Fitxa de la 8ª Etapa  Santa Maria de Cornet – Cabrianes

Uns 20 Km. Itinerari que pertany al GR-4
Etapa una mica llarga però sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

Etapa  8 :  Santa Maria de Cornet – Cabrianes

Tardor de 2012, dia 30 de setembre

    Avui és l’endemà del dia de les grans pluges. Ha sortit el sol i sembla que farà bon temps però tot el paisatge, els camins, els boscos estan xops per la mullena.

    Els germans comencem a caminar al Mas, conjunt d’edificacions amb una masia central enorme i singular (té un petit campanaret). Aviat comencem a transitar per àmplies pistes que descendeixen suaument, sempre a recer de la Carena del Morral. Al nostre costat enormes camps de conreu acabats de llaurar mostren el seu color de terra fosca i humida. El sol tot just despunta per damunt del serrat i durant uns quilòmetres convivim amb els caçadors (vestits amb colors llampants) d’una batuda del senglar. Deixem les pistes i ens enfilem per un camí que puja fort fins al Serrat de la Pineda. Aquí el GR segueix un camí carener, el sol ja llueix amb força i decidim esmorzar en un indret que gaudeix de bones panoràmiques del Bages i de la Vall del Llobregat.

    Avui l’etapa del GR – 4 travessa una àmplia zona delimitada a l’Oest pel Llobregat i a l’Est per la Riera Gavarresa. Estem encara a la perifèria del Bages, a les “terres altes” amb alçades que oscil·len al voltant dels 500 metres. Aquí, als marges de la Depressió Central Catalana, els rius excaven valls fondes deixant aquests relleus tabulars. Són els “serrats” formats per materials més durs (conglomerats, gresos, calcàries). Aquest relleu té una diversitat notable amb valls, altiplans, petites conques, vessants i serres. Encara que ja fa dies que caminem per la Catalunya Central, en cap cas tenim la sensació de que sigui un còmode camp de pas. Com hem dit abans, l’Est de la Depressió Central no és pas pla sinó que té un aspecte orogràfic abrupte i complex.

     A poc a poc el dia es va tapant i llueix un sol espantat, la temperatura però és agradable. El nostre sender (acompanyat per molta senyalització d’altres senders locals) davalla suaument tot passant pel costat de les runes de Cal Garrofí. La terra és molt vermella i ara sembla que travessem una zona cremada fa poc on hi comença a despuntar una pineda de pi blanc.

    La vegetació originària d’aquestes contrades estaria formada per l’alzinar de carrasca, avui força reduït. No cal dir que les pinedes de pi blanc i pinassa dominen els boscos però encara podem veure algun alzinar que fa goig com el de Sant Martí.

    Travessar-lo és tot un plaer i aquí la vegetació espessa conserva aquella foscor i aquella humitat que mai no tenen les pinedes i els matollars.

    Després d’una baixada arribem a l’Ermita de Sant Martí de Serraïma graciosa i esvelta enmig dels camps. Els germans hi fem un petit recés a l’ombra d’un magraner. El temps transcorre plàcidament en la quietud d’aquest indret solitari. Més amunt trobem la casa de Can Sant Martí, sortosament habitada. Ens surten a l’encontre gossos, oques i fins i tot l’amo amb qui tenim una breu conversa.

    Després de la casa el corriol torna a enfilar-se fort cap a la carena de la Serra del Cogul. El bosc és espès i ho envaeix tot. Durant el recorregut d’avui hem anat observant molta diversitat de formes geològiques com ja hem apuntat, i també materials geològics ben diversos: margues, terres roges, guixos, calcàries. És una bona excursió per als amants de la geologia! Ara també estem observant alguns trams de camins empedrats i molts murs de pedra seca abandonats. Quan camines per la muntanya, per poc que t’hi fixis, t’apareixen traces, indicis, pistes que et parlen del passat, de com eren abans aquestes terres, de quines activitats hi feia l’home. Així, més endavant trobem un conjunt d’edificacions molt ben conservades que en un principi semblen cabanes de pastor però que resulten ser un forn de guix. Molt interessant tot plegat.

    El sender va ara per una pista que, sempre descendent, dóna voltes i giragonses per dins de la Serra de Montcogul, atapeïda de boscos. De tant en tant, quan el bosc s’obre, podem veure aïllades magnífiques cases pairals d’aspecte pròsper (Fucimanya). Aquí al Bages torna a repetir-se el model de grans masies dispersades però prou potents per a ser riques.

   

    A poc a poc anem intuint que s’apropa la sortida del bosc, la sortida d’aquestes serres que  travessem avui. La llum canvia. I gairebé de cop, sense transició, sortim a la plana, al Pla de Bages situat a uns 300 metres d’alçada. La vista s’eixampla cap al Sud i podem contemplar, retallada al fons, la silueta de Montserrat. Ara ja la tenim a prop.

    Els germans arribem cansats a Cabrianes i de seguida fem cap al bar de la carretera, el que està més ple, el que sembla que hi vagi tothom.

    És curiós però això és una cosa que es detecta ràpid. Satisfets per la jornada dinem tranquil·lament envoltats per un ambient sorollós i ple de vida.