Fitxa de la 13ª Etapa : Gironella – L’Espunyola

Uns 18 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa mitjana, sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 13 : Gironella – L’Espunyola

Tardor de 2014, dia 14 de desembre

    És un matí de tardor gris i gelat. Fa un fred punxegut que et reclama moure’t  per entrar en calor el més aviat possible. L’alternativa només pot ser  quedar-se calentó a casa. Però ara ja estem aquí i tenim força ganes de caminar! Travessem el pont sobre el Llobregat i de seguida trobem l’espai de lleure de la “Font del Balç”. Quina desolació avui amb aquesta gelor! Però s’intueix que, amb el bon temps, aquest deu ser un magnífic lloc d’esbarjo pels vilatans a sota l’ombra de l’enorme balma.

    Uns caminets endreçats ens porten cap a una barriada extrema que ja connecta amb la Colònia Rosal. Seguim el curs de la Riera de Graugés i ens anem allunyant del poble. El silenci és feixuc, només trencat per l’hipnòtic soroll de l’aigua. La vegetació de ribera, densa i blanquinosa, dóna un aspecte fantasmagòric al paisatge. Les primeres passes ... el neguit que sempre té el senderista d’abandonar l’asfalt, les carreteres per trepitjar els camins. El retorn a les muntanyes, als espais oberts, a l’horitzó que s’estén davant nostre.

    Un bosc esclarissat de pins dóna pas a l’amplitud dels camps conreats. Al fons, les masies disperses puntegen el paisatge i darrera de tot, com una muralla, les grans muntanyes del Pre-pirineu. A prop de Can Bellús trobem la primera cruïlla de camins important. Val a dir que, en general, els pals indicadors genèrics de les diferents rutes a peu, s’han estès d’una manera general per tot el país. Aquest és sens dubte un aspecte a favor de la cultura excursionista i senderista. En aquest punt, per exemple, el GR-1 es creua amb el GR-179 i els cartells indiquen els diferents destins propers dels dos itineraris. El GR-179 és l’anomenada “Ruta dels Maquis” i uneix el Santuari de Queralt i Manresa, una de les zones més significatives del país on es van desenvolupar les activitats del maquis.

    Després d’una suau pujada fins la propera carena els Germans trascollem i baixem suaument fins a Sant Vicenç d’Obiols amb la intenció de parar-hi a esmorzar. Quin lloc més magnífic! L’església d’una sola nau, alta i estreta és molt antiga, anterior a l’any 888 data en que Guifré el Pilós la va donar al Monestir de Ripoll. Al costat de l’edifici hi ha una sèrie de tombes antropomòrfiques molt ben conservades. Aquest enclavament és privilegiat per la seva dilatada vista cap al Baix Berguedà i també cap a les muntanyes calcàries de l’Alt Berguedà.

 La nostra ruta segueix passant pel costat de masies importants (Cal Gris, La Roca) fins arribar a Graugés. Aquest poble és un cas una mica especial dins la comarca del Berguedà. És la única colònia agrícola de la comarca i es va fundar a l’entorn d’una colla d’estanys artificials. El llac de Graugés es nodreix de l’aigua de la Riera d’Avià i al seu entorn es varen construir una sèrie de sèquies que permetien regar els camps de conreu. Graugés va representar l’aplicació al món rural del sistema de colònia i va ser centre d’importants i innovadores experiències ramaderes i agrícoles. Avui la major part dels edificis de la colònia resten muts, silenciosos i abandonats. Els Germans passem pel costat d’un d’aquests estanyols, tot ple d’ànecs. Una imatge bucòlica abans de seguir el nostre camí.

    Abans d’arribar a Avià ens sorprèn l’Ermita de Santa Maria d’Avià. Al costat de la porta d’entrada hi ha un rètol que diu que per visitar-la podem demanar la clau a la casa del costat. No ens ho pensem dues vegades. Fem giravoltar l’enorme clau de ferro al pany de la porta i entrem. La nau és austera i coberta per una esvelta volta de canó. Quan camines és una autèntica delícia poder fer un petit descans en una esglesiola com aquesta! Ens crida l’atenció l’altar ple d’escenes religioses pintades amb colors vius ( La Mare Deu amb el nen Jesús, els Reis d’Orient, el naixement, ...) Aquestes pintures contrasten amb la nuesa de les parets de pedra.

