Fitxa de la 2ª Etapa: Castellfollit de Riubregós – Pinós – El Miracle – Solsona

Uns 37 Km. Itinerari que pertany al GR 171 i a partir de Pinós al GR 7.

Etapa força llarga (nosaltres la varem fer en dos dies) De Castellfollit a Pinós puja constantment (uns 400 m. de desnivell) Després fins al Miracle baixa més suaument. El tram final fins a Solsona només té la dificultat de les nombroses rases (baixar per després tornar a pujar). Per aquesta caminada cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171 i GR – 7” editat per la FEEC.

2ª Etapa: Castellfollit de Riubregós - El Miracle - Solsona

Tardor de 2006, dies 11 i 12 de novembre

   El matí es lleva fred i emboirat a Castellfollit de Riubregós. El nostre pas per la comarca de l’Anoia haurà estat certament breu. Venim de travessar la Segarra i ara volem anar cap al nord i endinsar-nos pel Solsonès.

   En aquest sector de la Depressió Central els límits de les comarques han estat sempre força difícils de delimitar, perquè el sentiment de pertinença comarcal de molts municipis sovint no correspon amb la seva adscripció  oficial. Així la Segarra, comarca amb una forta personalitat històrica, tindria uns límits més amplis dels que té actualment (amb poblacions “segarrines” que actualment pertanyen a la Conca de Barberà o al Solsonès, per exemple) Després oficialment s’ha establert una frontera, que és una convenció necessària, però que no esborra aquesta influència sobre el territori.

   Atravessant l’Altiplà de la Segarra i continuant cap al Solsonès (s’anomena també l’Altiplà Central Català) de fet estem seguint un eix que divideix les dues grans conques hidrogràfiques de l’interior del Principat: la del Segre i la del Llobregat.

   Terra de pas històrica entre el nord i el sud, camins de transhumància, línia divisòria dialectal entre el català oriental i l’occidental, ...molts atractius doncs, que estimulen els quatre germans a reempendre la caminada .

   El GR, sortint de Castellfollit, s’hauria de començar a enfilar en direcció a la Serra de Pinós. Diem “hauria” perquè de fet, som incapaços de trobar el senyal a la sortida del poble, per molt que ho preguntem. Quan vas pel món és important preguntar, dialogar amb la gent dels pobles i de les masies. Sempre acabes aprenent més coses de les que has preguntat. Preguntant i deduint doncs, arribem a trobar (amb gran alegria per part nostra) el senyal d´un GR que ja no deixarem. A partir d’aquest punt ens anem apropant als contraforts més escarpats de la Serra. La boira és espessa i ens limita força el camp visual però a mesura que ens elevem deduïm que les vistes deuen ser esplèndides.

   La Serra de Pinós és un anticlinal sobreelevat de la Depressió Central. El Santuari de Pinós és una mena de centre geogràfic de Catalunya, situat al límit de les comarques del Bages,  l’Anoia, el Solsonès i la Segarra. Fins aquí arriba el GR 171. A partir d´ara seguirem les traces del GR – 7 en direcció Nord, cap a Solsona.

   Després d’un dinar consistent i merescut (després d’una bona caminada un àpat sempre és merescut) al restaurant del Santuari de Pinós, els germans comencen el descens cap a unes planes que els queden ocultes per la intensa boira. Així s’insinua la Plana d’en Llobera, la Plana de l’Espiola i la Plana d’en Nadal. Són paisatges només insinuats, només entrevistos a través d’aquesta boira espessa i penetrant. Contorns imprecisos, formes i siluetes situades al límit entre el cel i la terra, a la mateixa frontera entre el món visible i el món invisible. Per a nosaltres aquests seran sempre els paisatges de la boira.

   La boira és un fenomen característic de la Depressió Central en els mesos freds de l’any. Aquestes contrades tenen un clima mediterrani de marcada tendència continental; és a dir la oscil·lació tèrmica és molt accentuada entre la nit i el dia i entre l’hivern i l’estiu. Aquesta amplitud tèrmica provoca a l’hivern densos bancs de boira que sovint triguen dies a desaparèixer, amb el sol totalment tapat.

