Fitxa de la 6ª etapa Rellinars – Sant Llorenç Savall

Uns 23 quilòmetres. Itinerari que pertany al GR-5.

Etapa dura i llarga, molt muntanyenca. Cal estar entrenat i dur bon calçat perquè a la Serra de l’Obac i a Sant Llorenç del Munt sempre hi ha camins i algun pas que són complicats.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

 6ª Etapa: Rellinars – Sant Llorenç Savall

Hivern del 2010,  dia 28 de febrer

    A primera hora del matí, el poblet de Rellinars està tranquil, gairebé desert. Només la remor llunyana d’algun motor trenca aquesta quietud. Els germans comencem amb moltes ganes aquesta etapa perquè estem convençuts que, avui per fi, farem un recorregut plenament muntanyenc, sense zones periurbanes ni urbanitzacions ni territori desendreçat. Avui travessem l’Obac i Sant Llorenç del Munt, dos dels massissos més emblemàtics del centre del país.

   Només començar el GR. Creua la Riera de Rellinars i passa pel costat d’una antiga fàbrica en la qual encara es pot veure la sínia de fusta. Són traces del passat industrial de Rellinars, avui desaparegut. El camí va pujant entre boscos de pins i alzines resseguint una carena pedregosa. A la nostra esquena, anem deixant enrere el massís de Montserrat que, enorme, ocupa encara tot l’horitzó. Arribem al conjunt de “Les Cases” que si en el seu dia devien ser magnífiques, avui es troben en runes l’una i en un estat d’abandó l’altra. Travessem uns antics camps de conreu fins que entrem al bosc i arribem a la Font de la Boada. És una font de mina amb una bassa al costat. Aprofitem l’avinentesa per esmorzar i gaudir d’aquest indret ombrívol i acollidor. Però avui fa fred i aviat reprenem la marxa sempre ascendint i endinsant-nos més i més al cor del massís. El paisatge boscós, presenta una vegetació frondosa i sempre verda característica de l’alzinar muntanyenc, amb les alzines, els arboços, el marfull, l’aladern i, a més alçada, la moixera i el boix. Els pins els trobem en altituds inferiors i ocupant espais més rocallosos. Aviat comencen a aparèixer les belles i espectaculars formacions rocoses d’aspecte montserratí: passem a tocar de l’espectacular Castell dels Bocs i, una mica més endavant, al fons, ens apareix l’esvelta figura del Paller de tot l’any.

  L’Obac és una muntanya plena de camins, corriols, canals, fondalades, coves, balmes i pous de glaç, una delícia per els excursionistes però a la vegada un indret perdedor i feréstec. Ara seguim per camins aeris amb bones panoràmiques cap al Vallès malgrat que el dia està una mica ennuvolat. Anem deixant Montserrat cada vegada més enrere i, a poc a poc, ens acostem al Paller de tot l’any (hi passarem ben bé pel costat) i, una mica més enllà, ja veiem les roques de Castellsapera.

    Els germans estem força impressionats perquè en aquesta carena pelada i pedregosa (entre el Coll del Correu i el Coll de les tres Creus) tenim una visió panoràmica impressionant d’una bona part del país. Situats com estem a la Serralada Prelitoral i fregant els 900m. d’alçada, podem contemplar Manresa, una bona part de la Depressió Central, el Prepirineu i al fons, nevada, la Serralada Pirinenca. És un d’aquells moments en que agraeixes de tot cor haver decidit fer la caminada!

    Els germans continuem la llarga marxa per un camí que va alternant trams que es passa per dins d’un dens bosc d’alzines, amb claps de roca nua del conglomerat típic d’aquesta muntanya. De fet per aquesta zona del massís (concretament pel Coll de Correu) passava l’antic Camí Ral de Barcelona a Manresa. Els camins rals eren rutes concedides i afavorides pels reis i així els masos, hostals i viles per on passaven gaudien de certs privilegis, comunicacions millors i comerç. El tram del camí ral de Barcelona a Manresa que travessava l’Obac era el més perillós, amb diferència, de tot el trajecte. Només observant l’entorn del Coll del Correu, solitari, feréstec i ple d’amagatalls, s’entén que atragués l’activitat bandolera durant els segles XVI i XVII.

    Els germans segueixen el seu camí sense adonar-se que, amagat darrera una monumental alzina, en Capablanca observa encuriosit la seva lenta marxa. Però avui ja té la feina feta i, molt probablement, els deixarà continuar sense destorbar-los.

