Fitxa de la 4ª Etapa : Tuixent – Sant Llorenç dels Morunys

Uns 16 km. Etapa que pertany al GR-7

Etapa força dura sobretot pels desnivells. El tram inicial del camí de baixada des de Coll de Port és un autèntic trencacames. Cal anar ben calçat i tenir un mínim entrenament de fons ( recomanable l’ús de bastons). Senyalització en algun tram deficitària.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC

Etapa 4 : Tuixent – Sant Llorenç dels Morunys

Primavera del 2019, dia 24 de març

     El poble de Tuixent està situat a la capçalera de la Vall de la Vansa que és una vall longitudinal formada per la confluència de la Vall de Josa i la Vall de la Mola, entre les Serres Interiors (Cadinell i Cadí al nord) i les Serres Exteriors (Port del Comte i Serra del Verd al sud) del Prepirineu. En la confluència de les dues valls Tuixent presenta un aspecte aturonat. Enmig d’abruptes relleus calcaris coberts de bosc, el poble aprofita una clotada margosa per a instal·lar-hi conreus de cereals i patates. Aquestes riberes més meridionals de l’Alt Urgell depenen encara de la Seu d’Urgell però n’estan més desconnectades i són més autònomes.

   Sortir del poble torna a ser complicat, com sempre, però finalment trobem el sender ben al fons de la vall travessant els camps de pastura, plens de bestiar. Aviat enfilem un corriol molt bonic que puja dret entre murs de pedra seca. Aquest primer tram és agradable, molt equilibrat, travessant marges, camps i pastures. Quan el sender entra dins un bosc de pi rojalet comencen les pistes forestals. Ens sorprèn una mica que el camí que encara una pujada molt pronunciada, amb prou feines flanqueja i tira pel dret. Acabes tornant a tenir la sensació de que aquests camins no s’han fet per caminar, són camins de desembosc, per a que hi passin les màquines, no les persones. Esbufegant pugem molt amunt en relativament poca estona. Quan ja estem molt alts, ara sí, el sender comença a fer ziga-zagues. Així ja anem millor i ja podem començar a parar a contemplar el paisatge. El Cadí se’ns presenta imponent davant nostre, amb la carena nevada i , una mica més enllà, distingim el Pedraforca sense la seva silueta característica.

   Quan comencem a veure el sol, la pista ja planeja i quan s’acosta  el canvi de vessant, la llum és més clara i l’airet més prim, més fresc. Sortim a Coll de Port per darrera. Hi ha un mirador sobre el Cadí i el Pirineu espectacular. El restaurant i el refugi encara són tancats a aquesta hora però ens asseiem a la terrassa a reposar una estona i a fer un mos. La temperatura és ideal i el sol escalfa suaument. Ens hi estaríem més estona si no ens esperés encara una llarga baixada. Aquí canviarem de comarca, entrem al Solsonès.

   Fins i tot la guia indica que el proper tram del sender és complicat i es recomana no fer-lo en temps plujós. Ens ho mirem amb deteniment i comprovem que el GR baixa, literalment, per una torrentera! Això no és un camí, és una acumulació de blocs de pedra de totes les mides encaixonats dins un torrent d’una pendent brutal! Tan malament ho veiem que decidim fer aquest primer tram de baixada per carretera. Un cop superat aquest tros enfilem novament el GR que, efectivament, va baixant per una mena de camí-torrent que baixa pel dret, travessant ara aquí, ara allà, la serpentejant carretera.

   Per a nosaltres aquesta mena de camins són molt desagradables perquè estàs tota l’estona mirant el terra pendent només d’on poses els peus i sempre amb el perill d’una relliscada. I això, per les cames i els genolls és una tortura. Potser no hi ha alternativa, no ho sabem. Potser el traçat del camí tradicional era, precisament, el recorregut actual de la carretera. Malauradament els senderistes ens trobem, de tant en tant, en circumstàncies adverses com aquestes. Per sort això no passa molt sovint perquè si no n’hi hauria per plegar! Venim a gaudir, no a patir!

   El fort pendent a poc a poc va suavitzant-se i apareixen solitàries les cases de Ca n’Arreplegany i Can Poma. Ara ja hem sortit a camp obert però la contrada segueix essent molt feréstega i totes aquestes feixes mig enrunades ens fan veure que aquí la vida devia ser molt dura.

