Fitxa de la 2ª Etapa : Camallera – Veïnat de Can Dalmau

Uns 16 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana, gairebé plana i sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 2 : Camallera – Veïnat de Can Dalmau

Primavera de 2013,  dia 19 de maig

    Per avui han anunciat pluges però de moment llueix un bon sol i només es veuen, enormes i amenaçadors, núvols damunt el Pirineu. Tot plegat torna a pintar un fresc excepcional de l’Empordà: els camins planers, els camps de blat, ordi i civada, la volta del cel, les muntanyes circumdants, el mar i els núvols alts i passatgers. Amb aquesta panoràmica els Germans eixamplem els pulmons, respirem a plaer i comencem a caminar.

    De fet aquests dies estem travessant l’Alt Empordà, una plana d’enfonsament que representa el darrer graó d’una successió de replans que van baixant des del Puigsacalm fins al mar. L’Alt Empordà esta envoltat pel Pirineu, les muntanyes de la Garrotxa (amb la Mare de Déu del Mont, sempre visible) i el Montgrí. La comarca resta oberta cap al mar per la corba suau del Golf de Roses. L’Alt Empordà és una de les planes al·luvials més extenses de la Catalunya mediterrània i l’han formada les superfícies d’inundació dels rius Muga i Fluvià. Separat pel Montgrí, el Baix Empordà és una comarca diferent, més variada i reduïda. És un país fragmentat en petits compartiments i limita amb les Gavarres on acaba la Serralada Litoral Catalana.

    Caminant a bon pas els Germans arribem a Llampaies. Tots aquests pobles, tot i que a primer cop d’ull se’ls veu poca cosa, tenen una història llarga que sovint es remunta al segle XI. Llampaies (nom que prové de llànties o làmpades) ens torna a donar una impressió de poble benestant i endreçat, amb una bona colla de cases restaurades. El poblament empordanès segueix sempre un mateix patró: són pobles petits molt propers els uns als altres (uns quatre o cinc quilòmetres de promig) i intercalats amb veïnats i masos aïllats. Acostumen a situar-se al cim dels pujols i consten d’una part vella edificada al voltant de castells (sovint arruïnats) i algunes vegades encara conserven part de les antigues muralles. Les cases més noves es construeixen en una mena d’eixamples que normalment segueixen la carretera principal. S’observa doncs, una certa tendència a la dispersió, cosa que els Germans podem comprovar en la nostra marxa: trobem masos, cases i veïnats contínuament.

   

    A poc a poc el dia esdevé gris i tapat i comença bufar un vent que presagia tempesta. Però un cop més els Germans tindrem sort i el temps s’aguantarà fins el final de l’etapa! Baixem fins a creuar una riera i en pujar per l’altra vessant, a tocar del Mas Sales, veiem que els horitzons plans es van tancant i es comencen a veure, més a prop, les muntanyes. Enfront nostre tenim, imponents, les muntanyes del Puigsacalm i de la Garrotxa. La Serralada Transversal que té una orientació Nord-Oest, Sud-Est separa les planes interiors de la Depressió Central Catalana de la fossa de l’Empordà oberta cap al mar. La formen diversos conjunts muntanyosos: Cingles d’Aiats, Collsacabra, El Far, Rocacorba, Serra del Corb, Finestres i el Puigsacalm. També hi és inclosa la fossa volcànica d’Olot. És precisament al Puigsacalm on la Serralada Transversal enllaça amb el Prepirineu.

    Una mica més endavant els Germans creuem les grans vies de comunicació del país: l’autopista AP-7 i la carretera N-II, ambdues sempre carregades d’un trànsit intens. Enmig de les dues vies el poblet d’Orriols és com un oasi de pau i tranquil·litat. Hi entrem per sota d’una bonica arcada i de seguida comprovem que el conjunt és harmoniós i ben reformat. Corona el turó un castell-palau de planta rectangular acompanyat per l’església de Sant Genís que té un murs laterals d’allò més ben decorats. Els Germans celebrem amb satisfacció aquestes mostres de bon gust i originalitat que de tant en tant tens el plaer de contemplar!

    Després de travessar la carretera nacional, a tocar del canvi de comarca, tornem a tenir una àmplia panoràmica, aquest cop encarada cap al sud,  d’aquesta gran via de comunicació que darrerament se la coneix com el “Corredor del Mediterrani”. Les Serralades Litoral i Prelitoral, separades per aquest llarg corredor, desemboquen a l’Empordà, confluència natural de tots els passos que venen de Catalunya i de la Península Ibèrica. Una imatge explicativa seria com si l’Empordà fos un ventall mig tancat que tingués l’anella al Golf de Roses. Així es pot entendre la importància clau que ha tingut sempre el pas del Pertús.