   L’arribada al Santuari del Miracle també és força fantasmagòrica, amb la llum grogosa dels fanals surant en l’aire espès i fred de la nit. El Santuari del Miracle està situat en una planícia, a 835m, i a la divisòria d’aigües del riu Riubregós i del Cardener. L’edifici actual (inacabat) és del segle XVII i l’església conserva un monumental retaule barroc. Al Miracle s’hi torna a produir el fenomen de l’ocupació estacional estiuenca per part de la població que viu a les ciutats properes. En aquest cas el reclam és la devoció sumada a una hostaleria atractiva (la “casa gran” o antiga albergueria és un notable exemple d’arquitectura civil). Avui l’hostatgeria funciona a base d´apartaments perfectament equipats per a un turisme de tipus familiar. A l’estiu, al Miracle, encara es poden veure imatges d’una manera d’estiuejar que, a poc a poc, va desapareixent: famílies assegudes en gandules petant plàcidament la xerrada, mentre la canalla, a la vora, dóna interminables voltes en bicicleta.

   A la tardor fosqueja aviat i el temps convida a fer llargues sobretaules després de sopar i unes timbes de cartes que només s’acaben quan finalment, el cansament s’apodera de nosaltres. És l´impagable luxe d’unes hores que se’n van sense pressa.

   De bon matí els germans reprenen la marxa amb la direcció del GR clarament encarada cap a Solsona. El matí és gris i fred i, malgrat que la visibilitat no és molt bona, no tenim boira com ahir.

   El Solsonès és una comarca de transició entre la Depressió Central i les muntanyes del Pre-Pirineu. A grans trets la comarca està partida en dues meitats ben diferents: tancada al N.O. per les muntanyes pre-pirinenques (amb uns accessos difícils) i oberta a migjorn cap als planells elevats del la Depressió Central. També podem considerar que el Solsonès és una terra de transició perquè permet la connexió cap a la Catalunya Continental (Lleida) i, seguint el curs del Cardener, cap al Bages i Barcelona.

   Els germans ressegueixen ara aquests planells del sud de la comarca tot fent camí cap a Solsona. Sobre el mapa i a vista d’ocell, el trajecte és aparentment pla i lineal però aviat veiem que cal anar superant contínuament uns torrents allargassats que trenquen el pla (aquí s’anomenen rases). Baixem per les obagues, creuem la rasa i pugem per les solanes per a atravessar després un altre planell més o menys extens, fins a la propera.

   A diferència de la Segarra el poblament aquí és molt disseminat, repartit en petits nuclis de població i en masies escampades. Sovint aquestes masies són notables, amb les galeries d’arcades mirant cap a migdia i rodejades d’extenses àrees de cultiu. Això els dóna un cert aire de benestar i riquesa. Els germans tenen aquesta sensació quan passen a la vora del Soler, de l’Alzina i de Brics.

   Lentament ens anem acostant a Solsona i quan per fi la ciutat se’ns fa visible la veiem ben bé al peu dels impressionants contraforts muntanyosos del Pre-Pirineu. Solsona doncs, està al bell mig de la comarca, al punt on acaben els altiplans de la Depressió i comencen, bruscament, les muntanyes.

   Entrem a la capital aquest migdia fred i gris de novembre. És diumenge i la ciutat té aquest aire una mica somnolent i plàcid d’alguns dies de tardor. Tot caminant pels carrers recuperem aquella sensació tan especial que ens produeixen aquestes petites capitals. Hi hauria una sèrie de ciutats (Manresa, Vic, Cervera, Solsona) que conserven, gràcies als recursos (principalment agraris) dels plans que les envolten, una certa prosperitat i una certa estabilitat demogràfica. I això els dóna un caire de capitals, molt petites sens dubte, però amb una certa capacitat de lideratge polític, intel·lectual i espiritual. Com diu Pierre Vilar, si l´Edat Mitjana havia estat el temps de la  Catalunya Pirinenca, el període comprés entre el S XV i el S XVII, varen ser els temps de la  Catalunya Central, el triomf de la pagesia acomodada de les grans masies.

   Els passos dels quatre germans es perden cap als afores de Solsona seguint la direcció de la  Carretera que porta a Lladurs. Quan portes tot un matí caminant i arribes al teu destí, es produeix una mena de relaxament inconscient del teu organisme i et sembla que no podràs donar un pas més. Aleshores si un dels germans, el cronista concretament, insisteix en que cal fer una “passejada” suplementària de vint minuts, es produeix una petita crisi. Per sort el camí que porta al Parc de la Mare de la Font és molt agradable, resseguint la riera i envoltats en tot moment per uns magnífics arbres de ribera. Aquest és un parc molt popular a la ciutat. La gent hi vé a fer berenades, pic-nics i barbacoes. També hi ha un restaurant petit i acollidor .

