Fitxa de la 9ª etapa Aiguafreda - Montseny (1ª Part)

Uns 23 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa dura i sobretot llarga, estàs tot el dia caminant perquè hi ha més de set hores de caminada real. Cal estar entrenat i en forma.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

Fitxa de la 9ª etapa Montseny – Campins (2ª Part)

Uns 17 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa mitjana però amb força desnivell. Cal estar mínimament entrenat perquè és cansada. Nosaltres hem acabat l’etapa a Campins i no a Sant Celoni com marca la Guia.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

9 ª Etapa: Aiguafreda – Montseny – Campins

Tardor del 2010,  dies 20 i 21 de Novembre

    El dia és fred i desavinent. Uns núvols de plom pesen damunt el cel i un fred tallant ens dóna la benvinguda en fer les primeres passes. Sortim d’Aiguafreda i immediatament comencen les pujades que ens encaminen cap al Tagamanent. Estem en territori del Parc Natural del Montseny i aquí la senyalització del GR és excel·lent, amb unes senyals metàl·liques situades en tots els punts estratègics del recorregut. Per això avui no haurem de patir.

    Tornar al Montseny sempre és una experiència estimulant. Tots nosaltres tenim una imatge més o menys idealitzada d’aquesta muntanya i tots els seus noms mítics: Matagalls, Turó de l’Home, Les Agudes, El Pla de la Calma, Tagamanent, El Gorg Negre. Des de qualsevol punt de vista el Montseny ofereix una amplitud i una intensitat de paisatge impressionants. En dies de bona vista, des dels cims més alts, pots abastar per tots quatre costats, bona part del país. El Montseny sempre ha estat considerada la “muntanya” per excel·lència (glossada per molts escriptors: Joan Maragall, Guerau de Liost, Pere Ribot, Apel·les Mestres i tants d’altres) i s’instal·la  a les portes de Girona i l’Empordà i del Vallès i Barcelona. El Montseny pertany a l’anomenada Serralada Prelitoral i n’és el massís muntanyós de més grandària. Com hem pogut anar comprovant en el nostre periple pel GR-5, en aquesta “serralada” la successió de muntanyes no és ni homogènia ni contínua. De fet és formada per blocs majestuosos però individualitzats (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny) de manera que entremig s’hi instal·len les valls i les vies de comunicació. El Montseny no n’és l’excepció, malgrat la seva grandària no contribueix a l’aïllament de la Catalunya interior: el Congost evita l’obstacle.

 

 Els germans esbufeguem de valent mentre pugem pels pendissos que ens encaminen cap a un Tagamanent cada vegada més tapat. Quan parem a esmorzar i a recuperar les forces ja veiem que el dia s’acabarà complicant. Un fred viu i una boira enganxosa presagien el xàfec imminent. En arribar al Collet de Sant Martí, a tocar de Can Bellver i de Ca l’Agustí, la visibilitat és nul·la, amb prou feines abasta els vint metres. Amb aquesta perspectiva ni tant sols ens plantegem pujar al Tagamanent, que és a deu minuts.

    Un paisatge fantasmagòric envolta els edificis, una petita llacuna, algun arbre escadusser. I el silenci, dens, pesa com una llosa quan entrem en un bosc esclarissat d’alzines sureres. Uns blocs granítics arrodonits i clivellats semblen emergir de la terra aquí i allà. L’espectacle, enmig de la boira, és fascinant.

   

 

  Aviat sortim al Pla de la Calma i aquí, sense la protecció del bosc, comença a ploure de valent. Aquesta vegada els germans hem de protegir-nos bé de la mullena perquè en aquest tram del camí sabem positivament que no trobarem aixopluc. Des d’aquests plans enlairats les panoràmiques són magnífiques però avui els germans ens hem de conformar amb visions fugisseres de la boira arrapada al terra i la llum espectral d’un cel grogós que només es veu quan les ràfegues de vent bufen amb força. Aquests lloms ondulats i allargassats només acullen una vegetació formada per landes de bruguerola, ginestell i falgueres. No deixa de ploure i quan arribem a les runes del Cafè, trenquem cap avall amb l’esperança de que, en endinsar-nos a la vall, el temps canviï. Però al Montseny les pluges equinoccials són habituals, la humitat és considerable i els dies com avui, boirosos i covats per la condensació, sovintegen. A mesura que anem baixant per un frondós bosc d’alzines i roures va deixant de ploure i, al cap d’una estona, podem contemplar un barret de núvols cobrint els plans enlairats de La Calma. La baixada cap al Sot del Bassau és vertiginosa i cal posar-hi els cinc sentits perquè tot és ben xop i la relliscada pot aparèixer en qualsevol moment. Els germans baixem en silenci travessant aquest bosc de pedres negres, humit i ombrívol. Al Montseny sovint la potència de la natura impressiona i en alguns moments t’arriba a aclaparar.

