Fitxa de la 3ª Etapa Coll de Pal – Mare de Déu de Falgars

Uns 17 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa força pesada que acumula un fort desnivell de baixada (1300 m.) El fet de que una bona part de l’itinerari transcorre per pistes que tenen una gran pendent esgota molt i les cames se’n ressenten. La pujada final a Falgars, esdevé cansada. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

 Etapa 3: Coll de Pal – Mare de Déu de Falgars

Tardor  de 2011,  dia 16 d’octubre

    Avui els germans comencem el dia tot fent un esmorzar frugal a Coll de Pal abans de posar-nos a caminar. Sembla que aquí tots els àpats han de ser frugals perquè quan et quedes quiet, el fred apreta de valent. Però paga la pena perquè el dia és esplèndid i aquí enlairats podem gaudir d’unes vistes fenomenals. Aviat ens posem en marxa iniciant un descens molt pronunciat enmig dels prats. Hem canviat de vessant i deixem enrere el Pirineu axial per dirigir-nos cap a les serres prepirinenques del Berguedà. El GR flanqueja pels vessants del Puigllançada, pel Tossal de Rus i per les Roques de Rus. Aquesta marrada és magnífica perquè ens permet contemplar l’impressionant mar de muntanyes de l’Alt Berguedà.

    La comarca del Berguedà està dividida en dues grans unitats: El Baix Berguedà, de relleu suau, constitueix les vores finals de la gran Depressió Central catalana. L’Alt Berguedà en canvi, s’insereix de ple en el Prepirineu i el seu relleu abrupte, està format per nombroses serres interiors. Des d’aquest camí-talaia que recorrem ara, tenim una magnífica vista sobre totes aquestes muntanyes: el Pedraforca, la Serra del Verd, la Serra de Catllaràs, la Serra d’Ensija, Els Rasos de Peguera. El sender segueix una direcció sud-sudest i es va atansant a poc a poc a les Roques de Rus que, pel que veiem, allotgen una població important de voltors. Els germans contemplem emocionats durant una bona estona el majestuós vol d’aquestes aus donant voltes i més voltes damunt nostre. Enmig dels prats ens anem trobant pletes per al bestiar fins que finalment arribem a la Balma Roja, impressionant refugi natural per als ramats a sota mateix d’unes roques enormes.

    

    Deixant els prats, el camí comença un suau descens per dins un agradable bosc mixte de pins i faigs. La caminada per aquests verals és refrescant malgrat que les fulles del faig presenten un color molt torrat degut a la perllongada sequera d’aquests darrers mesos. No ha plogut i això es nota. El GR segueix travessant el bosc fins que després d’un collet va a parar a una àmplia zona de prats anomenada els Plans d’Erols, que sens dubte, és un paratge de gran bellesa. Des d’aquest punt hem de baixar fins al Coll Roig, un indret especial, singular, que deu el seu nom al color de les roques.

  Malgrat haver recorregut encara poca distància ja podem percebre que els canvis en el paisatge i sobretot en el relleu, són importants.

    Hem deixat el Pirineu axial amb els seus tons grisos de les pissarres i els granits, de relleu suau però imponent, per endinsar-nos en valls estretes i encaixonades entre el rocam calcari prepirinenc, de tonalitats més clares.

    Al Coll Roig comença una llarga pista que baixa directa cap al Clot del Moro, al fons de la vall. La pendent és molt pronunciada i als germans, aquest tram del sender, se’ns fa especialment pesat. És curiós que les parts més dures del recorregut, les que t’arriben a cansar més, són les que tens la sensació de que no estan pensades per a caminar sinó per al pas de vehicles de motor. Aquest n’és un exemple i arribem a baix de tot més esgotats del que correspondria.

    

    Al fons de la vall, al Torrent de la Molina, deixem a mà esquerra les instal·lacions de l’antiga fàbrica de ciment del Clot del Moro amb el seu xalet i la seva ermita d’estil modernista, que avui allotgen el museu del transport. Al Berguedà, el camí que prenen els rius és el camí que mena a Barcelona.  Així, la comarca va experimentar una industrialització notable degut a la penetració i la expansió de l’àrea industrial barcelonina fonamentalment a través del Llobregat. Factories tèxtils, mineres i de ciment es varen instal·lar al llarg del recorregut d’aquest riu, arribant fins aquí, fins aquestes valls estretes i encaixonades del Prepirineu. Concretament la utilització industrial de la part alta de la Vall del Llobregat no pren importància fins als temps moderns. Un bon exemple n’és la fàbrica de ciment del Clot del Moro creada per l’industrial           el 1903. El Berguedà ha estat doncs, una comarca que ha tingut una industrialització molt important com a cua del rerepaís barceloní.

    La Pobla de Lillet està situada en un emplaçament estratègic: és el punt de màxima proximitat entre la Vall del Ter i la Vall del Llobregat, els dos grans rius que s’obren camí cap al mar. Si bé la vila té una funció comercial poc important, si que ha estat un poble amb una indústria important, tèxtil al segle XVIII i de ciment a principis del segle XX tal i com hem esmentat.

    Els germans arribem a la Pobla a l’hora de dinar i com que el dia és assolellat i càlid ens posem a dinar plàcidament a la terrassa d’un bar del carrer principal. L’estona passa agradablement mentre ens fa companyia l’acollidora remor de l’aigua del riu. Havent dinat costa emprendre novament la marxa perquè l’atracció de la migdiada es fa, per moments, irresistible.

    I ara el camí cap al Santuari de Falgars és tot de pujada amb la qual cosa l’esforç que se’ns demana és doble. Els germans afrontem aquest tram final de l’etapa amb un ritme constant i decidit.

    

    Durant la pujada  podem gaudir de la frescor de la Pineda de la Ventaiola i de diversos trams del camí empedrats. Estem recorrent el camí històric que anava de la Pobla de Lillet al Santuari de Falgars. Aviat els avellaners comencen a barrejar-se amb els pins i a les clarianes del bosc podem tenir visions del Pirineu i el Puigllançada a mà dreta i de la Serra de Catllaràs a mà esquerra. Pujant, pujant creuem diversos collets fins que arribem a la Creu de Terme, ja pràcticament a dalt de tot. Ben bé al costat hi ha un magnífic mirador, molt aeri, sobre la Vall del Llobregat, amb la Pobla al fons, i la serralada pirinenca enfront.

    El sol s’ha amagat rere les muntanyes i el món comença a submergir-se en una foscor creixent. Amb la darrera claror del dia fem les darreres passes fins al Santuari, final de l’etapa d’avui. Malgrat que voldríem descansar i relaxar-nos una mica, no podem entretenir-nos perquè el fred és viu. Així doncs, haurem d’esperar a baixar a guardiola per prendre alguna beguda calentona i reparadora tot comentant, satisfets, les anècdotes de la jornada.