   El sender segueix encara el curs del torrent però ara el pendent és suau i el soroll del corrent d’aigua neta ens fa una agradable companyia. Comencen a aparèixer els pollancres, els freixes, els prats i les bardisses en un allargassat bosc de ribera.

   La Coma i Pedra és un municipi dispers situat al nord del Solsonès sota la Serra del Verd i el Port del Comte. Quan arribem a les primeres cases de la Coma ja és l’hora de dinar i decidim fer-ho a l’àrea de lleure situada just al costat de les Fonts del Cardener. El naixement d’aquest riu és espectacular amb una colla de salts d’aigua que brollen de les parets rocoses.

   El riu Cardener és el principal afluent del riu Llobregat. Neix aquí, al peu del Port del Comte i de la Serra del Verd però també recull les aigües de la Serra de les Comes, del Pedraforca i de la Serra d’Ensija. És un dels rius importants del Prepirineu amb una conca d’uns 1400 Km2 i comprèn part de les comarques del Solsonès, Berguedà, Bages i l’Anoia. Al segle IX i X va ser la frontera occidental de la Catalunya Vella i més endavant va esdevenir un eix de comunicacions de gran interès econòmic (indústria cotonera, explotacions potàssiques, ...)

   A partir d’ara ja no el deixarem fins a Sant Llorenç. Després de dinar veiem un cartell informatiu que explica que el camí fins a Sant Llorenç de Morunys ha estat recuperat i forma part de la xarxa de camins de la Vall de Lord ( i sembla que el GR-7 també passa per aquí) Ens animem força perquè això és tota una altra perspectiva : un camí ben arranjat, ben senyalitzat, paral·lel en tot moment al curs del Cardener ... què més volem! Els primers metres, entre la Coma i Pedra són una delícia, amb indrets encantadors. Després el camí s’endinsa en un bosc madur d’alzines, roures i pi roig. Però progressivament la senyalització es va fent més escassa, tornem a fer algun tram de carretera, dels senyals del GR també en trobem ben pocs i, a empentes i rodolons, arribem fins a la Font de la Puda. Només arribar-hi ja sentim la pudor de les seves aigües sulfuroses. Al costat de la font, una petita bassa recull les aigües i si es vol hom pot fer-hi una remullada. Aquesta aigua, utilitzada amb moderació té diversos beneficis per a la pell i la circulació. A principis del segle XX aquesta font va tenir una gran afluència de gent de la Vall de Lord que hi passaven bones estones d’esbarjo i gaudien de les propietats mineromedicinals de les aigües. Avui però aquest indret es veu silenciós i solitari, gairebé abandonat.

   A partir d’aquest punt el recorregut és pràcticament planer i no té pèrdua possible fins a arribar al Càmping del Solsonès. Són força hores de caminar en condicions dures i això es fa sentir: estem  cansats. El tram final, quan Sant Llorenç apareix retallat davant nostre, és fins i tot agradable amb corriols i caminois que  van travessant feixes, camps de conreus i torrents. Sant Llorenç dels Morunys, una altra de les poblacions on ja hi hem estat fent senderisme, en aquella ocasió seguint el GR-1. Ens agrada tornar-hi.

  

Fitxa de la 3ª Etapa : Coll de Bancs –Tuixent

Uns 12 Km. Etapa que pertany al GR-7

Etapa força suau i tranquil·la amb un desnivell bàsicament de baixada. Senyalització correcte

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC

Etapa 3 : Coll de Bancs – Tuixent

Primavera de 2019, dia 23 de març

   Tornem a la solitud de Coll de Bancs. Comencem l’etapa a primera hora de la tarda, sense veure ni una ànima i amb un silenci només trencat pel xiulet del vent. Fa molt bon dia i la llum és aquella llum neta de l’alta muntanya. Caminem pel vessant solei i aviat apareixen davant dels nostres ulls àmplies panoràmiques : la Serra del Port de Comte amb la carena nevada, la Serra del Verd, el Coll de Port i, a baix de tot, la Vall del Riu Mola cap a on ens dirigim.

