Fitxa de la 2ª Etapa : Boadella d’Empordà – Lledó

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-2

Etapa força planera, sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte

No hi ha editada la Guia del sender GR-2. Hi ha un plafó informatiu del recorregut del GR-2 a Boadella d’Empordà i a Lledó

Etapa 2 : Boadella d’Empordà – Lledó

Hivern 2017, dia 19 de març

    Avui és el segon dia que els Germans caminarem per l’Empordà. Ens agrada deambular per aquest paisatge de l’Alt Empordà, en conjunt més monòton, més aspre i menys humanitzat que el del Baix Empordà però sens dubte molt atractiu. Som-hi doncs !

    Per Thoreau ( escriptor, filòsof i naturalista americà de principis del segle XX ) el fet de caminar transcendeix el pur acte físic, es converteix en una forma de saviesa, en una aproximació a la natura primigènia, als inicis de la humanitat. Una mena de retorn a l’estat salvatge. Els Germans potser no anem tan lluny però és evident que, per nosaltres, caminar també va més enllà del pur acte físic, sempre hi ha alguna cosa més que fa que ens agradi tant.

    Doncs avui, per començar, això de la plana de l’Empordà queda en entredit perquè hem d’encarar una bona pujada. Els marges de pedra seca queden totalment al descobert perquè aquesta zona ha estat afectada per un incendi recent. El terreny és aspre, sec, totalment calcari. En canviar de vessant apareix un bosc vell de pins, força esclarissat. Això ens permet tenir, un altre cop, vistes sobre el Canigó nevat. Seguim pujant i comencem a trobar-nos una bona colla de caçadors que han organitzat  una batuda del senglar. Sovint aquestes batudes són tot un espectacle : els caçadors porten armilles reflectants de colors llampants, hi ha senyalització per tot arreu, molts cotxes tot terreny i gent comunicant-se per ràdio cada dos per tres. A veure, la veritat és que en aquestes circumstàncies, els senderistes molt tranquils no estem. Tenim ganes de passar de llarg i perdre’ls de vista. Diguem que caçadors i excursionistes ens molestem mútuament.

    Després d’un breu tros de carretera el nostre camí passa per un bosc d’alzines més madur, el terra és molt pedregós com si estéssim tirant avall per una torrentera. Som ja a tocar de Terrades i al costat del sender, en un racó humit i frescal, trobem un pou de glaç força gran.

 Terrades és un poble tranquil, amb cases ben conservades i places ombrívoles. L’aigua de la font és ben fresca i ens permet recuperar forces. Les orenetes en una activitat frenètica fan els nius sota les teulades. La seva xiscladissa ens acompanyarà una bona estona.

    Ara ens toca fer un tros prou llarg de carretera. Això sempre és desagradable encara que el paisatge sigui bonic. En aquest cas però tornem a travessar una regió devastada pel foc i ni una sola ombra ens permet fer més agradable la caminada. Sort que més endavant deixem la carretera i prenem un camí ramader pedregós. El sol avui escalfa de valent i les temperatures són molt altes, de primavera avançada.

    Vilaritg ens acull amb l’ombra fresca que fan els edificis, una placeta i una altra font. Quin poblet més deliciosament tranquil ! Una paradeta per descansar i som-hi altra volta !

    Sortim a caminar pel sol plaer de fer-ho. Tan se val per on caminem. Quan has educat l’esperit, veus atractius i bellesa arreu. Només cal tenir els ulls i els sentits ben oberts. I el temps s’escola, sense pressa, i tombes i gires per senders que duen on tu vols, a la fita que t’has proposat.

    El nostre camí creua molts camps d’oliveres velles, molts camps de cereals i alguns claps de bosc, no gaires. L’Empordà és un país de lleus ondulacions, de 100 a 200 metres d’alçària màxima. D’aquí que les panoràmiques, en un dia com avui de cel net i clar, siguin molt àmplies. Però ens anem acostant, a poc a poc, a la Garrotxa i el relleu s’anirà tornant més accidentat fins al punt que alguns autors parlin de “La Garrotxa d’Empordà”. En aquest tram final de l’etapa el sender passa per caminets més ombrívols que passen per dins el bosc i van travessant rieres. Són espais molt atractius ( avui també les rieres baixen ben plenes ) i frescals, que conviden a aturar-se, a dinar i a passar-hi una bona estona.

