Fitxa de la 6ª Etapa : Hostal del Pla – Solsona

Uns 20 Km. Etapa que pertany al GR-7.

Etapa més aviat planera però força llarga. Cal tenir un mínim entrenament de fons. Senyalització força precària ( fins i tot en algun punt amb errors respecte la variant GR 7-5)

Informació detallada de l’itinerari i desnivells a la Guia “Senders de gran recorregut GR-7, GR-171, GR-172, GR-174” editada per la FEEC.

Etapa 6 : Hostal del Pla – Solsona

Primavera del 2019,  dia 5 de maig

   Avui comencem l’etapa a l’Hostal del Pla. Enfront nostre tenim l’immens Pla de Riart que es perd fins l’horitzó i a la nostra esquena deixem l’accidentat Prepirineu solsonès pel qual hem trescat les darreres etapes. Canviem d’escenari, canviem de registre i comencem animats perquè avui fa un dia magnífic. Tirem endavant doncs, cap als horitzons amplis que l’estenen davant nostre.

   Ara som al bell mig de Catalunya, a l’anomenat Altiplà Central, una extensa “terra de pas” inclosa dins la Depressió Central Catalana. L’Altiplà Central és un gran llom ondulat de terres altes ( entre 650 i 900 m.) que va de nord a sud des del Prepirineu fins a les capçaleres dels rius que davallen cap a la mediterrània. Es tracta d’un immens llom d’erosió que travessa transversalment tota la Depressió Central separant les conques hidrogràfiques del Segre (Ribera Salada i Llobregós) i del Llobregat (Cardener, Aigua d’Ora i Riu Negre). Aquesta “Dorsal Central Catalana”, a grans trets, aniria des del Solsonès (aquí els altiplans són més estrets i discontinus) baixant cap al Bages, la Segarra i part de l’Anoia amb uns horitzons molt més amplis.

   Comencem a caminar pel Pla de Riart amb la sensació de que baixem suaument tot i que gairebé no es nota. Anem paral·lels a la carretera i podem assistir a una multitudinària cursa popular de bicicletes i veient com esbufeguen alguns dels participants, arribem a la conclusió de que sí, que el pla puja de valent!

    De cop i volta, el pla s’acaba bruscament i comencem a baixar fort mentre ens endinsem en boscos mixtes de roure i pinassa. Aquestes terres tenen un marcat caràcter continental, amb una gran amplitud tèrmica. D’aquí quatre dies aquesta travessa serà molt dura de realitzar per les elevades temperatures. La vegetació doncs, majoritàriament instal·lada sobre un substrat calcari, te un caràcter mediterrani atenuat.

   Baixant, baixant seguint el curs d’un torrent arribem a les envistes del Castell de Lladurs, encimellat dalt del Serrat del Castell. Ocupa l’extrem sud-oriental del Pla de Riart dins el terme de Lladurs, a la riba dreta del riu Cardener. Ens estem una bona estona contemplant l’esvelta silueta i plantejant-nos si paga la pena pujar-hi. Probablement sí però l’etapa és llarga i comença a fer força calor. Un altre dia serà!

   En aquest tram del sender hi ha una certa confusió perquè els pals indicadors metàl·lics marquen com si estiguéssim seguint la variant 7-5 i no és cert, estem seguint el GR-7 pròpiament dit.

   Travessem pel mig els edificis de Can Burrells i ja fem una bona tirada fins a Olius seguint el curs del Cardener. Només arribar ens sorprèn trobar-hi un cementiri ben curiós : el cementiri modernista d’Olius. Es veu que a finals del segle XIX el cementiri estava molt deteriorat i el bisbe de Solsona, Vidal i Barraquer, va encarregar un nou projecte al costat del torrent i enmig d’unes roques enormes que s’havien desprès. L’arquitecte Bernardí Martorell i Rius modernista influït per Gaudí i Domènec i Montaner, va integrar els nínxols enmig de les roques, els desnivells i la vegetació. El cementiri és obert i passejar-s’hi una estona és tota una experiència. Val la pena fer-li una visita.

   Ja fa estona que caminem i decidim dinar a l’ombra d’uns porxos de nova construcció. L’espai és agradable i endreçat i s’hi està bé. Ja fa temps que observem que els pobles petits d’arreu de Catalunya estan força arreglats; es nota que en els darrers anys s’hi ha fet una inversió pública important. Es recuperen i, si es dóna el cas, es restauren els llocs d’interès i comencen a ser abundants els plafons informatius. D’aquí a començar a senyalitzar petits itineraris pels punts d’interès local només hi ha un pas que en molts casos ja s’ha fet. Tot això ajudaria un turisme de proximitat, sostenible i no massificat. Qualsevol indret pot resultar un punt d’interès per a ser visitat. En aquest sentit el model turístic francès podria ser paradigmàtic.

   Havent dinat ens acostem a les restes del Castell d’Olius que no es veuen perquè el Mas Torreta és una masia fortificada que es va edificar al damunt. Dins d’aquest conjunt hi ha l’església, el Molí dels cups i l’edifici de l’escola. L’església és un edifici notable d’una sola nau de volta de canó i amb una cripta sota el presbiteri. L’edifici de l’antiga escola va ser enderrocat i se’n va fer un de nou. Ara ja no és una escola, és una vivenda particular però la casa conserva aquell estil inconfusible i entranyable de les escoles rurals de Catalunya.

   Ens tornem a posar en marxa i anem travessant camps d’ordi i de blat clapejats per les roselles. El vent mou suaument l’immens mar d’espigues. L’espectacle és magnífic. L’etapa d’avui és d’aquelles que es poden considerar de “transició” però no per això està mancada d’atractius. Ja hem comentat altres vegades que aquests atractius els Germans som capaços de trobar-los arreu.

   Solsona s’acosta a poc a poc però hi arribarem sobtadament, després d’un revolt del camí un cop passat el cementiri municipal. Com a Sant Llorenç de Morunys, no hi ha massa transició entre la ciutat i els camps del voltant.

   Avui hem caminat força quilòmetres però l’etapa ha estat tranquil·la, relaxada i, arribats a bon port, gaudim d’una bona cervesa ben fresca mentre contemplem les muralles de Solsona.