   La primera imatge que tens d’un paisatge és molt significativa perquè les coses llunyanes s’uneixen estretament a les coses  properes en un equilibri perfecte. No analitzes res perquè encara no has començat a orientar-te. Senzillament estàs sota l’impacte que t’ha produït. En certa mesura quan t’orientes el paisatge desapareix i acabes perdent la intensitat de la primera imatge. Determinats geògrafs aposten per unes estratègies singulars que consisteixen a aprendre a no orientar-nos ( fer com si no coneguéssim un lloc) per a poder recuperar la primera imatge d’un paisatge. Així restauraríem una experiència plena, significativa, a través de l’estratègia de la desorientació.

   Per als senderistes, que seguir les traces d’un GR ens ajuda precisament a no perdre’ns, tot això pot semblar contradictori però no ho és del tot. D’aquests temes n’han parlat escriptors com Baudelaire i Thoreau que han escrit força sobre el fet de caminar. Una geografia poètica seria l’art de deixar-se impregnar pel paisatge paral·lelament a la voluntat de comprendre’l.

   Palla, rostolls i herba seca cruixen sota els nostres peus. Tot està molt sec perquè fa molts dies que no plou. Aquest camí pel qual comencem a baixar té algun tram empedrat i els murs de pedra seca l’emmarquen durant llargues tirades. Es veu clarament que és un antic camí, ara recuperat pel GR. És molt més gratificant quan veus que el sender passa per camins ancestrals que quan enfila pistes forestals o un tallafoc qualsevol. Parem sovint a fer fotografies perquè el conjunt és bonic i harmoniós. El pi roig s’alterna amb l’alzina i el garric. L’estrat arbustiu està format per boixos, gatoses, arços, rosers silvestres i les sempre presents aromàtiques.

   Arribem a Fórnols i trobem el poble desert i silenciós. Gaudim de l’aigua fresca de la font i de la llum càlida de la tarda. En aixecar el cap veiem el poble de Cornellana més amunt, encimellat al vessant de la muntanya. Sembla que aquests pobles visquin arrecerats sota la protecció de l’impressionant barrera del Cadí que els preserva de les inclemències del nord.

   Seguim baixant per camins pedregosos fins al fons de la vall per on passa el riu Mola. Arribem al càmping i reposem una estona aprofitant la placidesa de la tarda. Al restaurant una colla d’amics xerren tranquil·lament després de dinar. Tothom està tranquil i ningú sembla tenir pressa. Nosaltres tampoc. Aquestes caminades relaxades i plàcides poden arribar a ser un autèntic plaer.

   Creuem el riu i deixem el càmping enrere. Seguim ara una pista planera que travessa un bosc madur de pinassa i pi roig. La llum del sol es filtra tènuement a través del brancatge. Després d’una bona estona de caminar en silenci sortim de sobte a camp obert i veiem el poble de Tuixent enfilat dalt d’un turó. Les seves cases encara estan il·luminades pel darrer sol del dia i això dóna al poble un aspecte acollidor i proper. Avui dormirem aquí, demà serà un altre dia i haurem d’encarar una altra etapa molt més dura.

FUGIDA

    Ens llevem molt d’hora, a trenc d’alba. El cel continua tenyit amb tots aquests colors estranys, desconeguts. En Marc i jo que no podíem dormir i ja fa estona que ens hem vestit, decidim fer una petita caminada per un dels carrers que desemboquen a la plaça però que, per l’altre extrem, va a parar als afores de la Comalada. Intranquils arribem fins als primers camps i aquí el paisatge s’eixampla. Mirem cap a la llunyania i comprovem, alleujats, que les tempestes encara il·luminen l’horitzó.

    La notícia és molt ben rebuda per la colla. Tothom s’ha aixecat, s’ha vestit i ens disposem a fer un bon esmorzar que ens està preparant la Carmina ajudada per el Batlle i en Pol. És un esmorzar de forquilla que ens ha d’ajudar a encarar la incertesa d’aquest viatge, d’aquesta fugida, ... costa trobar la definició adequada per al que anem a fer!  Durant l’àpat comentem els últims detalls i escoltem les darreres recomanacions i consells. No tenim gaire temps, en Miquel, amb el carro, deu estar al caure. Aquest moment té un punt d’emoció continguda per part de tots. Només hem estat unes hores amb aquesta gent però el cert és que s’ha creat un vincle emocional important. Ens admira la implicació que han tingut el Batlle, la Carmina i els seus amics, ens ho han donat tot a canvi de res, ni tan sols de saber si tot plegat haurà sortit bé o no. Un cop acabat l’esmorzar  ens permetem una breu sobretaula mentre esperem en Miquel. Aleshores el Batlle, endevinat els nostres pensaments, ens comenta:

-   Nois només podem desitjar-vos que això surti bé. Però encara que sortís bé, siguem optimistes, nosaltres tampoc ho sabrem. Si vosaltres aconseguiu arribar al vostre “món”, no veig la manera de com ens ho podeu arribar a fer saber – es queda uns moments pensatiu i encara afegeix – a més tinc la sospita de que, un cop allà, ningú creurà la vostra història!