   Els germans, esgotats, dirigeixen els seus passos cap a aquest establiment i s’asseuen feliços a la taula que tenien reservada. Costa descriure totes les sensacions i l’ambient d’aquests darrers moments: una cuina excel·lent i original, un tracte cordial i simpàtic i finalment, una llarga conversa sobre les anècdotes viscudes durant aquests dos dies. Se’ns encomana aleshores un optimisme feliç i ingenu que ens fa pensar que la terra seguirà donant voltes i la vida mai s’exhaurirà.  

Fitxa de la 1ª Etapa: Balneari de Vallfogona de Riucorb - Cervera - Castellfollit de Riubregós

Uns 42 km. Itinerari que pertany a un tram del GR – 171.

Etapa prou llarga (nosaltres la varem fer en dos dies sencers) i a finals de la primavera cal anar ben preparat pel sol i per la calor que apreta de valent. Contràriament al que es podria pensar hi ha força desnivells. Per aquesta caminada cal tenir un mínim d’entrenament de fons.
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171” editat per la FEEC.

1ª Etapa : Vallfogona de Riucorb - Cervera - Castellfollit de Riubregós

Primavera del 2006, dies 4 i 5 de juny

   Comencem la travessa a Vallfogona de Riucorb, el darrer poble de la Conca de Barberà abans d’entrar a la Segarra. De fet sortirem del Balneari de Vallfogona de Riucorb: un edifici construït a principis del segle XX per a aprofitar l’interès medicinal de les aigües de l’indret. A peu de carretera hi ha també un hotel i un hostal però el que sorprèn és descobrir al voltant del Balneari una mena d’urbanització de torres i xalets amb carrers arbrats. Quan sortim a fer una passejada nocturna veiem que moltes cases són casalots força grans i probablement luxosos en l’època en que es varen construir. Avui però, la major part d’ells són buits i silenciosos i, possiblement la seva rehabilitació no pot deixar de ser força costosa. El conjunt, és agradable i ens costa poc imaginar l’ambient d’estiuejants i banyistes que es devia viure a principis de segle, al voltant d’aquest Balneari.

  Malgrat ser al més de juny, la nit és freda i tornem al nostre hostal. L’hostal Fangara és un edifici enorme, amb tres pisos i moltíssimes habitacions. Es veu ben clarament que els seus dies d’esplendor ja han passat. Nosaltres dormirem sols en dues habitacions del segon pis del vast edifici. Abans de tancar el llum veurem una mena de borrissol blanc i heteri que cau del sostre. Serà millor adormir-nos i no pensar en res més.

  De bon matí, i només començar ens cal travessar a peu les fredes aigües del riu Corb, un afluent del Segre que neix en terres de la Conca. L’ascens a Albió és suau i sostingut, mentre voregem, pels marges de pedra seca, camps de cereals. Al juny, les espigues de moltes gramínies tenen ja aquest color daurat que els dóna el sol de primera hora del matí. Amb el soroll d’herba seca que fan les nostres passes i el ventet suau, vivim moments intensos, propers a la felicitat.

   A Albió estem ja força alts. Aquí comença la travessa per les planícies de la Segarra, situades a una alçada considerable (Suró és a 831 m.). Una successió infinita de camps de cereals i clapes de bosc s’exten davant nostre. Contràriament al que molta gent s’imagina i ben lluny de la monotonia, els camps de la Segarra són plens de contrastos, matisos i colors. Probablement calgui resseguir a peu aquesta terra per descobrir-ho.

   L’altiplà pertany a la Depressió Central, un conjunt de terres deprimides en relació amb el Pirineu i el Sistema Mediterrani (la Serralada Pre-litoral i la Serralada Litoral). Els materials que la formen són poc consistents (gresos i argiles) i per això els rius hi han obert valls i conques d’erosió. La Depressió Central, vista en el seu conjunt, dóna una imatge de planícia, però quan t’hi acostes i la recorres tens la sensació que la seva diversitat és considerable. De fet podem trobar-hi paisatges tan diferents com La Plana de Vic, La Conca d’Òdena, l’enorme Plana del Segrià oberta a Ponent o el nostre Altiplà de la Segarra.