    Girem l’esquena al corredor històric i a la remor somorta dels motors i comencem a endinsar-nos a la comarca del Pla de l’Estany, la comarca de Banyoles. Ha començat a ploure suaument i el país ha variat, ara travessem un paisatge ondulat, verd, molt verd. El GR ens fa anar una bona colla de quilòmetres per pistes asfaltades i fins i tot força trossos per carretera. És curiós que la percepció que tens del paisatge i de la pròpia caminada canvia de forma considerable. Tot esdevé més feixuc, més monòton. El recorregut de les carreteres asfaltades, ho hem dit moltes vegades, no respon a criteris pensats per anar a peu.

   Així has de donar marrades llarguíssimes mentre, de cua d’ull, intueixes senderols o caminets que podrien ser molt més atractius. De ben segur que si els senders passessin més del compte per carreteres, deixaríem de fer senderisme!

    

    La pluja fina difumina els perfils dels camps, les arbredes, les cases disperses, la línia de les muntanyes. A poc a poc el dia es va tancant. Els Germans passem a prop de Can Mero, Mas Talaià, Can Gat i Mas Silet per arribar finalment al veïnat de Can Dalmau, final de l’etapa d’avui. Quan entrem al cotxe per anar a dinar, comença ploure amb ganes. Un cop més hem tallat just!      

Fitxa de la 1ª Etapa : Sant Martí d’Empúries – Camallera

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-1.

Etapa mitjana, sense massa desnivells i sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 1 :  Sant Martí d’Empúries – Camallera

Primavera de 2013,  dia 14 d’abril

    Quan comencem un GR solem revestir la primera etapa d’una certa solemnitat, si més no el moment inicial, el punt de partida. Volem trobar-hi tots plegats una mica de transcendència, una mica d’èpica. Després de fer uns quants quilòmetres aquesta sensació anirà desapareixent i ens submergirem en la rutina de caminar, de continuar el camí, de seguir endavant. Per això val la pena de gaudir d’aquests moments inicials i avui el dia és esplèndid i acompanya. El mar és pla com una bassa d’oli i al fons es retalla, a l’horitzó, l’espigó de l’Empúries romana, aquesta imatge que tots duem gravada a la memòria.

    Sant Martí d’Empúries és un lloc emblemàtic sens dubte. Està situat en un promontori rocós que antigament era una illa, al nord de les ruïnes de la ciutat grecoromana d’Empúries (Emporion en grec, Ampuriae en llatí, dóna nom a les comarques de l’Empordà). La imatge de placidesa de l’indret contrasta amb la nostra actitud abans de començar: ens remullem els peus, collim alguna petxina, ens fem fotografies, contemplem les vistes d’aquí i d’allà. Fins que finalment comencem a caminar : comença el GR – 1 .

    Els Germans fem les primeres passes per aquest paisatge planer de l’Empordà, entre camps de cereals, farratges i camins rectilinis que es perden a l’horitzó. Ben aviat arribem a Cinc Claus, poble minúscul però singular perquè, segons diu la llegenda, les cinc cases foren fundades per les cinc primeres famílies que van viure a l’Empordà. Ens crida l’atenció l’antiquíssima Església de Santa Reparada que podria tenir un origen paleocristià. Continuem la marxa per l’enorme plana que s’estén davant nostre. Les vistes, la panoràmica, l’amplitud són formidables. El cel és alt i poderós i els núvols fugen constantment empesos per la Tramuntana. Des d’aquest punt podem veure els límits de l’àmplia depressió que representa la plana de l’Empordà: al nord el massís de l’Albera que és la part més oriental del Pirineu, al sud les Gavarres com a capçalera de la Serralada Prelitoral i finalment al nord oest la Serralada Transversal i les muntanyes de la Garrotxa.

 

    A l’Empordà doncs, es troben a poca distància elements de les tres grans unitats del relleu català: El Pirineu que acaba enfonsant-se al mar al Cap de Creus, el Prepirineu representat pel Montgrí que es considera que n’és un fragment arrossegat i l’anomenat Massís Català del qual en forma part la Serralada Litoral (Gavarres). Així l’Empordà és una ampla plana envoltada de muntanyes que va davallant suaument cap al mar on s’enfonsa suaument en els sorrals del Golf de Roses.

