Fitxa de la 17ª Etapa: Sant Martí de Cavallera – Cambrils

Uns 15 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana però força dura per la quantitat de desnivells que hi ha ( és una etapa “trencacames”)  Cal anar ben calçat i tenir un mínim entrenament de fons. Atenció la senyalització és força deficient, millor tenir cartografia o documentació complementària.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 17 : Sant Martí de Cavallera – Cambrils

Estiu de 2015, dia 19 de setembre

    Al càmping, quan ens alcem, l’espectacle de la natura és magnífic. Una boira baixa i espessa s’arrapa al fons de les valls i damunt les fredes aigües del pantà de la Llosa del Cavall. Per damunt, la simfonia de muntanyes fa goig de veure: Busa, Bastets, Guixers, Lord, Ensija, Verd, Rasos, ... no acabaríem mai!

    El GR-1 o sender transversal també anomenat sender històric transcorre bàsicament pel Prepirineu. A grans trets el Prepirineu és una serralada situada al sud del Pirineu que pràcticament s’hi acobla però que és menys elevada. Els materials són més moderns, sedimentaris de l’era secundària i aixecats durant el plegament alpí. Bàsicament calcàries, gresos, margues i conglomerats donen aquest relleu d’ondulacions paral·leles en les quals les depressions margoses s’alternen amb les alineacions calcàries. L’amplada  d’aquesta serralada és variable i disminueix clarament d’oest a est.

   Reprenem el GR al punt on l’havíem deixat, a l’Ermita de Sant Martí de Cavallera. En aquests primers metres, de baixada cap a les cases del Soler, el sender està molt mal senyalitzat ( de fet això serà la tònica de l’etapa d’avui) i no és fins que entrem  dins un magnífic bosquet d’alzines que retrobem, de manera regular, el senyal. Baixant lentament anem acostant-nos altra vegada a les parets de la muntanya (la Serra de Campelles) i quan creuem a gual la Riera d’Odèn veiem que l’aigua s’escola per un congost vertical i tancat. I de seguida tornem a pujar per l’altra vessant. Si fins ara havíem baixat uns 300m. de desnivell ara ens tocarà tornar-los a pujar fins a la Creu de Fontcoberta situada a la carena de la Serra d’Odèn. Els còdols rodolen sota els nostres peus mentre pugem fent ziga-zagues pels camins pedregosos. Uns camins que s’han d’adaptar a aquesta orografia trencada i difícil.

    Després de la creu seguim una pista de ciment i, una mica més endavant, ens despistem i, per error, arribem fins a Odèn ( que és un nucli totalment dispers amb el castell enrunat i l’Ermita de Santa Cecília com a elements centrals) Però com que l’indret és enlairat i acollidor decidim de fer-hi l’esmorzar. La vista paga la pena i l’estona que hi passem també.

 Retrobem les traces del sender al lloc on ens havíem desviat i continuem. Aquí el GR-1 segueix un corriol poc marcat i les senyals de pintura tornen a ser molt escasses. En aquestes condicions costa de seguir el rastre. Passem per les cases de Rosselló, Oriola, alguns trams de pista asfaltada i la sensació d’estar travessant una contrada remota, lluny de tot.

   

Caminar. Caminar per aquests racons a vegades una mica ingrats, difícils però a la vegada intensament bells. Tornant als pensaments de Le Breton, transcrits per Enric Faura, caminar és una travessa del silenci. No seguim només un camí, el camí ens fa i ens desfà, ens inventa. Caminar no és simplement practicar un esport: és una invitació al plaer, al retrobament de les sensacions del cos i dels sentits. Existeix una ètica del camí que ens acosta al sentit de la vida.

    Tornem a baixar fort fins a la Riera dels Pouets al fons del barranc, ple de bardisses, fang i herba xopa. La pujada per l’alta vessant esdevé esgotadora. Els desnivells en aquesta etapa són molt forts ( en dos quilòmetres puges o baixes uns 300 m. de desnivell ).