    Arribem a Avià i enfilem cap al nucli antic, de traçat medieval. Des d’aquí estant es pot veure el creixement important que ha tingut el poble esdevenint, en certa mesura, com una barriada de Berga. Nucli tradicionalment agrícola i ramader, l’activitat tèxtil també hi ha estat important. Però Avià té molta història a darrere i el nucli originari (format al voltant de l’Església de Sant Martí) data de finals del segle IX. En tots aquests pobles i esglésies que trobem al nostre camí el pes de la història es deixa sentir i de seguida apareixen els noms de Guifré el Pilós o de l’Abat Oliva. Estem caminant pel cor de la Catalunya Vella, pels orígens de la nostra nació.

    Després de travessar la Riera de Bellús el GR canvia de direcció i comença a anar paral·lel als serrats que es drecen damunt nostre (Serrat de la Llosa, Cingle de Sant Salvador, Serra de Malla). El camí ara puja suaument enmig de grans afloraments rocosos. Deixem a banda i banda masos magnífics (Can Guarans, Casaencots) fins a arribar a la Riera de Clarà.

  El sol il·lumina suaument els arbres i l’herba dels prats mentre l’aigua baixa enjogassada entre les roques. És un d’aquells indrets que té un equilibri i una bellesa perfecte, gairebé de postal! I per si fos poc, més endavant trobem el Mas, situat en un enclavament esplèndid, amb una vista excepcional. Aquesta part final de l’etapa ens regala uns paisatges d’aquells que costen d’oblidar.

    El GR s’endinsa ara per caminets i corriols traçats enmig del roquetar i de boscos de pins. També anem trobant una quantitat notable de ruscs d’abelles. Es nota que tornem a aproximar-nos a la muntanya. Durant tota l’etapa d’avui no hem deixat de pujar i ara ja estem força alts, a uns 800 m. Després de la masia de Quatre Vents podem considerar que ja som a l’Espunyola. El poble, ja al límit de la comarca, té un poblament totalment dispers ja des de l’època medieval. Però la construcció de la carretera Berga – Solsona va provocar que el nucli administratiu es situés a l’eix de comunicacions i a prop del nucli històric més important.

    Ja hi hem arribat: la carretera, el forn de pa, el restaurant, l’església, el castell, un bloc de tres pisos, ... som al rovell de l’ou! S’ha fet tard però encara tenim temps de dinar al restaurant situat al peu de la carretera. Molts cotxes aparcats davant i l’establiment ple de gent de la comarca ens fan pensar que menjarem bé. I no ens equivoquem.

   

Fitxa de la 12ª Etapa : Sagàs – Gironella

Uns 11 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa curta i fàcil, sense cap dificultat especial. Cal estar una mica pendents al principi de l’etapa perquè el senyal es perd.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 12 :  Sagàs – Gironella

Tardor de 2014, dia 25 d’octubre

    El dia 29 de gener de 2012 seguint el GR-4 els Germans arribàvem a Sagàs. Aquell dia ja varem veure que el poble era un punt d’encreuament amb el GR-1 i, d’una manera o una altra, en aquell moment va néixer el projecte de fer el GR-1. I aquí tornem a estar altre cop, al costat de la magnífica església de Sant Esteve de Sagàs. Avui la primera llum del matí n’il·lumina les parets pintant-les amb colors ataronjats. Una bona manera de començar el dia!

    Comencem a caminar i ben aviat ens passa allò tan empipador de perdre el senyal de GR. Al principi de les etapes és quan cal estar més atent per a que la jornada comenci bé. Avui caminem perduts una estona però el sentit de la orientació ens permet retrobar, més endavant, les traces del GR. Parem a esmorzar a prop de Can Xiulans mentre contemplem una àmplia panoràmica del Berguedà. Al nord les abruptes serres de Pre-pirineu ((Peguera, Queralt, Catllaràs) amb Berga als seus peus. La ciutat està situada just al contacte de  dues regions morfològiques: el Pre-pirineu i la Depressió central.

