Fitxa de la 24ª etapa : Àger – Corçà

Uns 9 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa molt suau i tranquil·la (pràcticament una passejada llarga) sense cap dificultat especial. La senyalització és bona.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 24 : Àger – Corçà

Tardor de 2016, dia 24 de setembre

   Les etapes que es fan a la tarda són especials. Generalment són curtes i ens permeten gaudir de les hores relaxades del dia que s’acaba, de la llum que declina a poc a poc. Avui però, encara fa una calor d’estiu i sortint d’Àger el sol pica de valent. Les darreres cases, el cementiri i de seguida el GR enfila per uns camins emmarcats per murs de pedra seca i per fileres de lledoners, d’alzines i de roures. Una ombra fresca que s’agraeix en aquests primers moments de la caminada.

   Arribem a la minúscula capella de Santa Helena i des d’aquest punt ens parem a contemplar el Montsec que es dreça majestuós damunt nostre. L’immens Montsec que és alhora desert i muralla. Les grans cingleres del Montsec d’Ares ( i de tota la zona en general) representen tota una escola de geologia a l’aire lliure. En totes aquestes roques que estan a la superfície es pot estudiar la història geològica d’una època que va durar cent milions d’anys ! I en són testimonis la gran quantitat de fòssils que es troben en diversos jaciments de la contrada.

   A l’altra vessant de la vall, la Serra de Montclús contrasta pel seu relleu suau i arrodonit, ple de boscos. Els Germans comprovem entristits que la sequera severa d’aquest any (i també dels anys anteriors) ha acabat causant estralls en determinades espècies d’arbres que, de lluny, apareixen com a grans clapes torrades.

   Quan comencem a encarar el Barranc de Corçà ens n’adonem que és l’hora del vol dels parapents. En veiem volar desenes al voltant de l’enorme cinglera. No tenen l’elegància dels voltors o dels aufranys però el seu vol també és lent i atractiu. Ens estem una estona contemplant un espectacle que paga la pena. Més endavant, a l’ermita de Sant Pere Màrtir, tornarem a parar-nos a mirar el cel.

   Caminar per la tarda convida a un ritme més silenciós, més contemplatiu. El camí traça àmplies llaçades que ens permeten gaudir de bones panoràmiques de la Vall d’Àger. Assaborim doncs aquestes estones amb un sol que va a la posta i amb una llum que canvia per moments. És una bona hora per a fer fotografies.

  Ens acostem a Corçà i el sender voreja enormes lloses de gres i alzinars magnífics. Alcem la vista i encimellada al Montsec de Badia ( una mena de graó intermig del Montsec d’Àres) veiem la Torre dels Moros. En aquesta terra aspra la història ha deixat la seva empremta. Els romans, els visigots, els àrabs i després la Reconquesta liderada per Arnau Mir. Expulsats els sarraïns en poc temps es va repoblar tot aquest territori i s’alçaren fortificacions per defensar-lo. Àger es constituí aleshores en un vescomtat vassall d’Urgell. També han deixat la seva empremta les guerres dels Segadors, del Francès, dels Carlins i finalment la Guerra del 36. Als camins del Montsec hi podem trobar molts vestigis del passat que ens parlen de la gent que ha viscut en aquestes terres.

   Arribant al poble, passem a prop del masos de Serradell i de Paniello solitaris i silenciosos. Ara ja tenim  damunt la llum suau del capvespre i les converses agafen aquell to més relaxat, més íntim. Al bar del poble, encara obert, podem fer una última cervesa i descansar una estona. A Corçà, ja es respira Mont-Rebei.

Fitxa de la 23ª Etapa : Estació d’Àger – Àger

Uns 14 Km. ( ens hem saltat 2 km. De carretera des del riu Noguera Pallaresa fins a l’estació d’Àger) Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana sense cap dificultat especial. Bàsicament transcorre per pistes i la senyalització és bona. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 23 : Estació d’Àger – Àger

Tardor de 2016, dia 25 de setembre

  

   L’estació d’Àger pertany a la línia del que s’ha anomenat “El tren dels llacs” de Lleida a la Pobla de Segur. Aquests darrers anys s’hi ha fet una inversió pública important per tal de revitalitzar la línia tot augmentant la freqüència dels trens. Sens dubte aquest serà un estímul important que revitalitzarà la vida d’aquestes comarques.