    Els Germans arribem a Viladamat, el primer poble important de l’etapa. A aquesta hora del matí s’hi respira un ambient tranquil i plàcid. Aquests pobles transmeten un cert aire de prosperitat i s’hi veuen força cases restaurades impecablement. El sender travessa la carretera comarcal i enfila l’antic camí de Palau Borrell entre oliveres i conreus. Des d’aquest punt tenim unes boniques perspectives del Pirineu amb el Canigó nevat enfront nostre i al nostre darrera veiem l’encalmat Golf de Roses.

    Després de les cases de Palau Borrell apareixen els primers boscos i el camí s’enfila cap a la Serra de Ventalló de lloms baixos i arrodonits. Originàriament aquestes muntanyes devien estar cobertes per l’alzinar però la constant pressió humana els va convertir en un paisatge de garrigues. Si a més hi afegim la presència periòdica dels incendis forestals (aquí a l’Empordà són abundants) ens trobem aquests paratges pelats, amb vegetació baixa de brolles i matolls. Amb tot, aquesta primavera plujosa que vivim enguany decora el paisatge amb colors vius. El verd dels nous brots és net i brillant i els marges del camí estan entapissats amb flors silvestres de tots colors.

    Els Germans comentem animats que si no fos pels itineraris dels GR mai haguéssim passat per aquests paratges, per aquestes muntanyes de relleu vell i erosionat. Aquests llocs estan lluny de les carreteres i dels pobles i acostumen a ser solitaris. Des del Puig de Sant Pere, ben enfilats damunt la plana, podem gaudir d’una vista espectacular de tot l’entorn i de la costa que ja comença a allunyar-se. Més endavant, quan entrem a les Garrigues Grans, el camí pedregós travessa enormes extensions de camps de blat, ordi i colza. El vent pentina el mar d’espigues i la visió és magnífica, gratificant. Malgrat que a l’Empordà la majoria de conreus s’instal·len a la plana, comprovem que enmig d’aquestes serres ajaçades l’home també ha guanyat terreny a la garriga. Avui els Germans gairebé sempre caminem entre camps cultivats sota un sol que ja comença a escalfar de valent.

    Una altra cosa que ens crida especialment l’atenció és la gran quantitat de flors silvestres de tota mena que voregen els camps. La vegetació arvense viu als camps de conreu aprofitant l’avinentesa d’un sòl fèrtil i sovint ben regat. Aquestes plantes són conegudes com a adventícies o males herbes perquè sovint tenen un impacte econòmic negatiu en el rendiment de les collites. A la primavera l’esclat de colors de les seves flors dibuixa tots els marges dels conreus. Avui tenim la sort de veure’n forces: la rosella, la ravenissa blanca, la corretjola, la pastanaga borda, la verònica, els bujacs, els botons d’or.

    Arribem al punt més alt d’aquesta serra, el Puig Valdavià que té una antena situada al seu cim. Al voltant del turó hi ha algunes cases d’aspecte més aviat precari però això si, gaudeixen d’unes vistes espectaculars sobre el Golf de Roses. Més avall, mirant cap a l’interior, veiem Camallera amb el seu campanar singular. En aquest petit poble els Germans acabarem avui el nostre periple per terres empordaneses.    

Perfil de la Etapa 3 GR-96

Etapa 3 : Collcardús – Santuari de Montserrat

Primavera de 2013, dia 15 de juny

    Collcardús ha estat sens dubte un punt important de comunicacions perquè enllaça el Vallès amb el Bages. La bellesa i singularitat de l’indret queda avui desvirtuada per la presència de l’abocador, la transitada carretera C-58 i un edifici enorme dedicat a convencions i banquets. El GR passa just pel costat d’aquesta casa i s’encara cap a Montserrat que es dreça esvelta davant nostre. El color de la terra és ben vermell per la presència d’estrats argilosos. El camí comença a baixar pronunciadament cap al fons de la vall. Gairebé al fons de tot ja trobem les primeres cases d’una urbanització de Vaquerisses (avui comprovarem que les urbanitzacions de Vaquerisses s’estenen per tot el seu terme municipal, no s’acaben mai!) Creuem el Torrent fondo i passem per sota del viaducte altíssim de la C-58. estem en un encreuament de camins i de carreteres secundàries i vies de tren: sort en tenim dels senyals del GR perquè realment seria complicat orientar-se en aquests verals. Seguim uns metres la via del tren i aviat arribem a l’estació de Torreblanca on decidim parar a esmorzar a la cantina. És un lloc agradable i tranquil.