    El recorregut del GR-1 (Sagàs - Olvan – Gironella – Avià – L’Espunyola) passa pel Baix Berguedà que pertany a la Depressió central. Així, si mirem cap al sud, la vista es perd fins l’horitzó calitxós d’aquesta gran depressió. La “ baixada” és una gradació suau gràcies a l’alternança de materials tendres (gresos i argiles) amb materials més durs (conglomerats) Els rius i les rieres s’encaixonen enmig d’aquestes plataformes formant una sèrie de relleus tabulars escalonats. Aquesta fisonomia és la que dóna personalitat a les terres del Baix Berguedà.

    Ara mateix, després de travessar extenses planes conreades, el nostre camí baixa dret cap a la Riera del Pontarró. A mesura que descendim el bosc es fa més espès i la humitat augmenta mentre passem per raconades ombrívoles que a l’hivern  no veuen la llum del sol. La llera és un indret molt agradable amb algun gorg que convidaria a fer un bon bany a l’estiu. Després de creuar la riera un corriol s’enfila de valent enmig del bosc fins assolir novament l’alçada inicial. Aquí la vista es torna a eixamplar i a l’alçada de Can Collservera, edificat sobre unes grans lloses de gresos, Olvan se’ns presenta davant mateix en suau baixada.

  

     En arribar al poble veiem que està encimellat damunt el curs d’aigua que el travessa, amb un desnivell considerable entre els diferents ravals que el formen. És novament aquesta sensació estranya que et dóna la Depressió Central que, vista de lluny, sembla una superfície plana, però que quan la travesses veus que és un terreny força accidentat.

    A aquesta alçada el GR-1 discorre pel Baix Berguedà però encara estem molt propers a la muntanya i les capes dures de conglomerats  són potents i per tant les valls dels rius i cursos d’aigua són estretes i encaixonades ( en un cas extrem es parla del “cañon” de Puig Reig) A mesura que avancem cap al sud i ens allunyem de la muntanya, disminueix la potència dels conglomerats, els materials són més tous i l’erosió eixampla fàcilment les valls donant una formes al paisatge molt més suaus i planeres (en transició ja cap al Bages)

    Avui fa un dia de sol radiant i no fa gens de fred, de manera que els Germans podem gaudir de tot un conjunt de sensacions agradables que ens dóna aquesta caminada, una mena d’ampli semicercle per terres berguedanes amb magnífiques vistes. Sens dubte és una etapa tranquil·la i molt recomanable.

    El darrer desnivell que ens cal superar és la Riera de la Riba i després d’enfilar-nos per l’altra vessant ja podem veure Gironella coberta per la calitja al fons de la Vall del Llobregat. Travessem primer els impersonals polígons de les afores de les ciutats, com sempre sense cap mena d’atractiu. Aquestes construccions, aquest urbanisme, no passarà a la història pel seu valor patrimonial! (a diferència de les colònies i fàbriques de les ribes del Llobregat) O potser si! Ves a saber què es valorarà en el futur!

    Gironella ha estat un centre tèxtil molt important. Als anys seixanta del segle XX reunia unes trenta fàbriques i una nombrosa població obrera. Els Bassacs, les colònies Viladomiu Nova i Vella, Cap del Plà han esdevingut barriades soldades al llarg del riu que han engrandit Gironella. Avui la indústria tèxtil ha reculat molt aquí i a tot el Berguedà. Però per fer-se càrrec del que havia estat,  la Colònia Bassacs de Gironella acull una exposició permanent sobre la història de la industrialització del Berguedà als segles XIX i XX.  En aquells temps Gironella esdevingué una mena de Berga petita, cap natural de la part baixa de la comarca.

     Des dels temps moderns, la intensa utilització industrial de la vall del Llobregat, en les seves parts encaixades, ha provocat un intens moviment d’homes i un important tràfic de mercaderies (recordem els antics traginers) amb Barcelona, la capital del país. Gironella no n’ha quedat al marge.

    Després de la caminada d’avui, més aviat plàcida i tranquil·la, acabem la jornada asseguts en una terrassa de la plaça del poble, a tocar de l’església. El sol escalfa suaument i, mentre xerrem, ens envaeix aquesta sensació tan agradable que t’entra després d’acabar una etapa.