Fitxa de la 7ª etapa Sant Llorenç Savall – Sant Feliu de Codines

Uns 14 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa força plàcida sense cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

7ª Etapa : Sant Llorenç Savall – Sant Feliu de Codines

Primavera del 2010, dia 16 de Maig

    Aquesta etapa és curta i agradable i pot ser considerada com la matinal d’un dia assolellat i clar.

    De bon matí sortim de Sant Llorenç i anem encarant per camins, corriols i pistes la Carena de la Serra de la Codina amb els seus turons de terra rogenca característics de la zona. Aviat veiem que l’atmosfera és molt neta i podem apreciar, mentre esmorzem, una bona panoràmica sobre el Vallès i la Serralada Litoral a migdia, enfront nostre els Cingles de Gallifa presidits pel Castell i, més al fons, el Montseny. Els germans estem convençuts doncs que avui és un molt bon dia per caminar i, encara que el recorregut és curt, segurament veurem força coses. Sortim per veure el món, per deixar perdre la mirada sobre tot allò que és nou o que ja coneixem però que redescobrim a cada passa i això converteix cada excursió en un itinerari apassionant.

  Una mica més endavant, després del Coll de Penjallops, veiem a migdia les muntanyes de Sant Sebastià de Montmajor i el Farell enmig d’una gran massa verda i boscosa. Podem intuir que, tot just darrere, hi ha Castellar del Vallès, Setmenat, Caldes de Montbui, el Vallès més pla i, en definitiva, molt més poblat. El GR-5 transcorre en bona part pel Vallès, pels sectors més muntanyosos situats al nord de la comarca i concretament resseguint la línia de la Serralada Prelitoral. El nom de la comarca “Vallès”, ens parla d’un complex de valls suaus i madures amb els fons terraplenats per al·luvions recents. Els cims boscats fan contrast amb les fondalades ben cultivades i avui, en gran part, ocupades també per la indústria. Al Vallès la transició entre la Depressió Prelitoral i els relleus que l’emmarquen és desigual. El contacte amb la Serralada Litoral, Sant Llorenç del Munt i el Montseny és bastant brusc, mentre que en aquesta part on estem ara, el Vallès s’eleva més lentament cap als altiplans del Moianès, a Castellterçol. Si no hagués estat per Collserola, el Vallès hagués esdevingut una prolongació dels suburbis barcelonins. Recordem que, a les darreres dècades del segle XX, es varen poder aturar projectes d’urbanització monstruosos com el de Gallecs que haurien densificat  la comarca molt més de com la coneixem avui.

 Però avui, caminant per aquests camins tant tranquils, els germans no veiem aquest Vallès tant densament poblat, veiem amplis paisatges de vegetació frondosa i sempre verda, amb un cel blau i net i algun núvol passatger. Quan creuem el Torrent de la Ferreria, a prop de Can Brossa, passem per sota del Castell de Gallifa on avui s’hi venera una alternativa Mare de Déu de l’ecologia. Tenim doncs una bonica visió dels Cingles de Gallifa coronats per La Mola, voluminosa i inconfusible. La resta del relleu està estructurat en costes de conglomerats que s’incorporen per la seva duresa als relleus de la Serralada Prelitoral.

    La caminada continua ara per camins i pistes que van vorejant boscos i camps de conreu. Creuem a gual la Riera de Gallifa (sempre m’ha semblat un moment fantàstic quan t’has de descalçar i travessar les fredes aigües d’un riu!) i després prosseguim per una vall ample i oberta amb una bona visió de la mola de Sant Sadurní presidint el poble de Gallifa. Deixem la remor agradable de la Riera de Gallifa que circula paral·lela al nostre costat i ens enfilem per un corriol atapeït d’una vegetació selvàtica, en alguns trams un autèntic túnel verd. Quan sortim al torrent de la Beliarda ja estem a tocar de la carretera BP-1432. Ja es poden veure les casetes i els horts que sempre estan a la perifèria dels pobles i  intuïm la presència de Sant Feliu de Codines que probablement se’ns faria present en tombar el proper revolt de la carretera. Però avui no arribarem al poble, al final de l’etapa, sinó que ens desviem per anar a dinar a una restaurant proper. Així els germans celebrarem  plegats que també hi ha etapes plàcides, en les que caminar pot esdevenir un autèntic plaer!