    I ara comença la llarga travessa de Vacarisses, pels carrers infinits de les seves nombroses urbanitzacions (Torreblanca, Can Serra, Can Oliva) pels polígons industrials i per algunes zones de camps de conreu que es van intercalant. La veritat és que gairebé sempre caminem per asfalt i això cansa i en un dia calorós com avui, ofega una mica. Però bé, resulta que el Camí Romeu antigament passava per aquí! Sort que en els interludis de camps oberts, la vista s’eixampla i podem veure la muntanya de Montserrat que, a poc a poc, es va apropant. La visió de Montserrat sempre reconforta, estiguis on estiguis. 

  Seguim baixant i encara passarem per una altra estació de tren i cases, més cases que semblen no acabar mai. Moltes són tancades i buides però d’altres hi ha gent i tu, a mesura que hi passes pel costat, et vas quedant amb fragments de la seva vida, de les seves circumstàncies: qui són, què hi fan aquí, quantes coses hi han viscut... preguntes, preguntes que queden sense resposta i que s’endu aquest vent calent que ve del sud.

   

      Ara, fa estona que caminem per camins de terra (cosa que sempre ens anima) i de cop tenim la sensació que estem ja molt a prop i veiem la muntanya davant nostre, tapant tot el camp visual. La calor ara apreta de valent i a poc a poc anem reconeixent el paisatge, els camins empedrats, els marges i les cases enrunades. Al fons ja podem veure el poble de Monistrol. Estem  al punt d’encreuament amb el GR -5, un lloc conegut per nosaltres. Baixem cap al poble pel Camí de la Creu i un cop arribats, hem de reposar una mica i reposar forces: ens queda encara l’ascensió final.

    Comencem a pujar (altra vegada per senders coneguts) a la pitjor hora del dia quan el sol és més alt i quan fa més calor. Però no podem fer-hi res, ens hi hem de resignar. En aquests casos és qüestió de mentalitzar-se, intentar agafar un  ritme constant, administrar la respiració, beure sovint i amunt, que fa pujada!  En un punt determinat el GR – 96 deixa el camí comú i agafa l’anomenada drecera dels tres quarts que puja dreta cap amunt. Aquí teníem esperances de trobar ombra i entrar a dins el bosc però no és així, el caminet és pelat i exposat al sol i al vent. Acabem anant a trobar les escales de formigó que pugen directes cap al monestir i aquí si que la vegetació ja és més espessa i hi ha sectors d’ombra. Però la pujada final és molt dura i estem molt cansats, sort que ja gairebé hi som.

    Sortim a les escales que van del monestir a la Santa Cova i aquí (de fet ja fa estona que en trobem) ja veiem molta gent, dels que caminen i dels que només passegen. Pugem els esglaons finals i sortim a l’esplanada de les estacions del funicular i del cremallera. Per fi hi hem arribat i la nostra abraçada de satisfacció passa desapercebuda enmig de la gentada que sempre i a tota hora omple Montserrat 

Perfil de la Etapa 2 GR-96

Etapa 2 :  Rubí – Coll de Cardús

Primavera de 2013, dia 29 de maig

    Comencem la caminada a l’estació de Rubí. Travessem els populosos carrers del centre plens de pares i mares que acompanyen els nens a l’escola. Nosaltres som observadors encuriosits del despertar de la ciutat d’un dia de cada dia, com tants altres dies de l’any. Caminem fins al castell de Rubí que més aviat té l’aspecte d’un gran casalot i aquí, una mica enlairats, ja comencen a obrir-se les vistes cap al nord. Agafem la carretera cap a Sant Muç i aviat la deixem per prendre una pista de terra. Ara, en direcció cap al sud ja tenim àmplies panoràmiques sobre Collserola. 

    Comença a fer un bon sol mentre ens anem enfilant cap a la Serra de Can Guilera. A mà esquerra, a una certa distància tenim les cases de les urbanitzacions de Rubí. Creuem el GR – 6 que és l’altre sender que va de Barcelona a Montserrat i que segueix una ruta diferent. Encara hem de creuar les darreres cases de la urbanització de Can Castellnou abans tirar avall cap a Terrassa que ha aparegut de sobte, immensa, als nostres peus.