   A partir de Coll del Boix ens encarem ja decididament cap a Sant Llorenç del Munt, amb el Montcau al fons. Estem molt alts, per sobre els 900 m. i el fred és viu. Les hores de ruta s’acumulen a les cames i la suau davallada cap a La Mata i el Coll d’Estenalles ens dóna un petit respir.

    La Serra de l’Obac es separa del massís de Sant Llorenç de Munt precisament al Coll d’Estenalles on neix la Riera de les Arenes que també fa de partió. Sant Llorenç del Munt també té una morfologia montserratina (amb els monòlits característics: “El Cavall Bernat”, “La Castellassa”, “El Morral del Drac”) i culmina en una carena llarga, d’uns 5 quilòmetres, que va del Montcau a la Mola i es manté entre els 900 i els 1000 m. separant el Bages (Mura) del Vallès (Sant Llorenç Savall).

    Deixem a mà dreta La Mata, una magnífica masia que va viure el seu esplendor durant la puixança agrària dels segles XVII, XVIII i XIX. Avui La Mata és de la Diputació de Barcelona i acull les oficines del Parc Natural. Una mica més avall arribem al Coll d’Estenalles on hi ha el Centre d’Interpretació del Parc.

    Estem ben bé al rovell de l’ou de la zona de serveis del parc i es nota: carretera, aparcament,cotxes,autocars i gent, molta gent de tota mena. Això contrasta vivament amb la solitud dels paratges que hem deixat enrere. Fins a Coll d'Eres hi arribem per la civilitzada pista asfaltada, això si, de formidables vistes sobre el Vallès. A Coll d'Eres decidim fer un dinar frugal encara que no sigui precisament un lloc tranquil i solitari: en diumenge una munió de persones el travessen en trànsit cap al Montcau o cap a la Mola. Però els germans, cansats ens abstraiem d’aquest ambient i dinem tranquil·lament comentant les anècdotes i vivències del matí, fins i tot la inquietant presència, tot just intuïda, al Coll de Correu.

   La baixada per la Canal del Llor és vertiginosa i ho fem submergits enmig d’una vegetació espessa i atapeïda. Aquí l’alzinar presenta la seva versió més selvàtica, amb les lianes enfiladisses penjant de les branques dels arbres. El lligabosc, l’aritjol i la vidiella ajuden a donar aquesta imatge de verticalitat. Quan sortim al Collet del Llor les panoràmiques sobre la Vall d’Horta són excel·lents i els camins de cornisa que emprenem són aeris i perillosos. Una darrera baixada molt vertical ens mena fins a la Font del Llor, un racó ombrívol amb plàtans enormes i la remor reconfortant de l’aigua que corre.

    A partir d’ara el panorama canvia radicalment, entrem a la Vall d’Horta que, per terrenys plans s’anirà eixamplant progressivament. Deixem a mà dreta la magnífica masia del Marquet de les Roques, d’estil modernista i que fou propietat de la família del poeta Pere Quart (Joan Oliver). Avui aquest edifici i bona part dels terrenys que l’envolten són propietat de la Diputació de Barcelona i a fe que ens ho recorden a cada moment amb cartells, fites i senyalització de tota mena! A vegades tanta propaganda arriba a cansar! La Travessa de la Vall d’Horta, amb el sol ja cap a la posta és molt agradable malgrat el cansament acumulat en aquesta etapa certament dura. La muntanya de Sant Llorenç, a la nostra esquena comença a desdibuixar-se. Les nombroses masies d’origen medieval que s’escampen per la vall ens donen a entendre que aquesta és una terra fèrtil, amb disponibilitat d’aigua i que, secularment, els assentaments humans hi han estat nombrosos.

  Una suau pujada per pendissos de vegetació esclarissada (sembla que algun incendi hagi assolat fa temps aquest sector de la vall) ens va acostant a poc a poc a Sant Llorenç. Quan, esgotats, arribem a la Creu del Ricó, la vila s’exten compacta als nostres peus. Comença a fosquejar i els germans recuperem les forces asseguts en un bar, prenent una reconfortant cervesa. Avui la tornada cap a Rellinars esdevindrà realment complicada però a la fi tot es resoldrà d’una manera força insòlita. Però això ja forma part d’una altra història.