Fitxa de la 1ª Etapa: Balneari de Vallfogona de Riucorb - Cervera - Castellfollit de Riubregós

Uns 42 km. Itinerari que pertany a un tram del GR – 171.

Etapa prou llarga (nosaltres la varem fer en dos dies sencers) i a finals de la primavera cal anar ben preparat pel sol i per la calor que apreta de valent. Contràriament al que es podria pensar hi ha força desnivells. Per aquesta caminada cal tenir un mínim d’entrenament de fons.
Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171” editat per la FEEC.

1ª Etapa : Vallfogona de Riucorb - Cervera - Castellfollit de Riubregós

Primavera del 2006, dies 4 i 5 de juny

   Comencem la travessa a Vallfogona de Riucorb, el darrer poble de la Conca de Barberà abans d’entrar a la Segarra. De fet sortirem del Balneari de Vallfogona de Riucorb: un edifici construït a principis del segle XX per a aprofitar l’interès medicinal de les aigües de l’indret. A peu de carretera hi ha també un hotel i un hostal però el que sorprèn és descobrir al voltant del Balneari una mena d’urbanització de torres i xalets amb carrers arbrats. Quan sortim a fer una passejada nocturna veiem que moltes cases són casalots força grans i probablement luxosos en l’època en que es varen construir. Avui però, la major part d’ells són buits i silenciosos i, possiblement la seva rehabilitació no pot deixar de ser força costosa. El conjunt, és agradable i ens costa poc imaginar l’ambient d’estiuejants i banyistes que es devia viure a principis de segle, al voltant d’aquest Balneari.

  Malgrat ser al més de juny, la nit és freda i tornem al nostre hostal. L’hostal Fangara és un edifici enorme, amb tres pisos i moltíssimes habitacions. Es veu ben clarament que els seus dies d’esplendor ja han passat. Nosaltres dormirem sols en dues habitacions del segon pis del vast edifici. Abans de tancar el llum veurem una mena de borrissol blanc i heteri que cau del sostre. Serà millor adormir-nos i no pensar en res més.

  De bon matí, i només començar ens cal travessar a peu les fredes aigües del riu Corb, un afluent del Segre que neix en terres de la Conca. L’ascens a Albió és suau i sostingut, mentre voregem, pels marges de pedra seca, camps de cereals. Al juny, les espigues de moltes gramínies tenen ja aquest color daurat que els dóna el sol de primera hora del matí. Amb el soroll d’herba seca que fan les nostres passes i el ventet suau, vivim moments intensos, propers a la felicitat.

   A Albió estem ja força alts. Aquí comença la travessa per les planícies de la Segarra, situades a una alçada considerable (Suró és a 831 m.). Una successió infinita de camps de cereals i clapes de bosc s’exten davant nostre. Contràriament al que molta gent s’imagina i ben lluny de la monotonia, els camps de la Segarra són plens de contrastos, matisos i colors. Probablement calgui resseguir a peu aquesta terra per descobrir-ho.

   L’altiplà pertany a la Depressió Central, un conjunt de terres deprimides en relació amb el Pirineu i el Sistema Mediterrani (la Serralada Pre-litoral i la Serralada Litoral). Els materials que la formen són poc consistents (gresos i argiles) i per això els rius hi han obert valls i conques d’erosió. La Depressió Central, vista en el seu conjunt, dóna una imatge de planícia, però quan t’hi acostes i la recorres tens la sensació que la seva diversitat és considerable. De fet podem trobar-hi paisatges tan diferents com La Plana de Vic, La Conca d’Òdena, l’enorme Plana del Segrià oberta a Ponent o el nostre Altiplà de la Segarra.

   El sol ja és ben alt i la calor comença a notar-se quan entrem a Talavera. Aquest poble és un dels nuclis importants de població que atravessarem: hi ha serveis, bar i alguna botiga. Els altres pobles d’aquesta zona són petits i amb pocs habitants. Els tres germans tenen una simpàtica conversa amb unes senyores del poble que, després de preguntar-los “on aneu per aquests verals ?”, els asseguren que estan disposades a convidar-los a dinar (“amb els millors macarrons que es fan a la comarca”). Si no fos que encara és molt d’hora i cal seguir el camí, l’oferiment sembla prou atractiu. Més, tenint en compte que “per aquests verals” no hi ha restaurants on poder dinar, els germans s’han d’acontentar amb menjar galetes salades, trossos de formatge, embotit, barretes de cereals, fruita i coses per l´estil .

   Quan voregem el poblet de Rubinat passem pel costat d’un caminet que porta a una casa amb un rètol que diu “Turisme Rural”. Encara no n’havíem vist cap ! El cas és que una mica més endavant sentim, per darrere els lladrucs ferotges d’un gos que ens vé a l´encalç. La situació esdevé força tensa quan ens aturem, ens girem i ens encarem amb la bèstia que continua bordant i ensenyant les dents amenaçadorament. El germà gran reacciona agafant un roc de mida considerable i llençant-lo a la vora de l’animal. El gos fuig rabent en direcció a la casa i aleshores ens adonem que vé l’amo (neorural) cap a nosaltres. En veure l’escena s’indigna i comença a dir-nos improperis i que“com som capaços de fer una cosa així a un animal”. Els tres germans se’n van tot comentant que hi ha molta gent que no dimensiona bé i que al final ells l’únic que feien era passar caminant tranquil·lament per un camí públic. Potser una de les activitats més pacífiques i inofensives que es poden fer en aquesta vida.