    Arribem cansats a la masia del Vilar i dinem en unes taules situades en una feixa just a sota de la gran era. Fa fred, molt fred i mengem gairebé en silenci. Des d’aquest punt podem veure el fons de la vall, puntejada de cases i amb ullades de sol. Aquesta visió ens fa pensar que allà baix les coses són més acollidores i amb aquest esperit reprenem aviat la marxa, avall que fa baixada cap a Sant Martí del Montseny! Abans d’arribar-hi però travessem la Riera de Collformic i ens estem una bona estona contemplant els salts d’aigua, els gorgs i tot l’univers vegetal que cobreix aquests fondals. De fet, i exceptuant el naixement de La Tordera, el Montseny no compta amb cap riu important però els encaixaments dels torrents i les rieres han produït fondalades i parets com aquesta conegudes per sots, que tenen aquest aspecte impressionant i salvatge.

    A partir de l’ermita de Sant Martí (minúscula i encisadora) el camí apareix sembrat de cases i petits nuclis disseminats. Realment el poble del Montseny, al límit de tres comarques: Vallès Oriental,Osona i La Selva, té un poblament molt dispers i per això ens dóna la sensació de que no acabem d’arribar-hi mai. Finalment força cansats i amb les  darreres clarors del dia hi fem cap i, a la Fonda, ens acull un bon amic. Després d’una jornada com la d’avui, dura i amb un temps força desavinent, arribar i trobar-te un bon allotjament, companyia i un bon sopar reparador, és mitja vida!

   

    Els germans assaborim aquests moments sabent com en són d’importants aquestes petites coses! Val la pena fer les caminades per poder-les gaudir en companyia.

 L’endemà reprenem la marxa amb forces renovades. Sortim del poble per caminois agradables que van pujant suaument entre boscos frondosos d’alzines i castanyers, alguns gegantins i molt antics, dignes d’admirar. La riquesa vegetal del Montseny és remarcable. És com una mena d’illot pirinenc en plena Catalunya prelitoral. La muntanya presenta una superposició d’estatges vegetals clara i completa: a les parts més baixes hi ha les formacions més pròpies de la regió mediterrània, els alzinars i més amunt les rouredes. A partir dels mil metres apareix la vegetació de tipus euro-siberià, les fagedes i alguns claps d’avetosa. Finalment, als cims culminants, es donen les condicions per a que hi pugui viure vegetació alpina.

 

  Els germans continuem la lenta ascensió que ens ha de dur fins a Font Martina. Quan arribem al càmping fa un fred que pela i decidim fer una mica de ressopó per recuperar forces. Aquesta és una àrea de lleure molt freqüentada. És plena de cotxes aparcats i de gent de tota mena que van amunt i avall, fent activitats diverses. De fet el Montseny és una muntanya molt humanitzada. És un paisatge cultural que és molt a prop de l’àrea metropolitana de Barcelona i per aquest motiu ha calgut aplicar-li mesures de protecció que preservin tots els seus valors. L’any 1977 es va aprovar el Pla Especial del Parc del Montseny i l’any 1978 va ser declarat reserva de la biosfera per la UNESCO. D’aleshores ençà la gestió del Parc ha anat encaminada a preservar els sistemes naturals i el patrimoni cultural de la muntanya tot garantint i ordenant les activitats econòmiques i l’ús social del Parc.

  

    Abans de començar a baixar cap al Sot de l’Infern (el nom ja ens indica que caldrà baixar molt!) donem una darrera mirada al Turó de l’Home que, majestuós, es dreça damunt nostre. Aquest camí de baixada té raconades magnífiques. La llum del sol es filtra per entre les branques atapeïdes dels arbres de ribera. L’aigua de la riera salta enjogassada i, de tant en tant, un pontet de fusta travessa les aigües transparents. D’indrets com aquest, en que totes les coses semblen encaixar produint aquest conjunt harmònic, normalment no te’n trobes gaires. Al Montseny però, d’aquests racons, d’aquests llocs especials te’n pots trobar forces. Per aquest motiu molta gent té una imatge idealitzada d’aquesta muntanya. Més avall, quan ja hem deixat el curs de la riera, el camí segueix baixant i comencem a trobar càmpings plens de bungalows i caravanes.

   

    Tot plegat forma part de l’oferta de serveis d’aquesta muntanya que, malgrat la regulació i la protecció que ofereix el Parc, no deixa d’estar intensament explotada turísticament.