    Davallem per urbanitzacions marginals fins al fons de la riera i el camí es situa paral·lel a l’autopista ja a l’alçada de la gran ciutat. Aquest tram de sender és realment terrible perquè acabem perdent el compte de les autopistes i carreteres i vials que creuem: és un autèntic nus! A partir d’aquí comença una llarga travessa urbana de Terrassa tot seguint el curs de la Riera del Palau. Això no s’acaba mai i els Germans decidim fer una cerveseta per a reprendre forces. Finalment creuem la riera per un pont i comencem a seguir una carretereta que s’enfila muntanyes enllà. Aviat la deixem per seguir un camí senyalitzat com a Camí Romeu a Montserrat, Camí Reial i Camí de Sant Jaume. Deu n’hi do! Tres camins en un de sol! Fins ara només havíem vist una senyalització amb uns cartellets molt polits clavats damunt de pals indicadors que indicaven el GR – 96. Aquest camí que encetem ara és molt més bonic, creua espais obagosos i més endavant la urbanització de Can Gonteres que ja té un cert nivell. Seguim trobant les fites del Camí Reial a les vores del nostre camí.

    Els Camins Reials o Camí Ral eren camins públics, els més importants abans de la construcció de les carreteres, utilitzats per a les comunicacions generals i de més trànsit. Eren patrimoni de la Corona i construïts a expenses seva. Posaven en comunicació les poblacions importants del país. Avui, amb aquest paisatge tant urbanitzat costa de fer-se la idea de la fisonomia que devien tenir aquests camins.

   

    Per un espai naturalitzat i ben conservat davallem fins a la Riera de Gaià. Aquí tornen a aparèixer cartells i rètols que indiquen que, efectivament, també estem seguint el Camí Romeu a Montserrat. Els camins romeus eren els camins que seguien els pelegrins que anaven en romiatge a un santuari. El Camí dels Pelegrins de Pere el Cerimoniós va ser molt important i encara se’n conserven trossos que mostren la solidesa i l’amplada del traçat. A grans trets venia de Terrassa, pel Pont de Vacarisses, cap al Coll de Cardús, cap als obacs de Torreblanca fins a arribar a Monistrol. Calia creuar el Llobregat i emprendre la drecera, la Font de Mig Camí el Collet i planejant arribar a Sant Miquel i finalment a la porta de santuari. Més de catorze hores de marxa!

    Les muntanyes es van tancant mentre ens endinsem a la Serra de Collcardús. Encara ens queda creuar les cases barates i aïllades del Molinot enmig d’una vegetació frondosa i espessa. Al fons de tot de la vall, creuem el Torrent de la Roca i ens enfilem cap a la ja propera carretera C-58. Notem la seva proximitat pel soroll continuat que fa el seu trànsit intens. Creuem la carretera i per caminets solitaris i agradables en anem acostant al nostre destí. Ja hi som. Fa vent, sol i fred i nosaltres estem cansats. El lloc és magnífic i la visió de Montserrat, ja propera, imposa. Llàstima tenir l’abocador de Vacarisses tan a la vora! Dinem tranquil·lament els nostres entrepans mentre esperem que, a una hora o altra, ens vinguin a buscar.

Perfil de la Etapa 1 GR-96

Etapa 1 :  Barcelona – Rubí

Primavera de 2013, dia 27 de maig

    El GR – 96 té el seu punt d’inici a l’estació del Peu del Funicular, al començament de la carretera que va de Barcelona a Vallvidrera. Aquí hi ha l’anomenada “drecera de Vallvidrera”, unes escales que ja no deixarem fins al capdamunt del poble. El dia és gris i tapat i esbufeguem de valent perquè hi ha una bona pujada. En arribar a dalt creuem la populosa plaça, sempre transitada i encarem un carrer que baixa en direcció al pantà. Quan hi arribem l’espectacle és insòlit: quietud, boirines, silenci i unes aigües encalmades reflectint l’espessa vegetació del voltant. Sembla mentida que estiguem a quatre passes de la gran ciutat contemplant aquest paisatge verd i frondós!

    Creuem el Pantà de Vallvidrera i enfilem cap a la muntanya entre les cases de Mas Sauró que aviat s’acaben. Una pluja fina i inoportuna ni tan sols ens fa parar per protegir-nos: gairebé ni ens mulla! El sender segueix una ampla pista que aviat deixem per enfilar-nos per camins careners i pedregosos. Hem deixat les cases enrere i amunt, cada cop més amunt ja podem contemplar el mar i les planes del Baix Llobregat. Arribem a la zona dels Turons de Can Pasqual on les pistes esdevenen més amples i algunes cases aïllades ens indiquen que estem arribant a la barriada de Can Castellví. Són cases molt senzilles del districte de les Planes, algunes gairebé barraques d’autoconstrucció. En els darrers anys però aquests barris han millorat molt i tenen un nivell de serveis acceptable.