   Travessem la via i comencem a enfilar-nos per un corriol que puja pel Barranc de les Cols. El dia, mig tapadot, sembla que aguantarà i no hi haurà la pluja pronosticada. En determinades etapes, de camins molt oberts i pocs boscos, aquest sol espantat i aquest cel mig cobert no deixen de ser un avantatge que s’agraeix ( a finals de setembre encara fa molta calor)

   Arribats al punt més alt, a punt de fer el canvi de vessant, ja veiem que avui serà un dia d’àmplies panoràmiques. Al nord, ben bé damunt nostre, l’imponent plec del Montsec d’Ares. Al sud, la Serra de Montclús amb els seus lloms arrodonits. Sembla que la sequera  ha afectat els boscos de roures perquè es veuen moltes clapes de vegetació torrada.

   A partir d’aquest punt l’etapa transcorre per pistes polsinoses (sort que, com hem dit, avui no fa massa sol !) Quan el GR ressegueix pistes, mai no és tant atractiu com quan va per corriols o caminets de muntanya però això, per al senderista, és un mal menor. Però a aquestes alçades, als Germans ja no ens ve gens de gust fer trajectes més o menys llargs per carretera. Quan això passa, si podem estalviar-nos aquests trams ho fem. Les carreteres són per als cotxes, no per als senderistes !

   Després de travessar el Barranc del Torricó entrem al poble de l’Ametlla del Montsec que viu als peus de la gran muralla. És un poble senzill i acollidor, sense massa concessions al turisme. (avui en dia aquest detall no deixa de ser un atractiu, almenys per a nosaltres) Això si, té unes vistes espectaculars sobre la Vall d’Àger i sobre el Montsec. El poblet està dividit en dues barriades : “lo Raval” amb l’ església i el nucli més important i “lo Tossal” situat una mica més amunt. Al costat del “Xiringuito” ( una mena de casal del poble) veiem un cartell informatiu de les aus que viuen a les cingleres del Montsec : el voltor, el voltor negre, el trencalòs, l’aufrany, l’àliga reial i altres rapinyaires més comuns. Sense cap mena de dubte el Montsec representa per al país una excepcional reserva faunística. Instintivament els Germans alcem la vista cap als estimballs per a veure si, amb una mica de sort, podem veure algun d’aquests exemplars tan magnífics.

   El nostre camí transcorre entre camps llaurats amb els terrossos ressecs, plantacions d’oliveres i claps dispersos d’alzines, roures i lledoners. El paisatge és d’un secà rigorós. Al fons veiem Àger, amb la seva col·legiata sobresortint per damunt del conjunt de cases del poble. Queda lluny encara però no hi ha cap obstacle que ens impedeixi una aproximació lenta i en suau baixada. El GR traça grans marrades i ens permet gaudir de bones vistes. Sens dubte avui els Germans tenim una magnífica jornada senderista. Passem per les masies isolades de Barlà, Conill i Corral, atents vigilants del trànsit que es produeix al camí.

   La Vall d’Àger, en bona part gràcies al turisme, conserva una certa població estable i també un cert dinamisme econòmic. Però altres valls de la contrada com la Vall de Barcedana o la Vall de Sant Esteve s’han anat despoblant ( sobretot aquesta última) i han anat perdent la seva geografia humana. La gent que només venen aquí per visitar Mont-rebei desconeixen els noms d’uns pobles que, a poc a poc, s’han anat quedant buits : Moror, Estorm, Alzina, Beniure, La Clua entre d’altres. Els haurem d’anar a visitar abans no en quedi només un munt de piles de pedra.

