Fitxa de la 6ª Etapa  Sagàs - Sant Pau de Pinós

Uns 19 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa mitjana, una mica llarga però sense cap dificultat especial. Cal un entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

Etapa 6 : Sagàs – Sant Pau de Pinós

Primavera de 2012 , dia 22 d’abril

    A Sagàs ens acostem a l’Església de Sant Andreu i , abans de començar, contemplem per uns moments, l’àmplia panoràmica que s’estén davant nostre. El dia és gris i ennuvolat i de seguida notem que aquí els hiverns han de ser molt freds degut a l’alçada considerable i a aquest relleu sense recer. Ja som a l’abril i sembla que l’hivern no vulgui marxar: fa un fred que pela!

    

    Aviat comencem a caminar per pistes entre prats de colza i uns afloraments de gresos impressionants. Les cases i el poblament en general apareixen molt dispersos. Hi ha alguns edificis magnífics (Cal Malla, La Coromina) però d’altres estan abandonats, en un estat ruïnós. Els germans caminem absorts en els nostres pensaments enmig d’aquest paisatge silenciós i solitari però intensament bell. Aquest pla immens, en suau baixada, ens permet contemplar, al fons, els relleus característics de la Depressió Central Catalana. Per aquestes terres el sender GR – 4 voreja el límit entre el Berguedà i Osona però tot aquest territori que comencem a travessar pertany a la subcomarca del Lluçanès.

    El Lluçanès és una comarca de l’Altiplà Central Català que correspon al NW d’Osona, sectors fronterers del SE del Berguedà i algun sector del NE del Bages. Es tracta d’una plataforma estructural (un veritable “país” en terminologia de Pierre Vilar) lleugerament inclinada cap al SW i que, de fet, fa de divisòria d’aigües entre el Ter i el Llobregat. Està situat entre els 900 i els 1000 metres d’alçada, és molt boscós i el poblament és molt dispers, amb pocs nuclis importants de població. La distància que separa el Lluçanès de les artèries principals de circulació pel fons de les valls, perjudica el progrés del poblament.

    Després d’una pujada l’horitzó es torna a obrir i ara veiem al fons, la Vall de Merlès amb el curs d’aigua ben encaixat i trencant la monotonia d’aquestes vessants tant suaus. El sender davalla tot fent giragonses i passa just pel costat de la Cortada, una casa pairal fortificada impressionant però que es troba en força mal estat. Ens quedem contemplant una bona estona la magnificència d’aquest patrimoni que tenim per tot el país i que ens costarà Deu i ajuda poder-lo conservar!.

  

   Arribem a Santa Maria de Merlès, nucli amb les cases ben separades entre elles i la gran majoria d’elles properes al curs del riu. Es veu ben clar que aquest poble ha viscut del recurs que ha representat la Riera de Merlès.

    Veiem un resclosa, un molí important i unes runes amb dues xemeneies. En aquest matí de diumenge, ara assolellat, tots aquests paisatges al voltant del riu respiren una tranquil·litat absoluta, una placidesa acollidora. Seguim per la carretera fins al fons de la vall, creuem la riera i ara el paisatge canvia radicalment. A la vessant assolellada entrem dins els Bosc de Cal Puig amb pi rojalet, roures i boixos. A les vores del camí ens anem trobant tota mena de flors silvestres: prímules, violetes, campanetes, corniols. La caminada és una delícia i la temperatura ara és molt agradable. Sentim propera la remor de l’aigua, que sempre exerceix aquesta atracció especial, i així ens acostem a la vora d’un espadat que ens permet contemplar, al fons, un gorg enorme que de ben segur que a l’estiu és ple de banyistes.

    

    El camí comença a fer una pujada brusca, el bosc esdevé més esclarissat i podem arribar a veure restes d’un antic incendi. El pi roig ha estat substituït per una pineda de pinassa força aclarida que ens permet, això si, contemplar unes vistes espectaculars del Prepirineu que hem deixat enrere. Lluny, molt lluny, ens sembla albirar el Pirineu i el Coll de Pal, allà on va començar tot fa tant de temps! Esbufegant, després de la forta i continuada pujada, els germans arribem per fi al capdamunt. I aquí el paisatge torna a canviar radicalment. L’horitzó torna a obrir-se una altra vegada cap a l’amplitud de l’altiplà del Lluçanès.