    Seguint el llom d’una carena baixem per una pendent pronunciada en direcció a la Floresta. Ens dirigim a Can Busquets que és un paratge força solitari i envoltat de boscos (quina sort que de moment s’ha salvat d’una urbanització imminent!) Rodegem la magnífica masia i, per sorpresa nostra, veiem que el GR ens envia cap amunt, cap a les cases de Vallpineda en comptes de seguir la riera, arribar fins a La Rierada i després pujar amunt cap a la Serra de Can Julià i Can Cabassa. És una llàstima perquè el primer itinerari té molts més atractius naturals (de fet el GR abans passava per allà tal i com indica encara la guia!) mentre que el segon té poc interès  perquè només travessa els carrers de la Floresta que s’enfilen fins a la carena. En arribar a dalt tombem per la carretera en direcció a la Colònia Montserrat, ja al terme de Valldoreix i anem a trobar la pista que va per la Serra de Can Julià i Can Cabassa.

   

    Com ja havíem dit en alguna ocasió, els Germans vivim a Sant Cugat del Vallès (concretament n’hi ha uns quants que som de Valldoreix) i per tant aquests paratges formen part del nostre escenari quotidià de passejades i caminades habituals. Som a casa i tot això ens ho coneixem com la palma de la mà. Es fa estrany doncs travessar-ho ara tot formant part d’un recorregut més ampli: un sender que va de Barcelona a Montserrat. Seguim doncs aplicadament la pista que ens porta a l’Ermita de la Salut, reconeixent cada revolt, cada camí, la panoràmica sobre el Vallès tantes vegades contemplada, fins i tot els pins i les alzines de les vores! L’ermita resta silenciosa i solitària enmig dels pins batuts pel vent. Ens hi quedem una estona descansant contemplatius: tornem a estar aquí però avui és diferent.

    Baixem fins a Can Montmany (ara ja sempre per camins coneguts) i travessem  alguns carrers de Valldoreix per anar a trobar el camí que mena a Can Domènech i Can Barba. Sense arribar-hi, ens desviem cap a Rubí, cap a les cases de la Urbanització Polis Alfa. La remor de l’autopista AP-7 es fa present perquè ara la tenim just al costat. Hem deixat fa poc la muntanya, els seus silencis i solituds i ara ens endinsem en un paisatge urbà intensament poblat i transitat. Autopistes, carreteres, vies de tren, fàbriques, línies elèctriques d’alta tensió, ...entrem a Rubí.

   El final de l’etapa d’avui transcorre pels carrers de la població, dirigint-nos cap al centre, cap a l’estació de tren dels Ferrocarrils de la Generalitat. A la Plaça de l’estació trobem un restaurant força interessant que ens permet acabar la jornada senderista d’una manera molt gratificant.

INTRODUCCIÓ

    La clàssica excursió de Barcelona a Montserrat se sol dur a terme en un sol dia o en una nit. Hi ha molts camins per pujar a Montserrat, molts d’ells històrics: camins romeus, camins de pelegrins o el mateix Camí de Sant Jaume. D’altres són rutes de tradició excursionista com el GR - 6 el GR – 96 o molts d’altres itineraris de clubs excursionistes (per exemple la UEC de Gràcia organitza cada any una multitudinària marxa Gràcia- Montserrat)

    Ja fa temps que els Germans teníem la intenció de fer algun d’aquests recorreguts i a la fi ens hem decidit pel GR – 96 també anomenat Camí Romeu a Montserrat. És un itinerari atractiu però té l’inconvenient (avui en dia inevitable!) de que travessa zones molt urbanitzades del Vallès de manera que una bona part de la caminada transcorre per poblacions o urbanitzacions. Coneguda aquesta circumstància, no cal dir que una travessa Barcelona – Montserrat sempre és una experiència interessant i recomanable.