   Damunt nostre es drecen, esveltes, les impressionants serres de Port del Compte i Odèn. Quan arribem per fi a la carena de la Garriga el panorama torna a obrir-se i podem arribar a veure Cambrils, el final de l’etapa d’avui. De fet ens cal fer uns metres per la carretera L-401 que tot fent ziga- zagues i flanquejant, arriba a Cambrils. El nostre GR però, es desvia aviat pel vell camí. Els Germans estem contents perquè recuperar el camí tradicional com a alternativa a la carretera pot ser una opció força atractiva. Però aviat veiem que això no serà ben bé així. A partir d’aquest  punt el GR està molt i molt mal marcat, sembla talment fet a pedaços i et fa passar per llocs poc avinents. Del vell camí, res de res, probablement es deu haver perdut i tota l’estona tens la sensació de que el camí més lògic, més coherent, es precisament la carretera ( i això no és pas un bon símptoma)

  

  Quan després de força estona arribem al grup de cases de la Sala ( El Racó, Cal Ros i Santa Bàrbara) Ja no deixarem la carretera fins el final. Per cert, aquest conjunt de cases està situat en un entorn excepcional, protegit pels vessants de la muntanya, encarat a migdia i amb un atractiu salt d’aigua ben bé al costat. Sens dubte un indret magnífic.

    La jornada senderista acaba al migdia en un populós restaurant de Cambrils. Cansats com estem, agraïm d’allò més el gratificant bany a la piscina d’aigua salada.

   

Fitxa de la 16ª Etapa: Sant Llorenç dels Morunys – Sant Martí de Cavallera

Uns 14 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana però amb algun fort desnivell. Cal tenir un mínim entrenament de fons i cal anar ben calçat perquè els camins són molt pedregosos.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 16 :  Sant Llorenç dels Morunys - Sant Martí de Cavallera

Estiu de 2015, dia 18 de setembre

    Aquest matí de dissabte és radiant. Després d'un bon esmorzar els Germans comencem a caminar. Fa una mica de fred i els primers metres de l'etapa transcorren per les urbanitzacions de les afores del poble. La gran majoria de les cases són grans, riques, amb uns jardins impecables. Tot plegat dóna al barri un cert aire de benestar. Aviat deixem els carrers i agafem un camí que ens portarà fins a Sant Serni. La petita ermita romànica del S XI, amb el seu petit cementiri envoltat per un mur de pedra dóna pas al camí que va cap al Santuari de Lord per un costat i cap a Coll de Jou per l'altre. Nosaltres tirem amunt, cap a Can Pasqual i després del corriol prenem una pista que acabarà transformant-se en un pedregar que en alguns llocs sembla una tartera! Mare meva, quina manera de començar la jornada! La pujada és forta i esgotadora: de fet és un camí ben poc atractiu.

    Els senderistes som conscients que mantenir la xarxa de senders en condicions ha de ser una tasca complexa i per tant agraïm sincerament la feina que fan la FEEC, l'Associació Catalana de Senderisme i els clubs excursionistes. En aquests casos però, es troba a faltar una elecció més encertada, més atractiva per fer el trajecte de Sant Llorenç fins a Coll de Jou. És només un suggeriment amable.

    A Coll de Jou la panoràmica és espectacular. Al nord tenim les espectaculars parets de la Serra de Querol i cap al sud el paisatge s'obre àmpliament i s'orienta cap a la Catalunya continental i Lleida, cap al Bages i, molt més avall, cap a Barcelona. Estem en ple Prepirineu, en el domini dels materials calcaris fortament plegats (Serra de Querol, Serra Seca, Serrat d'Odèn) El Solsonès és una terra central dins la Catalunya Vella, zona de pas i d'influències diverses, on limiten el català oriental i occidental. Aquí es dóna precisament la curiosa barreja dialectal anomenada xipella.

 

Un corriol pedregós inicia un prolongat descens cap a migdia. La vista se'n va instintivament cap a sud perquè, malgrat la calitja, l'amplitud és brutal. Observem pel llom d'una muntanya els cotxes que baixen cap a Solsona per la carretera LV4241b i que passaran pel Pla de la Batalla, el Cap d'Estaques i l'Hostal del Pla. És una visió ben curiosa. Una mica més endavant trobem en el nostre camí un conjunt d'edificis (Cal Pubilló i Puig Arnau) ben restaurats que ens fan pensar en una mena de Vilar Rural ( de fet en aquest cas es tracta d'un "poble rural") Tot això són noves formes de turisme familiar que s'han escampat amb força pel país. Són allotjaments rurals en un entorn singular on es pot gaudir de la natura, les excursions per l'entorn i les activitats pròpies dels Vilars.