    Els caçadors d’una altra batuda del senglar, ens expliquen que davant nostre ha passat un grup de seixanta senderistes ! Un fet força inèdit perquè, com hem comentat en altres ocasions, els Germans acostumem a caminar ben sols.

   Sortint dels boscos el panorama es torna a obrir i veiem el mar i el Montgrí a l’horitzó. Ens acostem ja a Lladó i aleshores veiem els ressagats del gran grup que ens han comentat els caçadors. A la pujada final n’avancem uns quants i, quan entrem a Lladó, ens els trobem a tots escampats per la plaça i els carrers principals. Ens mirem, encuriosits, aquesta altra manera de practicar el senderisme, més multitudinària. Molts de nosaltres ho hem fet així en el passat i el que és cert és que ara ens convenç més aquesta versió del petit grup, més controlable, més assequible.

     Al poble tot és tancat i no es veu ni una ànima però hi ha excursionistes per tot arreu. Una imatge força insòlita per a nosaltres. Deixem Lladó i les converses i les rialles de tota aquesta gentada i marxem cap a Navata a fer un beure que avui ens l’hem tornat a guanyar.

Fitxa de la 1ª Etapa : La Jonquera – Boadella d’Empordà

Uns 16 Km. Etapa que pertany al GR-2.

Etapa força planera, sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2. Hi ha un plafó informatiu del recorregut del GR-2 a Terrades i Boadella d’Empordà.

Etapa 1 : La Jonquera – Boadella d’Empordà

Hivern de 2017,  dia 19 de febrer

   El dia que comencem el GR-2 és un dia assolellat i clar i per l’època en que estem, fa poc fred. Sempre hem dit que els senders et permeten passar per llocs on difícilment hi passaries i avui en tenim un cas força significatiu: tots coneixem La Jonquera, hi hem passat moltes vegades però ben poca gent ha passejat pel seu casc urbà antic, ha pres una cervesa a la Plaça de l’Ajuntament o ha badat una mica pels seus carrers.

    Per La Jonquera hi passem molt però gairebé mai ens hi aturem. Doncs bé, el GR-2 comença a la Plaça de l’Ajuntament i pels carrerons del nucli antic va seguint el curs del riu Llobregat. Però aquesta agradable passejada pels carrers del poble dura poc. Aviat sortim als espais que tots coneixem de La Jonquera :  autopistes, peatges, duanes, aparcaments de camions, descampats plens de bosses de plàstic enganxades als matolls ... La sensació és brutal : on som ? què és aquest món tan inhòspit, tan sorollós ?

   Aquests espais han estat descrits sovint com a “no llocs”, espais urbans sense cap personalitat pròpia, espais de trànsit, de flux. També espais de consum, de comunicació i de circulació. 

   Travessem doncs aquesta franja periurbana amb una certa pressa per sortir d’aquest món una mica hostil. Aviat però trobem un túnel que travessa per sota la via del tren. En travessar-lo, fosc com una gola de llop, tenim una sensació estranya. Com si estéssim travessant una mena de “portal” que ens hagués de passar d’un món a un altre. I quan sortim a l’altre extrem tot canvia radicalment. La llum és la mateixa però el paisatge s’obre i s’eixamplen les vistes. Ja no queda rastre de les autopistes, dels camions, ...només se sent una remor somorta.

   Per camins de terra prenem la direcció d’Agullana però de seguida ens desviem cap a l’Estrada, un petit nucli de quatre cases. Les àmplies panoràmiques de l’Empordà ens eixamplen la vista i els pulmons i notem una alenada d’aire fresc que ve del Canigó nevat.