Fitxa de la 11ª Etapa  Sant Vicenç de Castellet – Monestir de Montserrat

Uns 19 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa que té dues parts ben diferenciades. La primera (uns 7 Km.) és planera i plàcida però després comença a pujar fort i cal superar un bon desnivell. Etapa molt muntanyenca per la qual és millor estar entrenat i anar ben calçat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

Etapa 11 : Sant Vicenç de Castellet – Monestir de Montserrat

Hivern de 2013, dia 26 de gener

    Avui emprenem la darrera etapa del GR-4. Avui si, avui hem d’arribar, per fi, a Montserrat. Comencem doncs a caminar amb aquesta ferma convicció. El matí s’alça fred i humit. La mullena ho cobreix tot i ens abriguem força per protegir-nos d’aquesta gelor penetrant. Les primeres passes, passa sovint, no tenen massa atractiu: anem sortint del poble per carrers perifèrics i travessant polígons amb naus destartalades. A poc a poc ens anem enfilant i aviat, a tocar del Veïnat de Can Gravat, podem tenir una bona visió panoràmica de la Conca de Sant Vicenç de Castellet.

    Després de la conca central del Pla de Bages i un cop passada la gorja de Vilomara, el Llobregat ha creat una nova conca secundària, la de Sant Vicenç de Castellet. Les condicions climàtiques són semblants a la conca central però en aquest cas la diferència altitudinal amb la Serralada Prelitoral que la limita és molt més important: la conca està per sota els 200 m. i les alçades de Montserrat superen els 1000 m. Sant Vicenç de Castellet és un dels nuclis importants de la comarca del Bages amb un predomini de la indústria respecte l’agricultura.

    Després del veïnat el sender comença a baixar suaument enmig de camps acabats de llaurar. La vista s’eixampla i ja veiem el massís de Montserrat al fons. Sembla que el sender traça un ampli semicercle que ens anirà apropant progressivament a la muntanya. Mentre baixem cap a les Granges de Can Veu surt el sol i el paisatge s’omple d’una delicada lluminositat matinal. És curiós però la muntanya encara ens sembla lluny, distant. Creuem la Carretera que va de Castellbell a Colldarboç i baixem fins al fons del Torrent de Cal Martorell. Aquí l’ambient torna a ser obagós i humit i els raig del sol només poden filtrar-se entre l’espessa vegetació. Creuem el torrent a gual i el camí torna a enfilar-se fins a sortir a una àmplia plana cultivada.

    La travessem ben bé pel mig i ara la silueta de Montserrat es retalla clarament davant nostre mentre el sol ho il·lumina tot amb una llum neta, radiant. Penso que ens costarà oblidar aquesta llum. Ens acostem a les cases de Sant Jaume de Castellbell però sense arribar-hi a entrar ens desviem cap als carrers de la Urbanització Mas Prat. Aquí els noms dels carrers ja ens parlen de Montserrat com aquest carrer de les Agulles que enfilem amunt.

    A mitja pujada veiem un matrimoni gran que obren la porta per entrar el cotxe a la seva parcel·la. A dins els espera una caseta senzilla, probablement fruit de tota una vida de treball i avui, la seva il·lusió.

    Els germans ens els mirem amb simpatia i ens desitgem mútuament bon dia. El nostre camí però continua amunt i quan s’acaben els camins de la urbanització les agulles i les formes capricioses de Montserrat dominen tota la nostra visió: ja hi som a tocar.

     Una mica més enlairats esmorzem i girem la vista cap a aquesta Vall del Llobregat que anem deixant enrere. El dia no és massa clar però ens permet veure una successió infinita de muntanyes que arriba fins al Pirineu. Sens dubte, una bona lliçó de geografia del país! A partir d’aquí el camí cap al Monestir de Santa Cecília és costerut i pedregós i s’enfila ràpidament. Quan arribem als edificis del refugi i del monestir comprovem que l’indret és magnífic amb una vista excepcional sobre la vall, talment com si fos una gran balconada. Llàstima no haver esmorzat aquí tot gaudint d’aquest solet que enamora!

    Creuem la carretera de Can Massana a Montserrat i ens enfilem per un caminet que va cap al sud. És un corriol estret que passa normalment per dins el bosc o en el límit del bosc i la roca. És el típic camí que travessa el massís de Montserrat, tancat, estret, obagós i ple d’esllavissades que fan que sempre hagis d’estar molt atent i mirar per on passes. El nostre camí té un sentit ascendent però en realitat és un conjunt de baixades i pujades contínues. Tan aviat camines per dins el bosc atapeït i fosc com, de cop i volta, surts al límit de la roca i als teus peus tens un estimball impressionant. Quan arribes a un d’aquests miradors naturals pots gaudir d’una àmplia panoràmica del Pirineu Oriental, la Vall del Llobregat, Manresa i molts altres pobles del Bages.

