Fitxa de la 4ª Etapa  Mare de Déu de Falgars – Borredà

Uns 22 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa dura i força llarga (cal tenir en compte l’època de l’any pel tema de les hores de llum) És una mica trencacames perquè té pujades i baixades constants de manera que al final acumules molt desnivell. Per fer aquesta etapa cal estar entrenat.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

Etapa 4: Mare de Déu de Falgars – Borredà

Tardor  de 2011,  dia 27 de novembre

     Els germans hem decidit fer nit a Falgars. La decisió ha estat molt encertada perquè l’hostal és molt agradable i s’hi menja molt bé. A més això ens permetrà esmorzar i sortir ben d’hora perquè l’etapa és llarga i a aquestes alçades de la tardor els dies són molt curts. El Santuari està situat en un indret privilegiat, amb bones vistes sobre la Vall de Lillet i sobre les cases, els boscos i les muntanyes de l’entorn. Falgars vol dir lloc de falgueres i aquí, fa molts i molts anys, un pastor i el seu bou varen trobar un Mare de Déu enmig d’un falguerar.

    Comencem l’etapa a primera hora del matí, amb un fred viu estalonant-nos de valent. La pujada enmig del bosc és dura i no ens permet un petit repòs fins al Pla de Sant Cristòfol. Però el recés dura poc i tornem-hi amb les pujades! De fet ens anem endinsant al cor de la Serra de Catllaràs amb els seus magnífics boscos mixtes de pi roig i faig. Catllaràs és una de les serres més emblemàtiques de l’Alt Berguedà i forma part de la gran ondulació sinclinal constituïda per una successió de petits plecs anticlinals i sinclinals, tant característics d’aquesta part de la comarca. En un revolt de pista el bosc s’obre de sobte i això ens permet, per uns moments, gaudir d’una magnífica vista sobre el Pirineu. Estem molt emocionats perquè aquest GR proporciona sovint aquestes talaies privilegiades!

    

    Finalment i després de molts esforços i esbufecs, arribem al Coll de Sant Miquel, el punt més alt de la jornada ( a uns 1700 m.) a partir del qual iniciarem un descens continuat. La baixada, enmig de boscos, va alternant les pistes i els corriols i, des del punt de vista geològic, és un tram molt variat perquè, si bé les calcàries són dominants, també anem trobant esparsos, alguns blocs de granit i fins i tot alguna zona on afloren els conglomerats. A mig camí trobem un magnífic mirador nou de trinca i molt ben arreglat. L’espai convida a quedar-s’hi una estona i els germans aprofitem per seure i fer una bocinada, que amb aquest solet que fa, ens ve força de gust! Aquest mirador és com una mena de setial de la vista encarat a migdia i la panoràmica que té sobre aquesta part del Berguedà és espectacular.

    L’Alt Berguedà, com ja hem comentat, està inclòs dins l’esquerp rocam prepirinenc amb alçades  inferiors als 2.500 m. Això fa que no hi hagi una gran capçalera d’alta muntanya que permeti els modes de vida propis d’aquestes àrees com són l’explotació dels boscos i la ramaderia.

   

    Així doncs si la indústria ha tingut un paper significatiu a la part alta del Berguedà, els gèneres de vida tradicionals de la muntanya han tingut un paper totalment secundari.

    

    Baixant arribem a Sant Romà de la Clusa amb la seva magnífica ermita romànica del segle XII. És un d’aquells llocs, assolellat i plàcid, en que t’hi quedaries uns dies a descansar, a escriure, a deixar passar el temps. Però els germans no ens hi aturem gaire perquè som conscients que tenim molt camí per endavant i hem aprés a conservar, a retenir, totes les bones sensacions que anem tenint al llarg del trajecte (sense necessitat d’aturar-nos-hi una llarga estona) Una suau pujada carenera ens porta fins al Coll de les Pilones, un espai penjat damunt l’abisme amb les restes d’unes instal·lacions que servien de suport a un cable per a baixar la fusta. No cal dir que la vista, a contra llum, és fenomenal.

    A partir d’aquest punt el GR baixa per un grau i pel vessant solei de la muntanya, amb un desnivell brutal, d’uns 500 m. La vegetació canvia totalment i les alzines, les aromàtiques i altres arbusts mediterranis acompanyen el nostre descens. A baix de tot una pista, ara amb una pendent suau, ens porta fins a Castell de l’Areny. El poble, quatre cases agrupades al voltant de l’església de Sant Vicenç, respira tranquil·litat i no s’hi veu ni una ànima. Els edificis estan ben restaurats i alguns sembla que siguin cases de colònies o altres serveis similars. L’indret és una mica remot, aïllat per les muntanyes, però la seva història és ben antiga: es remunta a l’època de Carlemany. Seguim endavant fins al conjunt de cases de la Ribera del Castell. Estem cansats i decidim dinar al voltant d’una taula de pedra, al costat del cobert de les eines d’una casa buida. Fa un sol molt agradable i dinem plàcidament parlant de les nostres coses. Fins i tot després, un prat d’herba proper, convida a fer una petita i reparadora migdiada.

    Havent dinat emprenem la marxa seguint una pista sinuosa que deixa, a banda i banda, tot de cases que també pertanyen al nucli de la Ribera. El sol de tarda dóna una llum especial al paratge i aquest és un d’aquells trams agradables, bonics, que fan de bon caminar i contemplar. Però la pujada, suau al principi, esdevé cada cop més forta pujant per camins enfangats entre pinedes o resseguint lloms pelats de margues grises.

    Aviat arribem a Sant Sadurní de Rotgers, singular edifici romànic molt antic (les primeres dades provenen del 888) i tots plegats tenim la sensació com de final d’etapa. També és cert que el cansament acumulat es comença a notar. La tarda s’està fent vella i la llum del sol espantada, es filtra entre les branques de la pineda.

    Afrontem doncs els darrers metres de l’etapa entre boscos, pujades, baixades i unes dreceres que ens porten directes cap als bolets, que veiem en grans quantitats. El sol declina i quan a tots ens sembla que no acabem d’arribar mai veiem finalment, al fons de la vall, les cases de Borredà.