Fitxa de la 2ª Etapa : Boadella d’Empordà – Lledó

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-2

Etapa força planera, sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte

No hi ha editada la Guia del sender GR-2. Hi ha un plafó informatiu del recorregut del GR-2 a Boadella d’Empordà i a Lledó

Etapa 2 : Boadella d’Empordà – Lledó

Hivern 2017, dia 19 de març

    Avui és el segon dia que els Germans caminarem per l’Empordà. Ens agrada deambular per aquest paisatge de l’Alt Empordà, en conjunt més monòton, més aspre i menys humanitzat que el del Baix Empordà però sens dubte molt atractiu. Som-hi doncs !

    Per Thoreau ( escriptor, filòsof i naturalista americà de principis del segle XX ) el fet de caminar transcendeix el pur acte físic, es converteix en una forma de saviesa, en una aproximació a la natura primigènia, als inicis de la humanitat. Una mena de retorn a l’estat salvatge. Els Germans potser no anem tan lluny però és evident que, per nosaltres, caminar també va més enllà del pur acte físic, sempre hi ha alguna cosa més que fa que ens agradi tant.

    Doncs avui, per començar, això de la plana de l’Empordà queda en entredit perquè hem d’encarar una bona pujada. Els marges de pedra seca queden totalment al descobert perquè aquesta zona ha estat afectada per un incendi recent. El terreny és aspre, sec, totalment calcari. En canviar de vessant apareix un bosc vell de pins, força esclarissat. Això ens permet tenir, un altre cop, vistes sobre el Canigó nevat. Seguim pujant i comencem a trobar-nos una bona colla de caçadors que han organitzat  una batuda del senglar. Sovint aquestes batudes són tot un espectacle : els caçadors porten armilles reflectants de colors llampants, hi ha senyalització per tot arreu, molts cotxes tot terreny i gent comunicant-se per ràdio cada dos per tres. A veure, la veritat és que en aquestes circumstàncies, els senderistes molt tranquils no estem. Tenim ganes de passar de llarg i perdre’ls de vista. Diguem que caçadors i excursionistes ens molestem mútuament.

    Després d’un breu tros de carretera el nostre camí passa per un bosc d’alzines més madur, el terra és molt pedregós com si estéssim tirant avall per una torrentera. Som ja a tocar de Terrades i al costat del sender, en un racó humit i frescal, trobem un pou de glaç força gran.

 Terrades és un poble tranquil, amb cases ben conservades i places ombrívoles. L’aigua de la font és ben fresca i ens permet recuperar forces. Les orenetes en una activitat frenètica fan els nius sota les teulades. La seva xiscladissa ens acompanyarà una bona estona.

    Ara ens toca fer un tros prou llarg de carretera. Això sempre és desagradable encara que el paisatge sigui bonic. En aquest cas però tornem a travessar una regió devastada pel foc i ni una sola ombra ens permet fer més agradable la caminada. Sort que més endavant deixem la carretera i prenem un camí ramader pedregós. El sol avui escalfa de valent i les temperatures són molt altes, de primavera avançada.

    Vilaritg ens acull amb l’ombra fresca que fan els edificis, una placeta i una altra font. Quin poblet més deliciosament tranquil ! Una paradeta per descansar i som-hi altra volta !

    Sortim a caminar pel sol plaer de fer-ho. Tan se val per on caminem. Quan has educat l’esperit, veus atractius i bellesa arreu. Només cal tenir els ulls i els sentits ben oberts. I el temps s’escola, sense pressa, i tombes i gires per senders que duen on tu vols, a la fita que t’has proposat.

    El nostre camí creua molts camps d’oliveres velles, molts camps de cereals i alguns claps de bosc, no gaires. L’Empordà és un país de lleus ondulacions, de 100 a 200 metres d’alçària màxima. D’aquí que les panoràmiques, en un dia com avui de cel net i clar, siguin molt àmplies. Però ens anem acostant, a poc a poc, a la Garrotxa i el relleu s’anirà tornant més accidentat fins al punt que alguns autors parlin de “La Garrotxa d’Empordà”. En aquest tram final de l’etapa el sender passa per caminets més ombrívols que passen per dins el bosc i van travessant rieres. Són espais molt atractius ( avui també les rieres baixen ben plenes ) i frescals, que conviden a aturar-se, a dinar i a passar-hi una bona estona.

    Els caçadors d’una altra batuda del senglar, ens expliquen que davant nostre ha passat un grup de seixanta senderistes ! Un fet força inèdit perquè, com hem comentat en altres ocasions, els Germans acostumem a caminar ben sols.

   Sortint dels boscos el panorama es torna a obrir i veiem el mar i el Montgrí a l’horitzó. Ens acostem ja a Lladó i aleshores veiem els ressagats del gran grup que ens han comentat els caçadors. A la pujada final n’avancem uns quants i, quan entrem a Lladó, ens els trobem a tots escampats per la plaça i els carrers principals. Ens mirem, encuriosits, aquesta altra manera de practicar el senderisme, més multitudinària. Molts de nosaltres ho hem fet així en el passat i el que és cert és que ara ens convenç més aquesta versió del petit grup, més controlable, més assequible.

     Al poble tot és tancat i no es veu ni una ànima però hi ha excursionistes per tot arreu. Una imatge força insòlita per a nosaltres. Deixem Lladó i les converses i les rialles de tota aquesta gentada i marxem cap a Navata a fer un beure que avui ens l’hem tornat a guanyar.