   

    Després del conjunt d’edificacions de Can Riera de Ciuret el GR pren camins més planers enmig de rouredes i castanyedes, travessem  la carretera que va de Sant Celoni a Santa Fe i deixem, ben a prop, el nucli de Fogars de Montclús. El dia s’ha tapat una mica però es nota que encarem el vessant solei de la muntanya: comencen a aparèixer els pins, un arbre que al Montseny, no és molt abundant. Aquesta pista, ampla i polsosa planeja amb vistes sobre la vall de la Tordera, el Montnegre i el Vallès Oriental. Els germans portem moltes hores caminades i comencem a notar els efectes del cansament perquè les converses ja deriven en quan i on decidirem dinar. Finalment trobem una bona clariana a la vora del camí amb una catifa de pinassa que acull, generosa, els nostres cossos cansats. Tampoc és que xerrem gaire però a vegades no cal, estem bé, cansats però bé. I les hores se’n van sense pressa.

Després de la impressionant masia de Can Pere Poc, el camí davalla sense contemplacions cap a l’amplia vall de la Tordera. I ara si que les vistes esdevenen espectaculars. Cada dos per tres hem de parar per contemplar la panoràmica. A més ha tornat a sortir el darrer sol de la tarda, aquell que no escalfa però que dóna una il·luminació magnífica. La nostra vista abasta lluny, molt lluny, fins la Serralada de Marina, Collserola i Barcelona! Als nostre peus ja veiem les cases de Campins on acabarem l’etapa. De tant en tant però, girem la vista enrere i contemplem els lloms gegantins del vell Montseny que s’enfilen amunt, amunt. El Montseny és sens dubte el bloc més imposant de tota la Serralada Prelitoral i, per la seva forta individualitat, ha esdevingut un símbol, un referent.

    Les paraules de Pere Ribot poden servir per a que els germans ens acomiadem de la muntanya després d’aquestes dues magnífiques jornades: “Mirant fit a fit aquest Montseny incommovible, direm que som a casa, que la nostra heretat espiritual té per capçal el Montseny, per braços ferms el Pirineu, i per cor Montserrat. No es capgira així com així una muntanya. Tampoc el nostre esperit.”  

Fitxa de la 8ª etapa Sant Feliu de Codines – Aiguafreda

Uns 21 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa llarga i força dura. Cal estar entrenat perquè és molt muntanyenca i hi ha força desnivells.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

                 

8ª Etapa : Sant Feliu de Codines – Aiguafreda

Tardor del 2010, dia 03 d’octubre

    A primera hora del matí, als carrers de Sant Feliu encara s’hi veu poc moviment: són aquelles hores plàcides dels matins de diumenge, quan la gent encara no s’ha llevat. Passem pel costat de l’església de Sant Feliu molt antiga i esmentada per primer cop pels volts de l’any 1000 com una església sotmesa també a Sant Cugat, sector del Fai. Els carrers de la Sagrera, estrets i tortuosos, ens menen a poc a poc a la sortida del poble on podem veure algunes cases modernistes i nombroses cases d’estiueig.

    Per la carretera ens enfilem cap al Cim d’Àligues i continuem per un camí que davalla suaument cap a la Riera de Vallbona. Prenem un corriol que s’enfila per un atapeït bosc d’alzines fins a  l’Alzina de la Creu. Estem ja força alts i veiem que aquest dia ennuvolat, té una atmosfera clara que ens permetrà tenir bones vistes. Després d’una baixada per una zona força humida, plena de falgueres i avellaners, desemboquem a un camí de cornisa, el primer del dia, que davalla cap a Sant Miquel del Fai que ja veiem enfront nostre. Fem la primera parada del dia per contemplar la Vall Blanca que s’estén, ordenada, sota nostre amb Riells del Fai al fons.

  Els germans passem ben bé a tocar de Sant Miquel del Fai. Coneixedors de la fama d’aquest indret no podem deixar d’admirar la singularitat d’aquest paisatge deguda sobretot a l’efecte de l’aigua sobre l’espai. Els rius Rossinyol i Tenes creen salts d’aigua, petits llacs i balmes enormes. A l’angle de la cornisa sedimentària del Fai, el riu Tenes s’aboca per un fall (o caiguda) de prop de tres-cents metres, dividit en tres salts, sobre la vall. Per sota del primer salt està situat el singular monestir de Sant Miquel. L’espectacle és magnífic i paga la pena aturar-s’hi una estona. Quan pugem al Turó de l’Ullar, ja a l’altra vessant de la cinglera, podem contemplar una panoràmica espectacular sobre el Vallès Oriental, amb Montserrat, Sant Llorenç del Munt i Collserola al fons. Aquest sol espantat dóna una llum neta que ens apropa les coses, que torna aquests paisatges imponents més pròxims i assequibles.

