Fitxa de la 9ª etapa Aiguafreda - Montseny (1ª Part)

Uns 23 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa dura i sobretot llarga, estàs tot el dia caminant perquè hi ha més de set hores de caminada real. Cal estar entrenat i en forma.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

Fitxa de la 9ª etapa Montseny – Campins (2ª Part)

Uns 17 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa mitjana però amb força desnivell. Cal estar mínimament entrenat perquè és cansada. Nosaltres hem acabat l’etapa a Campins i no a Sant Celoni com marca la Guia.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

9 ª Etapa: Aiguafreda – Montseny – Campins

Tardor del 2010,  dies 20 i 21 de Novembre

    El dia és fred i desavinent. Uns núvols de plom pesen damunt el cel i un fred tallant ens dóna la benvinguda en fer les primeres passes. Sortim d’Aiguafreda i immediatament comencen les pujades que ens encaminen cap al Tagamanent. Estem en territori del Parc Natural del Montseny i aquí la senyalització del GR és excel·lent, amb unes senyals metàl·liques situades en tots els punts estratègics del recorregut. Per això avui no haurem de patir.

    Tornar al Montseny sempre és una experiència estimulant. Tots nosaltres tenim una imatge més o menys idealitzada d’aquesta muntanya i tots els seus noms mítics: Matagalls, Turó de l’Home, Les Agudes, El Pla de la Calma, Tagamanent, El Gorg Negre. Des de qualsevol punt de vista el Montseny ofereix una amplitud i una intensitat de paisatge impressionants. En dies de bona vista, des dels cims més alts, pots abastar per tots quatre costats, bona part del país. El Montseny sempre ha estat considerada la “muntanya” per excel·lència (glossada per molts escriptors: Joan Maragall, Guerau de Liost, Pere Ribot, Apel·les Mestres i tants d’altres) i s’instal·la  a les portes de Girona i l’Empordà i del Vallès i Barcelona. El Montseny pertany a l’anomenada Serralada Prelitoral i n’és el massís muntanyós de més grandària. Com hem pogut anar comprovant en el nostre periple pel GR-5, en aquesta “serralada” la successió de muntanyes no és ni homogènia ni contínua. De fet és formada per blocs majestuosos però individualitzats (Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny) de manera que entremig s’hi instal·len les valls i les vies de comunicació. El Montseny no n’és l’excepció, malgrat la seva grandària no contribueix a l’aïllament de la Catalunya interior: el Congost evita l’obstacle.

 

 Els germans esbufeguem de valent mentre pugem pels pendissos que ens encaminen cap a un Tagamanent cada vegada més tapat. Quan parem a esmorzar i a recuperar les forces ja veiem que el dia s’acabarà complicant. Un fred viu i una boira enganxosa presagien el xàfec imminent. En arribar al Collet de Sant Martí, a tocar de Can Bellver i de Ca l’Agustí, la visibilitat és nul·la, amb prou feines abasta els vint metres. Amb aquesta perspectiva ni tant sols ens plantegem pujar al Tagamanent, que és a deu minuts.

    Un paisatge fantasmagòric envolta els edificis, una petita llacuna, algun arbre escadusser. I el silenci, dens, pesa com una llosa quan entrem en un bosc esclarissat d’alzines sureres. Uns blocs granítics arrodonits i clivellats semblen emergir de la terra aquí i allà. L’espectacle, enmig de la boira, és fascinant.

   

 

  Aviat sortim al Pla de la Calma i aquí, sense la protecció del bosc, comença a ploure de valent. Aquesta vegada els germans hem de protegir-nos bé de la mullena perquè en aquest tram del camí sabem positivament que no trobarem aixopluc. Des d’aquests plans enlairats les panoràmiques són magnífiques però avui els germans ens hem de conformar amb visions fugisseres de la boira arrapada al terra i la llum espectral d’un cel grogós que només es veu quan les ràfegues de vent bufen amb força. Aquests lloms ondulats i allargassats només acullen una vegetació formada per landes de bruguerola, ginestell i falgueres. No deixa de ploure i quan arribem a les runes del Cafè, trenquem cap avall amb l’esperança de que, en endinsar-nos a la vall, el temps canviï. Però al Montseny les pluges equinoccials són habituals, la humitat és considerable i els dies com avui, boirosos i covats per la condensació, sovintegen. A mesura que anem baixant per un frondós bosc d’alzines i roures va deixant de ploure i, al cap d’una estona, podem contemplar un barret de núvols cobrint els plans enlairats de La Calma. La baixada cap al Sot del Bassau és vertiginosa i cal posar-hi els cinc sentits perquè tot és ben xop i la relliscada pot aparèixer en qualsevol moment. Els germans baixem en silenci travessant aquest bosc de pedres negres, humit i ombrívol. Al Montseny sovint la potència de la natura impressiona i en alguns moments t’arriba a aclaparar.

    Arribem cansats a la masia del Vilar i dinem en unes taules situades en una feixa just a sota de la gran era. Fa fred, molt fred i mengem gairebé en silenci. Des d’aquest punt podem veure el fons de la vall, puntejada de cases i amb ullades de sol. Aquesta visió ens fa pensar que allà baix les coses són més acollidores i amb aquest esperit reprenem aviat la marxa, avall que fa baixada cap a Sant Martí del Montseny! Abans d’arribar-hi però travessem la Riera de Collformic i ens estem una bona estona contemplant els salts d’aigua, els gorgs i tot l’univers vegetal que cobreix aquests fondals. De fet, i exceptuant el naixement de La Tordera, el Montseny no compta amb cap riu important però els encaixaments dels torrents i les rieres han produït fondalades i parets com aquesta conegudes per sots, que tenen aquest aspecte impressionant i salvatge.