    Ens quedem tots muts i pensatius davant d’aquesta reflexió. La veritat és que, ocupats i enderiats en planificar la fugida, ningú s’ha parat a pensar en aquest detall.

-   Ja ho veurem Batlle. Però ara hem de posar els cinc sentits en aquesta expedició desesperada que anem a fer. A veure com ens surt! – comenta en Carles

-  En tot cas sempre us estarem molt agraïts per tot el que heu fet per nosaltres, no us oblidarem mai. Us tindrem a les nostres oracions, que es deia abans! – bromeja en Pere

-    Si però a mi em sap molt greu que no pugueu saber si ens n’hem sortit o no! – dic jo contariada

-   Noia ... – fa l’Ester aixecant les espatlles com dient “què hi farem!”

    En aquestes la Carmina fa un crit des del pis de baix:

-   Ha arribat en Miquel!

    Ens aixequem, agafem les motxilles i baixem en silenci cap a la porta principal. A fora ens espera un home cepat i rialler que condueix un carro prou gran per a que hi càpiguen bé tots.

-   Què nois, esteu a punt? –  diu en Miquel amb un somriure franc.

    D’un en un ens acomiaden d’el Batlle i la Carmina amb encaixades de mans, petons i alguna abraçada emocionada. A més d’un se li humitegen els ulls.

-   Au va, que és tard i vol ploure! – les paraules expeditives d’en Miquel ens fan reaccionar i l’un darrere l’altre ens enfilem al carro. Ens posen en marxa i travessem la plaça en direcció al carrer major. Les figures d’el Batlle i la Carmina s’empetiteixen davant el portal mentre aixequen el braç i fan un gest ample de comiat.

    A aquesta hora del matí els carrers són buits encara, no es veu ni una ànima tret d’un parell de pagesos que es deuen encaminar cap al tros. El trot compassat i monòton dels cavalls ressona per les parets de les cases. Tots estem en silenci, fins i tot en Miquel que sembla ser un home de poques paraules. Deixem enrere les darreres cases de Comalada i enfilem pel camí que comença a pujar suaument cap a la collada. De fet, segons ens han explicat, desfarem el camí que nosaltres hem fet a peu aquests dos darrers dies. Un cop dalt del coll el camí comença a davallar cap a aquella plana immensa on els camps de cereals i farratges s’estenen fins l’horitzó. El dia s’ha anat tapant i la llum del matí es torna feble i grisa. En Pol trenca el silenci i ens fa una observació:

-   És curiós, aquests dies tot ha estat parlar de tempestes i més tempestes però no ha caigut ni una sola gota! Però en canvi ara ... – fa un gest senyalant el cel.

-    Avui plourà, ja en podeu estar ben segurs. Abans del migdia ja la tindrem a sobre – en Miquel intervé per donar-nos la bona notícia.

-    Només ens falta això! – es queixa en Marc

-    Germans què hi farem! Ens haurem de conformar! – comenta en Pere

    Continuem distrets una estona parlant del temps, la pluja i les tempestes. En Carles, pensatiu, no intervé en la conversa i durant tota l’estona no deixa de mirar les resplendors que intermitentment apareixen a l’horitzó per damunt dels núvols. Se’l veu preocupat. Ell ha tingut la idea, la possibilitat de poder creuar per una mena de portal o el que sigui cap a l’altre costat. Però una cosa és tenir la idea i l’altre és portar-ho a terme. Això de ficar-se ara dins la tempesta no fa massa gràcia. Comptat i debatut però sembla que no tinguem cap altra opció. Una pluja fina, gairebé imperceptible trenca el fil dels seus pensaments.

-   Ja hi som! Ja comença a ploure. Tapeu-vos que no ho sembla però aquest plugim acaba calant! –  comenta l’Ester.