   

   A partir d’aquí el GR. Es va allunyant progressivament de la cinglera. En general es poden apreciar encara els efectes del gran incendi forestal de l’any 1996 que va arrasar la zona. Els camins, més o menys costeruts estan molt embardissats i acabem amb les cames plenes d’esgarrinxades. Arribant a la masia de l’Ullar (en runes però dempeus encara) trobem el control d’avituallament d’una cursa de muntanya. Alguns participants, amb evidents símptomes de cansament, devoren amb fruïció galetes maria.   

         

   Nosaltres ja fa estona que anem perdent el senyal del GR. I tenim la idea de preguntar pel camí al responsable d’aquest control. L’home es desfà en tota mena d’explicacions plenes de detalls de la toponímia local, però molt local: que si aquell torrentot, que si aquelles runes, que si aquelles feixes. A vegades aquesta mena d’orientacions, malgrat la bona fe amb que es fan, acaben despistant més que cap altra cosa. Els germans senderistes per fer via, en tenen prou amb indicacions generals. Així doncs, pugem pel Torrent de Puigfred cap a Sant Pere de Bertí sense cap mena de senyal, per intuïció. Finalment i més per sort que per cap altra cosa, retrobem les traces vermelles i blanques ja ben a prop de Sant Pere. El conjunt de cases que envolten l’església estan situades en un punt alt, un indret privilegiat que marca un canvi de vessant: ara ens encarem decididament cap a la Vall de Congost, amb àmplies panoràmiques sobre el Tagamanent, La Calma i el Montseny.

    

    A partir d’aquest punt el camí voreja sempre el cingle i ens dóna el plaer de caminar per una de les parts més espectaculars i aèries dels Cingles de Bertí. Aquests cingles formen part també de la Serralada Prelitoral i estan formats pels característics costers de retrocés més o menys abruptes. Aquestes cingleres estan formades per roques calcàries i gresos eocènics i tota la zona és coberta per denses pinedes mediterrànies.

    Els germans arribem cansats a una mena de plataforma abocada sobre l’abisme. Decidim dinar i recuperar forces en una jornada que està resultant prou dura. El lloc és privilegiat. Als nostres peus s’estén, atapeïda de vegetació, la Vall del riu Congost, artèria important que comunica el Vallès amb la Plana de Vic, la Depressió Prelitoral amb les darreres planícies de la Depressió Central. Sabem que per aquestes fondalades, a prop, hi ha tots aquests indrets mítics de l’excursionisme català: El Sot del Bac, Els Sots Feréstecs, El Sot de Montmany. L’estona passa sense pressa, gaudint de la tranquil·litat, de la companyia i d’una conversa distesa, gairebé balsàmica. Una llum fugissera es filtra per les agulles d’aquest pi que ens cobreix.

    

 

 A estones només sentim la remor del vent constant. Possiblement és un d’aquells moments que no tenen preu i que són irrepetibles. Quina sort doncs ser-hi!

    Després de dinar reprenem la marxa i ben aviat tornem a perdre el senyal, aquesta vegada definitivament. Comença ara aquell procés de discussions, de mirar el mapa del dret i de l’inrevés, de llegir les explicacions de la guia sempre una mica prosaiques: “a la dreta es deixa un camí que baixa...”, “ es deixa un camí a l’esquerra i es continua  cap a la dreta, nord...”, “ bifurcació...”. El cas és que en un moment o un altre caldrà baixar per un grau i aquí cal no fer broma perquè podem prendre mal.   

      

   

    Després de molt buscar en trobem un que baixa fort però que ara ja no sabem si és el Grau de les Avellanedes o un altre. Però perduts com anem no ens queda altre remei que tirar avall. Avui els germans estem indignats: hem perdut el senyal del GR-5, que és un dels senders més importants del país! Farem arribar la nostra queixa a la Federació per a que en siguin coneixedors: la decisió és unànime.

    A partir d’aquí tot ho farem per intuïció. Sabem on està Aiguafreda i la direcció que cal prendre però el sender ja s’ha acabat, ara tot són pistes de desembosc, camins forestals i corriols desdibuixats. Em vénen a la memòria les excursions de joventut, en una època en que els camins tradicionals començaven a perdre’s i encara no hi havia la tradició actual de senders i camins senyalitzats. Aleshores, molt sovint, les sortides a la muntanya acabaven en unes marrades impressionants que malmetien l’encant de la pròpia excursió.

    Fins a prop de l’Oller no recuperem el GR-5 i des d’aquesta gran masia, Aiguafreda ja és a tocar. Entrem cansats al poble, amb aquella sensació agredolça d’haver-nos perdut algun tros final, probablement més interessant del que hem fet. Però com que això no ho sabrem mai decidim no encaparrar-nos-hi i acabem el dia com ja és habitual: amb una cervesa ben fresca baixant gola avall!  

