Fitxa de la 6ª Etapa  Sagàs - Sant Pau de Pinós

Uns 19 Km. Itinerari que pertany al GR-4

Etapa mitjana, una mica llarga però sense cap dificultat especial. Cal un entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-4, GR-5, GR-176, GR-179, GR-241” editada per la FEEC 

Etapa 6 : Sagàs – Sant Pau de Pinós

Primavera de 2012 , dia 22 d’abril

    A Sagàs ens acostem a l’Església de Sant Andreu i , abans de començar, contemplem per uns moments, l’àmplia panoràmica que s’estén davant nostre. El dia és gris i ennuvolat i de seguida notem que aquí els hiverns han de ser molt freds degut a l’alçada considerable i a aquest relleu sense recer. Ja som a l’abril i sembla que l’hivern no vulgui marxar: fa un fred que pela!

    

    Aviat comencem a caminar per pistes entre prats de colza i uns afloraments de gresos impressionants. Les cases i el poblament en general apareixen molt dispersos. Hi ha alguns edificis magnífics (Cal Malla, La Coromina) però d’altres estan abandonats, en un estat ruïnós. Els germans caminem absorts en els nostres pensaments enmig d’aquest paisatge silenciós i solitari però intensament bell. Aquest pla immens, en suau baixada, ens permet contemplar, al fons, els relleus característics de la Depressió Central Catalana. Per aquestes terres el sender GR – 4 voreja el límit entre el Berguedà i Osona però tot aquest territori que comencem a travessar pertany a la subcomarca del Lluçanès.

    El Lluçanès és una comarca de l’Altiplà Central Català que correspon al NW d’Osona, sectors fronterers del SE del Berguedà i algun sector del NE del Bages. Es tracta d’una plataforma estructural (un veritable “país” en terminologia de Pierre Vilar) lleugerament inclinada cap al SW i que, de fet, fa de divisòria d’aigües entre el Ter i el Llobregat. Està situat entre els 900 i els 1000 metres d’alçada, és molt boscós i el poblament és molt dispers, amb pocs nuclis importants de població. La distància que separa el Lluçanès de les artèries principals de circulació pel fons de les valls, perjudica el progrés del poblament.

    Després d’una pujada l’horitzó es torna a obrir i ara veiem al fons, la Vall de Merlès amb el curs d’aigua ben encaixat i trencant la monotonia d’aquestes vessants tant suaus. El sender davalla tot fent giragonses i passa just pel costat de la Cortada, una casa pairal fortificada impressionant però que es troba en força mal estat. Ens quedem contemplant una bona estona la magnificència d’aquest patrimoni que tenim per tot el país i que ens costarà Deu i ajuda poder-lo conservar!.

  

   Arribem a Santa Maria de Merlès, nucli amb les cases ben separades entre elles i la gran majoria d’elles properes al curs del riu. Es veu ben clar que aquest poble ha viscut del recurs que ha representat la Riera de Merlès.

    Veiem un resclosa, un molí important i unes runes amb dues xemeneies. En aquest matí de diumenge, ara assolellat, tots aquests paisatges al voltant del riu respiren una tranquil·litat absoluta, una placidesa acollidora. Seguim per la carretera fins al fons de la vall, creuem la riera i ara el paisatge canvia radicalment. A la vessant assolellada entrem dins els Bosc de Cal Puig amb pi rojalet, roures i boixos. A les vores del camí ens anem trobant tota mena de flors silvestres: prímules, violetes, campanetes, corniols. La caminada és una delícia i la temperatura ara és molt agradable. Sentim propera la remor de l’aigua, que sempre exerceix aquesta atracció especial, i així ens acostem a la vora d’un espadat que ens permet contemplar, al fons, un gorg enorme que de ben segur que a l’estiu és ple de banyistes.

    

    El camí comença a fer una pujada brusca, el bosc esdevé més esclarissat i podem arribar a veure restes d’un antic incendi. El pi roig ha estat substituït per una pineda de pinassa força aclarida que ens permet, això si, contemplar unes vistes espectaculars del Prepirineu que hem deixat enrere. Lluny, molt lluny, ens sembla albirar el Pirineu i el Coll de Pal, allà on va començar tot fa tant de temps! Esbufegant, després de la forta i continuada pujada, els germans arribem per fi al capdamunt. I aquí el paisatge torna a canviar radicalment. L’horitzó torna a obrir-se una altra vegada cap a l’amplitud de l’altiplà del Lluçanès.

    Aquests altiplans de la Catalunya central han tingut també un paper important en la història i el desenvolupament econòmic del país. Aquestes terres s’han dedicat bàsicament al conreu de cereals, llegums, patates, blat de moro i farratge. També el bestiar ha tingut un paper important, principalment la indústria de la llana. Segons Pierre Vilar, els homes de la Catalunya dels altiplans han pogut viure a condició de dispersar llurs fills menors de l’explotació i de practicar activitats complementàries (llana) Això explica la participació d’aquestes terres en les empreses industrials i comercials situades a les valls i regions litorals.

    Ara el sol llueix amb intensitat i tenim la sensació d’estar molt amunt, (d’aquí deu venir el nom d’altiplà) molt enlairats. Arribem a una cruïlla ben senyalitzada on hi arriba el GR – 176 que prové de Puig-Reig. L’indret és magnífic i ens hi estem una estona gaudint del moment.

    Ben a prop, a la dreta, queda l’Església de Santa Maria de Pinós i la casa de Ginebret, retallades en aquest cel tan blau. Una pista ampla i ben definida ens porta cap al final de la nostra etapa.

    Pel camí ens creuem amb una sèrie de cases magnífiques emmarcades dins la bellesa d’aquest paisatge obert: El Puig, Ca l’Anglada, Can Miquel. Quan la pista esdevé carretera arribem per fi a Sant Pau de Pinós. Els cotxes ens esperen aparcats al costat de l’església. La solitud i el silenci, només trencat pel vent, tornen a omplir l’espai. Si pensem amb les darreres etapes que hem fet, ens n’adonarem que hem travessat un món buit, un món apartat de les grans carreteres, dels pobles i les ciutats. I nosaltres ara tornarem allà, a la ciutat, on de ben segur no trobarem ni aquest repòs, ni aquest silenci.