    Aquests altiplans de la Catalunya central han tingut també un paper important en la història i el desenvolupament econòmic del país. Aquestes terres s’han dedicat bàsicament al conreu de cereals, llegums, patates, blat de moro i farratge. També el bestiar ha tingut un paper important, principalment la indústria de la llana. Segons Pierre Vilar, els homes de la Catalunya dels altiplans han pogut viure a condició de dispersar llurs fills menors de l’explotació i de practicar activitats complementàries (llana) Això explica la participació d’aquestes terres en les empreses industrials i comercials situades a les valls i regions litorals.

    Ara el sol llueix amb intensitat i tenim la sensació d’estar molt amunt, (d’aquí deu venir el nom d’altiplà) molt enlairats. Arribem a una cruïlla ben senyalitzada on hi arriba el GR – 176 que prové de Puig-Reig. L’indret és magnífic i ens hi estem una estona gaudint del moment.

    Ben a prop, a la dreta, queda l’Església de Santa Maria de Pinós i la casa de Ginebret, retallades en aquest cel tan blau. Una pista ampla i ben definida ens porta cap al final de la nostra etapa.

    Pel camí ens creuem amb una sèrie de cases magnífiques emmarcades dins la bellesa d’aquest paisatge obert: El Puig, Ca l’Anglada, Can Miquel. Quan la pista esdevé carretera arribem per fi a Sant Pau de Pinós. Els cotxes ens esperen aparcats al costat de l’església. La solitud i el silenci, només trencat pel vent, tornen a omplir l’espai. Si pensem amb les darreres etapes que hem fet, ens n’adonarem que hem travessat un món buit, un món apartat de les grans carreteres, dels pobles i les ciutats. I nosaltres ara tornarem allà, a la ciutat, on de ben segur no trobarem ni aquest repòs, ni aquest silenci.

  

Fitxa de la 5ª Etapa  Borredà – Sagàs

Uns 16 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa mitjana, sense cap dificultat especial.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

 Etapa 5 : Borredà – Sagàs

Hivern de 2012, dia 29 de Gener

    Borredà es desperta enmig de les bromes matinals d’aquest dia de finals de tardor. Fa un fred que pela i pels carrers no es veu ni una ànima. Els germans ben abrigats comencem a caminar cap a la sortida del poble, cap a la Riera de Merdançol. Ens cal descendir fins al fons de la torrentera i això encara fa augmentar més la sensació de fred: les fulles estan cobertes per una capa de gebre i el terra és ben gelat. Arribem al paratge anomenat Baga de Querol, espai endreçat i zona de lleure per a la gent del poble, segurament molt agradable a l’estiu. Un pont de ciment ens permet creuar el Merdançol i comencem una pujada constant sempre pel fons de la vall i descrivint amplis revolts.

    

    Les primeres passes, els primers metres de la jornada ... sempre intentes assaborir-los amb intensitat, respirant a fons, deixant els sentits ben oberts a allò que ens envolta. Com serà el dia d’avui? Què ens espera per aquestes contrades? Tots ho sabem després d’haver-ho experimentat moltes vegades: els primers moments de cada excursió sempre són especials.

    Un bosc molt humit de pins i boixos ens permet, de tant en tant, donar una ullada final al nostre enyorat Pedraforca. Seguim amunt, enmig d’afloraments de conglomerats calcaris i seguint un sender que a estones és camí, altres pista i, a trossos, torrentera. El Coll de Cirers a 1000 m. d’alçada i en plena Serra de Llumeners ens permet fer un canvi significatiu: passem de l’obaga a uns vessants més assolellats, coberts d’alzines i encarats a migdia. Als germans de seguida ens envaeix l’emoció perquè el canvi és notable. El sol matinal escalfa agradablement i el panorama s’eixampla. Cap al sud podem veure el Montseny, Montserrat i també la infinita successió de relleus de la Depressió Central. Ens estem una bona estona contemplant aquesta magnífica panoràmica: són aquells moments en que intueixes que s’acosta un canvi important. Efectivament, estem travessant el gran escarpament tectònic que limita pel sud el Prepirineu i això representa un canvi total en el paisatge.