Fitxa de la 7ª etapa Sant Llorenç Savall – Sant Feliu de Codines

Uns 14 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa força plàcida sense cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

7ª Etapa : Sant Llorenç Savall – Sant Feliu de Codines

Primavera del 2010, dia 16 de Maig

    Aquesta etapa és curta i agradable i pot ser considerada com la matinal d’un dia assolellat i clar.

    De bon matí sortim de Sant Llorenç i anem encarant per camins, corriols i pistes la Carena de la Serra de la Codina amb els seus turons de terra rogenca característics de la zona. Aviat veiem que l’atmosfera és molt neta i podem apreciar, mentre esmorzem, una bona panoràmica sobre el Vallès i la Serralada Litoral a migdia, enfront nostre els Cingles de Gallifa presidits pel Castell i, més al fons, el Montseny. Els germans estem convençuts doncs que avui és un molt bon dia per caminar i, encara que el recorregut és curt, segurament veurem força coses. Sortim per veure el món, per deixar perdre la mirada sobre tot allò que és nou o que ja coneixem però que redescobrim a cada passa i això converteix cada excursió en un itinerari apassionant.

  Una mica més endavant, després del Coll de Penjallops, veiem a migdia les muntanyes de Sant Sebastià de Montmajor i el Farell enmig d’una gran massa verda i boscosa. Podem intuir que, tot just darrere, hi ha Castellar del Vallès, Setmenat, Caldes de Montbui, el Vallès més pla i, en definitiva, molt més poblat. El GR-5 transcorre en bona part pel Vallès, pels sectors més muntanyosos situats al nord de la comarca i concretament resseguint la línia de la Serralada Prelitoral. El nom de la comarca “Vallès”, ens parla d’un complex de valls suaus i madures amb els fons terraplenats per al·luvions recents. Els cims boscats fan contrast amb les fondalades ben cultivades i avui, en gran part, ocupades també per la indústria. Al Vallès la transició entre la Depressió Prelitoral i els relleus que l’emmarquen és desigual. El contacte amb la Serralada Litoral, Sant Llorenç del Munt i el Montseny és bastant brusc, mentre que en aquesta part on estem ara, el Vallès s’eleva més lentament cap als altiplans del Moianès, a Castellterçol. Si no hagués estat per Collserola, el Vallès hagués esdevingut una prolongació dels suburbis barcelonins. Recordem que, a les darreres dècades del segle XX, es varen poder aturar projectes d’urbanització monstruosos com el de Gallecs que haurien densificat  la comarca molt més de com la coneixem avui.

 Però avui, caminant per aquests camins tant tranquils, els germans no veiem aquest Vallès tant densament poblat, veiem amplis paisatges de vegetació frondosa i sempre verda, amb un cel blau i net i algun núvol passatger. Quan creuem el Torrent de la Ferreria, a prop de Can Brossa, passem per sota del Castell de Gallifa on avui s’hi venera una alternativa Mare de Déu de l’ecologia. Tenim doncs una bonica visió dels Cingles de Gallifa coronats per La Mola, voluminosa i inconfusible. La resta del relleu està estructurat en costes de conglomerats que s’incorporen per la seva duresa als relleus de la Serralada Prelitoral.

    La caminada continua ara per camins i pistes que van vorejant boscos i camps de conreu. Creuem a gual la Riera de Gallifa (sempre m’ha semblat un moment fantàstic quan t’has de descalçar i travessar les fredes aigües d’un riu!) i després prosseguim per una vall ample i oberta amb una bona visió de la mola de Sant Sadurní presidint el poble de Gallifa. Deixem la remor agradable de la Riera de Gallifa que circula paral·lela al nostre costat i ens enfilem per un corriol atapeït d’una vegetació selvàtica, en alguns trams un autèntic túnel verd. Quan sortim al torrent de la Beliarda ja estem a tocar de la carretera BP-1432. Ja es poden veure les casetes i els horts que sempre estan a la perifèria dels pobles i  intuïm la presència de Sant Feliu de Codines que probablement se’ns faria present en tombar el proper revolt de la carretera. Però avui no arribarem al poble, al final de l’etapa, sinó que ens desviem per anar a dinar a una restaurant proper. Així els germans celebrarem  plegats que també hi ha etapes plàcides, en les que caminar pot esdevenir un autèntic plaer!

Fitxa de la 6ª etapa Rellinars – Sant Llorenç Savall

Uns 23 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa dura i llarga, molt muntanyenca. Cal estar entrenat i dur bon calçat perquè a la Serra de l’Obac i a Sant Llorenç del Munt sempre hi ha camins i algun pas que són complicats.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

 6ª Etapa: Rellinars – Sant Llorenç Savall

Hivern del 2010,  dia 28 de febrer

    A primera hora del matí, el poblet de Rellinars està tranquil, gairebé desert. Només la remor llunyana d’algun motor trenca aquesta quietud. Els germans comencem amb moltes ganes aquesta etapa perquè estem convençuts que, avui per fi, farem un recorregut plenament muntanyenc, sense zones periurbanes ni urbanitzacions ni territori desendreçat. Avui travessem l’Obac i Sant Llorenç del Munt, dos dels massissos més emblemàtics del centre del país.