   El sol ja és ben alt i la calor comença a notar-se quan entrem a Talavera. Aquest poble és un dels nuclis importants de població que atravessarem: hi ha serveis, bar i alguna botiga. Els altres pobles d’aquesta zona són petits i amb pocs habitants. Els tres germans tenen una simpàtica conversa amb unes senyores del poble que, després de preguntar-los “on aneu per aquests verals ?”, els asseguren que estan disposades a convidar-los a dinar (“amb els millors macarrons que es fan a la comarca”). Si no fos que encara és molt d’hora i cal seguir el camí, l’oferiment sembla prou atractiu. Més, tenint en compte que “per aquests verals” no hi ha restaurants on poder dinar, els germans s’han d’acontentar amb menjar galetes salades, trossos de formatge, embotit, barretes de cereals, fruita i coses per l´estil .

   Quan voregem el poblet de Rubinat passem pel costat d’un caminet que porta a una casa amb un rètol que diu “Turisme Rural”. Encara no n’havíem vist cap ! El cas és que una mica més endavant sentim, per darrere els lladrucs ferotges d’un gos que ens vé a l´encalç. La situació esdevé força tensa quan ens aturem, ens girem i ens encarem amb la bèstia que continua bordant i ensenyant les dents amenaçadorament. El germà gran reacciona agafant un roc de mida considerable i llençant-lo a la vora de l’animal. El gos fuig rabent en direcció a la casa i aleshores ens adonem que vé l’amo (neorural) cap a nosaltres. En veure l’escena s’indigna i comença a dir-nos improperis i que“com som capaços de fer una cosa així a un animal”. Els tres germans se’n van tot comentant que hi ha molta gent que no dimensiona bé i que al final ells l’únic que feien era passar caminant tranquil·lament per un camí públic. Potser una de les activitats més pacífiques i inofensives que es poden fer en aquesta vida.

  És migdia i el sol pica de valent. Cal buscar una ombra i fer un mos per dinar. La calor és sufocant i s’imposa una merescuda migdiada. Els germans després discutiran sobre el nombre de migdiades que cal fer en excursions com aquestes.

   La caminada a la tarda esdevé més dura, el sol comença a declinar però notem que ara la calor puja del terra cap a nosaltres. És una sensació intensa, sufocant i ens costa respirar.

   Dues imatges ens criden particularment l’atenció: la visió de Cervera que a poc a poc se’ns acosta i una altra visió més curiosa: la muntanya de Montserrat a l’horitzó, però un horitzó baix, com si estès a la mateixa alçada del nostre altiplà. Per a la gent que som del Vallès o del Bages, acostumats a veure com la muntanya es dreça esvelta davant nostre, aquesta es una visió diferent. És potser la prova més palpable que efectivament ens trobem en un altiplà.

   Un cop arribats a Cervera els germans, esgotats, busquen amb desesperació un bar on poder descansar i calmar aquesta set que s´ha anat acumulant durant tota la jornada. Un cop refrescats, a la taula es pot veure una curiosa col·lecció d’ampolles de cervesa mentre els germans, asseguts, somriuen amb beatitud. Al vespre fresqueja i, malgrat el cansament, s’imposa una passejada pels carrers del casc antic de la capital.

   Els tres germans viuen a Sant Cugat del Vallès. Avui aquesta població ha crescut desmesuradament com tantes d’altres de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però quan observes quin és el nucli antic de Sant Cugat veus que no deixa de ser un poble: un poble que ha crescut molt. Cervera en canvi, té molta menys població però la sensació que estàs en una ciutat, a una capital comarcal, és ben viva. Aquesta sensació la tindran els germans en d’altres poblacions del recorregut (Solsona, Montblanc).

   L’endemà reprenem la travessa i de seguida tenim la impressió que ara ens enfrontem amb una part més aspra de la Segarra (el llevant de la comarca, proper a l´Anoia). Les terres semblen més àrides i en aquesta època la calor apreta de valent.

   Davant nostre aniran apareixent una sèrie de petits nuclis de població edificats sempre sobre els turons, tots amb les seves fortaleses, castells o torres de defensa. Així veiem Les Oluges, Montfalcó Murallat (aquest nucli, per si sol, ja val una visita), Santa Fe i Sant Ramon. El Castell de Malacara, tot i estar al costat del GR segons el mapa, no l’arribem a veure. Durant l’Edat Mitjana, la Segarra va ser l’escenari dels conflictes armats entre l’Islam i els comtats catalans que anaven expandint i consolidant llur territori. Aquesta era doncs una terra de frontera, una franja inestable i fluctuant. Això explica l’interès dels vencedors a instal·lar-se als turons i aixecar castells i fortaleses per mantenir el domini sobre els territoris conquerits.

