Fitxa de la 2ª Etapa: Castellfollit de Riubregós – Pinós – El Miracle – Solsona

Uns 37 Km. Itinerari que pertany al GR 171 i a partir de Pinós al GR 7.

Etapa força llarga (nosaltres la varem fer en dos dies) De Castellfollit a Pinós puja constantment (uns 400 m. de desnivell) Després fins al Miracle baixa més suaument. El tram final fins a Solsona només té la dificultat de les nombroses rases (baixar per després tornar a pujar). Per aquesta caminada cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR – 171 i GR – 7” editat per la FEEC.

2ª Etapa: Castellfollit de Riubregós - El Miracle - Solsona

Tardor de 2006, dies 11 i 12 de novembre

   El matí es lleva fred i emboirat a Castellfollit de Riubregós. El nostre pas per la comarca de l’Anoia haurà estat certament breu. Venim de travessar la Segarra i ara volem anar cap al nord i endinsar-nos pel Solsonès.

   En aquest sector de la Depressió Central els límits de les comarques han estat sempre força difícils de delimitar, perquè el sentiment de pertinença comarcal de molts municipis sovint no correspon amb la seva adscripció  oficial. Així la Segarra, comarca amb una forta personalitat històrica, tindria uns límits més amplis dels que té actualment (amb poblacions “segarrines” que actualment pertanyen a la Conca de Barberà o al Solsonès, per exemple) Després oficialment s’ha establert una frontera, que és una convenció necessària, però que no esborra aquesta influència sobre el territori.

   Atravessant l’Altiplà de la Segarra i continuant cap al Solsonès (s’anomena també l’Altiplà Central Català) de fet estem seguint un eix que divideix les dues grans conques hidrogràfiques de l’interior del Principat: la del Segre i la del Llobregat.

   Terra de pas històrica entre el nord i el sud, camins de transhumància, línia divisòria dialectal entre el català oriental i l’occidental, ...molts atractius doncs, que estimulen els quatre germans a reempendre la caminada .

   El GR, sortint de Castellfollit, s’hauria de començar a enfilar en direcció a la Serra de Pinós. Diem “hauria” perquè de fet, som incapaços de trobar el senyal a la sortida del poble, per molt que ho preguntem. Quan vas pel món és important preguntar, dialogar amb la gent dels pobles i de les masies. Sempre acabes aprenent més coses de les que has preguntat. Preguntant i deduint doncs, arribem a trobar (amb gran alegria per part nostra) el senyal d´un GR que ja no deixarem. A partir d’aquest punt ens anem apropant als contraforts més escarpats de la Serra. La boira és espessa i ens limita força el camp visual però a mesura que ens elevem deduïm que les vistes deuen ser esplèndides.

   La Serra de Pinós és un anticlinal sobreelevat de la Depressió Central. El Santuari de Pinós és una mena de centre geogràfic de Catalunya, situat al límit de les comarques del Bages,  l’Anoia, el Solsonès i la Segarra. Fins aquí arriba el GR 171. A partir d´ara seguirem les traces del GR – 7 en direcció Nord, cap a Solsona.

   Després d’un dinar consistent i merescut (després d’una bona caminada un àpat sempre és merescut) al restaurant del Santuari de Pinós, els germans comencen el descens cap a unes planes que els queden ocultes per la intensa boira. Així s’insinua la Plana d’en Llobera, la Plana de l’Espiola i la Plana d’en Nadal. Són paisatges només insinuats, només entrevistos a través d’aquesta boira espessa i penetrant. Contorns imprecisos, formes i siluetes situades al límit entre el cel i la terra, a la mateixa frontera entre el món visible i el món invisible. Per a nosaltres aquests seran sempre els paisatges de la boira.

   La boira és un fenomen característic de la Depressió Central en els mesos freds de l’any. Aquestes contrades tenen un clima mediterrani de marcada tendència continental; és a dir la oscil·lació tèrmica és molt accentuada entre la nit i el dia i entre l’hivern i l’estiu. Aquesta amplitud tèrmica provoca a l’hivern densos bancs de boira que sovint triguen dies a desaparèixer, amb el sol totalment tapat.

   L’arribada al Santuari del Miracle també és força fantasmagòrica, amb la llum grogosa dels fanals surant en l’aire espès i fred de la nit. El Santuari del Miracle està situat en una planícia, a 835m, i a la divisòria d’aigües del riu Riubregós i del Cardener. L’edifici actual (inacabat) és del segle XVII i l’església conserva un monumental retaule barroc. Al Miracle s’hi torna a produir el fenomen de l’ocupació estacional estiuenca per part de la població que viu a les ciutats properes. En aquest cas el reclam és la devoció sumada a una hostaleria atractiva (la “casa gran” o antiga albergueria és un notable exemple d’arquitectura civil). Avui l’hostatgeria funciona a base d´apartaments perfectament equipats per a un turisme de tipus familiar. A l’estiu, al Miracle, encara es poden veure imatges d’una manera d’estiuejar que, a poc a poc, va desapareixent: famílies assegudes en gandules petant plàcidament la xerrada, mentre la canalla, a la vora, dóna interminables voltes en bicicleta.