   Només començar el GR. Creua la Riera de Rellinars i passa pel costat d’una antiga fàbrica en la qual encara es pot veure la sínia de fusta. Són traces del passat industrial de Rellinars, avui desaparegut. El camí va pujant entre boscos de pins i alzines resseguint una carena pedregosa. A la nostra esquena, anem deixant enrere el massís de Montserrat que, enorme, ocupa encara tot l’horitzó. Arribem al conjunt de “Les Cases” que si en el seu dia devien ser magnífiques, avui es troben en runes l’una i en un estat d’abandó l’altra. Travessem uns antics camps de conreu fins que entrem al bosc i arribem a la Font de la Boada. És una font de mina amb una bassa al costat. Aprofitem l’avinentesa per esmorzar i gaudir d’aquest indret ombrívol i acollidor. Però avui fa fred i aviat reprenem la marxa sempre ascendint i endinsant-nos més i més al cor del massís. El paisatge boscós, presenta una vegetació frondosa i sempre verda característica de l’alzinar muntanyenc, amb les alzines, els arboços, el marfull, l’aladern i, a més alçada, la moixera i el boix. Els pins els trobem en altituds inferiors i ocupant espais més rocallosos. Aviat comencen a aparèixer les belles i espectaculars formacions rocoses d’aspecte montserratí: passem a tocar de l’espectacular Castell dels Bocs i, una mica més endavant, al fons, ens apareix l’esvelta figura del Paller de tot l’any.

  L’Obac és una muntanya plena de camins, corriols, canals, fondalades, coves, balmes i pous de glaç, una delícia per els excursionistes però a la vegada un indret perdedor i feréstec. Ara seguim per camins aeris amb bones panoràmiques cap al Vallès malgrat que el dia està una mica ennuvolat. Anem deixant Montserrat cada vegada més enrere i, a poc a poc, ens acostem al Paller de tot l’any (hi passarem ben bé pel costat) i, una mica més enllà, ja veiem les roques de Castellsapera.

    Els germans estem força impressionats perquè en aquesta carena pelada i pedregosa (entre el Coll del Correu i el Coll de les tres Creus) tenim una visió panoràmica impressionant d’una bona part del país. Situats com estem a la Serralada Prelitoral i fregant els 900m. d’alçada, podem contemplar Manresa, una bona part de la Depressió Central, el Prepirineu i al fons, nevada, la Serralada Pirinenca. És un d’aquells moments en que agraeixes de tot cor haver decidit fer la caminada!

    Els germans continuem la llarga marxa per un camí que va alternant trams que es passa per dins d’un dens bosc d’alzines, amb claps de roca nua del conglomerat típic d’aquesta muntanya. De fet per aquesta zona del massís (concretament pel Coll de Correu) passava l’antic Camí Ral de Barcelona a Manresa. Els camins rals eren rutes concedides i afavorides pels reis i així els masos, hostals i viles per on passaven gaudien de certs privilegis, comunicacions millors i comerç. El tram del camí ral de Barcelona a Manresa que travessava l’Obac era el més perillós, amb diferència, de tot el trajecte. Només observant l’entorn del Coll del Correu, solitari, feréstec i ple d’amagatalls, s’entén que atragués l’activitat bandolera durant els segles XVI i XVII.

    Els germans segueixen el seu camí sense adonar-se que, amagat darrera una monumental alzina, en Capablanca observa encuriosit la seva lenta marxa. Però avui ja té la feina feta i, molt probablement, els deixarà continuar sense destorbar-los.

   A partir de Coll del Boix ens encarem ja decididament cap a Sant Llorenç del Munt, amb el Montcau al fons. Estem molt alts, per sobre els 900 m. i el fred és viu. Les hores de ruta s’acumulen a les cames i la suau davallada cap a La Mata i el Coll d’Estenalles ens dóna un petit respir.

    La Serra de l’Obac es separa del massís de Sant Llorenç de Munt precisament al Coll d’Estenalles on neix la Riera de les Arenes que també fa de partió. Sant Llorenç del Munt també té una morfologia montserratina (amb els monòlits característics: “El Cavall Bernat”, “La Castellassa”, “El Morral del Drac”) i culmina en una carena llarga, d’uns 5 quilòmetres, que va del Montcau a la Mola i es manté entre els 900 i els 1000 m. separant el Bages (Mura) del Vallès (Sant Llorenç Savall).