   

    

    Aviat començaran les planes ben cultivades del Baix Berguedà instal·lades damunt les plataformes estructurals de la Depressió Central Catalana.

    La suau baixada és una delícia perquè ens permet, cada dos per tres, gaudir de bones vistes i poder-ho compartir amb tranquil·litat. Aviat arribem al Pla de la Quar, ampli i assolellat. Les cases del nucli són importants i estan ben restaurades, respiren benestar. L’indret és excepcional, envoltat de muntanyes i solituds. Sobre un puig que queda a Ponent, hi ha la solitària i emblanquinada ermita de la Mare de Deu de la Quar. Ens imaginem que des d’allà dalt la vista deu ser espectacular.

    El sender torna a pujar ara per un obagós bosc ple d’aurons. Un cop deixem el bosc i seguim per pistes, el paisatge s’obre i el cel es cobreix de cop de núvols negres i amenaçadors mentre bufa un vent gelat. Arribem però, sense entrebancs, fins al Pas Estret que és un collet molt petit entre roques. Estem travessant el Serrat de les Tombes, la darrera estribació muntanyosa del Prepirineu abans que comenci la plana. Aquí el contrast no és tant brusc com pot ser el cas de Berga, instal·lada encara en terrenys de la Depressió Central però que just al seu damunt es dreça l’impressionant muntanyam prepirinenc presidit per l’aeri Santuari de Queralt.

    

    Emprenem doncs la baixada per un camí que flanqueja per la solana i després de passar per algunes masies disperses arribem finalment a Sant Maurici de la Quar. Aquest poblet, de quatre cases, està presidit per un Santuari enfilat dalt d’un turó i de fet és el punt d’entrada, per aquesta part de la comarca, a les muntanyes de l’Alt Berguedà. Al poble no hi veiem ningú, i fins i tot l’acollidor hostal de l’entrada roman tancat aquests dies. Els germans continuem avall per la carretera primer i després anem agafant moltes pistes perdedores (sort en tenim de les senyals!) Seguim un camí ramader que són força abundants en aquesta part de la comarca. La vegetació també ha canviat força i esdevé progressivament mediterrània continental, amb boscos d’alzines i garric, matolls i pasturatge sec de jonça. Just al costat del nostre camí podem contemplar una alzina realment monumental.

    Entrem en una regió de paisatge dilatat i línies horitzontals. Són les planes inferiors del Baix Berguedà amb les seves extensions de conreus cerealístics i poblament dispers. Amb el poble de Sagàs al fons, trobem una bona extensió de terreny coberta per centenars de plaques solars encarades a migdia. Quin contrast! Acabem de deixar un secular camí ramader i ens trobem de cara amb aquestes instal·lacions d’energia neta i sostenible.

    El vell món i el nou món ocupant un mateix espai, a molts pocs metres de distància.

   

    A migdia arribem a Sagàs, municipi situat a la vall de la riera de Merlès. El poblament està dispers i no hi ha un poble compacte si no masies disseminades que formen els nuclis de Sagàs, Biure, La Guàrdia, Valloriola i el carrer de Bonaire. Els germans arribem fins a l’església de Sant Andreu. No veiem ningú. De fet avui gairebé no hem vist cap persona en tota la jornada. És una sensació estranya com si el món estigués buit. Aquí a Sagàs el GR-4 es creua amb el GR-1 que de seguida desperta la nostra curiositat: cap a on va, d’on ve, per quin llocs deu passar. Així, en moments impensats com aquest, neixen els futurs projectes dels germans senderistes.

    Amb la llum encalmada del migdia, les formes imprecises i més planeres d’aquest nou paisatge s’allargassen cap al sud. Amunt, molt amunt, un falcó vola rabent cap avall, en direcció a Manresa. Contemplant-lo pensem que en poques hores ja hi haurà arribat. Què diem poques hores! Ja hi deu ser! Nosaltres, en canvi, necessitarem uns quants dies per a fer aquest mateix recorregut!  

