Fitxa de la 10ª Etapa  Sant Benet de Bages – Sant Vicenç de Castellet

Uns 19 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa força llarga i molt muntanyenca que transcorre gairebé sempre per camins de muntanya. Cal estar mínimament entrenat per a fer-la sense problemes.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

Etapa 10 : Sant Benet de Bages – Sant Vicenç de Castellet

Tardor de 2012, dia 24 de novembre

    El dia comença fred i boirós. El camí surt de Sant Benet i ràpidament s’encaixa al costat del riu. La humitat de primera hora del matí és intensa i se’ns fica fins al moll de l’os. Quan creuem el riu, tots pensem que més amunt, cap a la carena, l’ambient serà més sec, més agradable. Avui intuïm que l’etapa es presenta molt atractiva: als marges de la Depressió Central i gairebé a tocar de la Serralada Prelitoral, el sender transcorre per camins molt aeris, amb molt bones vistes. En aquests relleus tabulars perifèrics els rius i les rieres excaven els materials tendres deixant unes parets força verticals. Quan comencem a caminar per la primera carena ja ens adonem de quina serà la tònica d’avui: camins enlairats i careners, bones panoràmiques de l’entorn i espadats per tot arreu. Ara mateix tenim enfront les cases de la urbanització de les Brucardes que estan situades ben bé al caire de l’abisme. Esmorzem amb aquesta visió i amb un sol que comença a escalfar a poc a poc.

    El sender comença una baixada brusca i pel camí ens creuem amb un pou de glaç que caldria restaurar i unes quantes cabanes de pastor. Baixem fins al fons de tot per creuar a gual les impressionants lloses esglaonades de la Riera de Mura. Just al costat hi ha una sèrie d’edificacions singulars. Algunes d’elles són tines per a guardar el vi. En aquesta zona, abans que la fil·loxera fes estralls, el conreu de la vinya hi era força estès. Avui els germans, puntejant el nostre camí, ens anem trobant vestigis del passat, al·licients que encara fan més interessant la caminada.

   Quan tornem a enfilar-nos cap a la propera carena per un caminoi que puja fort, travessem antigues feixes que havien estat cultivades amb vinyes i que ara estan poblades per un bosc menut de pins. Probablement la zona  ha estat assolada per incendis recents. Arribem al punt més alt on hi ha un collet i podem parar-nos a contemplar una panoràmica espectacular. Els germans girem la vista instintivament cap a Montserrat però uns núvols obstinats ens n’amaguen la visió: sembla que avui no podrem veure la fita del nostre sender.

    Ara el camí inicia una baixada suau cap a Can Roviralta, una masia fortificada situada a mitja vessant de la muntanya. Ens hi estem una estona badant perquè realment l’indret és excepcional i la casa magnífica.

 Continuem l’agradable baixada entre boscos, creuant filats per a les vaques que veiem pasturar ben a prop fins que, imperceptiblement, arribem a les envistes del poble de El Pont de Vilomara. Primer anem trobant algunes vinyes i després comencen a aparèixer els horts perifèrics, en aquest cas força endreçats. Sense solució de continuïtat comença el polígon, ben assortit d’edificacions amples, planes, grises i impersonals. Se’ns fa estrany travessar-lo després de tots els paisatges muntanyencs que hem vist. Les primeres cases del poble apareixen també de sobte després de creuar la carretera. Al Pont de Vilomara gairebé no hi entrem perquè el sender el voreja per l’exterior i ràpidament torna a enfilar-se cap a un altre serrat d’aquests que recorrem avui, calcaris, d’alçades al voltant del 500 m. i plens d’espadats per tot arreu. Anem alternant pistes i caminets però aviat el camí esdevé una sendera estreta que circula sempre propera al cim de la carena. Som al Serrat dels Trons i la veritat és que imaginar-se una tempesta de llamps i trons en aquestes contrades no deixa de fer una certa impressió. Enfront nostre comencem a veure les roques roges i arrodonides de la Serra de l’Obac: estem ja a les estribacions finals de la Depressió Central i tenim a tocar la Serralada Prelitoral. Avui els germans estem sorpresos, gratament sorpresos, perquè no ens haguéssim imaginat que l’etapa d’avui seria tant atractiva, amb tants al·licients. Realment la caminada d’avui és per recomanar-la!

   

      Arribats a un altre collet canviem de vessant i comencem a davallar entre pins, roures i alguna alzina escadussera. Els arbres presenten els colors de la tardor, uns colors austers i soferts però intensament bells. Travessem un paratge molt bonic, amb la piuladissa dels ocells i amb un sol que escalfa suaument. Amb aquestes sensacions arribem a les ruïnes de l’antic hostal del camí ral de Manresa a Barcelona.  Els camins rals eren les rutes concedides i afavorides pels reis i els masos i les viles per on passaven es beneficiaven del comerç associat al camí. Un dels camins més importants era el camí ral de Barcelona a Manresa que unia el cor de Catalunya amb Barcelona i el mar tot creuant la Serra de l’Obac. Al llarg del trajecte es van haver de construir hostals on els viatgers i els animals poguessin reposar i recuperar forces. I en aquests hostals, com acostuma a passar on hi ha molt trànsit de viatgers, hi havia molta vida i s’hi podia trobar gent de tota mena: comerciants, militars, traginers, aventurers, pinxos, bandolers.

    Avui costa imaginar tanta activitat enmig d’aquestes parets mig enrunades. Els germans ens estem una estona reposant a redós de l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta encimellada i dominant la vall de la Riera de la Santa Creu.

    D’un en un anem enfilant el camí de baixada entre l’espessa vegetació. Encara que sortim a la muntanya en colla, de tant en tant et quedes una estona sol, apartat dels altres. I en aquests moments notes que la teva percepció de les coses canvia. Tens els sentits més oberts, escoltes amb més atenció els sons de la natura i has de reconèixer que són estones en que estàs bé, tranquil amb tu mateix.

    Després d’haver baixat força el bosc s’obre i apareixen els anomenats “bad lands” erms pedregosos i aixaragallats i, enfront, unes pedreres enormes a cel obert. Hem arribat al barri de Vallhonesta, un conjunt agradable i harmoniós de masies petites i disperses. Una mica més endavant i a tocar de l’ermita de Sant Pere de Vallhonesta, trobem el refugi del Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet. Els germans ens hi estem una estona tot fent-la petar amb alguns membres de Centre que hi passen el cap de setmana. Molt amablement ens deixen visitar l’ermita, antiga i austera.

    Des d’aquest punt, ja a les envistes del poble, només ens queda una davallada suau entre camps i conreus fins a les primeres cases. Arribem tard, cansats i només tenim ganes de seure i dinar tranquil·lament. Sens dubte el dia d’avui haurà estat una magnífica jornada senderista!