   Entrem ja a les rodalies del poble i passem pel costat de les instal·lacions del camp d’aterratge de parapent i del camp de futbol. Fins fa relativament poc Àger ha estat un municipi agrari i ramader de la comarca de la Noguera. Està situat en un punt clau en la ruta que va del Pla de Lleida cap al Pallars i els Pirineus però actualment la carretera del Doll i la línia de tren Lleida - La Pobla de Segur deixen Àger en una situació més marginal. Avui dia però la vila gaudeix d’una certa prosperitat gràcies als seus atractius turístics ( principalment els vols amb parapent, el kaiac i l’Observatori Astronòmic). La població està situada al llom d’un turó al cim del qual hi ha les restes del castell d’Àger i de la col·legiata de Sant Pere. El poble, com Vilanova de Meià, conserva restes de muralla, en aquest cas dos recintes : el Sobirà que encerclava castell i col·legiata i el Jussà que protegia la vila antiga. D’aquestes antigues construccions encara en queden dues torres i una portalada.

   Acabem la jornada dinant en un dels restaurants del poble. Per l’enorme finestral, la gran muralla del Montsec tanca els passos cap al nord. Els rius han acabat franquejant aquest mur per un congost, un obstacle que, per als homes, sovint encara és més difícil que el pas pels colls de muntanya. Els Germans veiem que el moment de travessar s’acosta : Mont-rebei és a prop.

Fitxa de la 22ª Etapa : Hostal Roig – Pantà de Terradets

Uns 15 Km. Etapa que pertany al GR-1-4

Etapa mitjana, sense cap dificultat especial. La senyalització és deficient però no hi ha massa possibilitat de pèrdua. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 22 : Hostal Roig – Pantà de Terradets

Primavera 2016, dia 12 de juny

   En aquesta ocasió, els Germans hem decidit fer un canvi en el nostre itinerari i en comptes de fer l’etapa 22 del GR-1 que va de l’Hostal Roig a la Palanca d’Àger, hem decidit fer una etapa de la variant GR-1-4. A partir de l’Hostal Roig, el GR es bifurca i empren dos recorreguts diferenciats: el GR-1-1 que segueix la Vall de Barcedana i després la Vall de Sant Esteve i el propi GR-1 que segueix la Vall d’Àger.

   Fins a Terradets haurem caminat paral·lels al Montsec de Rúbies que està limitat al nord per la Vall de Barcedana i al sud per la Conca de Meià. A partir de Terradets caminarem paral·lels al Montsec d’Ares que està limitat al nord per la Vall de Sant Esteve i al sud per la Vall d’Àger i pel barranc de Corçà.

   Com ja hem comentat, el Montsec al vessant sud s’estructura en grans cingleres i al vessant nord té un pendís més suau, més regular. Aquesta és precisament la visió que tenim després de donar les primeres passes del dia: una àmplia panoràmica de la Vall de Barcedana que s’obre davant nostre. El dia és clar i ens permet una bona visió. La obaga del Montsec de Rúbies està poblada per una massa forestal important de boscos de pi roig i pinassa. També hi ha rouredes de roure martinenc i algun clap de faig. És un vessant més plujós i de clima continental extrem. A l’altra vessant de la vall, al solei, s’hi veuen alguns nuclis de població i algun mas aïllat. Al Montsec la població és escassa i no hi trobem els grans masos de la Catalunya Vella. Hi ha pocs nuclis importants.

   Tot i que les vistes són impressionants, l’etapa d’avui és una mica monòtona. Després de deixar l’Hostal Roig, fem uns metres per la carretera i, abans d’arribar a Mata-Solana ens desviem cap a una granja. A partir d’aquest punt prenem una pista que ja no deixarem i que es va endinsant a la Vall de Barcedana. La baixada serà suau i sostinguda durant tota la jornada. És una etapa de trànsit, de transició, relaxada i sense cap possibilitat de pèrdua. De tant en tant, aquesta mena de caminades també s’agraeixen.