Fitxa de la 4ª Etapa  Mare de Déu de Falgars – Borredà

Uns 22 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa dura i força llarga (cal tenir en compte l’època de l’any pel tema de les hores de llum) És una mica trencacames perquè té pujades i baixades constants de manera que al final acumules molt desnivell. Per fer aquesta etapa cal estar entrenat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

Etapa 4: Mare de Déu de Falgars – Borredà

Tardor  de 2011,  dia 27 de novembre

     Els germans hem decidit fer nit a Falgars. La decisió ha estat molt encertada perquè l’hostal és molt agradable i s’hi menja molt bé. A més això ens permetrà esmorzar i sortir ben d’hora perquè l’etapa és llarga i a aquestes alçades de la tardor els dies són molt curts. El Santuari està situat en un indret privilegiat, amb bones vistes sobre la Vall de Lillet i sobre les cases, els boscos i les muntanyes de l’entorn. Falgars vol dir lloc de falgueres i aquí, fa molts i molts anys, un pastor i el seu bou varen trobar un Mare de Déu enmig d’un falguerar.

    Comencem l’etapa a primera hora del matí, amb un fred viu estalonant-nos de valent. La pujada enmig del bosc és dura i no ens permet un petit repòs fins al Pla de Sant Cristòfol. Però el recés dura poc i tornem-hi amb les pujades! De fet ens anem endinsant al cor de la Serra de Catllaràs amb els seus magnífics boscos mixtes de pi roig i faig. Catllaràs és una de les serres més emblemàtiques de l’Alt Berguedà i forma part de la gran ondulació sinclinal constituïda per una successió de petits plecs anticlinals i sinclinals, tant característics d’aquesta part de la comarca. En un revolt de pista el bosc s’obre de sobte i això ens permet, per uns moments, gaudir d’una magnífica vista sobre el Pirineu. Estem molt emocionats perquè aquest GR proporciona sovint aquestes talaies privilegiades!

    

    Finalment i després de molts esforços i esbufecs, arribem al Coll de Sant Miquel, el punt més alt de la jornada ( a uns 1700 m.) a partir del qual iniciarem un descens continuat. La baixada, enmig de boscos, va alternant les pistes i els corriols i, des del punt de vista geològic, és un tram molt variat perquè, si bé les calcàries són dominants, també anem trobant esparsos, alguns blocs de granit i fins i tot alguna zona on afloren els conglomerats. A mig camí trobem un magnífic mirador nou de trinca i molt ben arreglat. L’espai convida a quedar-s’hi una estona i els germans aprofitem per seure i fer una bocinada, que amb aquest solet que fa, ens ve força de gust! Aquest mirador és com una mena de setial de la vista encarat a migdia i la panoràmica que té sobre aquesta part del Berguedà és espectacular.

    L’Alt Berguedà, com ja hem comentat, està inclòs dins l’esquerp rocam prepirinenc amb alçades  inferiors als 2.500 m. Això fa que no hi hagi una gran capçalera d’alta muntanya que permeti els modes de vida propis d’aquestes àrees com són l’explotació dels boscos i la ramaderia.

   

    Així doncs si la indústria ha tingut un paper significatiu a la part alta del Berguedà, els gèneres de vida tradicionals de la muntanya han tingut un paper totalment secundari.

    

    Baixant arribem a Sant Romà de la Clusa amb la seva magnífica ermita romànica del segle XII. És un d’aquells llocs, assolellat i plàcid, en que t’hi quedaries uns dies a descansar, a escriure, a deixar passar el temps. Però els germans no ens hi aturem gaire perquè som conscients que tenim molt camí per endavant i hem aprés a conservar, a retenir, totes les bones sensacions que anem tenint al llarg del trajecte (sense necessitat d’aturar-nos-hi una llarga estona) Una suau pujada carenera ens porta fins al Coll de les Pilones, un espai penjat damunt l’abisme amb les restes d’unes instal·lacions que servien de suport a un cable per a baixar la fusta. No cal dir que la vista, a contra llum, és fenomenal.

