Fitxa de la 18ª Etapa : Cambrils – Oliana

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana però dura pel tema dels desnivells continuats (sobretot de baixada) Cal anar ben calçat i tenir un mínim entrenament de fons. La senyalització és prou correcta.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 18 : Cambrils – Oliana

Tardor de 2015, dia 15 de novembre

    Cambrils és un llogarret remot perdut entre les muntanyes del Solsonès. Pertany al municipi d’Odèn i té un poblament dispers amb dos nuclis principals: Cambrils i Llinars. Avui a Cambrils s’hi pot accedir per un parell de carreteres asfaltades. Són pistes que fan moltes giragonses perquè el terreny és molt accidentat però el cert és que el poble ara està ben comunicat amb Sant Llorenç dels Morunys, Organyà , Oliana i Solsona

    Aquest matí esplèndid de tardor els Germans tornem a Ca l’Agustí i fem un bon esmorzar abans de començar a caminar. A l’etapa d’avui s’albiren canvis i ja tenim ganes de posar-nos-hi. Després de travessar el Riu Fred per un pontet de fusta la cosa comença a pujar de valent. Travessem el nucli de cases que envolta l’església de Sant Martí i amunt que fa pujada! Des del nostre corriol podem veure les ruïnes del Castell de Cambrils situades al cim d’un tossal imponent. Continuem enfilant-nos i aviat podem tenir una vista molt aèria de tot el que deixem enrere, a sota de tot, El Salí i la Vall de la Riera Salada. Després d’unes quantes pujades més arribem per fi a la carena de la Serra Seca.

    Aquí el panorama canvia radicalment. La vista s’obre de cop cap a la Vall del Segre i, nítidament dibuixats, apareixen una gran quantitat de perfils de muntanyes que es perden cap a l’horitzó de l’Oest. 

    Comencem a caminar per la carena però cada dos per tres hem de parar a contemplar la panoràmica, a fer fotografies, a comentar entre nosaltres tot el que veiem. Són moments força emocionants. 

   Si girem la vista enrere veiem tot camí que portem recorregut en les darreres etapes: Solsonès i Berguedà. Si mirem avall, cap a migdia, veiem els altiplans de la Depressió Central i totes les muntanyes conegudes, que són un referent per a nosaltres: Montserrat, Sant Llorenç i la Serra de l’Obac i el Montseny. Però si girem la vista cap Ponent apareixen una gran quantitat de muntanyes i serralades que la majoria dels Germans ja no les tenim tant vistes. No les sabem reconèixer a primer cop d’ull com ens passa amb el Montseny, per exemple. Si, intuïm la Serralada del Montsec al fons però la resta de muntanyes no ens són tan familiars. Mirem doncs cap al que vindrà les properes etapes i veiem, amb il·lusió, que en bona part és nou i ho haurem de descobrir.

   

   

    Seguim carenant per la Serra Seca, una muntanya de conglomerats que fa pensar en el relleu de Sant Llorenç del Munt. Però és que just davant nostre tenim Les Cobertades, una muntanya de relleu montserratí que ben bé podria ser Montserrat en miniatura. Al fons veiem la Vall d’Alinyà verda i acollidora. I si resseguim la Vall del Segre veiem les boires arrapades a la plana. Una mica més endavant trobem un mirador que està just al costat de la carretera. No és d’estranyar aquesta ubicació: aquest lloc és excepcional perquè es veu mig país.

    Amb una mica de recança els Germans comencem a baixar cap a la Collada del Salzer per un barranc de vegetació tupida. S’han acabat les vistes. Un camí poc definit baixa fent ziga-zagues més o menys paral·lel a la carretera Cambrils - Solsona. Més endavant trobem uns caçadors que estan cuinant un bon dinar a base de carn de senglar. Fem petar la xerrada una estona i amablement ens conviden a beure el vi de la bota. Després, invariablement, ens pregunten cap a on anem i ens comencen a donar consells de per on hem de passar. És un clàssic de les nostres travesses. En aquest cas però, sembla que no hi ha massa opcions: per anar a Oliana cal seguir el Camí Vell que baixa d’una manera constant fins a la plana. En sortir del bosc la vista es torna a eixamplar tot i haver baixat força. Sota els nostres peus veiem el nucli de la Valldan. Un indret recollit i plàcid.

   

L’etapa d’avui podria ben bé ser una lliçó de geologia. Contínuament anem alternant els conglomerats, els gresos, les margues i les calcàries. Una varietat impressionant en molt poc tros. També els relleus que contemplem ens expliquen quina ha estat la història geològica, el passat remot d’aquestes terres fa milions i milions d’anys.

    Agafem el pedregós Camí Vell i ja no el deixarem fins el fons de la Vall. La davallada és constant i cal parar atenció pel pendent i per alguns trams que estan força erosionats. Aquesta zona es veu que ha estat castigada per antics incendis i per tant la vegetació és baixa: arbusts i matollar. Alguns trossos del camí conserven encara l’antic empedrat cosa que demostra que aquesta ruta devia tenir una certa importància. De la mateixa manera que intentem conservar les ermites i els castells com a bé patrimonial, algun dia ens hauríem de plantejar si seria interessant conservar alguns camins i donar-los també la categoria de bé patrimonial. Així potser es donaria un pas més en la seva conservació per a les futures generacions.

    Seguim baixant en direcció a l’Ermita de Sant Just. A la nostra dreta, flanquejant el nostre camí, veiem la majestuosa Serra del Turp, amb els seus espadats impressionants. Són les hores del migdia i el sol dóna un color ataronjat a aquestes cingleres. Sens dubte, una bella visió. A la minúscula ermita decidim dinar i, tot i el cansament acumulat, són moments d’un gran benestar. La temperatura és agradable, no fa ni fred ni calor i després de menjar t’acaba entrant una somnolència dolça. Al cap d’una estona de repòs hem de seguir tirant avall perquè l’etapa encara no s’ha acabat i al novembre els dies s’escurcen de pressa.

    El camí entra ara en una zona de “bad lands”, terrenys molt erosionats i en alguns trams amb uns xaragalls impressionants. Fins que finalment entrem al fons de la vall. Després de les darreres etapes, eminentment muntanyenques, retrobem aquests horitzons plans i dilatats que ja trobàvem  a faltar. Aviat apareixen els primers carrers del poble, les primeres cases i de seguida sortim a l’artèria principal : la carretera. Tarda de diumenge, els carrers d’Oliana són mig deserts, només es veu animació a les terrasses d’alguns bars cèntrics i en el trànsit continuat de cotxes que venen d’Andorra.

   Abans d’agafar nosaltres el cotxe, entrem en una cafeteria a fer un beure i a reposar una mica de la nostra magnífica jornada senderista.