   Arribem a una àrea d’informació on s’expliquen les característiques de les coves i cavitats del Montsec. Aquesta muntanya, gràcies al fenomen càrstic, té nombroses coves i avencs ( grallers i querants segons la toponímia local ) Degut a la carstificació del terreny al Montsec gairebé no hi ha circulació superficial. Les aigües s’escolen fins a arribar al nivell impermeable i aleshores tornaran a sortir a l’exterior per les fonts. I n’hi ha moltes, per tant el Montsec no és tan “sec”. En aquest cas “sec” vol dir: séc, plec, solc i fa referència a les cingleres característiques d’aquesta muntanya.

   Una mica més endavant, a l’esquerra, deixem “el camí de les cent voltes” que puja al Santuari de Sant Salvador del Bosc, sens dubte un indret suggerent però, donat el pendent que s’intueix, a aquesta ascensió caldria dedicar-hi tota una jornada !

   A poc a poc ens enfonsem al fons de la vall fins que podem veure  el riu Barcedana i sentir el soroll refrescant de les seves aigües. El Barcedana, conjuntament amb el Boix i algun altre barranc són dels pocs afluents de les Nogueres i del Segre que duen aigua tot l’any. Arribem fins el curs del riu i veiem un salt d’aigua i uns gorgs molt bonics. És un racó bell i recollit que convidaria a una bona remullada amb la calor que fa! Efectivament el sol, ja ben alt, escalfa de valent i per aquests verals, aviat serà força dur fer caminades com la d’avui!

   De sobte el riu desapareix sota la seva llera i travessem el curs pedregós i sec. El sender ens porta fins la carretereta que aviat comença a vorejar les aigües del pantà de Terradets. Una imatge si més no tranquil·la i refrescant per aquests metres finals de l’etapa.

    Al Montsec, la única indústria una mica important és la obtenció d’energia hidroelèctrica. Les cues dels pantans de Camarasa i Canelles afecten el Montsec. Malgrat la importància real d’aquests embassaments per a la zona tenen poca repercussió econòmica perquè no ofereixen llocs de treball. La visió de les aigües quietes del pantà ens acompanya fins que arribem a Cellers. Al costat de l’estació de tren trobem tot de cases d’estiueig: al Montsec el turisme dóna vida a alguns pobles com Vilanova i Santa Maria de Meià, Llimiana, Cellers i sobretot Àger.

   Asseguts a l’andana reposem una estona mentre sembla que estiguem esperant un tren que avui no arribarà ( faltaven pocs dies per a la inauguració de la nova línia del tren dels llacs) Ens falta poc, les darreres etapes seran espectaculars i ja tenim ganes de tornar a caminar pels pedregosos camins del Montsec. Però això ja serà després de l’estiu. 

Fitxa de la 21ª Etapa : Benavent – Hostal Roig

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana, sense cap dificultat especial. La senyalització és prou correcta. Cal tenir un mínim entrenament de fons

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 21 : Benavent – Hostal Roig

Primavera de 2016, dia 17 d’abril de 2016

   Abans de començar, els Germans ens mirem amb deteniment l’etapa d’avui : què tenim al davant? Quina llargada té? Quin desnivell presenta? Quan de temps tenim per fer-la? Amb aquestes preguntes tan simples ja ens podem fer una composició de lloc de com anirà la jornada. El que no podem saber de cap manera és allò que ens espera. I aquest és precisament l’al·licient de sortir a caminar. No venim aquí només a fer esport, a fer una activitat física. Tenim  quatre, cinc o sis hores per davant i anirem al nostre aire: si ens ve de gust parar, pararem a mirar això o allò, a contemplar un paisatge. Si tenim ganes de reposar una estona ho farem en un lloc agradable. Caminarem força, però ho farem al nostre ritme.