-   Només ens falta aquesta! – torna a queixar-se en Marc.

-   Marc no siguis pesat que això ja ho has dit abans! – el renyo empipada

    Ens cobrim tots amb les capelines i ens quedem ben quiets, per mullar-nos el mínim possible. El viatge esdevé monòton i pesat. El dia s’ha tapat del tot i amb prou feines hi podem veure gaire més enllà d’un centenar llarg de metres. El carro passa molt a la vora del conjunt de cases de Comacric i entre les boires ens sembla veure el massís casalot de l’hostal. En Miquel però no s’entreté i tira enllà guiant els cavalls amb un trot viu. És evident que té ganes d’acabar amb això i tornar cap a casa. Quin dia més desavinent, maleït sia!

    Continuem de dret cap al Puig de la Força. Aquest camí és prou rectilini i pràcticament travessa de punta apunta aquesta enorme plana cultivada. És evident que amb el carro fem molta més via que a peu però avui, aquest viatge se’ns fa interminable. En aquestes notem com el trot dels cavalls es fa més suau i el carro va alentint el pas. Ens adonem que els camps de blat i ordi ja s’han acabat i ara tenim davant uns ermots amb matolls i arbres baixos. El camí fa un revolt pronunciat com si anés a canviar de direcció. Enmig del matollar es veu un senderó molt desdibuixat que se’n va enllà cap als primers flancs de la muntanya. En Miquel atura el carro i ens diu:

-   Fins aquí us puc acompanyar en carro. Per pujar a la muntanya heu de continuar a peu. Si seguiu aquest caminet ja veureu que, a poc a poc, es comença a enfilar. Després em sembla recordar que es travessa un bosc de roures i després ja venen els pendents finals fins al cim – s’atura uns moments pensatiu i afegeix – cap a aquella zona és on comencen les “vibracions” ... allò no fa cap gràcia us ho ben asseguro!

    En Miquel es queda mirant fixament en direcció al Puig de la Força que ara apareix totalment tapat per les boires. Tots baixem en silenci del carro,  carreguem les motxilles a l’esquena i ens disposem a emprendre la marxa. L’Ester s’adreça a en Miquel:

-   Moltes gràcies Miquel per tot, no oblidarem la teva generositat.

-   Mireu, en Batlle m’ha explicat més o menys el que voleu fer. Jo no hi entenc d’aquestes coses. Si m’ho demanéssiu a mi segurament us diria que jo no hi aniria cap allà dalt però, repeteixo, no hi entenc. O sigui que us desitjo sort, de tot cor! – ens diu en Miquel

    Ens acomiadem d’ell amb un somriure. El carro dóna mitja volta i se’n va per on ha vingut. Ens el quedem mirant una estona mentre desapareix entre la boirina. I ara, per primera vegada des de fa moltes hores, ens sentim sols molt sols, gairebé desemparats.

-   Au som-hi! Que sembla que plogui més, no ens entretinguem! – diu en Pol

    Comencem a desfer el camí que varem fer a l’anada. Ara és molt important recordar tots els detalls per intentar passar pels mateixos llocs. Per sort tenim bona orientació i anem refent el camí. La tempesta ja no és una resplendor llunyana, ara la tenim al damunt i els trons retrunyen fort amb un so sec i esquerdat. La veritat és que l’espectacle impressiona força però intentem concentrar-nos en l’ascensió. En aquesta ocasió els bastons de muntanya ens ajuden a conservar l’equilibri i no relliscar perquè la pluja, força més intensa, comença a enfangar el camí a base de bé. Travessem el bosquet de roures de pressa i seguim amunt pels pendissos que ja porten fins al cim. Les falgueres mullades ens deixen els camals dels pantalons ben xops. Tot plegat comença a ser un calvari : l’esforç de la pujada, la pluja persistent, la maleïda tempesta, el fang, ... i ara si, ara comencem a percebre clarament la vibració. I ens torna a envair aquella sensació estranya, desagradable però seguim amunt sense parar, sense entretenir-nos. Ara estem més espantats que a l’anada perquè sabem que allò és perillós i, inevitablement, recordem tot el que ens han explicat.

-   Au va que falta poc, amunt! – els anima en Marc.

Comencem a estar rebentats i en Pol i jo ens hem quedat uns metres enrere.

