Fitxa de la 10ª Etapa : Seva – Aiguafreda
Uns 15 Km. Etapa que pertany al GR- 2
Etapa mitjana. No té cap dificultat
especial però cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització correcte.
No hi ha editada la Guia del sender GR-2 i no hem
trobat cap plafó informatiu del recorregut.
Perfil de la etapa 10ª
Etapa
10 : Seva – Aiguafreda
Tardor
de 2018, dia 21 d’octubre
Quan varem començar el GR- 2 no sabíem si l’acabaríem a Aiguafreda (que
es on acabava el GR- 2 antic) o si arribaríem fins al mar, a la desembocadura
del riu Besòs. Després d’anar-ne parlant durant les diferents etapes hem
decidit acabar a Aiguafreda. Sense desmerèixer l’ampliació del recorregut,
preferim conservar a la retina els paisatges verds i feréstecs de Collsacabra,
Guilleries i Montseny.
Sortim de Seva i tornem a travessar una barriada benestant plena de
cases luxoses. Veiem les instal·lacions del que sembla que serà una gran cursa
de muntanya: els inflables de la meta, tendes d’avituallament, cartells dels
patrocinadors pertot ... Nosaltres preferim anar a la muntanya d’una manera més
humil, sense fer soroll, de manera que l’únic rastre que deixem siguin les
nostres petjades que el vent esborrarà ben aviat.
De seguida trobem senyalitzat l’antic camí del Brull. Avui fa molt bon
sol però venim d’uns dies plujosos i humits. Tot és ben xop i l’estany que ens
trobem ben a la vora del camí, vessa aigua per les vores. Els joncs, drets i
ufanosos, es balancegen moguts per una brisa suau. El camí mena de dret cap al
Brull. L’església, magnífica, de pedra roja presideix l’entorn i al Brull
sempre hi ha gent: cotxes, motos, bicicletes, caminants ... realment és un
indret entranyable.
Sortint del Brull ens cal fer un tram de carretera prou llarg. A partir
d’aquí comencem a resseguir la carena de la Serra de l’Arca. De fet, més que
una carena, és una mena d’altiplà allargassat que cau, amb pendents prou
pronunciades, cap a la Vall del Congost ( Aiguafreda, Centelles, Els Hostalets
de Balenyà) per una vessant i cap a una valleta secundària que el separa del
Pla de la Calma i el Montseny per l’altra. La vista, evidentment, seria
magnífica però avui no tenim sort, hi ha molta calitja i l’atmosfera sembla
emboirada. No és un bon dia per a les fotografies. La vegetació és típicament
mediterrània amb pinassa i en algun punt més elevat hi ha pi roig, brucs,
ginebrons, llentiscle, garric i les sempre presents plantes aromàtiques
entapissant el terra i deixant en l’aire sentors fortes i agradables.
Fa força estona que hem deixat l’asfalt i caminem per pistes enfangades.
Ens trobem molts cotxes aparcats pels vorals de gent que busca bolets però si
ens basem en la buidor dels cistells, arribem a la conclusió de que encara és
massa d’hora per trobar-ne. De tant en tant, el bosc s’obre i ens apareix una
panoràmica de la Plana de Vic amb Tona al fons. Aquest GR- 2, hem de
reconèixer-ho, ha estat ben generós amb les panoràmiques!
Sobtadament, abandonem la pista i comencem a baixar per corriols amb
força pendent. Enfront tenim ara Centelles. Els gresos vermells tenyeixen el
paisatge i el pendent com més va més pronunciat es torna, alternant les pistes
amb els corriols.
A mesura que anem perdent alçada la vegetació esdevé més
humida, més frescal i aviat sentim la remor agradable de l’aigua de la Riera
d’Avencó. A poc a poc, comencem a aparèixer les primeres cases del poble, cases
que semblen d’estiueig. Entrem per un barri de cases humils, a tocar de la
riera i tranquil·lament ens encaminem cap al centre de la vila. Arribem fins al
monument que hi ha al punt on el GR- 2 es creua amb el GR- 5 i inevitablement
recordem aquell dia en que creuàvem per aquí per anar cap al Montseny. Ara ja
fa molts anys que els Germans fem senderisme i, a poc a poc, hem anat teixint
una xarxa de camins damunt el territori que ens ha permès conèixer racons molt
interessants i atractius del nostre país. Cada vegada que acabem un GR ja en
tenim un altre en projecte per seguir caminant. Avui hem acabat el GR- 2 però
aviat en començarem un altre. Continuem.