    A partir d’aquest punt el GR baixa per un grau i pel vessant solei de la muntanya, amb un desnivell brutal, d’uns 500 m. La vegetació canvia totalment i les alzines, les aromàtiques i altres arbusts mediterranis acompanyen el nostre descens. A baix de tot una pista, ara amb una pendent suau, ens porta fins a Castell de l’Areny. El poble, quatre cases agrupades al voltant de l’església de Sant Vicenç, respira tranquil·litat i no s’hi veu ni una ànima. Els edificis estan ben restaurats i alguns sembla que siguin cases de colònies o altres serveis similars. L’indret és una mica remot, aïllat per les muntanyes, però la seva història és ben antiga: es remunta a l’època de Carlemany. Seguim endavant fins al conjunt de cases de la Ribera del Castell. Estem cansats i decidim dinar al voltant d’una taula de pedra, al costat del cobert de les eines d’una casa buida. Fa un sol molt agradable i dinem plàcidament parlant de les nostres coses. Fins i tot després, un prat d’herba proper, convida a fer una petita i reparadora migdiada.

    Havent dinat emprenem la marxa seguint una pista sinuosa que deixa, a banda i banda, tot de cases que també pertanyen al nucli de la Ribera. El sol de tarda dóna una llum especial al paratge i aquest és un d’aquells trams agradables, bonics, que fan de bon caminar i contemplar. Però la pujada, suau al principi, esdevé cada cop més forta pujant per camins enfangats entre pinedes o resseguint lloms pelats de margues grises.

    Aviat arribem a Sant Sadurní de Rotgers, singular edifici romànic molt antic (les primeres dades provenen del 888) i tots plegats tenim la sensació com de final d’etapa. També és cert que el cansament acumulat es comença a notar. La tarda s’està fent vella i la llum del sol espantada, es filtra entre les branques de la pineda.

    Afrontem doncs els darrers metres de l’etapa entre boscos, pujades, baixades i unes dreceres que ens porten directes cap als bolets, que veiem en grans quantitats. El sol declina i quan a tots ens sembla que no acabem d’arribar mai veiem finalment, al fons de la vall, les cases de Borredà.

Fitxa de la 3ª Etapa Coll de Pal – Mare de Déu de Falgars

Uns 17 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa força pesada que acumula un fort desnivell de baixada (1300 m.) El fet de que una bona part de l’itinerari transcorre per pistes que tenen una gran pendent esgota molt i les cames se’n ressenten. La pujada final a Falgars, esdevé cansada. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

 Etapa 3: Coll de Pal – Mare de Déu de Falgars

Tardor  de 2011,  dia 16 d’octubre

    Avui els germans comencem el dia tot fent un esmorzar frugal a Coll de Pal abans de posar-nos a caminar. Sembla que aquí tots els àpats han de ser frugals perquè quan et quedes quiet, el fred apreta de valent. Però paga la pena perquè el dia és esplèndid i aquí enlairats podem gaudir d’unes vistes fenomenals. Aviat ens posem en marxa iniciant un descens molt pronunciat enmig dels prats. Hem canviat de vessant i deixem enrere el Pirineu axial per dirigir-nos cap a les serres prepirinenques del Berguedà. El GR flanqueja pels vessants del Puigllançada, pel Tossal de Rus i per les Roques de Rus. Aquesta marrada és magnífica perquè ens permet contemplar l’impressionant mar de muntanyes de l’Alt Berguedà.

    La comarca del Berguedà està dividida en dues grans unitats: El Baix Berguedà, de relleu suau, constitueix les vores finals de la gran Depressió Central catalana. L’Alt Berguedà en canvi, s’insereix de ple en el Prepirineu i el seu relleu abrupte, està format per nombroses serres interiors. Des d’aquest camí-talaia que recorrem ara, tenim una magnífica vista sobre totes aquestes muntanyes: el Pedraforca, la Serra del Verd, la Serra de Catllaràs, la Serra d’Ensija, Els Rasos de Peguera. El sender segueix una direcció sud-sudest i es va atansant a poc a poc a les Roques de Rus que, pel que veiem, allotgen una població important de voltors. Els germans contemplem emocionats durant una bona estona el majestuós vol d’aquestes aus donant voltes i més voltes damunt nostre. Enmig dels prats ens anem trobant pletes per al bestiar fins que finalment arribem a la Balma Roja, impressionant refugi natural per als ramats a sota mateix d’unes roques enormes.