   

El sender s'encaixa ara per sota de les parets del cingle i les baumes, les roques fumades per la primitiva ocupació i els salts d'aigua es van alternant en un tram del recorregut molt atractiu.  Quan camines per aquests llocs singulars (i com diu David Le Breton)  tens una sensació agradable i estranya a la vegada. És com si et trobessis sota la mirada, sota l'esperit d'aquests indrets. Com si hi hagués un "geni" dels llocs que és diferent d'un indret a un altre.

    Creuem el torrent i, a prop del poblet de Canalda, podem observar gent escalant per aquestes parets que, com la Roca de Canalda, voregen els 2000 m. Una mica més endavant entrem al bosc de Cavallera format per uns roures magnífics. L'espai és tan acollidor que decidim dinar-hi asseguts damunt l'herba. Aquí el temps s'atura i l'estona passa a un altre ritme més plàcid, més contemplatiu. Tornant a Le Breton quan canviem d'un lloc a un altre el "geni" d'aquest altre lloc ens convida a comportar-nos de manera diferent. És difícil d'explicar però, en aquestes coses, els Germans hi hem pensat més d'una vegada.

   

En aquest tram, el recorregut del sender va, a granstrets, paral·lel a la carretera L-401 que va cap a Odèn i Cambrils. El relleu és molt accidentat i els camins són difícils. Recorrem una zona de relleus montserratins amb conglomerats i roca calcària i la vegetació que ens anem trobant bàsicament està formada pel pi roig, el roure i el boix.

      

    Quan el camí surt de l'encaixonament que representa passar per sota els cingles, de seguida es torna a obrir cap al sud i la vista, magnífica, s'eixampla novament. Això és una constant de l'etapa d'avui. Veiem a l'horitzó el conjunt de cases de Sant Martí de Cavallera, el destí de l'etapa d'avui. A mesura que ens hi atansem veiem que al costat hi ha unes estructures enormes, com si fossin dues gàbies descomunals. Efectivament, en apropar-nos-hi ho podem apreciar. Es veu que es tracta d'un negoci de cria de rapinyaires a gran escala, els principals clients del qual són gent rica dels països àrabs. La veritat és que la infraestructura, vista de la vora impressiona. Realitats complexes i fins i tot qüestionables que conviuen amb el turisme i amb els modes de vida més tradicionals del país.

    Però avui als Germans ens interessa més la deliciosa ermita de Sant Martí de Cavallera, punt final de l'etapa d'avui. Una petita esglesiola romànica curosament restaurada. La tarda declina suaument mentre esperem l'arribada dels cotxes que ens han de recollir.

Fitxa de la 15ª Etapa : La Vall d’Ora – Sant Llorenç de Morunys

Uns 14 Km. Etapa que no pertany al GR-1

Etapa mitjana però força dura, amb uns desnivells notables i amb uns quants passos difícils en els que cal parar atenció. Cal tenir entrenament i anar ben calçat La senyalització és clara fins a Busa (itinerari color taronja que surt del pàrquing de la Vall d’Ora) però a la baixada el camí és clar però sense senyalitzar. És interessant doncs documentar-se amb bons mapes abans d’emprendre aquesta excursió.

Etapa 15 : La Vall d’Ora – Sant Llorenç de Morunys

Primavera de 2015, dia 23 de maig

    Aquest matí de maig és força fresquet en aquestes contrades i fa un dia radiant. Tenim ganes doncs de posar-nos en camí i enfilar-nos cap a Busa. Seguirem les traces d’un itinerari senyalitzat que ha de portar-nos fins al Capolatell. Al principi d’aquest recorregut sortint del pàrquing trobem l’Ecomuseu i la Masia del Pujol. Aquests són equipaments que paga la pena visitar però avui els Germans hem d’anar per feina perquè tenim una bona tirada. Només començar la pujada esdevé molt pronunciada fins que arribem a l’anomenada Rasa d’Orriols. Des d’aquest punt elevat i amb una bona vista la casa d’Orriols, restaurada de manera impecable, senyoreja l’indret. (“que bé que s’hi deu estar aquí!” pensem tots) Però com sempre hem de continuar amunt cap a la Serra de Busa.