  Apropant-nos al poble de Ferran perdem el senyal del GR. S’acosta el migdia i la calor és intensa. El gran avantatge que tenen els GR és que segueixes en tot moment un itinerari coherent, més o menys pensat per recórrer el país passant pels seus punts d’interès. Vas tranquil i segur tot pensant que tard o d’hora arribaràs a bon port. Quan et perds tot es complica, comences a fer marrades innecessàries i notes com a poc a poc et canvia fins i tot l’humor. Del manteniment de la xarxa de senders de Catalunya se n’encarrega la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya que ho delega als centres excursionistes escampats per tot el territori. Generalment la senyalització és bona però puntualment pots trobar-te amb algun sector deficient. Potser caldria que l’administració (la Generalitat) amb la voluntat de potenciar el turisme local, donés algun tipus d’ajut econòmic a les entitats que s’encarreguen del manteniment de la xarxa. A Europa la senyalització dels GR té el mateix rang que pot tenir un senyal de trànsit d´una carretera, posem per cas. A Catalunya doncs, per la gran tradició excursionista que té el país, caldria arribar a un compromís semblant.

 

Ja entrats a l’Anoia, els camins inicien un descens progressiu i continuat. El paisatge i els colors han anat canviant. Són canvis petits però amb el pas de les hores esdevenen palpables. El descens cap a Castellfollit de Riubregós esdevé més brusc i quan per fi els germans hi entren, estan força esllomats. Al final, tot el que fem té un propòsit. I mentre esperem un taxi, la conversa continua tranquil·lament davant d’una cervesa, parlant de coses senzilles.

INTRODUCCIÓ

Aquesta vol ser una petita crònica d’una travessa a peu, seguint les traces d’un sender de llarg recorregut (el GR 171 i el GR 7). L’hem anomenada genèricament  “La travessa dels germans” perquè, d’una manera o una altra, els germans que estaven dispersos, varen decidir unir els seus esforços i començar aquesta una aventura. En certa mesura la travessa també sorgeix d’una necessitat: les diverses obligacions que ens va imposant la vida que portem, ens allunyen a poc a poc de les coses, activitats i aficions que sempre hem tingut i que, amb el temps, han anat quedant arraconades. Sembla que la rutina i la monotonia s’imposin inexorablement a les nostres vides. És doncs, en aquest moment que si algú t’ajuda amb una petita empenta, o algú altre et pregunta: “I perquè no ho fem ?“, et decideixes a tirar endavant qualsevol idea que trenqui amb aquest estat de coses.

   Els tres germans doncs ( varen començar tres germans però després la família s’ampliaria ) es proposen un objectiu de fet modest: caminar, travessant una sèrie de comarques tot seguint els senyals d’un sender de llarg recorregut. Volem en primer lloc fer un petit homenatge al sender més antic: el GR – 7 i les seves variants GR – 171 i GR – 174 però en segon lloc i molt més important: volem conèixer i endinsar-nos per paratges de ponent i del sud del país que sovint són poc coneguts (o no tant coneguts com La Cerdanya, l’Empordà, El Montseny o La Costa Brava, posem per cas).

   La modèstia de l’objectiu però, no rebaixa en absolut la il·lusió amb què els germans comencen la travessa. Es tracta de caminar, de conversar, de deixar-se portar pel pas del temps, d’impregnar-se del món que ens envolta i conèixer-lo. I gaudir dels silencis del camí .

   En aquesta crònica no parlarem ni de les hores ni dels quilòmetres recorreguts (per això ja hi ha les guies excursionistes) ni tampoc farem una descripció detallada de l’itinerari seguit. Intentarem però donar algunes dades geogràfiques i històriques dels paisatges que travessarem. També parlarem de les impressions, les sensacions i les situacions que ens han passat durant la caminada. Allò que ha representat per a nosaltres aquesta experiència única i irrepetible.

   Les paraules de Josep Pla que reproduïm, semblen convidar-nos, sense més preàmbuls, a donar la primera passa d’aquesta travessa: “Ara és el millor temps, estimat amic, d’anar pel món. Els enciams tenen un fil llunyà de frescor de neu; la carn a la brasa és sanguinolenta i blava; la dent aguda, i el paladar esmolat i abundant. El cel alt i gloriós, fuig a tota hora, l’aire és suau. El sol és tebi i el vent petit porta una ramiola de fonoll, de romaní, d’esparreguera“.