   Benavent és un poblet molt ben situat, enlairat i de cara a la Conca de Tremp. Abans de començar a caminar, ens parem un instant a contemplar l’espectacle. La simfonia del cel, alt i majestuós amb núvols de tota mena i boires baixes arrapades a les muntanyes. Amb la infinita successió de relleus que s’intueixen fins a l’horitzó. Amb la primavera pintada amb tots els verds possibles. Una vista així carrega les piles abans d’emprendre la marxa.

   Pugem en lenta progressió per l’Obaga de Benavent. El dia és variable amb ullades de sol i sobtats ennuvolaments. Estem molt alts i els boscos que emmarquen la nostra ascensió estan formats bàsicament per pi rojalet, roure i sotabosc de boix.

   El nostre GR voreja pels límits la Conca de Tremp, situada a l’Oest de Catalunya, entre el Pirineu que és el món del granit, dels llacs, de les pastures d’estiu i dels grans boscos i  les terrasses dessecades i de clima extrem de la Depressió Central Catalana. Entre aquests dos mons s’interposa la franja del Prepirineu ( a la qual pertany la Conca de Tremp) que és força ampla a l’Oest (uns 60 Km.) però que a mesura que ens desplacem cap a l’Est es va estrenyent fins a desaparèixer. Aquest és un món d’altiplans calcaris, cingleres, serres i conques interiors. Un camp de fractures que ha facilitat la instal·lació de valls i petites conques separades per congosts difícils.

   Arribem a Comiols i la primera sensació que tenim és de desolació. Intuïm que aquest ha estat un punt important en les comunicacions comarcals però avui, en aquest matí fred de diumenge, no es veu ni una ànima. Un restaurant tancat i barrat i una benzinera abandonada són la prova de que en aquest racó de món els bons temps han quedat enrere. Només un altre mirador, magnífic, ens permet tornar a donar una ullada a la conca.

   La Conca de Tremp és força àmplia ( uns 20 per 25 Km) i està envoltada de barreres muntanyoses. És una conca abrigada i ben dissenyada. Les seves margues tendres i fèrtils i el seu clima suau permeten la implantació de cultius mediterranis ( fruiters, olivera, vinya, blat, ordi, ...) Com la Cerdanya en temps difícils ha estat un món tancat amb capacitat per autoabastir-se i en canvi en temps de pau la conca té molt contacte i comunicació amb l’exterior.

Rodegem un enorme repetidor de comunicacions i carenegem per la Serra de Comiols que separa les comarques de la Noguera i del Pallars Jussà. Ens dirigim paral·lelament cap a la línia que traça l’impressionant Montsec de Rúbies, l’immens Montsec que és alhora desert i muralla. Els camins que trepitgem són enfangats per les darreres pluges i al terra comença l’esclat de les flors de primavera: narcisos, lliris, violetes, orquídies. Trenquem per una pista que baixa fort enmig d’un atapeït bosc de pins fins la carretera L-911. En les sortides que fem els Germans no acostumem a trobar-nos gairebé mai, amb gent que també camini. Acostumen a ser sortides molt solitàries. Però avui, en arribar a la carretera trobem un home assegut al costat d’una autocaravana i parlant pel mòbil. En passar pel seu costat el saludem però el cert és que no ens fa ni cas, engrescat com està en la seva conversa. Una imatge força insòlita enmig d’aquests paratges tan feréstecs.

   Aviat arribem al Santuari del Bon Repòs que data del 1205 i que era un priorat de Bellpuig de les Avellanes. Aquest antic priorat es convertí en una gran masia agrícola que encara conserva avui part del seu esplendor. Passem pel costat de l’església de Santa Maria del Bon Repòs que es va construir sobre l’antiga església i d’una sola nau i d’absis semi-circular.

