l’eficàcia, la comunicació, la velocitat, l’utilitarisme ... Per això ens agrada tant caminar, perquè volem fugir, de tant en tant, d’aquesta manera de viure que ens aclapara. És com si, pel sol fet de caminar, plantéssim cara, decidíssim què en volem fer del nostre temps. Simbòlicament doncs, el caminador agafa el seu propi camí.

    I el camí ara davalla suaument cap a Pallerols. L’etapa d’avui ha estat força tranquil·la tot i que en algun punt el senyal del GR s’ha perdut ( això ja comença a ser una constant en les darreres etapes) però en general l’hem pogut fer amb comoditat. Llàstima que el dia ennuvolat no ens ha deixat gaudir del tot del paisatge de l’Alt Urgell, al límit amb la Noguera.

   Trobem el poblet silenciós i buit, no es veu ni una ànima. Destaca l’església parroquial de Sant Esteve i un gran edifici ben restaurat però tancat amb pany i clau. Pallerols pertany al municipi de la Baronia de Rialb i està situat als vessants occidentals de la muntanya de Sant Marc.

   Hi tornarem un altre dia amb més llum, més sol i de ben segur que la imatge que ens endurem serà una altra. Ara però, aprofitem aquest silenci i aquesta pau per dinar tranquil·lament. Estem bé.