   A la tardor fosqueja aviat i el temps convida a fer llargues sobretaules després de sopar i unes timbes de cartes que només s’acaben quan finalment, el cansament s’apodera de nosaltres. És l´impagable luxe d’unes hores que se’n van sense pressa.

   De bon matí els germans reprenen la marxa amb la direcció del GR clarament encarada cap a Solsona. El matí és gris i fred i, malgrat que la visibilitat no és molt bona, no tenim boira com ahir.

   El Solsonès és una comarca de transició entre la Depressió Central i les muntanyes del Pre-Pirineu. A grans trets la comarca està partida en dues meitats ben diferents: tancada al N.O. per les muntanyes pre-pirinenques (amb uns accessos difícils) i oberta a migjorn cap als planells elevats del la Depressió Central. També podem considerar que el Solsonès és una terra de transició perquè permet la connexió cap a la Catalunya Continental (Lleida) i, seguint el curs del Cardener, cap al Bages i Barcelona.

   Els germans ressegueixen ara aquests planells del sud de la comarca tot fent camí cap a Solsona. Sobre el mapa i a vista d’ocell, el trajecte és aparentment pla i lineal però aviat veiem que cal anar superant contínuament uns torrents allargassats que trenquen el pla (aquí s’anomenen rases). Baixem per les obagues, creuem la rasa i pugem per les solanes per a atravessar després un altre planell més o menys extens, fins a la propera.

   A diferència de la Segarra el poblament aquí és molt disseminat, repartit en petits nuclis de població i en masies escampades. Sovint aquestes masies són notables, amb les galeries d’arcades mirant cap a migdia i rodejades d’extenses àrees de cultiu. Això els dóna un cert aire de benestar i riquesa. Els germans tenen aquesta sensació quan passen a la vora del Soler, de l’Alzina i de Brics.

   Lentament ens anem acostant a Solsona i quan per fi la ciutat se’ns fa visible la veiem ben bé al peu dels impressionants contraforts muntanyosos del Pre-Pirineu. Solsona doncs, està al bell mig de la comarca, al punt on acaben els altiplans de la Depressió i comencen, bruscament, les muntanyes.

   Entrem a la capital aquest migdia fred i gris de novembre. És diumenge i la ciutat té aquest aire una mica somnolent i plàcid d’alguns dies de tardor. Tot caminant pels carrers recuperem aquella sensació tan especial que ens produeixen aquestes petites capitals. Hi hauria una sèrie de ciutats (Manresa, Vic, Cervera, Solsona) que conserven, gràcies als recursos (principalment agraris) dels plans que les envolten, una certa prosperitat i una certa estabilitat demogràfica. I això els dóna un caire de capitals, molt petites sens dubte, però amb una certa capacitat de lideratge polític, intel·lectual i espiritual. Com diu Pierre Vilar, si l´Edat Mitjana havia estat el temps de la  Catalunya Pirinenca, el període comprés entre el S XV i el S XVII, varen ser els temps de la  Catalunya Central, el triomf de la pagesia acomodada de les grans masies.

   Els passos dels quatre germans es perden cap als afores de Solsona seguint la direcció de la  Carretera que porta a Lladurs. Quan portes tot un matí caminant i arribes al teu destí, es produeix una mena de relaxament inconscient del teu organisme i et sembla que no podràs donar un pas més. Aleshores si un dels germans, el cronista concretament, insisteix en que cal fer una “passejada” suplementària de vint minuts, es produeix una petita crisi. Per sort el camí que porta al Parc de la Mare de la Font és molt agradable, resseguint la riera i envoltats en tot moment per uns magnífics arbres de ribera. Aquest és un parc molt popular a la ciutat. La gent hi vé a fer berenades, pic-nics i barbacoes. També hi ha un restaurant petit i acollidor .

   Els germans, esgotats, dirigeixen els seus passos cap a aquest establiment i s’asseuen feliços a la taula que tenien reservada. Costa descriure totes les sensacions i l’ambient d’aquests darrers moments: una cuina excel·lent i original, un tracte cordial i simpàtic i finalment, una llarga conversa sobre les anècdotes viscudes durant aquests dos dies. Se’ns encomana aleshores un optimisme feliç i ingenu que ens fa pensar que la terra seguirà donant voltes i la vida mai s’exhaurirà.