  

  Aquesta serra està envoltada per unes cingleres força inaccessibles, els accessos són difícils i han de fer-se pels anomenats graus (el grau de Vilamala, el d’Orriols i el de l’Escala) Nosaltres haurem de superar aquest darrer. Abans d’arribar-hi però, i just quan ja estem a tocar de les impressionants roques, trobem unes estalactites gegants penjant damunt nostre. Impressionant. Arribem al grau de l’Escala i, efectivament, per superar el malpàs,  hi ha una escala metàl·lica d’una bona colla de metres de llargada, collada a la roca. Això ens permet superar la verticalitat del pas. Més amunt però necessitem l’ajuda d’un cable d’acer per a poder grimpar per un tram certament complicat. Passat aquest petit tràngol arribem al Turó de l’Escala i des d’aquí ja comencen els prats de Busa: ja som a dalt.

   

El camí voreja la cinglera fins assolir un punt enlairat que gaudeix de molt bona vista. Podem veure la feréstega Serra dels Tossals ( la de la tempesta de l’etapa anterior), el Pedraforca, intuïm el Cadí, El Port del Compte i, cap a l’oest endevinem les llunyanes serralades del Montsec. Aquest és un punt culminant de la jornada, un d’aquells indrets on cal quedar-s’hi una bona estona tot contemplant el paisatge i reflexionant sobre la immensitat del món.

   

   El Pla de Busa és una superfície gairebé tabular amb capes margoses i calcàries que es van alternant. La Serra de Busa, en canvi, és un suau sinclinal que està envoltat per cingleres ( Capolatell, Capolat i Cogul) Això l’ha convertit al llarg de la història en un lloc estratègic militarment parlant: fou fortalesa militar el segle XIX, hospital de sang i camp de concentració i quarter general Carlí.

  

 Iniciem la travessa pels prats i els boscos de pi de Busa. Sense seguir una ruta molt definida passem a prop de Ca l’Artiller i fem via cap a Sant Cristòfol de Busa, una esglesiola romànica situada a 1.360 m. Aquí ens trobem en Pep que avui fa les tasques d’intendència i suport logístic amb el cotxe. Compartim junts una estona de conversa i bones vistes.

   

A partir d’aquest punt enfilem el camí que porta directe cap al Capolatell (anomenat també Presó de Busa) Passem pel costat de l’enorme edifici de la Vila i seguim avall amb un sol ja molt alt i que pica de valent. Aquests metres es fan llargs i pesats fins que, finalment, arribem al pont metàl·lic que permet superar la gran escletxa que separa el Capolatell de la resta del massís. Aquest roca isolada, plena de traïdores escletxes per tot arreu, té un aspecte desolat i inhòspit. Costa poc imaginar les condicions infrahumanes en que devien estar els presoners confinats en aquest cim remot i, inevitablement, penses que la brutalitat humana ha estat present en aquests indrets que per altra part no deixen de ser bells i salvatges.

Amb aquesta barreja de sentiments i sensacions refem els camí fins al Mirador, punt culminant, setial de la vista i lloc on haurem d’emprendre el difícil camí de baixada. El cert és que aquesta talaia és impressionant. És un lloc d’una verticalitat notable. La vista instintivament se’n va cap avall, cap al fons de la vall on hi ha el pantà de la Llosa del Cavall amb la virada carretera que baixa cap a Solsona. Sant Llorenç dels Morunys ens apareix enfront, adossat al vessant assolellat. La Vila és la capital de la Vall de Lord i ha estat sempre un petit centre de la capçalera de la comarca. En un determinat moment la indústria tèxtil, famosa per l’elaboració dels “piteus” (una mena de draps grollers de llana) assolí una certa importància en l’economia de la comarca.

