Fitxa de la 1ª Etapa : Sant Martí d’Empúries – Camallera

Uns 17 Km. Etapa que pertany al GR-1.

Etapa mitjana, sense massa desnivells i sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 1 :  Sant Martí d’Empúries – Camallera

Primavera de 2013,  dia 14 d’abril

    Quan comencem un GR solem revestir la primera etapa d’una certa solemnitat, si més no el moment inicial, el punt de partida. Volem trobar-hi tots plegats una mica de transcendència, una mica d’èpica. Després de fer uns quants quilòmetres aquesta sensació anirà desapareixent i ens submergirem en la rutina de caminar, de continuar el camí, de seguir endavant. Per això val la pena de gaudir d’aquests moments inicials i avui el dia és esplèndid i acompanya. El mar és pla com una bassa d’oli i al fons es retalla, a l’horitzó, l’espigó de l’Empúries romana, aquesta imatge que tots duem gravada a la memòria.

    Sant Martí d’Empúries és un lloc emblemàtic sens dubte. Està situat en un promontori rocós que antigament era una illa, al nord de les ruïnes de la ciutat grecoromana d’Empúries (Emporion en grec, Ampuriae en llatí, dóna nom a les comarques de l’Empordà). La imatge de placidesa de l’indret contrasta amb la nostra actitud abans de començar: ens remullem els peus, collim alguna petxina, ens fem fotografies, contemplem les vistes d’aquí i d’allà. Fins que finalment comencem a caminar : comença el GR – 1 .

    Els Germans fem les primeres passes per aquest paisatge planer de l’Empordà, entre camps de cereals, farratges i camins rectilinis que es perden a l’horitzó. Ben aviat arribem a Cinc Claus, poble minúscul però singular perquè, segons diu la llegenda, les cinc cases foren fundades per les cinc primeres famílies que van viure a l’Empordà. Ens crida l’atenció l’antiquíssima Església de Santa Reparada que podria tenir un origen paleocristià. Continuem la marxa per l’enorme plana que s’estén davant nostre. Les vistes, la panoràmica, l’amplitud són formidables. El cel és alt i poderós i els núvols fugen constantment empesos per la Tramuntana. Des d’aquest punt podem veure els límits de l’àmplia depressió que representa la plana de l’Empordà: al nord el massís de l’Albera que és la part més oriental del Pirineu, al sud les Gavarres com a capçalera de la Serralada Prelitoral i finalment al nord oest la Serralada Transversal i les muntanyes de la Garrotxa.

 

    A l’Empordà doncs, es troben a poca distància elements de les tres grans unitats del relleu català: El Pirineu que acaba enfonsant-se al mar al Cap de Creus, el Prepirineu representat pel Montgrí que es considera que n’és un fragment arrossegat i l’anomenat Massís Català del qual en forma part la Serralada Litoral (Gavarres). Així l’Empordà és una ampla plana envoltada de muntanyes que va davallant suaument cap al mar on s’enfonsa suaument en els sorrals del Golf de Roses.

    Els Germans arribem a Viladamat, el primer poble important de l’etapa. A aquesta hora del matí s’hi respira un ambient tranquil i plàcid. Aquests pobles transmeten un cert aire de prosperitat i s’hi veuen força cases restaurades impecablement. El sender travessa la carretera comarcal i enfila l’antic camí de Palau Borrell entre oliveres i conreus. Des d’aquest punt tenim unes boniques perspectives del Pirineu amb el Canigó nevat enfront nostre i al nostre darrera veiem l’encalmat Golf de Roses.

    Després de les cases de Palau Borrell apareixen els primers boscos i el camí s’enfila cap a la Serra de Ventalló de lloms baixos i arrodonits. Originàriament aquestes muntanyes devien estar cobertes per l’alzinar però la constant pressió humana els va convertir en un paisatge de garrigues. Si a més hi afegim la presència periòdica dels incendis forestals (aquí a l’Empordà són abundants) ens trobem aquests paratges pelats, amb vegetació baixa de brolles i matolls. Amb tot, aquesta primavera plujosa que vivim enguany decora el paisatge amb colors vius. El verd dels nous brots és net i brillant i els marges del camí estan entapissats amb flors silvestres de tots colors.

    Els Germans comentem animats que si no fos pels itineraris dels GR mai haguéssim passat per aquests paratges, per aquestes muntanyes de relleu vell i erosionat. Aquests llocs estan lluny de les carreteres i dels pobles i acostumen a ser solitaris. Des del Puig de Sant Pere, ben enfilats damunt la plana, podem gaudir d’una vista espectacular de tot l’entorn i de la costa que ja comença a allunyar-se. Més endavant, quan entrem a les Garrigues Grans, el camí pedregós travessa enormes extensions de camps de blat, ordi i colza. El vent pentina el mar d’espigues i la visió és magnífica, gratificant. Malgrat que a l’Empordà la majoria de conreus s’instal·len a la plana, comprovem que enmig d’aquestes serres ajaçades l’home també ha guanyat terreny a la garriga. Avui els Germans gairebé sempre caminem entre camps cultivats sota un sol que ja comença a escalfar de valent.

    Una altra cosa que ens crida especialment l’atenció és la gran quantitat de flors silvestres de tota mena que voregen els camps. La vegetació arvense viu als camps de conreu aprofitant l’avinentesa d’un sòl fèrtil i sovint ben regat. Aquestes plantes són conegudes com a adventícies o males herbes perquè sovint tenen un impacte econòmic negatiu en el rendiment de les collites. A la primavera l’esclat de colors de les seves flors dibuixa tots els marges dels conreus. Avui tenim la sort de veure’n forces: la rosella, la ravenissa blanca, la corretjola, la pastanaga borda, la verònica, els bujacs, els botons d’or.

    Arribem al punt més alt d’aquesta serra, el Puig Valdavià que té una antena situada al seu cim. Al voltant del turó hi ha algunes cases d’aspecte més aviat precari però això si, gaudeixen d’unes vistes espectaculars sobre el Golf de Roses. Més avall, mirant cap a l’interior, veiem Camallera amb el seu campanar singular. En aquest petit poble els Germans acabarem avui el nostre periple per terres empordaneses.