LA
TEMPESTA
Després dels primers pendents pronunciats, el caminet entra en un
bosquet de roures. No sentim cap remor, cap piuladissa d’ocells, només el
soroll de les passes damunt les fulles seques. De cop i volta, sense cap avís
previ, esclata una tempesta amb uns trons terribles que sembla que vulguin
esquerdar el cel. La llum freda dels llamps es filtra a través del fullam amb
intermitència irregular. Tot plegat impressiona força i ens fa apressar el pas
cap avall, fugint de la tempesta i d’aquella llum fantasmagòrica. Una mica més
endavant el bosc s’aclareix i entrem en una zona de matollar esclarissat.
Aleshores tots, instintivament, ens girem enrere i contemplen el cim.
L’espectacle és impressionant: una terrible tempesta elèctrica, amb uns colors
que no havíem vist mai, cobreix el Puig de la Força i s’estén molt més enllà.
Els trons ressonen eixordadors i els llamps parteixen el cel en totes
direccions. Aquesta visió ens deixa atemorits, sense paraules. Una vegada més
constatem que l’aire és dens, pesant i la llum al nostre voltant continua sent
estranya, diferent.
-
Avall
que fa baixada nois! Allunyem-nos d’aquesta tempesta que segur que no ens portarà
res de bo! – exclama l’Ester
-
Tens
raó, toquem el dos i ràpid! – respon en Pol
I sense mirar enrere seguim baixant per uns pendissos que, a poc a poc, es
van suavitzant. Aviat arribem a una plana plena de pollancres, freixes i
acàcies: els camps de conreu no trigaran a aparèixer. Efectivament el camí
esdevé més ample i al cap d’uns quants revolts va a parar a una àmplia
esplanada cultivada amb cereals. El so de la tempesta ha quedat enrere i els
trons ressonen esmorteïts. Però girant la vista encara podem veure, damunt la
muntanya, el resplendor d’aquells colors estranys.
Després de caminar uns quilòmetres pel camí que travessa els camps, ens
troben de cara un pagès muntat damunt el seu carro. En veure’ns s’atura i se’ns
queda mirant encuriosit. Ens estem uns quants segons sense dir res fins que
finalment el pagès se’ns adreça assenyalant-nos amb el dit:
-
Però
d’on heu tret aquesta roba? Perquè aneu vestits així? – ens diu tot assenyalant
la nostra indumentària. Això ens descol·loca perquè la veritat és que en la última
cosa en que pensàvem ara era en la nostra roba!
El pagès continua mirant-nos fixament. Va vestit amb una camisa ampla i
llardosa, els pantalons tenen un color indefinit i brut i per cinturó porta una
ampla faixa negra. Calça unes espardenyes plenes de fang i al cap hi du una
boina plana. El seu rostre és dur, colrat pel sol i amb una barba de dies.
Entre les dents hi porta un brot de romaní. L’home no té un aspecte massa
amigable.
-
Venim
d’allà dalt, d’aquella muntanya i ens ha sorprès la tempesta! – li contesta en
Pol tot decidit. La resta assentim amb el cap. El pagès ens mira encara més
encuriosit que abans i triga uns segons a respondre:
-
D’allà
dalt veniu? Poc que si acosta pas ningú allà dalt! Algun que altre hi ha anat i
ja no l’hem vist més! – ens diu amb el seu accent peculiar. I encara afegeix –
Deveu estar d’allò més espantats nois! – i assenyalant amb el braç cap a un
camí de la dreta els diu – Veniu, veniu a casa que farem un mos i us refareu
una mica. A fe de Deu, mira que venir d’allà dalt! - remuga tot movent el cap.
Aquesta invitació sobtada ens sorprèn. L’home ha tingut en tot moment un
aire recelós, distant i ara ens surt amb aquest oferiment! Però la veritat és
que tenim ganes de posar-nos a recer. No plou però l’aire és feixuc i el cel té
un color de plom. Així que no ens ho pensem dues vegades i accepten la invitació.
Seguim aquell home que condueix el seu carro per un camí estret. Al cap de poc
arribem a la casa, una masia baixa i força humil però d’aparença sòlida. La
dona i dues criatures ens surten a rebre. La mestressa fa una cara una mica
espantada tot i que intenta somriure i els nanos obren uns ulls com unes
taronges. L’home ens fa passar cap dins la casa, creuem una estança àmplia plena
de sacs i eines del camp i anem a parar a una cuina força gran presidida per
una bona llar de foc i una taula de fusta amb un parell de bancs. Ens fa seure
a la taula mentre la mestressa s’afanya a portar alguna cosa per menjar. Treu
un pa fosc, nous, una mica de formatge i un setrill d’oli. En silenci, el pagès
va llescant el pa i tallant uns trossos de formatge. Reparteix aquest berenar
improvisat i se’ns torna a quedar mirant mentre comencem a menjar. De cop es
gira cap a la seva dona que s’ha quedat dreta uns metres més enllà contemplant
l’escena:
-
Maria,
treu una mica de vi, el claret, que aquesta gent tindran set. Amb les emocions
que porten al damunt!