   

 Des d’aquí dalt estant ja intuïm que la baixada serà llarga i difícil però confiem, un cop més, en la “saviesa”  del traçat dels graus i corriols de muntanya que et permeten superar aquests desnivells d’aparença impossible. Efectivament, de sota mateix del Mirador surt un grau que baixa vertical amb uns quants passos d’una certa dificultat. Després el corriol flanqueja baixant molt lleugerament just per sota de les roques del cingle. És un camí llarg i pesat que et dóna sovint la sensació de que no avances, de que no baixes prou (cosa que evidentment no és així!) però el cert és que el corriol és intensament bell, amb una vegetació exuberant que tamisa suaument la llum del sol amb colors delicats. Després d’una bona tirada fem un canvi de vessant i trascollem just per sota de les roques del Capolatell (mare meva si n’hem arribat a fer de volta!) La vegetació ara canvia de cop i travessem un bosc esclarissat de pins puntejat de tant en tant per les carcasses enormes d’uns roures vells i decrèpits.

  

  L’escenari, cal reconèixer-ho és una mica fantasmagòric. A partir d’aquí el camí, molt més assolellat i sec va baixant, també amb una forta pendent, cap al pantà. La calor comença a notar-se de valent i el racó bucòlic i herbat que envolta l’ermita de Sant Iscle, s’agraeix força. Ja només ens queden els darrers pendissos per dins la pineda que ens deixa veure les aigües lluents del pantà, com una promesa de frescor al final de la jornada. A baix de tot, a les Cases de Posada, ens espera en Pep amb el cotxe. Això ens estalvia els quilòmetres finals de carretera que ens falten encara per arribar a Sant Llorenç.

    Tot i no haver seguit les traces del GR-1 (no hem vist cap rastre de l’antic traçat del GR-1) sens dubte avui els Germans hem tingut una magnífica jornada senderista.

Fitxa de la 14ª Etapa : L’Espunyola – La Vall d’Ora

Uns 18 Km. Etapa que pertany al GR-1                    
Etapa mitjana però amb un fort desnivell, tant de pujada com de baixada. Cal tenir un mínim entrenament de fons i anar ben calçat. Ben senyalitzada.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 14 : L’Espunyola – La Vall d’Ora

Primavera de 2015, dia 26 d’abril de 2015

    Els Germans estem seguint les etapes del GR-1 segons marca la FEEC i Senders de Catalunya. Puntualment però, hem introduït algun canvi que ens ha semblat adient, com és el cas d’avui. Efectivament, hem escurçat l’etapa acabant-la a la Vall d’Ora i no al Pont de Llinars. El motiu és que ens fa il·lusió arribar a Sant Llorenç de Morunys tot passant per la Serra de Busa, com de fet així ho feia antigament el GR-1. L’etapa següent doncs, La Vall d’Ora - Sant Llorenç de Morunys serà una mica “inventada”.

    Comencem l’etapa d’avui a l’Espunyola un dia gris i tapat però no fa gens de fred. Per començar bé el dia fem un bon esmorzar al bar – restaurant del poble, al peu de la carretera. Així agafarem forces abans de posar-nos a caminar ( i a fe de Deu que avui les necessitarem! )

    Sortim del poble tot prenent antics camins ramaders que de seguida comencen a pujar de valent tot guanyant alçada ràpidament, Aviat arribem al primer cingle important : el Salt de Sallent. Des d’aquí ja gaudim de dilatades vistes de les planures del Baix Berguedà estès als nostres peus. Si les darreres etapes hem travessat terres de la Depressió Central, avui ens trobem en un espai de transició, a cavall de la “plana” i la “muntanya”. Ara caminem per damunt d’una superfície estructural formada per conglomerats montserratins durs, en contraposició a les depressions terciàries que formen la resta de la Depressió Central. Ben a prop ja tenim els massissos calcaris del Prepirineu.

    Abans de superar aquest primer graó passem pel costat de la casa de Coma Morera, aparentment restaurada. Torna a ser un indret magnífic, segurament amb unes vistes espectaculars que avui el dia boirós no ens deixa apreciar. I diem “torna a ser” perquè gairebé a cada etapa que fem trobem alguna casa que està tant magníficament situada, que no ens faria res de poder-hi passar uns dies! Ara entrem en una zona planera amb boscos de pi roig i sotabosc net, cobert d’herba i boixos. És un bosc endreçat i polit, fa goig. Al cap de poc sortim a la plana de Capolat i l’horitzó es torna a eixamplar.