    Travessem suredes magnífiques clapejades per enormes blocs granítics arrodonits, clivellats i coberts de líquens. Es nota que la zona ha sofert algun incendi recent però per sort els suros tenen la capacitat de rebrotar i la vegetació es recupera relativament ràpid. El sotabosc però, encara esta format per argelagues, estepes i brucs, les primeres espècies colonitzadores després del foc.

   El GR-2 sembla ben senyalitzat i en general transcorre per pistes de sauló (encara que no ens escapem d’algun tram de carretera!). Comparteix itinerari amb el Camí de Sant Jaume i amb Itinerània. A l’alçada del Mas Collell (un conjunt bonic i harmoniós de cases). Travessem una petita riera i passem pel costat d’un molí enrunat. Les pluges dels darrers dies es fan notar i avui trobem aigua per tot:  rieres, torrents i còrrecs sempre baixen plens.

   Travessem potser, un Empordà menys turístic, més senzill, més assequible. Es veuen moltes plantacions de fruiters florits i d’oliveres. També es veuen moltes extensions de cereals d’hivern. Les panoràmiques són àmplies i el cel, alt i poderós, deixa passar els núvols fugissers.

   Anem fent a bon ritme i malgrat que els Germans avui ens hem d’empassar algun tros de carretera una mica pesat, els camins són agradables i avui concretament, força enfangats. Després d’un collet (en aquest  Empordà tan pla, tots els desnivells són discrets) davallem cap a una vall ample també afectada per un incendi recent. La terra i les roques són roges i els pins, recremats i negres, s’aixequen impotents cap al cel. Malgrat tot és un espai molt atractiu, que respira una gran solitud.

    Les argiles roges s’alternen amb les grises i els gresos i el sotabosc creix amb força apuntant ja la primavera que sembla que aquest any es vulgui avançar: el garric, les estepes, el llentiscle, l’arboç, l’olivereta, les argelagues i els llistons i els fenassos. Els plançons de pi despunten vigorosos i aviat tornaran a colonitzar el terreny. Les ruïnes del Castell de Mont-roig, dalt d’un turó, vigilen el silenci de la vall.

 Tornem a fer carretera, tornem a caminar per camins enfangats fins que, a la vora del Mas Perxers, parem a dinar en una àrea de pic-nic. Un lloc frescal i agradable, a l’ombra d’uns plàtans enormes. De moment les primeres impressions que tenim del GR-2 són bones. Aquestes primeres etapes són força planes però sabem que, més endavant, vindran recorreguts més muntanyencs. Per avui però, ja en tenim prou i fem els darrers metres fins a Boadella on ens prendrem un cafè ben merescut.  

INTRODUCCIÓ

   El nou projecte que els Germans tenim entre mans és fer el GR-2, un dels senders històrics i també un dels més antics de Catalunya. Originalment aquest sender anava de La Jonquera fins a Aiguafreda però ara s’ha allargat fins al mar, fins a la desembocadura del riu Besòs, a Sant Adrià de Besòs. Els Germans deixarem per més endavant la decisió de si arribem fins al mar o bé ens quedem a Aiguafreda, fent la versió més clàssica del sender.

   El sender GR-2 també pren una orientació Nord-Sud i travessa les comarques de l’Empordà, la Garrotxa i Osona. El sender recorre doncs racons d’un gran interès paisatgístic: la plana de l’Empordà, la zona volcànica de la Garrotxa, les cingleres de Collsacabra i els boscos de les Guilleries per posar alguns exemples. Si continuéssim fins al mar baixaríem per la conca fluvial del Besòs.

   Una vegada més, aquest dietari de ruta no pretén ser una guia exhaustiva de tot el recorregut si no que vol donar unes pinzellades personals que puguin arribar a ser d’interès per a lectors, senderistes i amants de la muntanya. En definitiva, per a la gent que li agradi caminar i veure món. Per cert, la guia del GR-2 de la FEEC està exhaurida i de moment no l’han tornat a editar. Malgrat tot hi ha prou informació a l’abast i també sobre el terreny que permet seguir el sender amb prou garanties.

   Pels Germans comença una nova experiència, un nou viatge, una nova aventura. El començament dels començaments, sempre una nova il·lusió per a la nostra colla senderista.