Fitxa de la 17ª Etapa: Sant Martí de Cavallera – Cambrils

Uns 15 Km. Etapa que pertany al GR-1

Etapa mitjana però força dura per la quantitat de desnivells que hi ha ( és una etapa “trencacames”)  Cal anar ben calçat i tenir un mínim entrenament de fons. Atenció la senyalització és força deficient, millor tenir cartografia o documentació complementària.

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la “ Guia del sender de gran recorregut GR-1” editada per la FEEC

Etapa 17 : Sant Martí de Cavallera – Cambrils

Estiu de 2015, dia 19 de setembre

    Al càmping, quan ens alcem, l’espectacle de la natura és magnífic. Una boira baixa i espessa s’arrapa al fons de les valls i damunt les fredes aigües del pantà de la Llosa del Cavall. Per damunt, la simfonia de muntanyes fa goig de veure: Busa, Bastets, Guixers, Lord, Ensija, Verd, Rasos, ... no acabaríem mai!

    El GR-1 o sender transversal també anomenat sender històric transcorre bàsicament pel Prepirineu. A grans trets el Prepirineu és una serralada situada al sud del Pirineu que pràcticament s’hi acobla però que és menys elevada. Els materials són més moderns, sedimentaris de l’era secundària i aixecats durant el plegament alpí. Bàsicament calcàries, gresos, margues i conglomerats donen aquest relleu d’ondulacions paral·leles en les quals les depressions margoses s’alternen amb les alineacions calcàries. L’amplada  d’aquesta serralada és variable i disminueix clarament d’oest a est.

   Reprenem el GR al punt on l’havíem deixat, a l’Ermita de Sant Martí de Cavallera. En aquests primers metres, de baixada cap a les cases del Soler, el sender està molt mal senyalitzat ( de fet això serà la tònica de l’etapa d’avui) i no és fins que entrem  dins un magnífic bosquet d’alzines que retrobem, de manera regular, el senyal. Baixant lentament anem acostant-nos altra vegada a les parets de la muntanya (la Serra de Campelles) i quan creuem a gual la Riera d’Odèn veiem que l’aigua s’escola per un congost vertical i tancat. I de seguida tornem a pujar per l’altra vessant. Si fins ara havíem baixat uns 300m. de desnivell ara ens tocarà tornar-los a pujar fins a la Creu de Fontcoberta situada a la carena de la Serra d’Odèn. Els còdols rodolen sota els nostres peus mentre pugem fent ziga-zagues pels camins pedregosos. Uns camins que s’han d’adaptar a aquesta orografia trencada i difícil.

    Després de la creu seguim una pista de ciment i, una mica més endavant, ens despistem i, per error, arribem fins a Odèn ( que és un nucli totalment dispers amb el castell enrunat i l’Ermita de Santa Cecília com a elements centrals) Però com que l’indret és enlairat i acollidor decidim de fer-hi l’esmorzar. La vista paga la pena i l’estona que hi passem també.

 Retrobem les traces del sender al lloc on ens havíem desviat i continuem. Aquí el GR-1 segueix un corriol poc marcat i les senyals de pintura tornen a ser molt escasses. En aquestes condicions costa de seguir el rastre. Passem per les cases de Rosselló, Oriola, alguns trams de pista asfaltada i la sensació d’estar travessant una contrada remota, lluny de tot.

   

Caminar. Caminar per aquests racons a vegades una mica ingrats, difícils però a la vegada intensament bells. Tornant als pensaments de Le Breton, transcrits per Enric Faura, caminar és una travessa del silenci. No seguim només un camí, el camí ens fa i ens desfà, ens inventa. Caminar no és simplement practicar un esport: és una invitació al plaer, al retrobament de les sensacions del cos i dels sentits. Existeix una ètica del camí que ens acosta al sentit de la vida.

    Tornem a baixar fort fins a la Riera dels Pouets al fons del barranc, ple de bardisses, fang i herba xopa. La pujada per l’alta vessant esdevé esgotadora. Els desnivells en aquesta etapa són molt forts ( en dos quilòmetres puges o baixes uns 300 m. de desnivell ).

   Damunt nostre es drecen, esveltes, les impressionants serres de Port del Compte i Odèn. Quan arribem per fi a la carena de la Garriga el panorama torna a obrir-se i podem arribar a veure Cambrils, el final de l’etapa d’avui. De fet ens cal fer uns metres per la carretera L-401 que tot fent ziga- zagues i flanquejant, arriba a Cambrils. El nostre GR però, es desvia aviat pel vell camí. Els Germans estem contents perquè recuperar el camí tradicional com a alternativa a la carretera pot ser una opció força atractiva. Però aviat veiem que això no serà ben bé així. A partir d’aquest  punt el GR està molt i molt mal marcat, sembla talment fet a pedaços i et fa passar per llocs poc avinents. Del vell camí, res de res, probablement es deu haver perdut i tota l’estona tens la sensació de que el camí més lògic, més coherent, es precisament la carretera ( i això no és pas un bon símptoma)

  

  Quan després de força estona arribem al grup de cases de la Sala ( El Racó, Cal Ros i Santa Bàrbara) Ja no deixarem la carretera fins el final. Per cert, aquest conjunt de cases està situat en un entorn excepcional, protegit pels vessants de la muntanya, encarat a migdia i amb un atractiu salt d’aigua ben bé al costat. Sens dubte un indret magnífic.

    La jornada senderista acaba al migdia en un populós restaurant de Cambrils. Cansats com estem, agraïm d’allò més el gratificant bany a la piscina d’aigua salada.