    D’aquestes plataformes estructurals adossades al Prepirineu, la de Capolat és remarcable perquè forma un planell enlairat i constant al voltant dels 1200-1300 m. Berga queda a l’Est i al Nord s’adossa a les Serres de Queralt i Peguera. Avui aquest pla està cobert per núvols baixos que deixen al descobert ara el campanar de l’Església, ara una casa pairal magnífica,ara un prat amb bestiar pasturant.

     I al costat del nostre camí, i més enllà també, unes escultures enormes puntejant aquest ampli espai, definint-lo, singularitzant-lo. Un lloc únic, amb una atmosfera especial que ens costarà d’oblidar.

    Ens dirigim ara cap al segon graó, cap a la Serra dels Tossals, molt més encimellat. El camí puja dret amunt, amunt fins a atènyer les ruïnes del Santuari dels Tossals ( de fet ens desviem uns metres) Aquest enclavament és espectacular amb vista a banda i banda: cap al sud , la plana, cap al nord, la muntanya. Un bon lloc per reposar i fer un petit recés. No fa fred i el dia aguanta però ... avui no les tenim totes!

    A partir d’aquí el GR passa per corriols estrets que flanquegen o bé carenegen la feréstega Serra dels Tossals i el Serrat de Runers. Són camins molt aeris, cal parar atenció per tal de no donar un mal pas. La boira es fa cada cop més present i les siluetes dels arbres es retallen en l’espessa blancor. El Malpàs de Runers és un lloc salvatge, únic, terriblement solitari. Trascollem i seguim carenejant. S’ha fet tard i tenim gana però no acabem de trobar el lloc on parar-nos  a fer un mos. Ho fem al peu del camí? Ens desviem cap a una font propera? Mentrestant el dia s’ha tapat del tot i ressona el primer tro. Al cap de poc comença a ploure i tot seguit a pedregar! Millor doncs no desviar-nos i seguir les traces del GR. Tenim la tempesta a sobre i la calamarsa cau amb força. Hem de posar els cinc sentits perquè encara estem molt alts (el Tossal de Vilella està a 1.470m.) i el camí és perillós i molt aeri.

    La calamarsada és persistent i al cap de poc anem ben xops però hem de seguir endavant perquè no hi ha ni un sol lloc on aixoplugar-nos. En aquests casos, és curiós, entres en una mena d’estat en que el cos reacciona de manera gairebé automàtica, instintiva. Segueixes d’esma cap endavant pensant només en l’objectiu a assolir: Arribar al fons de la vall, a les cases de Taravil. Durant aquests moments sembla que no sentis res, ni cansament, ni dolor, ni la mullena. Només hi ha una sola fita: arribar. És una sensació estranya, que tot excursionista ha experimentat en alguna ocasió.

    Quan arribem al fons de la vall, a tocar de les quatre cases de Taravil, deixa de ploure. Ens refugiem a sota un gran cobert ple d’eines i atuells del camp i decidim fer un mos per refer-nos una mica. Una gossa blanca ens ha seguit des de l’Espunyola fins aquí. Algú, algun dia, m’haurà d’explicar que se’n fa d’aquests gossos que segueixen els excursionistes en jornades de 15 o 20 quilòmetres, en les quals moltes vegades es canvia totalment de vall, de contrada. Després saben tornar sols? Tornen?

     A la tarda continuem el nostre camí i tornem a travessar boscos i més boscos de pi rojalet i prats verds. És una caminada agradable. Tot ha quedat ben xop. Els Germans tenim la sensació que aviat canviarem de vessant, que ens acostem al canvi de comarca, però aquest canvi es fa esperar. Mentrestant doncs gaudim de la caminada entre agradables ullades de sol. L’escenari ha canviat totalment, la percepció de la caminada també però, inevitablement, el cansament s’acumula.

    Els Germans hem caminat una bona colla d’etapes pel Berguedà, de manera que ens hem fet una bona idea general de la comarca. Ara però tenim ganes de canviar i el Solsonès ens apareix com un nou horitzó per descobrir.