 Continuem endavant. Caminem per llocs enlairats, sense perdre alçada. Aquesta etapa d’avui té pocs desnivells significatius i això ens permet gaudir de la caminada. Moltes vegades caminem per recuperar l’alè, per recuperar forces i tornar a la nostra vida diària, a la nostra feina, al nostre compromís amb més empenta. Però caminar no és només fugir, esbravar-se. Caminant vivim una sèrie de valors alternatius que avui dia no estan massa presents a la nostra societat : la lentitud, la solidaritat, l’amistat, la cortesia, la gratuïtat ( Le Breton reflexiona força sobre aquests temes en els seus escrits)

   La Serra del Cucut és el punt més elevat de l’etapa i des del cim podem contemplar una vista molt àmplia en totes direccions: el que ja hem fet i des d’on venim i el que ens falta encara per fer. Uns metres més endavant fem un agradable dinar al sol, aprofitant una bona  temperatura. A partir d’aquest punt els camins que segueix el GR davallen fort travessant l’Obaga de l’Hostal Roig fins al fons de la vall. Girem bruscament a l’esquerra i un camí planer ens portarà fins la carretera L-913 que mena a l’hostal. Els darrers metres de l’etapa els hem de fer per carretera i es fan una mica pesats.

    

L’Hostal Roig deu el seu nom a la terra rogenca que envolta la casa. Va ser un antic hostal important i era el punt central d’aquesta part de la comarca que temps enrere tenia una certa població. Avui només queden les restes de totes aquelles cases i el propi hostal fou abandonat a finals del segle XX i va quedar convertit en el que és avui: una cleda per a les ovelles. En el passat en aquest indret s’hi havia celebrat una important fira de bestiar.

    Avui la soledat que envolta l’Hostal Roig és absoluta i només se sent el vent que bufa amb força entre les parets abandonades i fa vinclar les espigues verdes dels camps. S’acaba l’etapa i s’acaba, un cop més, una altra magnífica jornada senderista.  

Fitxa de la 20ª Etapa : Pallerols – Benavent

Uns 21 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa llarga i bastant dura, sobretot per la pujada contínua. La senyalització és deficient i és millor portar mapes i GPS complementaris. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 20 : Pallerols – Benavent

Hivern de 2016, dia 6 de març

    Les darreres etapes que estem fent del GR-1 estan cada vegada més allunyades dels nostres llocs de residència, de manera que ens veiem obligats a fer llargues aproximacions en cotxe. A la nostra societat cada vegada necessitem més l’automòbil per a tot, per a la feina, per anar a comprar, per a l’oci, per als viatges ... és normal doncs que sovint arribem a sentir-nos-en cansats. Le Breton diu que “ el caminador és una persona que surt del cotxe perquè està tip de sentir-se acorralat a dins”. Nosaltres també decidim deixar el vehicle, la velocitat  i ens posem a caminar, a avançar pas a pas. Això, sens dubte, s’acosta més a la condició humana. Caminar és el plaer de sentir-se en un lloc donat sense tenir-ne cap necessitat. Caminem i parlem de tot i de res: és la conversa en estat pur.

    Aquest matí el dia torna a estar ben tapat però avui intuïm que s’aixecarà i acabarà sortint el sol. Deixem Pallerols i tornem a endinsar-nos al bosc seguint uns corriols que baixen suaument. Aquest bosc és prou madur i els pins no estan tant afectats per la processionària. En part és gràcies a que es tracta d’un bosc mixt d’alzines i pinassa. Sota els nostres peus el conglomerat s’esmicola i tot el terra és una catifa de plantes aromàtiques ( farigola, romaní, espernallac, ...) Als fondals més humits hi ha boixedes i sovintegen les clapes de fenàs. És un d’aquells bosquets on és d’allò més agradable caminar-hi tranquil·lament.

    A poc a poc el paisatge es va obrint i comencem a veure la veïna Vall de Rialb amb el curs del riu al fons. Sempre és agradable i interessant acostar-se a un riu, creuar-lo, canviar de vessant, trobar el pont. El riu sempre té una simbologia especial, enmig d’una caminada el riu vol dir un canvi, un punt d’inflexió, una perspectiva nova. Al costat del Rialb els Germans esmorzem relaxadament mentre, per damunt els nostres caps, passen uns quants bernats pescaires. És un lloc magnífic i està començant a deixar de fer aquell fred tant viu del matí.