Tots somriem agraïts però encara no trobem les paraules per començar una
conversa. I així torna a ser el pagès que ens pregunta:
-
A
veure, i què hi heu vist allà dalt? – i fa un gest ampli amb el braç
assenyalant la direcció del Puig de la Força, mentre ens mira amb posat
inquisidor.
En Pere i jo, de cua d’ull,
observem com la dona en sentir la pregunta es senya espantada. En Marc comença
a parlar però l’actitud de l’home l’inquieta, malgrat l’amable invitació nota un
recel estrany que l’obliga a mesurar les paraules:
-
Nosaltres
estaven fent una excursió, una caminada, i quan
hem arribat a dalt del cim, hem notat una vibració en l’aire molt
estranya. No ho sé, potser faltava poc per a que esclatés la tempesta, vés a saber!
Aleshores hem vist la vostra comarca, que no “coneixíem”, i hem decidit tirar
cap avall. Al cap de poc, quan érem dins un bosquet de roures han començat els
llampecs i els trons, ens hem espantat... – en Marc s’atura un moment. Tots els altres ens el mirem, ens
miren entre nosaltres però ningú no gosa continuar. Aleshores el pagès comença
a parlar:
-
Mireu,
nosaltres allà dalt no hi anem pas mai perquè, els dies normals, és a dir quan
no hi ha tempesta, a partir d’una alçada passa una cosa molt estranya: l’aire
comença a vibrar, com si tot tremolés. I n’has de fugir corrents d’allà perquè
si no et sembla que el teu cap estigui a punt d’esclatar! Diuen que els que han
volgut seguir endavant, tirar més amunt, no han tornat mai o no se n’ha sabut
mai més res! Bé ...- fa una pausa llarga mentre acluca una mica els ulls abans
de continuar- Diuen que s’han trobat restes de roba, sabates, algun sarró
estripat ...si ... -torna a aturar-se pensatiu- Ningú no hi vol anar cap allà
dalt! I molt menys quan hi ha aquestes maleïdes tempestes! – el pagès calla mirant el foc, com si estes rumiant en
totes les coses que acabem de parlar. Aquelles
paraules del pagès ens han causat un fort impacte i tots ens regirem inquiets.
Què vol dir tot allò? Finalment en Pere intervé i li fa una pregunta:
-
I
aquestes tempestes...les teniu molt sovint? Quan duren? Perquè són realment
molt fortes, nosaltres ens hem espantat!
-
No,
per sort! Més o menys ens cauen al damunt cada tres o quatre anys i de durar,
doncs uns quatre dies si fa o no fa. Però poden variar... creieu-me, a ningú li
agraden les tempestes!
La conversa s’allarga encara una mica més però de seguida ens n’adonem
que el pagès és home de poques paraules i encara que de ben segur que deu tenir
curiositat per saber qui som i d’on venim sembla que en ell predomini una
actitud de no voler-se complicar la vida. Es veu clarament que tots aquests
temes l’inquieten i no li agrada parlar-ne. Quan ha sabut d’on veníem i què ens havia passat ha anat adoptant
progressivament una actitud més recelosa, com si tingués ganes de treure-se’ns
del damunt i acabar amb aquesta història. La seva dona, dreta al seu costat, no
ha canviat en tota l’estona l’expressió d’espant del seu rostre. Finalment el
pagès ens diu:
-
Aquí
nois no us hi podeu quedar aquesta nit, no tenim prou llits i no hi estaríeu
bé. Però a prop, a una hora i mitja de camí, hi ha un petit poblet amb un
hostal. Allà podreu dormir bé.
-
Moltes
gràcies, us estem molt agraïts, sou una família molt acollidora – li dic
somrient
Tota la família ens acompanya fins la porta i el pagès ens dóna
indicacions:
-
Seguiu
aquest camí per on hem vingut, quan arribeu a la cruïlla, agafeu el camí de
l’esquerra i ja no l’heu de deixar. Us portarà fins a Comacric, el poble. Que
tingueu sort nois!
I tota la colla ens acomiadem de
la família amb un somriure d’agraïment a la cara.
Em giro un moment i veig com, al llindar de la porta, la família
contempla el nostre petit grup que s’allunya camí enllà fins a perdre’s entre
les ombres. És ben fosc però la nit s’il·lumina intermitentment amb la claror
pàl·lida de la tempesta llunyana.