    A Catalunya les comarques sempre ens han ajudat a definir el país, a entendre’l. Com explica Solé i Sabarís, la comarca és una fórmula combinatòria de diferents elements geogràfics. No ve donada només per unitats geomorfològiques o espais naturals homogenis, són els grups humans els que les han creat amb unes connexions i estructures que només es donen en una àrea determinada. La comarca pot tenir doncs part del seu atractiu evocador perquè és alhora concepte i realitat.

    Així, quan la Serra de Busa apareix davant nostre il·luminada pel sol de la tarda veiem que, ara si, acabem d’entrar al Solsonès. La visió és esplèndida i entre tots decidim que, definitivament, canviarem la ruta i a la propera etapa hi passarem. La baixada fins a les cases de la Vall d’Ora és llarga i penosa, amb un pendent molt pronunciat. El sol escalfa suaument i dóna uns colors càlids i nets a la vegetació primaveral (roures, avellaners, freixes, pins, ...) L’etapa d’avui ha tingut un final feliç, malgrat l’aventura viscuda al capdamunt de la Serra dels Tossals. En aquests casos seguir els senyals d’un GR pot ser la garantia que, malgrat les dificultats, l’etapa acabarà bé. 

Fitxa de la 13ª Etapa : Gironella – L’Espunyola

Uns 18 Km. Etapa que pertany al GR-1
Etapa mitjana, sense cap dificultat especial. Cal tenir un mínim entrenament de fons.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC.

Etapa 13 : Gironella – L’Espunyola

Tardor de 2014, dia 14 de desembre

    És un matí de tardor gris i gelat. Fa un fred punxegut que et reclama moure’t  per entrar en calor el més aviat possible. L’alternativa només pot ser  quedar-se calentó a casa. Però ara ja estem aquí i tenim força ganes de caminar! Travessem el pont sobre el Llobregat i de seguida trobem l’espai de lleure de la “Font del Balç”. Quina desolació avui amb aquesta gelor! Però s’intueix que, amb el bon temps, aquest deu ser un magnífic lloc d’esbarjo pels vilatans a sota l’ombra de l’enorme balma.

    Uns caminets endreçats ens porten cap a una barriada extrema que ja connecta amb la Colònia Rosal. Seguim el curs de la Riera de Graugés i ens anem allunyant del poble. El silenci és feixuc, només trencat per l’hipnòtic soroll de l’aigua. La vegetació de ribera, densa i blanquinosa, dóna un aspecte fantasmagòric al paisatge. Les primeres passes ... el neguit que sempre té el senderista d’abandonar l’asfalt, les carreteres per trepitjar els camins. El retorn a les muntanyes, als espais oberts, a l’horitzó que s’estén davant nostre.

    Un bosc esclarissat de pins dóna pas a l’amplitud dels camps conreats. Al fons, les masies disperses puntegen el paisatge i darrera de tot, com una muralla, les grans muntanyes del Pre-pirineu. A prop de Can Bellús trobem la primera cruïlla de camins important. Val a dir que, en general, els pals indicadors genèrics de les diferents rutes a peu, s’han estès d’una manera general per tot el país. Aquest és sens dubte un aspecte a favor de la cultura excursionista i senderista. En aquest punt, per exemple, el GR-1 es creua amb el GR-179 i els cartells indiquen els diferents destins propers dels dos itineraris. El GR-179 és l’anomenada “Ruta dels Maquis” i uneix el Santuari de Queralt i Manresa, una de les zones més significatives del país on es van desenvolupar les activitats del maquis.

    Després d’una suau pujada fins la propera carena els Germans trascollem i baixem suaument fins a Sant Vicenç d’Obiols amb la intenció de parar-hi a esmorzar. Quin lloc més magnífic! L’església d’una sola nau, alta i estreta és molt antiga, anterior a l’any 888 data en que Guifré el Pilós la va donar al Monestir de Ripoll. Al costat de l’edifici hi ha una sèrie de tombes antropomòrfiques molt ben conservades. Aquest enclavament és privilegiat per la seva dilatada vista cap al Baix Berguedà i també cap a les muntanyes calcàries de l’Alt Berguedà.