  És migdia i el sol pica de valent. Cal buscar una ombra i fer un mos per dinar. La calor és sufocant i s’imposa una merescuda migdiada. Els germans després discutiran sobre el nombre de migdiades que cal fer en excursions com aquestes.

   La caminada a la tarda esdevé més dura, el sol comença a declinar però notem que ara la calor puja del terra cap a nosaltres. És una sensació intensa, sufocant i ens costa respirar.

   Dues imatges ens criden particularment l’atenció: la visió de Cervera que a poc a poc se’ns acosta i una altra visió més curiosa: la muntanya de Montserrat a l’horitzó, però un horitzó baix, com si estès a la mateixa alçada del nostre altiplà. Per a la gent que som del Vallès o del Bages, acostumats a veure com la muntanya es dreça esvelta davant nostre, aquesta es una visió diferent. És potser la prova més palpable que efectivament ens trobem en un altiplà.

   Un cop arribats a Cervera els germans, esgotats, busquen amb desesperació un bar on poder descansar i calmar aquesta set que s´ha anat acumulant durant tota la jornada. Un cop refrescats, a la taula es pot veure una curiosa col·lecció d’ampolles de cervesa mentre els germans, asseguts, somriuen amb beatitud. Al vespre fresqueja i, malgrat el cansament, s’imposa una passejada pels carrers del casc antic de la capital.

   Els tres germans viuen a Sant Cugat del Vallès. Avui aquesta població ha crescut desmesuradament com tantes d’altres de l’àrea metropolitana de Barcelona. Però quan observes quin és el nucli antic de Sant Cugat veus que no deixa de ser un poble: un poble que ha crescut molt. Cervera en canvi, té molta menys població però la sensació que estàs en una ciutat, a una capital comarcal, és ben viva. Aquesta sensació la tindran els germans en d’altres poblacions del recorregut (Solsona, Montblanc).

   L’endemà reprenem la travessa i de seguida tenim la impressió que ara ens enfrontem amb una part més aspra de la Segarra (el llevant de la comarca, proper a l´Anoia). Les terres semblen més àrides i en aquesta època la calor apreta de valent.

   Davant nostre aniran apareixent una sèrie de petits nuclis de població edificats sempre sobre els turons, tots amb les seves fortaleses, castells o torres de defensa. Així veiem Les Oluges, Montfalcó Murallat (aquest nucli, per si sol, ja val una visita), Santa Fe i Sant Ramon. El Castell de Malacara, tot i estar al costat del GR segons el mapa, no l’arribem a veure. Durant l’Edat Mitjana, la Segarra va ser l’escenari dels conflictes armats entre l’Islam i els comtats catalans que anaven expandint i consolidant llur territori. Aquesta era doncs una terra de frontera, una franja inestable i fluctuant. Això explica l’interès dels vencedors a instal·lar-se als turons i aixecar castells i fortaleses per mantenir el domini sobre els territoris conquerits.

  Apropant-nos al poble de Ferran perdem el senyal del GR. S’acosta el migdia i la calor és intensa. El gran avantatge que tenen els GR és que segueixes en tot moment un itinerari coherent, més o menys pensat per recórrer el país passant pels seus punts d’interès. Vas tranquil i segur tot pensant que tard o d’hora arribaràs a bon port. Quan et perds tot es complica, comences a fer marrades innecessàries i notes com a poc a poc et canvia fins i tot l’humor. Del manteniment de la xarxa de senders de Catalunya se n’encarrega la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya que ho delega als centres excursionistes escampats per tot el territori. Generalment la senyalització és bona però puntualment pots trobar-te amb algun sector deficient. Potser caldria que l’administració (la Generalitat) amb la voluntat de potenciar el turisme local, donés algun tipus d’ajut econòmic a les entitats que s’encarreguen del manteniment de la xarxa. A Europa la senyalització dels GR té el mateix rang que pot tenir un senyal de trànsit d´una carretera, posem per cas. A Catalunya doncs, per la gran tradició excursionista que té el país, caldria arribar a un compromís semblant.

 

Ja entrats a l’Anoia, els camins inicien un descens progressiu i continuat. El paisatge i els colors han anat canviant. Són canvis petits però amb el pas de les hores esdevenen palpables. El descens cap a Castellfollit de Riubregós esdevé més brusc i quan per fi els germans hi entren, estan força esllomats. Al final, tot el que fem té un propòsit. I mentre esperem un taxi, la conversa continua tranquil·lament davant d’una cervesa, parlant de coses senzilles.