    A partir de l’ermita de Sant Martí (minúscula i encisadora) el camí apareix sembrat de cases i petits nuclis disseminats. Realment el poble del Montseny, al límit de tres comarques: Vallès Oriental,Osona i La Selva, té un poblament molt dispers i per això ens dóna la sensació de que no acabem d’arribar-hi mai. Finalment força cansats i amb les  darreres clarors del dia hi fem cap i, a la Fonda, ens acull un bon amic. Després d’una jornada com la d’avui, dura i amb un temps força desavinent, arribar i trobar-te un bon allotjament, companyia i un bon sopar reparador, és mitja vida!

   

    Els germans assaborim aquests moments sabent com en són d’importants aquestes petites coses! Val la pena fer les caminades per poder-les gaudir en companyia.

 L’endemà reprenem la marxa amb forces renovades. Sortim del poble per caminois agradables que van pujant suaument entre boscos frondosos d’alzines i castanyers, alguns gegantins i molt antics, dignes d’admirar. La riquesa vegetal del Montseny és remarcable. És com una mena d’illot pirinenc en plena Catalunya prelitoral. La muntanya presenta una superposició d’estatges vegetals clara i completa: a les parts més baixes hi ha les formacions més pròpies de la regió mediterrània, els alzinars i més amunt les rouredes. A partir dels mil metres apareix la vegetació de tipus euro-siberià, les fagedes i alguns claps d’avetosa. Finalment, als cims culminants, es donen les condicions per a que hi pugui viure vegetació alpina.

 

  Els germans continuem la lenta ascensió que ens ha de dur fins a Font Martina. Quan arribem al càmping fa un fred que pela i decidim fer una mica de ressopó per recuperar forces. Aquesta és una àrea de lleure molt freqüentada. És plena de cotxes aparcats i de gent de tota mena que van amunt i avall, fent activitats diverses. De fet el Montseny és una muntanya molt humanitzada. És un paisatge cultural que és molt a prop de l’àrea metropolitana de Barcelona i per aquest motiu ha calgut aplicar-li mesures de protecció que preservin tots els seus valors. L’any 1977 es va aprovar el Pla Especial del Parc del Montseny i l’any 1978 va ser declarat reserva de la biosfera per la UNESCO. D’aleshores ençà la gestió del Parc ha anat encaminada a preservar els sistemes naturals i el patrimoni cultural de la muntanya tot garantint i ordenant les activitats econòmiques i l’ús social del Parc.

  

    Abans de començar a baixar cap al Sot de l’Infern (el nom ja ens indica que caldrà baixar molt!) donem una darrera mirada al Turó de l’Home que, majestuós, es dreça damunt nostre. Aquest camí de baixada té raconades magnífiques. La llum del sol es filtra per entre les branques atapeïdes dels arbres de ribera. L’aigua de la riera salta enjogassada i, de tant en tant, un pontet de fusta travessa les aigües transparents. D’indrets com aquest, en que totes les coses semblen encaixar produint aquest conjunt harmònic, normalment no te’n trobes gaires. Al Montseny però, d’aquests racons, d’aquests llocs especials te’n pots trobar forces. Per aquest motiu molta gent té una imatge idealitzada d’aquesta muntanya. Més avall, quan ja hem deixat el curs de la riera, el camí segueix baixant i comencem a trobar càmpings plens de bungalows i caravanes.

   

    Tot plegat forma part de l’oferta de serveis d’aquesta muntanya que, malgrat la regulació i la protecció que ofereix el Parc, no deixa d’estar intensament explotada turísticament.

   

    Després del conjunt d’edificacions de Can Riera de Ciuret el GR pren camins més planers enmig de rouredes i castanyedes, travessem  la carretera que va de Sant Celoni a Santa Fe i deixem, ben a prop, el nucli de Fogars de Montclús. El dia s’ha tapat una mica però es nota que encarem el vessant solei de la muntanya: comencen a aparèixer els pins, un arbre que al Montseny, no és molt abundant. Aquesta pista, ampla i polsosa planeja amb vistes sobre la vall de la Tordera, el Montnegre i el Vallès Oriental. Els germans portem moltes hores caminades i comencem a notar els efectes del cansament perquè les converses ja deriven en quan i on decidirem dinar. Finalment trobem una bona clariana a la vora del camí amb una catifa de pinassa que acull, generosa, els nostres cossos cansats. Tampoc és que xerrem gaire però a vegades no cal, estem bé, cansats però bé. I les hores se’n van sense pressa.

Després de la impressionant masia de Can Pere Poc, el camí davalla sense contemplacions cap a l’amplia vall de la Tordera. I ara si que les vistes esdevenen espectaculars. Cada dos per tres hem de parar per contemplar la panoràmica. A més ha tornat a sortir el darrer sol de la tarda, aquell que no escalfa però que dóna una il·luminació magnífica. La nostra vista abasta lluny, molt lluny, fins la Serralada de Marina, Collserola i Barcelona! Als nostre peus ja veiem les cases de Campins on acabarem l’etapa. De tant en tant però, girem la vista enrere i contemplem els lloms gegantins del vell Montseny que s’enfilen amunt, amunt. El Montseny és sens dubte el bloc més imposant de tota la Serralada Prelitoral i, per la seva forta individualitat, ha esdevingut un símbol, un referent.

    Les paraules de Pere Ribot poden servir per a que els germans ens acomiadem de la muntanya després d’aquestes dues magnífiques jornades: “Mirant fit a fit aquest Montseny incommovible, direm que som a casa, que la nostra heretat espiritual té per capçal el Montseny, per braços ferms el Pirineu, i per cor Montserrat. No es capgira així com així una muntanya. Tampoc el nostre esperit.”