 La nostra ruta segueix passant pel costat de masies importants (Cal Gris, La Roca) fins arribar a Graugés. Aquest poble és un cas una mica especial dins la comarca del Berguedà. És la única colònia agrícola de la comarca i es va fundar a l’entorn d’una colla d’estanys artificials. El llac de Graugés es nodreix de l’aigua de la Riera d’Avià i al seu entorn es varen construir una sèrie de sèquies que permetien regar els camps de conreu. Graugés va representar l’aplicació al món rural del sistema de colònia i va ser centre d’importants i innovadores experiències ramaderes i agrícoles. Avui la major part dels edificis de la colònia resten muts, silenciosos i abandonats. Els Germans passem pel costat d’un d’aquests estanyols, tot ple d’ànecs. Una imatge bucòlica abans de seguir el nostre camí.

    Abans d’arribar a Avià ens sorprèn l’Ermita de Santa Maria d’Avià. Al costat de la porta d’entrada hi ha un rètol que diu que per visitar-la podem demanar la clau a la casa del costat. No ens ho pensem dues vegades. Fem giravoltar l’enorme clau de ferro al pany de la porta i entrem. La nau és austera i coberta per una esvelta volta de canó. Quan camines és una autèntica delícia poder fer un petit descans en una esglesiola com aquesta! Ens crida l’atenció l’altar ple d’escenes religioses pintades amb colors vius ( La Mare Deu amb el nen Jesús, els Reis d’Orient, el naixement, ...) Aquestes pintures contrasten amb la nuesa de les parets de pedra.

    Arribem a Avià i enfilem cap al nucli antic, de traçat medieval. Des d’aquí estant es pot veure el creixement important que ha tingut el poble esdevenint, en certa mesura, com una barriada de Berga. Nucli tradicionalment agrícola i ramader, l’activitat tèxtil també hi ha estat important. Però Avià té molta història a darrere i el nucli originari (format al voltant de l’Església de Sant Martí) data de finals del segle IX. En tots aquests pobles i esglésies que trobem al nostre camí el pes de la història es deixa sentir i de seguida apareixen els noms de Guifré el Pilós o de l’Abat Oliva. Estem caminant pel cor de la Catalunya Vella, pels orígens de la nostra nació.

    Després de travessar la Riera de Bellús el GR canvia de direcció i comença a anar paral·lel als serrats que es drecen damunt nostre (Serrat de la Llosa, Cingle de Sant Salvador, Serra de Malla). El camí ara puja suaument enmig de grans afloraments rocosos. Deixem a banda i banda masos magnífics (Can Guarans, Casaencots) fins a arribar a la Riera de Clarà.

  El sol il·lumina suaument els arbres i l’herba dels prats mentre l’aigua baixa enjogassada entre les roques. És un d’aquells indrets que té un equilibri i una bellesa perfecte, gairebé de postal! I per si fos poc, més endavant trobem el Mas, situat en un enclavament esplèndid, amb una vista excepcional. Aquesta part final de l’etapa ens regala uns paisatges d’aquells que costen d’oblidar.

    El GR s’endinsa ara per caminets i corriols traçats enmig del roquetar i de boscos de pins. També anem trobant una quantitat notable de ruscs d’abelles. Es nota que tornem a aproximar-nos a la muntanya. Durant tota l’etapa d’avui no hem deixat de pujar i ara ja estem força alts, a uns 800 m. Després de la masia de Quatre Vents podem considerar que ja som a l’Espunyola. El poble, ja al límit de la comarca, té un poblament totalment dispers ja des de l’època medieval. Però la construcció de la carretera Berga – Solsona va provocar que el nucli administratiu es situés a l’eix de comunicacions i a prop del nucli històric més important.

    Ja hi hem arribat: la carretera, el forn de pa, el restaurant, l’església, el castell, un bloc de tres pisos, ... som al rovell de l’ou! S’ha fet tard però encara tenim temps de dinar al restaurant situat al peu de la carretera. Molts cotxes aparcats davant i l’establiment ple de gent de la comarca ens fan pensar que menjarem bé. I no ens equivoquem.