  A partir d’aquest punt el sender segueix uns camins amples, arreglats de fa ben poc. Això comporta, és clar, que trobem ben poques senyals de pintura del GR. La direcció és clara però, pugem amunt de manera constant cap a les serres que es veuen a l’horitzó damunt nostre. (en aquest cas ens ha estat de gran ajuda l’aparell de GPS on hi tenim la ruta marcada). Si girem la vista enrere, cap al sud, tenim una àmplia panoràmica de la Depressió Central que s’obre davant nostre. Al fons, com sempre, distingim les siluetes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. Els núvols han escampat i el sol comença a lluir amb força i després de la masia de Maçaners la pujada esdevé contínua, sense treva. Ens anem acostant inexorablement a les Serres exteriors occidentals del Prepirineu.

    El Prepirineu català occidental és potser menys fred que l’oriental però és més sec i més àrid i, al llarg de la història, ha estat més sotmès a les invasions. Així, del segle XV al XVIII la densitat de població ha estat igual de feble que al Pirineu. Els conceptes que Pierre Vilar fa servir per al Pirineu de “tancament, isolament i fragmentació” que ens porten a les nocions de “refugi, laberint i finalment passadís” també serien vàlids per aquest Prepirineu occidental català. En aquest sentit el Prepirineu occidental s’emparenta, per la complexitat de la seva estructura i l’isolament dels seus centres vitals, amb el Pirineu.

    A mesura que ens enfilem el fred és més viu i quan arribem a l’alçada de la Casa Nova de Turpí, la panoràmica s’obre cap a l’est, cap al Prepirineu central que és d’on nosaltres venim. Veiem ben nevades les muntanyes del Port del Compte, del Cadí i tot el laberint muntanyós del Solsonès. Una visió molt aèria i força impressionant.

    Estem ja molt alts i el cansament es comença a notar. Davant nostre podem veure a l’horitzó, el final d’aquesta Serra de Turpí que sembla no acabar-se mai. Si, allà al final de tot, hi ha d’haver l’esperat Coll de la Serra. Canviem de vessant i comença a bufar un vent glaçat i si volem dinar tranquils ens haurem d’arrecerar. Ara aquí, ara allà, comencem a trobar les primeres clapes de neu. A les ruïnes de la Gavarresa podem dinar amb l’agradable escalfor que dóna aquest sol d’hivern. Estem esgotats però aquest moment i aquest lloc paguen la pena. El Coll de la Serra és a tocar. Quatre pujadetes més i ja hi som.

     L’excursió d’avui tenia premi, però aquest premi estava reservat per al final. L’espectacle del coll estant, és formidable. És un d’aquells moments en que sembla que tots els elements s’hagin combinat per a fer-lo irrepetible, únic: la vista, els colors, la llum, el nostre estat d’ànim. Davant nostre s’estén, ampla i plena de matisos, la Conca de Tremp.

    Aquí, les grans línies del relleu que veiem són constituïdes per potents cornises calcàries, vastos escarpaments que s’orienten cap al nord del costat pirinenc (les Serres interiors de Sant Gervàs i de Boumort) i que miren cap al sud del costat de l’Ebre (les Serres exteriors del Montsec). Entre aquestes unitats s’excava una conca perfectament dibuixada: La Conca de Tremp (Pierre Vilar)

La baixada a Benavent des del Coll de la Serra es fa pel Grau de Moles, un caminet magnífic i deliciós que travessa els boscos tupits situats a sota mateix del Roc de Benavent. El sol de tarda i la neu de les obagues ens amenitzen aquest tram final de l’etapa d’avui. Passem per indrets molt bonics, molt equilibrats. Sembla que totes les coses estiguin en la seva proporció justa: les roques, el bosc, els camps, la llum, les primeres cases del poble. Benavent és un llogarret minúscul i silenciós. Els Germans en marxem sense haver-hi vist ni una ànima, només la presència de cotxes aparcats i de roba estesa ens indiquen que encara hi viu gent.