    Deixem a mà dreta La Mata, una magnífica masia que va viure el seu esplendor durant la puixança agrària dels segles XVII, XVIII i XIX. Avui La Mata és de la Diputació de Barcelona i acull les oficines del Parc Natural. Una mica més avall arribem al Coll d’Estenalles on hi ha el Centre d’Interpretació del Parc.

    Estem ben bé al rovell de l’ou de la zona de serveis del parc i es nota: carretera, aparcament,cotxes,autocars i gent, molta gent de tota mena. Això contrasta vivament amb la solitud dels paratges que hem deixat enrere. Fins a Coll d'Eres hi arribem per la civilitzada pista asfaltada, això si, de formidables vistes sobre el Vallès. A Coll d'Eres decidim fer un dinar frugal encara que no sigui precisament un lloc tranquil i solitari: en diumenge una munió de persones el travessen en trànsit cap al Montcau o cap a la Mola. Però els germans, cansats ens abstraiem d’aquest ambient i dinem tranquil·lament comentant les anècdotes i vivències del matí, fins i tot la inquietant presència, tot just intuïda, al Coll de Correu.

   La baixada per la Canal del Llor és vertiginosa i ho fem submergits enmig d’una vegetació espessa i atapeïda. Aquí l’alzinar presenta la seva versió més selvàtica, amb les lianes enfiladisses penjant de les branques dels arbres. El lligabosc, l’aritjol i la vidiella ajuden a donar aquesta imatge de verticalitat. Quan sortim al Collet del Llor les panoràmiques sobre la Vall d’Horta són excel·lents i els camins de cornisa que emprenem són aeris i perillosos. Una darrera baixada molt vertical ens mena fins a la Font del Llor, un racó ombrívol amb plàtans enormes i la remor reconfortant de l’aigua que corre.

    A partir d’ara el panorama canvia radicalment, entrem a la Vall d’Horta que, per terrenys plans s’anirà eixamplant progressivament. Deixem a mà dreta la magnífica masia del Marquet de les Roques, d’estil modernista i que fou propietat de la família del poeta Pere Quart (Joan Oliver). Avui aquest edifici i bona part dels terrenys que l’envolten són propietat de la Diputació de Barcelona i a fe que ens ho recorden a cada moment amb cartells, fites i senyalització de tota mena! A vegades tanta propaganda arriba a cansar! La Travessa de la Vall d’Horta, amb el sol ja cap a la posta és molt agradable malgrat el cansament acumulat en aquesta etapa certament dura. La muntanya de Sant Llorenç, a la nostra esquena comença a desdibuixar-se. Les nombroses masies d’origen medieval que s’escampen per la vall ens donen a entendre que aquesta és una terra fèrtil, amb disponibilitat d’aigua i que, secularment, els assentaments humans hi han estat nombrosos.

  Una suau pujada per pendissos de vegetació esclarissada (sembla que algun incendi hagi assolat fa temps aquest sector de la vall) ens va acostant a poc a poc a Sant Llorenç. Quan, esgotats, arribem a la Creu del Ricó, la vila s’exten compacta als nostres peus. Comença a fosquejar i els germans recuperem les forces asseguts en un bar, prenent una reconfortant cervesa. Avui la tornada cap a Rellinars esdevindrà realment complicada però a la fi tot es resoldrà d’una manera força insòlita. Però això ja forma part d’una altra història.    

                 

Fitxa de la 5ª etapa Monestir de Montserrat – Rellinars

Uns 16 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR – 5

Etapa mitjana sense cap dificultat especial si exceptuem el descens, molt pronunciat, entre Montserrat i Monistrol.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

 5ª Etapa: Montserrat – Rellinars

Hivern del 2010,  dia 31 de gener

    A primera hora del matí el monestir i els seus voltants respiren encara tranquil·litat. Les boires s’arrapen obstinadament damunt les roques que coronen l’espai i, a dalt de tot, l’ermita de Sant Joan ara apareix, ara desapareix. Sempre hi ha una mica de temps per entrar a la silenciosa nau de l’església i esguardar, de lluny, la moreneta per demanar-li coratge pel camí i per moltes altres coses. Comença un nou dia.

  Com era de preveure, la senyalització del GR és molt bona i, després del Coll de les Baranes, encarem la baixada per una canal molt tapada per arbusts, lianes i matolls. Uns graons de ciment ajuden a superar el brutal desnivell i la veritat és que en un tres i no res estem al Pla de Sant Bernat. A partir d’aquí gaudim d’una magnífica vista sobre la vall del Llobregat amb Monistrol a primer terme.

