Fitxa de la 2ª Etapa : Camallera – Veïnat de Can Dalmau

Uns 16 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana, gairebé plana i sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 2 : Camallera – Veïnat de Can Dalmau

Primavera de 2013,  dia 19 de maig

    Per avui han anunciat pluges però de moment llueix un bon sol i només es veuen, enormes i amenaçadors, núvols damunt el Pirineu. Tot plegat torna a pintar un fresc excepcional de l’Empordà: els camins planers, els camps de blat, ordi i civada, la volta del cel, les muntanyes circumdants, el mar i els núvols alts i passatgers. Amb aquesta panoràmica els Germans eixamplem els pulmons, respirem a plaer i comencem a caminar.

    De fet aquests dies estem travessant l’Alt Empordà, una plana d’enfonsament que representa el darrer graó d’una successió de replans que van baixant des del Puigsacalm fins al mar. L’Alt Empordà esta envoltat pel Pirineu, les muntanyes de la Garrotxa (amb la Mare de Déu del Mont, sempre visible) i el Montgrí. La comarca resta oberta cap al mar per la corba suau del Golf de Roses. L’Alt Empordà és una de les planes al·luvials més extenses de la Catalunya mediterrània i l’han formada les superfícies d’inundació dels rius Muga i Fluvià. Separat pel Montgrí, el Baix Empordà és una comarca diferent, més variada i reduïda. És un país fragmentat en petits compartiments i limita amb les Gavarres on acaba la Serralada Litoral Catalana.

    Caminant a bon pas els Germans arribem a Llampaies. Tots aquests pobles, tot i que a primer cop d’ull se’ls veu poca cosa, tenen una història llarga que sovint es remunta al segle XI. Llampaies (nom que prové de llànties o làmpades) ens torna a donar una impressió de poble benestant i endreçat, amb una bona colla de cases restaurades. El poblament empordanès segueix sempre un mateix patró: són pobles petits molt propers els uns als altres (uns quatre o cinc quilòmetres de promig) i intercalats amb veïnats i masos aïllats. Acostumen a situar-se al cim dels pujols i consten d’una part vella edificada al voltant de castells (sovint arruïnats) i algunes vegades encara conserven part de les antigues muralles. Les cases més noves es construeixen en una mena d’eixamples que normalment segueixen la carretera principal. S’observa doncs, una certa tendència a la dispersió, cosa que els Germans podem comprovar en la nostra marxa: trobem masos, cases i veïnats contínuament.

   

    A poc a poc el dia esdevé gris i tapat i comença bufar un vent que presagia tempesta. Però un cop més els Germans tindrem sort i el temps s’aguantarà fins el final de l’etapa! Baixem fins a creuar una riera i en pujar per l’altra vessant, a tocar del Mas Sales, veiem que els horitzons plans es van tancant i es comencen a veure, més a prop, les muntanyes. Enfront nostre tenim, imponents, les muntanyes del Puigsacalm i de la Garrotxa. La Serralada Transversal que té una orientació Nord-Oest, Sud-Est separa les planes interiors de la Depressió Central Catalana de la fossa de l’Empordà oberta cap al mar. La formen diversos conjunts muntanyosos: Cingles d’Aiats, Collsacabra, El Far, Rocacorba, Serra del Corb, Finestres i el Puigsacalm. També hi és inclosa la fossa volcànica d’Olot. És precisament al Puigsacalm on la Serralada Transversal enllaça amb el Prepirineu.

    Una mica més endavant els Germans creuem les grans vies de comunicació del país: l’autopista AP-7 i la carretera N-II, ambdues sempre carregades d’un trànsit intens. Enmig de les dues vies el poblet d’Orriols és com un oasi de pau i tranquil·litat. Hi entrem per sota d’una bonica arcada i de seguida comprovem que el conjunt és harmoniós i ben reformat. Corona el turó un castell-palau de planta rectangular acompanyat per l’església de Sant Genís que té un murs laterals d’allò més ben decorats. Els Germans celebrem amb satisfacció aquestes mostres de bon gust i originalitat que de tant en tant tens el plaer de contemplar!

    Després de travessar la carretera nacional, a tocar del canvi de comarca, tornem a tenir una àmplia panoràmica, aquest cop encarada cap al sud,  d’aquesta gran via de comunicació que darrerament se la coneix com el “Corredor del Mediterrani”. Les Serralades Litoral i Prelitoral, separades per aquest llarg corredor, desemboquen a l’Empordà, confluència natural de tots els passos que venen de Catalunya i de la Península Ibèrica. Una imatge explicativa seria com si l’Empordà fos un ventall mig tancat que tingués l’anella al Golf de Roses. Així es pot entendre la importància clau que ha tingut sempre el pas del Pertús.

    Girem l’esquena al corredor històric i a la remor somorta dels motors i comencem a endinsar-nos a la comarca del Pla de l’Estany, la comarca de Banyoles. Ha començat a ploure suaument i el país ha variat, ara travessem un paisatge ondulat, verd, molt verd. El GR ens fa anar una bona colla de quilòmetres per pistes asfaltades i fins i tot força trossos per carretera. És curiós que la percepció que tens del paisatge i de la pròpia caminada canvia de forma considerable. Tot esdevé més feixuc, més monòton. El recorregut de les carreteres asfaltades, ho hem dit moltes vegades, no respon a criteris pensats per anar a peu.

   Així has de donar marrades llarguíssimes mentre, de cua d’ull, intueixes senderols o caminets que podrien ser molt més atractius. De ben segur que si els senders passessin més del compte per carreteres, deixaríem de fer senderisme!

    

    La pluja fina difumina els perfils dels camps, les arbredes, les cases disperses, la línia de les muntanyes. A poc a poc el dia es va tancant. Els Germans passem a prop de Can Mero, Mas Talaià, Can Gat i Mas Silet per arribar finalment al veïnat de Can Dalmau, final de l’etapa d’avui. Quan entrem al cotxe per anar a dinar, comença ploure amb ganes. Un cop més hem tallat just!