    

    Deixant els prats, el camí comença un suau descens per dins un agradable bosc mixte de pins i faigs. La caminada per aquests verals és refrescant malgrat que les fulles del faig presenten un color molt torrat degut a la perllongada sequera d’aquests darrers mesos. No ha plogut i això es nota. El GR segueix travessant el bosc fins que després d’un collet va a parar a una àmplia zona de prats anomenada els Plans d’Erols, que sens dubte, és un paratge de gran bellesa. Des d’aquest punt hem de baixar fins al Coll Roig, un indret especial, singular, que deu el seu nom al color de les roques.

  Malgrat haver recorregut encara poca distància ja podem percebre que els canvis en el paisatge i sobretot en el relleu, són importants.

    Hem deixat el Pirineu axial amb els seus tons grisos de les pissarres i els granits, de relleu suau però imponent, per endinsar-nos en valls estretes i encaixonades entre el rocam calcari prepirinenc, de tonalitats més clares.

    Al Coll Roig comença una llarga pista que baixa directa cap al Clot del Moro, al fons de la vall. La pendent és molt pronunciada i als germans, aquest tram del sender, se’ns fa especialment pesat. És curiós que les parts més dures del recorregut, les que t’arriben a cansar més, són les que tens la sensació de que no estan pensades per a caminar sinó per al pas de vehicles de motor. Aquest n’és un exemple i arribem a baix de tot més esgotats del que correspondria.

    

    Al fons de la vall, al Torrent de la Molina, deixem a mà esquerra les instal·lacions de l’antiga fàbrica de ciment del Clot del Moro amb el seu xalet i la seva ermita d’estil modernista, que avui allotgen el museu del transport. Al Berguedà, el camí que prenen els rius és el camí que mena a Barcelona.  Així, la comarca va experimentar una industrialització notable degut a la penetració i la expansió de l’àrea industrial barcelonina fonamentalment a través del Llobregat. Factories tèxtils, mineres i de ciment es varen instal·lar al llarg del recorregut d’aquest riu, arribant fins aquí, fins aquestes valls estretes i encaixonades del Prepirineu. Concretament la utilització industrial de la part alta de la Vall del Llobregat no pren importància fins als temps moderns. Un bon exemple n’és la fàbrica de ciment del Clot del Moro creada per l’industrial           el 1903. El Berguedà ha estat doncs, una comarca que ha tingut una industrialització molt important com a cua del rerepaís barceloní.

    La Pobla de Lillet està situada en un emplaçament estratègic: és el punt de màxima proximitat entre la Vall del Ter i la Vall del Llobregat, els dos grans rius que s’obren camí cap al mar. Si bé la vila té una funció comercial poc important, si que ha estat un poble amb una indústria important, tèxtil al segle XVIII i de ciment a principis del segle XX tal i com hem esmentat.

    Els germans arribem a la Pobla a l’hora de dinar i com que el dia és assolellat i càlid ens posem a dinar plàcidament a la terrassa d’un bar del carrer principal. L’estona passa agradablement mentre ens fa companyia l’acollidora remor de l’aigua del riu. Havent dinat costa emprendre novament la marxa perquè l’atracció de la migdiada es fa, per moments, irresistible.

    I ara el camí cap al Santuari de Falgars és tot de pujada amb la qual cosa l’esforç que se’ns demana és doble. Els germans afrontem aquest tram final de l’etapa amb un ritme constant i decidit.