    Però si en comptes de mirar cap al buit gires el cap i mires cap amunt, et trobes la simfonia de les agulles de Montserrat, totes de formes diferents, capricioses i espectaculars. És, sens dubte, el paradís dels escaladors. El nostre camí creua contínuament les canals d’accés a totes aquestes agulles. Un dels nostres germans, que havia estat escalador, ens va enumerant les roques que coneix i que li porten un munt de records: el Cavall Bernat, La Cadireta del Diable, la Mòmia, l’Elefant, el Plàtan de Diables, el Sabre. A Montserrat sembla que les agulles, amb els seus noms curiosos, no s’hagin d’acabar mai!

    Aquest alzinar obac que travessem és ple de lianes (aritjol i vidiella) de marfull, galzeran, matabou i al terra podem veure alguna esparreguera, violetes i rogeta. A mesura que ens endinsem al cor del massís comencem a creuar-nos amb força gent: excursionistes, corredors, famílies. Montserrat sempre ha estat una muntanya molt freqüentada i la presència propera del monestir es nota. Aviat arribem al concorregut Pla de la Trinitat  i on hi conflueixen varis camins i senders. Una mica més avall podem veure l’espectacular Ermita de Sant Dimes, edificada entre les roques.

    A la muntanya de Montserrat hi ha repartides unes quinze ermites que antigament eren totes habitades per ermitans i que estaven totes subjectes a l’Abat de Montserrat. El 1811 durant la Guerra del Francés foren abandonades i en bona part destruïdes. Després del conflicte es varen reconstruir però poques d’elles foren habitades novament. Finalment el 1822 es varen abandonar  i els edificis es van anar degradant. Avui, algunes d’elles s’han restaurat i tenen diversos usos: Sant Dimes és una estació meteorològica i Sant Benet és un refugi de muntanya. L’ermita de la Santa Creu va estar habitada pel pare Basili fins l’any 2003 que morí.

    Els germans reposem una estona davant l’Ermita de Sant Benet tot pensant que l’indret és ben curiós, amb corriols per tot arreu i “portes” que només donen al bosc proper, restes de murs mig enrunats i filats que tancaven la zona. Ara ja només ens queda el tram final amb escales que baixa de dret cap al monestir. Creuem la curiosa escletxa entre dues roques anomenada “El Pas dels Francesos” i ara el camí ja és molt concorregut, amb gent de tota mena vestits amb roba excursionista però també amb roba de carrer. Estem a prop, molt a prop i ja comencem a sentir la remor somorta dels edificis de Montserrat.

    Arribem cansats a la Plaça de la Font, punt de confluència amb altres senders: el GR-5, el GR-6 i el GR-96. Nosaltres hem acabat el nostre GR-4. La nostra petita aventura va començar l’estiu de 2011 a Puigcerdà, capital de la Cerdanya i a grans trets hem anat baixant, gairebé en línia recta, de nord a sud travessant la Cerdanya, el Berguedà i el Bages. Hem anat seguint també el curs del Llobregat fins arribar al nostre destí: Montserrat. Aquí, és ben sabut, comencen i acaben tots els camins. Els germans, emocionats, ens abracem efusivament després de l’esforç i de les experiències de tants dies de marxa. Relaxats, comencem a caminar cap a l’església i aviat ens confonem entre la gentada que envaeix a tothora Montserrat.

BIBLIOGRAFIA

Gran Enciclopèdia Catalana (25 vol.) 1988

Guia del Sender de Gran Recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241 (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya - Senders de Catalunya) 2007

Rutes de flora i fauna, Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, Diputació de Barcelona 2008

Cardona, Osvald  Montserrat , Edicions Destino, Barcelona 1977

Solé Sabarís, Lluís (director) Geografia de Catalunya (3 vol.)  Aedos, Barcelona 1958-1968

Tort, Joan  Perquè Catalunya és com és ? ,  Edicions 62, Barcelona 2002

Tort, Joan  Viatge a la frontera de Ponent , Pagès editors, Lleida 1998

Vila, Pau  Resum de Geografia de Catalunya , Barcelona 2003 , Societat Catalana de Geografia – Institut d´Estudis Catalans

Vilar,Pierre , Catalunya dins l´Espanya moderna , Edicions 62, Barcelona 1964 (4 vol.)