    Els carrers estrets i costeruts del poble encara estan tranquils a aquesta hora del matí i els germans, encara frescos, esmorzem a la Plaça de la Font Gran. La història i la vida de Monistrol han estat sempre molt lligades al monestir de Montserrat i al riu Llobregat que parteix la població. Travessar un riu sempre és un moment important en qualsevol recorregut. És el moment en que canviem de vessant i malgrat que estem dins la mateixa conca hidrogràfica el riu és una frontera clara: deixem Montserrat a una banda per encarar-nos cap a l’Obac i Sant Llorenç del Munt  a l’altra. Es produeix doncs, un canvi de perspectiva important. Des de la barana del pont gòtic, els germans contemplen en silenci, com les enfangades aigües del riu s’escolen cap a la plana del Baix Llobregat.

  Unes passes més enllà i per corroborar que estem en un moment important de la nostra travessa del GR-5, trobem una inscripció pintada en un mur que diu: “ GR-5: de Sitges a Canet de Mar”. Tots vivim aquest moment amb una barreja de sentiments contradictoris. Veiem que Sitges queda lluny, molt lluny, però pensar en Canet fa una certa impressió: queda tant encara! Inspirem fort i reprenem la marxa amb decisió, pensant en fites més properes, per exemple les runes de l’Hostal de la Creu de Guardiola. En aquest tram del GR es segueix una antiga calçada medieval esglaonada i enllosada. Més endavant trobem una magnífica barraca de vinya que antigament es feien servir per desar les eines i aixoplugar-se del mal temps.   

  

     Està en molt bon estat i això ens fa pensar que algú, o alguna associació, s’encarrega del seu manteniment i aquestes coses sempre reconforten. Abans d’arribar a Castellbell i el Vilar travessem un bosc espès que emmarca una torrentera. Parem esment a aquesta vegetació frondosa perquè ja fa temps que el GR transcorre per zones més aviat descampades si és que no són directament urbanitzades. És un tram curt curt però, i aviat sortim a la carretera i entrem  a la urbanització Can Prat de Castellbell i el Vilar.

    En algun altre punt del relat ja havíem reflexionat sobre el fenomen de les urbanitzacions. Aquesta que travessem ara, està especialment degradada, els carrers són plens de sots i de restes de runa i andròmines inversemblants (sofàs, cotxes vells, electrodomèstics) es degraden en qualsevol racó. Hi ha  poques cases en bon estat i les tanques mostren una variadíssima col·lecció de figuretes com ara nans de jardí, animalons i personatges de tota mena. Aquí hi ha ben poca inversió municipal en els serveis més bàsics: neteja, enllumenat, manteniment de la via pública. Tot això queda amagat, no es veu des de la carretera o l’autopista. Per conèixer-ho has de viure-hi o passar-hi a peu com fem nosaltres. Abans d’abandonar les cases, ens surt al pas una noia que, acompanyada dels seus gossos, recull tota mena de deixalles (plàstics, papers, llaunes, ampolles) perquè l’entorn “estigui una mica més net” diu. Una altra imatge de la immensa feina que cal fer encara per endreçar el país. Veiem, llunyans, vessants de muntanyes plens de taques que corresponen a altres urbanitzacions que no voldrien imaginar com aquesta.

   En aquest context, la via del tren i el pas per sota l’autopista A-18 representen per a nosaltres una altra frontera psicològica: deixem enrera tota aquesta part del camí i encarem les primeres estribacions de l’Obac, amb les runes de Can Gall de Dalt a primer terme. Aviat resseguim un camí de cornisa molt agradable i amb bones panoràmiques. A més al Collet Roig podem gaudir d’algunes ullades de sol que donen aquesta llum tant especial als dies que han estat ennuvolats. Travessem un caos de blocs despresos de la muntanya en temps remots, mentre bufa un ventet suau que ens porta sentors de romaní i farigola.

   L’Obac és una unitat orogràfica que, conjuntament amb Sant Llorenç del Munt, forma una massa de conglomerats eocènics d’aspecte montserratí. Al límit de la Depressió Central, el conjunt està adossat a la Serralada Prelitoral. Com Sant Llorenç del Munt, la Serra de l’Obac està molt minada per l’erosió i hi trobem nombroses coves, avencs i balmes.

    Els darrers revolts de la pista ens deixen veure, per fi, les primeres cases de Rellinars. El poblet, aturonat i compacte presenta un aspecte ordenat i agradable, amb moltes cases de segona residència ben restaurades. Les campanes de l’església de Sant Pere i Sant Fermí toquen les tres de la tarda i els germans se n’adonen que s’ha fet tard i que la gana no perdona. Un bon dinar a Can Toni sembla doncs la millor opció per acabar la jornada senderista. El dinar resulta ser excel·lent i generós i, amb els cafès, la tertúlia s’allarga mentre esperem que, a una hora o una altra, vingui un taxi a rescatar-nos.