    

    Durant la pujada  podem gaudir de la frescor de la Pineda de la Ventaiola i de diversos trams del camí empedrats. Estem recorrent el camí històric que anava de la Pobla de Lillet al Santuari de Falgars. Aviat els avellaners comencen a barrejar-se amb els pins i a les clarianes del bosc podem tenir visions del Pirineu i el Puigllançada a mà dreta i de la Serra de Catllaràs a mà esquerra. Pujant, pujant creuem diversos collets fins que arribem a la Creu de Terme, ja pràcticament a dalt de tot. Ben bé al costat hi ha un magnífic mirador, molt aeri, sobre la Vall del Llobregat, amb la Pobla al fons, i la serralada pirinenca enfront.

    El sol s’ha amagat rere les muntanyes i el món comença a submergir-se en una foscor creixent. Amb la darrera claror del dia fem les darreres passes fins al Santuari, final de l’etapa d’avui. Malgrat que voldríem descansar i relaxar-nos una mica, no podem entretenir-nos perquè el fred és viu. Així doncs, haurem d’esperar a baixar a guardiola per prendre alguna beguda calentona i reparadora tot comentant, satisfets, les anècdotes de la jornada.

Fitxa de la 2ª Etapa Alp – Coll de Pal

Uns 13 Km. Itinerari que pertany al GR-4 
Etapa relativament curta però amb un fort desnivell (1000 m.) tot de pujada. Cal tenir entrenament de fons i a l’estiu protegir-se del sol.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC

             

Etapa  2 :  Alp – Coll de Pal

Estiu del 2011, dia 10 de juliol

   

    Amb un dia radiant, els germans comencem a caminar pels costeruts carrers del poble fins a encarar la carretera que porta a la Masella. Aviat la deixem i comencem a travessar un terreny de bosquines esclarissades, torrents obagosos i lloms pelats d’arbres però coberts de tota mena d’herbes florides (al Pirineu la primavera s’allarga). Des d’aquí veiem clarament les tres vies de comunicació al fons de la vall: el tren que baixa xiulant com si tingués pressa per entrar, per fi, a la Cerdanya, la transitada carretera que ve de la Collada de Tosses i la carretereta, més tranquil·la, que va cap a la Molina.

                   

    Arribats al Coll de la Castellana podem gaudir d’un primer punt de bona vista sobre la Cerdanya. Aquesta comarca és la única plana interior important que hi ha al Pirineu Català. No es tracta d’un espai tancat, aïllat del món exterior però en moments puntuals de la història (en temps de ràtzies i invasions) la comarca ha tingut la capacitat d’aillar-se i esdevenir un món autosuficient. Un refugi, a partir del qual, es varen crear els nuclis de repoblament i de nova expansió de la Reconquesta. Els germans, enfilats al Roc de la Castellana, donem una primera mirada encuriosida a aquesta singular comarca.

    A partir d’aquest punt el GR continua per unes pistes amples que van pujant en direcció a Masella. Travessem el Bosc de la Pleta, bosc de pi roig frondós i ben explotat. Distrets collint maduixes silvestres, els germans acabem perdent el senyal però tant és, la direcció és clara: amunt, amunt fins a la carretera i l’estació d’esquí de la Masella, on el tornem a trobar. Aquí el sender enfila directament per les pistes d’esquí. Cal reconèixer que, en ple estiu, aquesta no és una opció gaire encertada: superfícies amples i desolades, pendents importants i, sobretot, sense ni un arbre que ens protegeixi d’aquest sol de justícia. Per sort aviat ens desviem per un camí que travessa un agradable i obagós bosc de pins i avets. Altitudinalment aquests són els darrers boscos que trobem al nostre Pirineu. El pi negre és l’arbre que s’enfila més amunt fins als 2.300 metres. Per damunt seu només trobem el domini dels prats alpins, sense cap mena de vegetació arbòria.

    La pista surt del bosc i comença a traçar un ampli semicercle a l’entorn d’una plana farcida d’instal·lacions pertanyents a l’estació d’esquí: telecadires, remuntadors, cabines de control, grades de fusta (per descansar i per veure les acrobàcies de “Snow board”) i senyals de tota mena.       

   

    L’escenari provoca una certa impressió, tan desèrtic, tan absurd en l’instant en que nosaltres el travessem. Costa poc però, imaginar-se l’escena de formiguer humà que deu haver-hi en aquest indret els caps de setmana d’hivern.

