Fitxa de la 1ª Etapa : La Jonquera – Boadella d’Empordà

Uns 16 Km. Etapa que pertany al GR-2.

Etapa força planera, sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.

No hi ha editada la Guia del sender GR-2. Hi ha un plafó informatiu del recorregut del GR-2 a Terrades i Boadella d’Empordà.

Etapa 1 : La Jonquera – Boadella d’Empordà

Hivern de 2017,  dia 19 de febrer

   El dia que comencem el GR-2 és un dia assolellat i clar i per l’època en que estem, fa poc fred. Sempre hem dit que els senders et permeten passar per llocs on difícilment hi passaries i avui en tenim un cas força significatiu: tots coneixem La Jonquera, hi hem passat moltes vegades però ben poca gent ha passejat pel seu casc urbà antic, ha pres una cervesa a la Plaça de l’Ajuntament o ha badat una mica pels seus carrers.

    Per La Jonquera hi passem molt però gairebé mai ens hi aturem. Doncs bé, el GR-2 comença a la Plaça de l’Ajuntament i pels carrerons del nucli antic va seguint el curs del riu Llobregat. Però aquesta agradable passejada pels carrers del poble dura poc. Aviat sortim als espais que tots coneixem de La Jonquera :  autopistes, peatges, duanes, aparcaments de camions, descampats plens de bosses de plàstic enganxades als matolls ... La sensació és brutal : on som ? què és aquest món tan inhòspit, tan sorollós ?

   Aquests espais han estat descrits sovint com a “no llocs”, espais urbans sense cap personalitat pròpia, espais de trànsit, de flux. També espais de consum, de comunicació i de circulació. 

   Travessem doncs aquesta franja periurbana amb una certa pressa per sortir d’aquest món una mica hostil. Aviat però trobem un túnel que travessa per sota la via del tren. En travessar-lo, fosc com una gola de llop, tenim una sensació estranya. Com si estéssim travessant una mena de “portal” que ens hagués de passar d’un món a un altre. I quan sortim a l’altre extrem tot canvia radicalment. La llum és la mateixa però el paisatge s’obre i s’eixamplen les vistes. Ja no queda rastre de les autopistes, dels camions, ...només se sent una remor somorta.

   Per camins de terra prenem la direcció d’Agullana però de seguida ens desviem cap a l’Estrada, un petit nucli de quatre cases. Les àmplies panoràmiques de l’Empordà ens eixamplen la vista i els pulmons i notem una alenada d’aire fresc que ve del Canigó nevat.

    Travessem suredes magnífiques clapejades per enormes blocs granítics arrodonits, clivellats i coberts de líquens. Es nota que la zona ha sofert algun incendi recent però per sort els suros tenen la capacitat de rebrotar i la vegetació es recupera relativament ràpid. El sotabosc però, encara esta format per argelagues, estepes i brucs, les primeres espècies colonitzadores després del foc.

   El GR-2 sembla ben senyalitzat i en general transcorre per pistes de sauló (encara que no ens escapem d’algun tram de carretera!). Comparteix itinerari amb el Camí de Sant Jaume i amb Itinerània. A l’alçada del Mas Collell (un conjunt bonic i harmoniós de cases). Travessem una petita riera i passem pel costat d’un molí enrunat. Les pluges dels darrers dies es fan notar i avui trobem aigua per tot:  rieres, torrents i còrrecs sempre baixen plens.

   Travessem potser, un Empordà menys turístic, més senzill, més assequible. Es veuen moltes plantacions de fruiters florits i d’oliveres. També es veuen moltes extensions de cereals d’hivern. Les panoràmiques són àmplies i el cel, alt i poderós, deixa passar els núvols fugissers.

   Anem fent a bon ritme i malgrat que els Germans avui ens hem d’empassar algun tros de carretera una mica pesat, els camins són agradables i avui concretament, força enfangats. Després d’un collet (en aquest  Empordà tan pla, tots els desnivells són discrets) davallem cap a una vall ample també afectada per un incendi recent. La terra i les roques són roges i els pins, recremats i negres, s’aixequen impotents cap al cel. Malgrat tot és un espai molt atractiu, que respira una gran solitud.

    Les argiles roges s’alternen amb les grises i els gresos i el sotabosc creix amb força apuntant ja la primavera que sembla que aquest any es vulgui avançar: el garric, les estepes, el llentiscle, l’arboç, l’olivereta, les argelagues i els llistons i els fenassos. Els plançons de pi despunten vigorosos i aviat tornaran a colonitzar el terreny. Les ruïnes del Castell de Mont-roig, dalt d’un turó, vigilen el silenci de la vall.

 Tornem a fer carretera, tornem a caminar per camins enfangats fins que, a la vora del Mas Perxers, parem a dinar en una àrea de pic-nic. Un lloc frescal i agradable, a l’ombra d’uns plàtans enormes. De moment les primeres impressions que tenim del GR-2 són bones. Aquestes primeres etapes són força planes però sabem que, més endavant, vindran recorreguts més muntanyencs. Per avui però, ja en tenim prou i fem els darrers metres fins a Boadella on ens prendrem un cafè ben merescut.