-   No us separeu! – crida l’Ester però les seves paraules queden ofegades pel terrible espetec d’un tro. Al mateix temps tot queda il·luminat per la llum freda del llamp que de ben segur ha caigut molt a prop.

-   Seguim tu, que ara veig que això és perillós de veritat! – comenta en Pere.

Ens tornem a agrupar i enfilem els darrers metres abans del cim. La vibració és intensa però suportable, més o menys com el record que tenim del camí d’anada. La cortina d’aigua s’ha fet més espessa i la visibilitat es redueix per moments. A ma esquerra veiem la creu de ferro del cim però aquesta vegada no ens hi entretenim gens, seguim endavant buscant el grau per on varem accedir al cim. En un primer moment no el trobem i comencem a buscar-lo desesperadament, l’un per aquí i l’altre per allà.

-   Ei, no ens separem! – crida en Carles.

Són moments crítics, d’angoixa, que posen al descobert totes les pors acumulades durant aquests dies. Però en aquestes l’Ester crida:

-   Per aquí, és per aquí!

Efectivament, reconeixem els arbres baixos i la roca que emmarca el final del grau. Atropelladament ens dirigim cap allà com si, efectivament, estessim fugint desesperadament de la Comarca. A mesura que ens acostem al grau comença el xiulet i la vibració es va convertint en aquell zumzeig tan fort de la primera vegada.

-   Si això dura molt no ho podré aguantar! – crida l’Esther amb cara de dolor.

-   Seguim! – crida en Carles.

Però dura poc, només uns segons i de cop i volta tornem a sentir aquella mena de so estrany “plop!” com si esclatés una bombolla gegant i tot s’acaba: la vibració, el zumzeig, aquell xiulet agut que se`t fica dins el cervell, ... tot. Silenci. Només una pluja fina i persistent que segueix caient. La inèrcia de la corredissa final encara ens fa avançar uns metres a batzegades, ensopegant però de l’esforç, la tensió acumulada i l’esgotament acabem deixant-nos caure al terra exhausts. Ens quedem estesos de qualsevol manera a pocs metres de les pendents verticals del grau. S’ha acabat. Hem aconseguit “passar” a l’altre costat, podrem arribar fins al cotxe i tornar a casa.

    Estirada de boca terrosa em giro lentament i em quedo panxa enlaire, entomant la pluja que cau suaument damunt el meu rostre. Obro els ulls i miro el cel. La llum! La llum ha canviat, ja no es aquella llum estranya de la Comarca. És la llum de sempre, la que he vist tota la vida. Com és possible que em vingui de cop una alegria tan gran per una cosa tan ... simple, tan normal ! Em venen ganes de plorar i, galta avall, les llàgrimes es barregen amb les gotes de la pluja. Una agradable sensació de benestar m’envaeix de sobte i si fos per mi m’hi quedaria encara una estona. Però les paraules d’en Carles em treuen del meu ensonyament:

-   Tornem a casa! Va Anem!

---

    La Maria deixa la tassa damunt la taula i es queda callada mirant pensativa un punt indeterminat del terra de parquet. Els dos agents que se l’han escoltat tota l’estona sense interrompre-la, es relaxen apaguen la gravadora i comencen a desar les coses.

-  Senyora Comes, ha estat molt amable en donar-nos la seva versió dels fets. Ens sap greu haver-li fet perdre tan de temps però, en fi, haig de dir-li que ens ha fet una descripció molt detallada de tot el que els va passar. De segur que ens serà de gran ajuda – comenta la noia

-   Moltes gràcies de veritat! – diu el noi

La Maria trenca el fil dels seus pensaments i se’ls mira amb un somriure amable:

-   No ha estat res. M’ha anat molt bé poder-ho explicar. En certa mesura és com si ho necessités. Gràcies a vosaltres per la vostra paciència.

S’alcen tots tres i la Maria els acompanya fins la porta. S’acomiaden cordialment i ella tanca suaument la porta. S’hi repenja un moment  i tanca els ulls. No sap ben bé perquè però té una agradable sensació d’alleujament, com si s’hagués tret un pes de sobre. Des del fons del pis, la veu de la Marta trenca la màgia d’aquest moment:

-   Mare, què fem per sopar? 

Valldoreix, 20 de desembre de 2014