   

             

     

   Arribats al primer coll, s’acaben els telecadires i la vista s’eixampla però no és fins el Coll de la Mola que les panoràmiques de la Cerdanya s’amplien considerablement. Quan contemples la Cerdanya des d’un punt elevat (com és ara el nostre cas) l’espectacle i la sorpresa sempre són els mateixos: enmig d’altes muntanyes poblades de boscos, s’estén una àmplia plana amb camps de blat i prats de dall emmarcats per fileres de pollancres i verns. Els pobles s’instal·len  a les vores de la plana formant una mena de cinturó i, al bell mig, situada sobre un turó, Puigcerdà, la Vila per antonomàsia. Tot plegat recorda una mica el “Bocage” anglès amb alguns matisos però. El clima benigne dóna un cert to mediterrani a aquesta plana d’alta muntanya, amb conreus de cereals propis d’altres contrades. Si la veiem tant verda és més perquè es rega abundosament que no pas per la pròpia pluviometria. Els germans doncs, abans de canviar de vessant, ens quedem amb aquesta imatge verda i ordenada de la comarca i els seus ramats de vaques i cavalls pasturant pels camps.

    Emprenem el darrer tram d’aquesta etapa seguint un camí planer que voreja el vessant de la Tossa d’Alp. Passem per sota de les telecabines que pugen de l’estació de la Molina i veiem, amb sorpresa, que van plenes: cada cabina allotja una persona i la seva bicicleta. I ara recordem que, uns centenars de metres enrere, hem vist com un grup de ciclistes equipats amb cascs i tota mena de proteccions baixaven rabents per les pelades pistes d’esquí. Avui a la muntanya la oferta d’activitats de lleure s’ha ampliat considerablement. En part això té una certa lògica perquè la temporada d’esquí sovint és curta i irregular i, d’una manera o una altra, cal rendibilitzar totes aquestes instal·lacions. Els germans continuem el nostre camí tot pensant que, malgrat tot, aquests paratges naturals tant modificats no deixen de tenir un cert aire de parc d’atraccions.

              

    

    A poc a poc els darrers arbres acaben desapareixent i ja només queden els lloms gegants d’unes muntanyes arrodonides. Estem ja molt amunt i l’aire es torna prim i fred.

    

    Les panoràmiques s’eixamplen a la nostra esquerra: La Collada de Tosses, la carena de la Coma Ermada i el Puigllançada. Comencem a sentir aquella sensació d’amplitud i d’enlairament que dóna l’alta muntanya. Deixem la carretera asfaltada i entre prats, enfilem els darrers metres en direcció al coll. Travessem un paisatge desèrtic, pelat, batut pel vent i pel sol. A l’hivern, sens dubte aquest és un indret inhòspit. Unes desferres d’antics vehicles pertanyents a l’estació d’esquí parlen per si soles de la duresa del clima.

    Al Coll de Pal no hi ha res. Només un cartell a la carretera indicant-ne l’alçada (2.105 metres) i un parell d’esplanades de terra per aparcar els vehicles. És un pas important però perquè comunica la comarca de la Cerdanya amb el Berguedà. La vista és doncs magnífica: al nord tenim el Puigmal, Font Romeu i la carena pirinenca, a l’est el Puigllançada, a l’oest la Tossa d’Alp i al sud el Pedraforca i totes les muntanyes de Berguedà. La visió és extraordinària i els germans ens quedem una bona estona muts davant de tanta bellesa.

 Finalment, arrecerats al solet, fem un dinar frugal mentre esperem els cotxes que ens han de venir a buscar. Per circumstàncies que no vénen al cas, l’espera es fa més llarga del compte i uns núvols apareixen sobtadament. Un fred viu i penetrant ens dóna a entendre que aquí quiets no ens hi podem quedar gaire estona i decidim començar a baixar tranquil·lament per la carretera que va a Bagà. Al cap d’uns pocs revolts veiem, lluny, dos puntets que pugen per la carretera i, sense dir-nos res, tots pensem el mateix: “Ja vénen”.